Els Crítics

Prodigiosa pel·lícula de culte

'Under the Silver Lake' és un film que passa pel misteri, per com de bé està plantejat, per com ens deixa caps per lligar —o no— i per com ens necessita com a espectadors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Immediatament després de la projecció al darrer festival de Sitges, el rum-rum corria com la pólvora: David Robert Mitchell, vell adorat director d’It Follows (2014), havia fet un prodigi en forma de pel·lícula. Es deia Under the Silver Lake —aquí estrenada com Lo que esconde Silver Lake— i tothom s’apressava a cantar-ne les bondats i les troballes, les escenes icòniques, la manera d’enganxar i de fer cinema a partir d’una gran varietat de referències de la cultura pop. Però també de com erigia una obra de culte i que, alhora, professava culte al cinema mateix, d’Alfred Hitchcok a David Lynch: d’aquelles carreteres des d’on James Stewart perseguia l’ombra de Kim Novak a Vertigo —amb la inquietud sonora imprescindible de Bernard Herrmann, aquí evocada magistralment per Rich Vreeland—, a les carreteres de Mulholland Drive, on la història protagonitzada per Naomi Watts i Laura Harring es transforma en un passadís que connecta universos, possibilitats i indecisions.

Amb les dues pel·lícules comparteix un codi que ha de ser desxifrat. Amb les dues, alguna cosa que enganxa, umami cinèfil que ens inocula el seu verí. Perquè és impossible apartar la vista de tot allò que passa a Under the Silver Lake, i aquest n’és el primer prodigi, en un film que passa pel misteri, per com de bé està plantejat, per com ens deixa caps per lligar —o no— i per com ens necessita com a espectadors després que hagi desaparegut, com per encantament, una noia.

Aquest és el segon prodigi d’Under the Silver Lake: que se sosté en la necessitat d’espectadors compromesos amb el visionat d’una pel·lícula, aquella mena d’observador que fabula i tafaneja, que crea xarxes i conxorxes, que deambula per la trama i les múltiples subtrames, amb un ritme a mig camí de l’humor i allò oníric. Cosa que ens dirigeix al tercer dels prodigis: David Robert Mitchell ha edificat una pel·lícula que ofereix sense esgotar-se, com un mannà de deliris i de camins, de sortides i tornades a casa —si és que hi ha cases d’algú, en l’etern retorn d’un magnífic Andrew Garfield—, de teories sobre el món que ens envolta, tan cinematogràfic com la vida, tan real com la ficció. Amb una imatgeria que va de Thomas Pynchon a Kurt Cobain, de Janet Gaynor al cadàver de Laura Palmer.

Un aiguabarreig que ens assenyala, gràcies a la fragmentació i a la imprecisió esquizoide, l’ara mateix, aquest món on res sembla tenir final, on tot és estímul, on cada nova pantalla és una festa, on tot es redueix a omplir la barra del temps en alguna mena d’encàrrec ociós i lúdic, on sembla que res no acabi de connectar per acabar arribant a bon port. És el quart prodigi, perquè som fills d’una cultura que ben bé podria provenir de la voluntat fèrria del club Bilderberg de torn, tan ben escenificada en l’irradiador de totes les cançons del món, un compositor que parla cantant i sense deixar de tocar el piano. Fills, també, d’una societat on els rics tenen plans i grutes ocults que la resta de mortals —el 98% de la societat— desconeixem.

Perquè —atenció al cinquè dels prodigis— no només els mil·lennistes viuen una vida d’alienació i immediatesa. Perquè aquest món és la plasmació de les nostres pors i malsons. Perquè és l’intent d’entendre totes les veritats que ens fan tenir tantes ganes de viure.


Under the Silver Lake
Direcció i guió: david Robert Mitchell

Títol estrena: Lo que esconde Silver Lake
Estats Units, 2018
Durada: 140 minuts
Fotografia: Mike Gioulakis
Música: Rich Vreeland
Repartiment: Andrew Garfield, Riley Keough, Callie Hernandez, Topher Grace, Jimmi Simpson,
Riki Lindhome
Gènere: Thriller


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.