Cadaqués cal guanyar-se’l a colp de volant. La carretera es regira quan toca els primers contraforts de la serra de Rodes, i manté la seua tònica serpentejant, estreta i freqüentada, fins que arriba al mar. Al fons, tot en descens, apareix Cadaqués, blanc, retallat sobre el blau intens de mar i cel. Un ben merescut cafè al Casino dona energies al viatger per encarar el darrer tram del periple fins al cap de Creus. No són gaires quilòmetres, vuit aproximadament, però sí que costosos, suportant un asfalt deformat i angost que s’adapta a la complexa orografia del lloc. Deixem enrere Portlligat i els ecos de Dalí. El bancal d’olivera ordena la muntanya, que va despullant-se progressivament de vegetació. Aviat penetrem en el cosmos mineral del cap de Creus. A la llunyania, la discreta silueta del seu far, on una placa, fixada sobre la seua porta principal, recorda que la instal·lació en qüestió fou inaugurada per la reina Isabel II, filla de Ferran VII, el 29 de juliol de 1853. Es tracta del segon far més antic de la costa catalana, que entrà en funcionament dinou mesos després que ho fera el del Llobregat, i el més oriental de la península Ibèrica.
El fet no tindria més rellevància, si no fora perquè la seua construcció va representar un repte logístic important: com que la carretera d’accés encara no existia, el transport de materials i operaris degué fer-se per mar des de Cadaqués. Calgué construir, a més, una breu carretera de poc menys de mig quilòmetre, empinadíssima, que connectava l’embarcador situat a la cala Fredosa amb el futur emplaçament del far. Val a dir que el transport marítim va ser emprat per a l’avituallament de far i faroner fins ben entrat el segle XX, perquè, malgrat el projecte de carretera desitjat ja el 1907, aquesta no es va fer realitat fins al 1968.
El lloc escollit per a l’emplaçament del far —la punta de l’Esquena, a uns 400 metres de la costa— era el que havia ocupat una antiga torre de guaita d’origen medieval, hereva al seu torn d’una torre d’origen romà. Sembla que la construcció medieval dataria del 1385, quan el rei Pere el Cerimoniós, en ratificar els privilegis de Cadaqués, aprovà una guarnició de la torre. El 1433, l’edificació quedaria destruïda i alçada de nou per iniciativa del benedictí fra Joan Clarà, el qual proposà construir-ne una altra mitjançant almoines. El fet s’aconseguí el 1436, per decisió de la Generalitat.
La història de la torre, però, no acaba ací. El 1568 torna a ser reconstruïda, arran d’un acord entre les universitats de Roses i de Cadaqués per a bastir, respectivament, les torres del cap Norfeu i del cap de Creus.
Josep Pla, carrabiners i contraban
Si algun benefici aporta aquesta costa fragmentada i laberíntica, és —com hem apuntat a l’inici de l’article— la seua conveniència per al contraban. El mateix Josep Pla va practicar-lo a bord del seu llagut Mestral i ho narra amb la destresa literària que li correspon a Contraban.
La dificultat de control del tràfic il·legal de mercaderies i la proximitat de la frontera francesa varen comportar que l’any 1911 s’edificara la caserna de carrabiners a pocs metres del far. L’edifici, de planta apaïsada, amb tan sols un pis, és rematat per una seqüència de merlets estrictament decoratius. La seua façana, equilibrada, mostra un acurat exercici de simetria, amb una motllura horitzontal que la recorre d’extrem a extrem i divideix la planta baixa del pis, a manera de cornisa.
Val a dir que l’edifici degué mantenir-se en actiu fins al 1940, quan el general Franco, per mitjà de la llei del 15 de març d’aquell any, suprimiria el Cos de Carrabiners, atorgant-ne les funcions a la Guàrdia Civil.
Mig segle més tard, concretament el 1991, un jove anglès (Chris Little) va llogar l’edifici per obrir-hi restaurant i hostal que, encara avui, dona servei als turistes, juntament amb un segon local de restauració situat a una ala posterior de les instal·lacions del far.
Com la majoria dels fars, el de cap de Creus no ha estat exempt de modificacions i actualitzacions del seu funcionament. Si el 1952 s’hi instal·lava una nova llanterna òptica, amb el trasllat de l’anterior a la casa de Salvador Dalí de Portlligat com a objecte decoratiu, dècades després l’automatització comportaria l’extinció de la figura del faroner —oficialment, figura pertanyent al Cos de Tècnics Mecànics de Senyals Marítims—, arran de la promulgació de la Llei 27/1992, de 24 de novembre, de ports de l’Estat i de la Marina Mercant.
Elvira Pujol fou l’última persona a habitar el far del cap de Creus, on va fer de torrera entre el 1982 i el 2002. Recordava així les seues vivències en una entrevista el 13 d’abril de 2023 al diari digital Vila de Roses: “Allò que m’ha deixat més empremta i ha passat a formar part del que em constitueix com a persona té poc a veure amb l’espectacularitat de determinats fets i moments (tempestes, temporals, tramuntanades excepcionals, fins i tot naufragis, un incendi entre Cadaqués i el cap de Creus…), i sí que té a veure amb determinades vivències, com pot ser la relació amb el lloc, una integració no violenta, un passar a formar-ne part. Té a veure amb una manera de mirar, l’experiència de viure els mals moments, assumint el pànic de la petitesa i la fragilitat”.
Les estances que hagué d’abandonar Elvira Pujol fa poc més de vint anys són ocupades en l’actualitat per l’anomenat Espai Cap de Creus, un centre d’interpretació i de divulgació científica de la riquesa geològica i mediambiental del lloc, on les formes capricioses de les roques han estat històricament modelades per la tramuntana i el mar, i han nodrit la imaginació d’anònims i d’artistes.
Dalí i la fauna mineral
No cal dir que Salvador Dalí en fou un enamorat i va fer de les formes d’aquest paisatge una font d’inspiració. Ho confessa amb aquestes paraules a La meva vida secreta: “Aquest és el lloc que tota la vida he adorat amb fidelitat fanàtica, que va creixent cada dia que passa. Puc dir sense por d’incórrer en la més mínima exageració que em sé de cor tots els contorns de les roques i platges de Cadaqués, totes les anomalies geològiques del seu paisatge únic i la seva llum; car en el curs de les meves solituds errants, aquestes siluetes de roques i aquests esclats de llum, adherits a l’estructura i la substància estètica del paisatge, eren els únics protagonistes sobre la impassibilitat mineral dels quals, un dia i un altre dia, projectava tota la tensió acumulada i
crònicament insatisfeta de la meva vida
eròtica i sentimental”.
Dalí apunta també algunes consideracions de les formes rocoses d’aquest ambient mineral: “Si hi ha res amb què s’hagin de comparar aquestes roques, des del punt de vista de la forma, són els núvols. Una massa de cúmuls catastròfics petrificats en ruïnes. Totes les imatges capaces d’ésser suggerides per la complexitat de les seves irregularitats innombrables apareixen successivament i
per torn quan es canvia de posició. Això és tan objectable que els pescadors de la regió havien batejat, des de temps immemorials, cadascun d’aquests conglomerats imponents: el Camell, l’Àguila, l’Enclusa, el Monjo, la Dona Morta, el Cap de Lleó”.
Totes aquestes formacions a les quals es refereix el mestre surrealista poblen el paratge de Tudela. Situat una mica al nord del cap de Creus, arran de la mar d’Amunt, es tracta d’un interludi d’una certa bonança orogràfica entre tanta crispació de la geografia. Un espai singularíssim, d’un valor geològic excepcional i d’una potència paisatgística incomparable. S’hi concentren els esquistos, de color gris fosc, que contrasten amb les pegmatites, de tonalitats blanques, taronges i rosades. Sobre el paratge de Tudela Salvador Dalí va escriure el 1961 que “ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Un any després de les seues paraules, el lloc deixaria de ser refugi dels déus per acollir el Club Med, una ciutat de vacances creada per l’empresa homònima que havia estat fundada per Gerard Blitz i Gilbert Trigano el 1949.
El projecte del cap de Creus havia de respondre al concepte d’una vida sòbria i en contacte amb la natura. Era el que prometia el Club Med a totes les seues instal·lacions. Per aquesta raó, aquesta ciutat de vacances, que havia de tenir capacitat per albergar 1.200 turistes repartits en una àrea de 4,5 hectàrees, tenia la voluntat d’integrar-se en el paisatge. En el moment del seu tancament el 2004, un total de 440 edificacions componien el complex. El projecte va ser encarregat a l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez, amic de joventut de Salvador Dalí. L’artista, un dels primers defensors del cap de Creus, aconsellà en una nota a Martínez: “No destruïm el tros d’Atlàntida geològica sublim que és la plana de Tudela”. Per la seua banda, l’arquitecte confessava en una carta enviada a Josep Pla, amic personal: “Quan varen encarregar-me aquesta feina, m’ho vaig pensar molt abans d’acceptar-ho, ja que em feia mal que aquell pla de Tudela, tan extraordinàriament privilegiat i tan estimat per mi, fos profanat per males mans; jo hauria volgut que quedés sempre tal com ho havia conegut, en estat primitiu i salvatge”. I continuava: “Després d’haver-ho pensat molt, vaig acceptar l’encàrrec, pensant que, si no ho feia jo, no es deixaria de fer i qui hi intervingués ben segur que no s’ho hauria pres amb tant respecte i afecte”.
El 1998, el cap de Creus va ser declarat Parc Natural, el qual incloïa el paratge de Tudela. Un any després del tancament de la ciutat de vacances, el 2005, el Ministeri de Medi Ambient va comprar els terrenys urbanitzats per tal d’afegir-los, un cop duta a terme la desconstrucció, a una reserva natural integral.
Les obres de desconstrucció i regeneració del paratge s’estengueren del 2007 al 2009. S’hi arrencaren més de 3.000 tones de vegetació invasiva i es reciclaren 42.000 metres cúbics de residus. A banda de la regeneració de l’indret, des de llavors la instal·lació d’alguns miradors invita el visitant a la contemplació d’aquest paisatge únic, carregat de formes, ací i allà, per a qui sap mirar-lo.