Es vulga o no, Palamós conserva la seua essència portuària, malgrat la invasió de la maquinària turística. La vila segueix mantenint un pes indiscutible en la costa septentrional de Catalunya. El de Palamós és un port pesquer, esportiu i comercial important que s’ha anat adaptant, al llarg dels segles, a les circumstàncies, reptes, dificultats, èxits i fracassos que ha imposat la conjuntura de cada època. Si per ell han passat banderes de tots els colors, si ha estat una base d’intercanvi comercial amb ultramar, si ha representat una de les portes principals de l’exportació surotapera, també ha hagut de reciclar part de les seues instal·lacions cap a les demandes de lleure i turisme que imposa la societat actual. El seu far, modest, però imprescindible per evitar un fons marí complicat ens dona la benvinguda.
Palamós, dèiem, és abans que res, port. I així va nàixer, quan el 1277 el rei Pere II el Gran va comprar el castell de Sant Esteve del Mar —les restes del qual encara podreu contemplar a l’extrem de la platja de la Fosca, al nord de la població—, i els terrenys vora mar on, amb el pas dels segles, s’ubicaria la futura vila de Palamós. D’entrada, Pere II no pretenia fundar una població, sinó establir-hi un port. La seua ambició era posseir un enclavament estratègic al nord de Barcelona i reemplaçar així el de Torroella de Montgrí, que les terres al·luvials del riu Ter havien cegat. També potenciar el comerç amb Itàlia i Sicília, illa de la qual la seua muller era princesa.
Dos anys més tard, el 1279, el monarca va atorgar una carta de poblament i de franquícia per a fomentar el creixement d’aquell llogaret arran d’aigua conegut com a Palamors. I així, el 3 de desembre d’aquell any va nàixer la vila, amb l’objectiu de mantenir i defensar el seu port. Vila i port trigarien a convertir-se en una plaça estratègica. Com a mostra, el 1285 Palamós va ser presa per l’esquadra francesa, per tal de donar suport logístic a les tropes del rei Felip III l’Ardit en el setge de la ciutat de Girona.
El primer moll de pedra
Tot i la importància del port, no serà fins a mitjan segle XV, quan s’hi construirà el primer moll de pedra. Per aquell temps, el port de Palamós era el segon en importància de Catalunya i excel·lia en un comerç lucratiu: el tràfic d’esclaus, que es va mantenir durant els segles XV i XVI, fins que va quedar totalment abolit al segle XVII.
Entre els seus clarobscurs, Palamós compta amb la sanguinària destrucció orquestrada el 5 d’octubre del 1543 pel pirata turc Barba-rossa, després que aquest haguera assaltat Cadaqués i Roses. El balanç fou esgarrifós, amb un reguer de sang, mort i destrucció que va provocar l’exili permanent de molts dels seus habitants cap a poblacions d’interior.
El pas de Barba-rossa va accelerar la construcció de muralles i baluards, per tal de blindar la vila, deixant tan sols dues portes: la d’accés al mar, situada a la Planassa —un petit promontori que s’endinsava en el mar, un barri pesquer, un raval que quedava fora de les muralles—, i la de terra, o de la bassa, ubicada a l’actual plaça dels Arbres. Les guerres contra França i Espanya de la segona meitat del segle XVII varen posar Palamós en el punt de mira —durant la guerra dels Nou Anys (1689-1698), va haver de suportar el setge de les tropes franceses el 1694 i el de les tropes espanyoles i holandeses el 1695—, i el varen convertir en una important plaça d’armes, amb soldats de molt diversa procedència: espanyols, napolitans, flamencs, irlandesos, alemanys. El govern local era pres pels militars, al capdavant del qual hi havia un general d’infanteria o de cavalleria. Per a completar les defenses, al llarg de la segona meitat del segle XVII es va construir una ciutadella a la part més alta de sa Punta i, com que en aquest lloc ja hi havia el convent dels Agustins, es va haver d’arribar a un compromís entre militars i frares, consistent a deixar el convent al bell mig de la instal·lació castrense.
Un port de primer ordre
Durant segles, el port de Palamós no destacà per moure un gran volum de mercaderies, sinó per ser un punt d’escala per a molts vaixells que anaven a Itàlia, al sud de França i a Barcelona. L’aparició de la indústria del suro va provocar un veritable esclat comercial, amb una profunda transformació social, demogràfica i urbanística. El 1740 marcà el naixement de l’ofici de taper i l’inici de la indústria surotapera. Del 1760 daten les primeres referències a exportacions de taps de suro, mentre que a finals del segle XVIII, amb el 10% de la població dedicada a aquesta activitat, es creava el primer gremi d’aquest sector.
No obstant, el gran esclat surotaper es va produir al llarg del segle XIX. Com a mostra, més del 50% dels treballadors de Palamós al final d’aquella centúria treballaven a la indústria surotapera, mentre que el cens del 1910 elevava ja fins al 70% el nombre dels treballadors dedicats al suro i només el 3,6% a la navegació i un ínfim 0,4% a la pesca. El fenomen té una explicació: el segle d’or de la navegació comercial catalana, que cal situar-lo entre mitjan XVIII i finals del XIX , va convertir nombrosos pescadors en mariners i navegants. En aquest context, el port de Palamós va esdevenir la porta principal del transport de pannes de suro com a matèria primera i, principalment, de taps com a producte final.
Les circumstàncies no eren favorables a la tradició pesquera local que va reduir-se a una activitat residual, salvada del naufragi, dècades més tard, per fluxos d’immigració de diversos punts de Catalunya, el País Valencià o Galícia. El primer grup, i més important, va arribar a Palamós a inicis de 1912, procedent de l’Ametlla de Mar. Altres col·lectius eren originaris del Campello i de Vinaròs. Aquests nuclis inicials consolidaren, durant les tres dècades posteriors, un port amb una flota pesquera moderna i potent.
Val a dir que la represa de la tradició pesquera i l’assentament de la nova població varen estar motivats per l’ampliació del port duta a terme feia tan sols una dècada. Després d’anys de moltes demandes i gestions des de diversos organismes i institucions, el dia de Sant Joan de 1902, coincidint amb la Festa Major de Palamós, se’n col·locà la primera pedra. El nou projecte tenia com a principal element la construcció d’un dic d’abric de 700 metres de longitud que s’iniciava a la punta del Molí, de la qual s’obtingué, per cert, la pedra necessària per a dur a terme aquesta obra i altres de posteriors.
Una orografia complexa
I arribem, finalment, a aquest sortint de roca. És ací, a la punta del Molí, on es troba el far de Palamós, encarregat d’assistir la navegació a través de la delicada i complexa orografia local. Quan una embarcació enfoca el port de Palamós, ha de considerar la dificultat d’accés, a causa de l’existència de lloses: a uns 600 metres al sud de la bocana es troba la llosa de Palamós, que actualment està abalisada amb un senyal de perill aïllat. I al nord, la llosa del Molí, també abalisada amb una boia negra. A tocar d’aquesta, i enfront del far, l’illot de la Galera és un element traïdor i convé passar-hi a una distància prudencial.
Amb aquest tauler de joc, resulta comprensible que la Comissió de Fars proposara de construir-hi no un, sinó dos fars. Varen ser inaugurats el 1865: el de la llosa de Palamós era un llum de sisè ordre que havia d’assenyalar l’extrem del moll; i l’altre, el de la punta del Molí, era un far de cinquè ordre. El projecte inicial de 1865 preveia en aquest segon un espai per a la instal·lació de bateries d’artilleria, que no va ser utilitzat ni durant la Guerra Civil. Al llarg de la contesa va rebre diversos impactes que el varen malmetre, fins a portar-lo a una degradació progressiva. La seua restauració, feta el 1975, va ser gairebé completa: l’edifici actual presenta aires de xalet burgès, alegre, lleuger, custodiat per un parell de palmeres d’altura continguda. La torre, de planta hexagonal, es torna cilíndrica a la seua part superior, quan coincideix amb un balcó i la llanterna. Als seus peus, hi ha el mirador del far que sobrevola un petit penya-segat i una roca despenjada, coneguda popularment com la Mà del Gegant.
Una llanterna especial
El moll Nou, després de deixar enrere les instal·lacions del club nàutic, és rematat per una balisa inusual: una gran esfera de llum sembla flotar, ingràvida, sobre el darrer pam de ciment. El refinament de les línies i la bellesa de les formes es retallen sobre l’horitzó i atorguen a aquesta acció arquitectònica la categoria d’escultura. L’Esfera de la llum —vegeu la fotografia de portada— va ser projectada pel reconegut equip d’arquitectes olotí RCR Arquitectes i barreja l’acer i el vidre en un cos de 19 anells exteriors. Emet llum, sentiments i emocions. Com declarava l’equip d’arquitectes —Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta— en una ocasió, “l’arquitectura hauria d’evolucionar cap a la bellesa”. Amb la seua instal·lació, amb què Palamós inaugurava el segle XXI, ho han aconseguit.
I un museu...
Dos anys més tard de la inauguració de l’Esfera de la llum, obria les portes, també a Palamós, el Museu de la Pesca. Ubicat al Tinglado, un antic magatzem portuari bastit el 1930, els seus objectius se centren en el coneixement i la difusió de la pesca i el patrimoni marítim i pesquer de la Costa Brava.
L’exposició permanent presenta un recorregut amb un seguit de materials audiovisuals i objectes relacionats amb el mar. Aquest situa com a peça central una barca de pesca tradicional, així com piles de caixes de peix. El projecte museogràfic, encarregat als arquitectes Dani Freixes, Eulàlia González i Artur Arias, va ser Premi Nacional de Disseny del 2001.
El Museu de la Pesca desborda els espais museístics i invita el visitant a l’Aula del Peix, un equipament des d’on es pot presenciar la subhasta del peix a la llotja, o bé assistir a taller i cursos gastronòmics. Finalment, les Barques del Peix, amb noms suggerents com Gacela i Estrella Polar, funcionen com una extensió del Museu, des d’on es difonen els oficis de pescador i de mestre d’aixa.