Si Ava Gardner alçara el cap, no reconeixeria el paisatge que es desplega davant dels seus ulls. Tossa de Mar, la dels anys cinquanta del segle passat, la que va acollir-la junt amb el cineasta Albert Lewin i el torero Mario Cabré, disposats a rodar la pel·lícula Pandora y el holandés errante, poc tenia a veure amb la vila del segle XXI. Aquell mes de maig, tocada per la primavera, Tossa de Mar els oferia l’estampa que esperaven: una realitat un punt ancestral, marinera i poc alterada per les dinàmiques contemporànies de creixement econòmic i urbanístic. Aquella era la màxima expressió d’exotisme per al film de Lewin, amb una forta càrrega literària i una elegància formal matisada per la presència folklòrica del torero. Gardner, Lewin, Cabré i l’equip de rodatge varen deixar empremta al poble, alguns habitants del qual varen poder aparèixer com a extres per 25 pessetes diàries, una suma gens menyspreable per a les economies domèstiques de postguerra. La pel·lícula es rodà, també, a Palamós, Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, s’Agaró i Girona, cosa que situà la Costa Brava en el mapa de l’incipient fenomen turístic a l’estat espanyol.
D’aquell episodi, qui encara és present a Tossa de Mar és l’actriu. Ava Gardner roman ací, materialitzada en forma d’estàtua de bronze, amb el corresponent desgast provocat per les reiterades abraçades dels turistes que es passegen i es fotografien amb vistes a la platja, o amb la muralla de la Vila Vella de fons, i als seus carrers i carrerons, i tots aquells espais on la pedra i la història confereixen un cert bucolisme petri a l’estampa.
Un far relleva un castell
Només cal passejar-se, tant hivern com estiu, per la badia de Tossa, per a comprovar l’omnipresència del turista. El repte més exigent per a aquest i l’aventura més arriscada és l’ascensió al far. Un reguer de pelegrins, amb caminar feixuc, pateixen i panteixen els pendents que, amb ziga-zagues exigents i vistes panoràmiques sobre el poble i l’encrespat litoral local, condueixen al far. Aquest els espera, altiu i impertorbable, disposat a oferir-los l’experiència visual més agraïda. Som al capdamunt del cap de Tossa, a 60 metres sobre el nivell del mar, però 60 metres vertiginosos i aeris d’un penya-segat que cau a plom sobre el Mediterrani.
L’espai que ocupa el far es correspon a l’indret on va ubicar-se una fortalesa medieval, quan l’any 1186 l’abat de Ripoll, Ramon de Berga —impulsor del claustre de Ripoll—, va concedir al lloc la carta de poblament i va construir el castell de Tossa. Per aquella època, el cap de Tossa era conegut com a Montis Guardini. Sembla que al promontori també hi devia haver hagut amb anterioritat una torre de guaita. L’abat concedí als habitants la possibilitat de bastir cases dins i fora del clos murallat. Això sí: les cases situades intramuros havien de ser petites, mentre que les situades fora podien tenir més superfície. Aquesta disposició explicaria, en certa mesura, el naixement de la Vila Vella.
El castell passà per moments de tot: reestructuracions, reformes i abandonament, i fins i tot conversió en molí de vent. La necessitat de disposar d’un far va clavar-li l’estocada definitiva: al lloc de les seues ruïnes s’erigia el 1919 el far de Tossa, fruit d’una llarga reivindicació de mariners i pescadors des de principis del segle XX, els quals reclamaven una nova llum que guiara les embarcacions entre Palamós i Calella de Mar. La demanda va ser escoltada, i el 28 de febrer de 1908 es va aprovar el projecte d’un nou far. No seria, però, fins al 1913 quan es presentaria un primer pressupost, que situava en 77.100 pessetes els costos de construcció del far i del camí d’accés. Rebutjat per tractar-se d’un preu massa elevat, finalment, la proposta econòmica es rebaixà fins a 42.580 pessetes, com assenyala David Moré al seu llibre Fars i senyals marítims (2007).
Com a curiositat, el far de Tossa, un dels més joves de la costa catalana, va assistir no només la gent del mar, sinó que, durant mig segle, entre els anys 1920 i 1970, va fer funcions pròximes a les d’un espai de pelegrinatge per a xiquets i xiquetes que feien la primera comunió, i per als nuvis a punt de passar per l’altar.
De far a centre d’interpretació
L’any 1999 el far perdia el seu últim faroner, i sis anys més tard, un conveni signat entre l’Autoritat Portuària de Barcelona i l’Ajuntament de Tossa de Mar convertia la instal·lació en espai expositiu. Naixia així el Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània, amb l’objectiu de visibilitzar l’ofici de faroner i narrar-ne les rutines.
Des del cim del cap de Tossa, desfem el camí, tot davallant cap a la Vila Vella. La passejada es compon de rítmiques llaçades poblades d’una esforçada clientela en sentit ascendent, visiblement afectada per l’esforç. Aviat trobem l’església vella de Sant Vicenç, un contenidor —o el que queda d’ell— d’estil gòtic. Aquesta església va ser l’hereva directa d’una anterior prèvia a la carta de poblament del 1186. Al nou temple es varen traslladar tots els elements religiosos, relíquies i, fins i tot, el cementiri.
Per a la seua construcció, va ser escollit un indret amb una indubtable càrrega simbòlica: havia de situar-se a la part superior del turó de Mont Guardí —o el més elevada possible, perquè el cim estava ocupat pel castell. El temple va acollir els feligresos durant segles, fins que el 29 de novembre del 1776, amb presència del bisbe Lorenzana vingut expressament de Girona, el nou edifici fora muralles, i dedicat també a Sant Vicenç, rebia el trasllat del Santíssim Sagrament.
A partir de llavors, l’església primitiva començà un procés de degradació, accelerat a inicis del segle XIX per l’explosió d’un polvorí que hi tenien les tropes franceses. En l’actualitat, no hi ha dubte que es tracta d’un espai captivador, un teló de fons excepcional per a les fotografies de record.
Continuem descendint pel camí que ressegueix el recinte emmurallat medieval. Al primer revolt, la perspectiva és monopolitzada per una de les set torres rodones que se’n conserven: és la torre d’en Joanàs, situada a l’extrem més oriental del clos murallat. Al seu costat, hi ha una de les portes d’entrada al recinte. Observada des de la platja, és aquesta construcció la que atorga a la Vila Vella el seu perfil inconfusible.
Abans d’enfilar la següent ziga-zaga del camí, que ens conduiria directament a la torre esmentada, cal aturar-se al mirador d’Ava Gardner. Allà trobareu l’actriu, la seua representació en bronze, presidint Tossa, la Vila Vella i la nova, amb un posat altiu, elegant, estilitzat i lleugerament descolorit pel pas del temps i dels turistes.
La Babel de les Arts
Una dècada i mitja abans que desembarcara a la vila l’estrella cinematogràfica, Tossa havia acollit uns primers estiuejants rellevants del món de les arts d’avantguarda. Se’n feia ressò l’octubre del 1934 el crític Rafael Benet en un article publicat a la revista Art de Barcelona, sota el títol “Tossa, Babel de les Arts”. En l’escrit, feia un repàs sistemàtic de les figures que visitaven aquella població durant els estius. Poetes, crítics d’art, pintors, filòsofs, entre els quals destaquen alguns noms, com ara André Masson, amic de Miró i bon coneixedor del paisatge català, o Marc Chagall, de qui es conserva al Museu Municipal de Tossa de Mar El violinista celeste. Va ser Chagall mateix qui va encunyar, sobre la seua signatura, el concepte de Tossa, paradis bleu.
Tot va començar, com explicava Joan de Déu Prats a El Temps de les Arts, “l’estiu de 1934, quan el matrimoni Johnstone, la Nancy, escriptora, l’Archie, periodista del diari d’esquerres New Chronicle, van decidir abandonar Londres i muntar un petit hotel en un poble de la Costa Brava. Era Tossa”.
D’aquesta atmosfera artística, lleugera, que habitava els bars del poble nasqué el 1935 el Museu d’Art Contemporani, el primer de l’Estat espanyol, fundat per un grup heterogeni amb interessos diversos, però amb sensibilitats comunes, com l’escultor Enric Casanovas, els pintors catalans Rafael Benet, Pere Créixams i Lola Bech, el txec George Kars o l’arqueòleg Albert del Castillo. Ubicat a l’antiga casa del governador —avui, Museu Municipal de Tossa—, compta amb obres d’autors catalans —Emili Armengol, Lola Bech, Rafael Benet, Joan Brull, Ricard Canals, Pere Créixams, Emili Grau-Sala, Jaume Mercadé, Josep Palau o Joaquim Sunyer— i estrangers —Georges André Klein, André Masson, Jean Metzinger, Olga Sacharoff, Julius W. Schülein i Oscar Zügel—, així com escultures d’Enric Casanovas, Manolo Hugué, Josep Clarà i Josep Maria Subirachs.
A més, s’hi poden contemplar les troballes de la vil·la romana dels Ametllers, una de les més ben conservades de Catalunya i una de les més importants de la província de Tàrraco.
La Tossa romana, Turissa
Situada a les faldes del turó de Can Magí, actualment dins l’àrea urbana de Tossa, aquesta vil·la, que va estar en funcionament des del segle I aC fins al segle VI, estava destinada a l’explotació de la vinya i la producció vinícola. Va ser descoberta el 1914, i el seu jaciment és de visita lliure. Durant el recorregut poden distingir-se dues àrees: la pars urbana, o zona noble, i la pars fructuaria, o espai de producció.
La qualitat dels seus mosaics és excepcional. En un d’ells, es pot llegir el nom del lloc on se situava: Turissa.
No ens movem del turó, però saltem de la Turissa romana al segle XVI. Al cim d’aquesta elevació, es troba la torre dels Moros, batejada així per tractar-se d’una torre de guaita construïda en temps de les ràtzies corsàries. Va ser abandonada a finals del segle XVIII, superat el perill, i cap a finals del segle XIX el mal temps i un llamp van esberlar-la pel costat de ponent. El 1997 se’n va dur a terme la restauració. Si bé no és un far, almenys proporciona una perspectiva privilegiada sobre la vila de Tossa i el seu litoral. Una estampa per al record que Ava Gardner, des del seu mirador no pogué obtenir.