Els 580 quilòmetres del litoral català, de Portbou a les Cases d’Alcanar, posseeixen una varietat orogràfica extraordinària que l’ha convertit en un veritable mal de cap per als navegants de totes les èpoques. El nord, encrespat, rocós, abrupte; tot un laberint de cales i caletes on refugiar-se quan el mar es torna hostil, i també propici al contraban i a les descàrregues atrafegades de mercaderies il·legals. Al sud, per contra, les extensions sorrenques i fangoses del delta de l’Ebre descriuen un paisatge mancat de relleu, sense límits visuals. Aquesta bondat aparent oculta el caràcter traïdor dels bancs de sorra submarins i la morfologia deltaica en constant transformació, que han tornat històricament aquest bocí de litoral un espai perillós i temut, amb una llarga llista de naufragis i morts.
Entre ambdós extrems, hi ha una mica de tot: alterna rítmicament i amb un notable equilibri el litoral amable amb el penya-segat, saltats tots dos de fars que tenen la finalitat de guiar els navegants, proporcionar-los referències geogràfiques precises i advertir-los dels perills que presenta un espai costaner concret.
Fars, llanternes i fanals
Durant l’època antiga, si no abans, la navegació i el transport marítim varen experimentar un desenvolupament extraordinari, així com millores notables pel que fa a eficiència i seguretat a les naus. L’estudi dels astres, vents i marees proporcionà als navegants eines per a l’orientació, sense altres estris que el coneixement profund d’aquests elements.
Des de terra, a la gent del mar, la guiaven focs estratègicament situats en punts d’alta visibilitat, que podien correspondre’s amb indrets perillosos o amb l’entrada dels ports. Si en un principi les fogueres es feien a terra, amb el temps foren situades al capdamunt de torres de vigilància. Aquells fars primitius romangueren encesos en temps de grecs i romans, i abans, de cartaginesos i fenicis. Des del segle VI aC, hi ha constància dels fars a les illes de Tassos i Delos, mentre que els cartaginesos desenvoluparen, a jutjar pels escrits de Plini el Vell, una rica xarxa de fars a la costa septentrional d’Àfrica i al litoral ibèric. Entre les peces més rellevants dels fars antics, destaquen exemples de proeses arquitectòniques de caràcter monumental, com els dels ports d’Alexandria i Òstia, que proporcionaven visibilitat als mariners i alhora anticipaven la importància i el poder de les ciutats. Tota una obra propagandística. El d’Alexandria, una de les set meravelles del món antic, estava situat a l’illa de Pharos i s’elevava uns 135 metres per sobre del nivell del mar. A més de fer-se visible des de l’aigua, apareixia encunyat a la moneda local com a emblema de la ciutat.
Per la seua banda, la Torre d’Hèrcules, a la Corunya, presideix l’entrada de l’antic port de la ciutat romana de Brigantium. La torre de senyals de Portopí, a Palma, és una esvelta silueta de 38 metres d’alçada que començà a emetre llum al segle XIII. No obstant, al testament del rei Jaume II de Mallorca (12 de setembre de 1300) apareix com a torre del Faraó, detall que fa pensar que el far degué existir amb anterioritat a la data oficial.
A banda de torres i focs, altres elements, naturals o construïts per la mà de l’home, funcionaven com a referències ineludibles: temples com el de Posidó al cap Súnion, o la massiva silueta del colós de Rodes a l’illa homònima, així com muntanyes de silueta inconfusible, com el mont Athos i els volcans Etna o Teide complien aquestes funcions. Pel que fa a la costa central catalana, aquest paper el tenia el Montseny. Era, segons escriu Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae, el “Montem Signum: la muntanya-senyal, que d’això li ve: tots els navegants veuen de lluny el Montseny, que els serveix millor que qualsevol far; i en particular, els pescadors del Maresme veuen alçar-se el Montseny així que es fan una mica enfora: és la senya cabdal per fixar els paratges submarins on hi ha millor pesquera”.
En temps dels àrabs, foren nombroses les alimares en talaies i punts rellevants, tant del litoral com de l’interior. A tall d’exemple, al segle XII Tortosa i Mequinensa comptaven ja amb una xarxa de senyals òptics a base de focs.
L’evolució natural de fars i llanternes va mantenir gairebé intacta la tècnica d’enllumenat fins al segle XVII. Els focs de llenya o carbó i les làmpades d’oli van experimentar un salt, quan el 1782 l’arquitecte i enginyer Joseph Teulère va desenvolupar el sistema de fanals parabòlics i del mecanisme de llum giratòria que va instal·lar, d’entrada, a l’imponent far de Cordouan —el més antic de França en funcionament—, al nord del golf de Biscaia, al qual el mateix Teulère va dedicar més de set anys de la seua vida. Dècades més tard, ja al segle XIX, seria el físic Augustin Fresnel qui, en les seues indagacions en el camp de la llum, inventaria l’anomenada lent de Fresnel, una òptica esglaonada que s’utilitza per augmentar el poder d’il·luminació dels fars, composta per un vidre central envoltat d’una sèrie d’anells. Aquest disseny va permetre la construcció de grans lents d’un punt focal més curt sense el pes i el volum dels anteriors.
Per la seua banda, l’energia emprada per a la il·luminació seguí evolucionant: llenya, carbó, olis, vapor de petroli i acetilè deixaren pas a l’electricitat.
El pla definitiu de senyalització
A l’inici del segle XIX, la costa catalana comptava amb només tres fars —els del cap de Salou, Tarragona i Barcelona—, construïts per iniciativa de la Junta de Comerç, la institució que regia i fomentava l’activitat comercial i industrial catalana, mentre que la resta de l’Estat espanyol posseïa la migrada quantitat de 17 torres. El 1842 es va constituir la Comissió de Fars, amb l’objectiu de dissenyar un pla de construcció i millora del sistema de fars del litoral espanyol, que veuria la llum cinc anys més tard, sota el títol Plan General de Alumbrado Marítimo de las Costas y Puertos de España e Islas Adyacentes.
El document en qüestió encetava, amb aquest fragment, la seua justificació: “El servicio de los faros, tan escaso e imperfecto en nuestras costas y bien organizado en los países cultos, ha llegado por fin a merecer del Gobierno la preferente atención que hace tiempo reclamaba, como objeto del más alto interés para la prosperidad de nuestro comercio, y no menos beneficioso al de otras naciones y aun a la humanidad entera”.
Onze anys després de la publicació del Pla ja hi havia al litoral espanyol quaranta fars en funcionament i vint més en construcció. Pel que fa a Catalunya, dels vint fars que salten el seu litoral, catorze s’erigiren entre les dècades de 1850 i 1860.
Solitaris i perseverants
Els fars han portat associat un estil de vida. D’ells s’ha ocupat el faroner, que hi ha viscut sol o acompanyat. La seua figura se situa entre la llegenda i el mite que envolten els fars, alimentada per l’aïllament i la solitud, i per la capacitat de suportar estoicament les inclemències meteorològiques i del mar. Els faroners han practicat una existència fora del temps, pròxima a l’eremitisme, notablement desconnectada del contacte humà i de l’element social, i procliu a l’espiritualitat. La vida tradicional d’aquestes figures, exigent i seductora alhora, s’ha extingit —algun en queda a la costa catalana—, enfront dels avenços tecnològics i de les comunicacions, que han guanyat la partida a l’aïllament. En l’actualitat, l’automatització de les làmpades i la navegació per mitjà dels dispositius de posicionament per satèl·lit han fet que el faroner, entès des d’una perspectiva tradicional, haja deixat de ser-ho: ja no habita el far, sinó que ha esdevingut responsable tècnic dels diferents fars d’una àrea. La seua presència a cada instal·lació és passatgera, estrictament de manteniment.
Ara bé, malgrat els avenços tecnològics actuals, la presència dels fars resulta, encara, fonamental: més enllà de la seua funció de senyalització marítima, han esdevingut un element ineludible de la identitat del paisatge costaner. El cap de Creus, a l’Alt Empordà, o el de Formentor a Mallorca serien una altra cosa, probablement pures referències geogràfiques destacables. La presència dels seus fars carrega el lloc d’una majestuositat i d’un sentit de fita ineludible. D’una presència humana discreta, contundent alhora.
El rumb dels fars al segle XXI
Enfront del perill de caure en una irreversible decadència, a alguns fars se’ls ha atorgat nous usos. Les estances deshabitades dels faroners han estat transformades en centres d’interpretació i museus i, a vegades, en hotels. Al de cap de Creus trobareu l’oficina d’informació del Parc Natural homònim; al del cap de Tossa, el Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània, mentre que el far de la Banya, al port de Tarragona, ha esdevingut una extensió del Museu del Port de Tarragona.
I és així com mantenen avui les seues qualitats més humanes, simbòliques i poètiques, que els avenços tecnològics, malgrat la seguretat que aporten a la navegació, no podran substituir mai. Els fars són, al capdavall, llampades en la nit. En la nit de la humanitat.