Guerra de Síria

El rostre de la tragèdia kurda

Aquesta és la història d’èxode i resiliència d’un professor d’anglès i la seva família, a qui l’ofensiva militar turca va expulsar de la zona kurdosiriana d’Afrin el març passat. Ara, sobreviuen com a desplaçats en la propera regió de Xehba juntament amb 150.000 persones més.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Ivan i el Jan juguen entre corredisses amb un fusell de plàstic. Mentrestant, el seu pare espigola entre les peces de roba que atapeeixen una gran maleta de color gris. Després d’escorcollar amb deteniment l’interior de la valisa, en Hassan Hassan n’acaba traient uns pantalons de color crema i una camisa vermella amb estampats. “Un dels avantatges de ser desplaçat és que acabes decidint molt ràpidament amb quina roba sortiràs avui al carrer”, bromeja aquest professor d’anglès de 48 anys, originari de Miske Jor, una vila petita de la regió kurdosiriana d’Afrin.

“Encara em costa molt assimilar que tota la vida de la meva família estigui dintre d’aquestes tres maletes. La fugida va ser tan precipitada que vam haver de deixar enrere molts records i objectes amb un gran valor sentimental”. Ho assenyala el Hassan mentre prepara la roba que es posarà després d’un esmorzar a base d’humus, tomàquets, zaatar —una barreja d’espècies molt consumida a Síria—, falàfel, cogombres i te.

Quan la beguda més popular de l’Orient Mitjà està llesta, l’Ivan, de 7 anys, el Jan d’11 i l’Elizabeth de 16, juntament amb el Hassan i la seva dona Hevin, de 40, s’asseuen al terra, al voltant d’un gran estalvi sobre el qual estan disposats tots els plats. Després de fer-li un glop al got de te, el Hassan trenca un tros de pa de la làmina que descansa sobre el seu genoll esquerre i comença a doblegar-lo amb molta delicadesa. Quan té el tros ben subjecte entre els dits, el mulla amb un oli gairebé transparent per després untar-lo amb el zaatar.

“Quina deshonra que algú d’Afrin com jo hagi d’esmorzar amb oli de gira-sol”, brama el professor sota l’atenta mirada de la seva família. “Aquí, a Xehba, el preu de l’oli d’oliva està pels núvols i no ens podem permetre pagar-lo”, afegeix aquest home alt, prim i amb un frondós bigot que abans de l’exili era propietari de més de 400 oliveres, el principal cultiu i motor econòmic d’aquesta regió muntanyosa al nord-oest de la província d’Alep.

L’escena és una metàfora molt potent del desterrament a què, com en Hassan, han estat forçades més de 350.000 persones d’Afrin per culpa de la invasió turca, segons dades facilitades per l’Observatori Sirià per als Drets Humans. Situada a tan sols 20 quilòmetres al nord de la ciutat d’Alep i a tocar del cantó de majoria kurda, la regió de Xehba es va convertir el passat mes de març en la nova llar de vora 150.000 desplaçats després que la Federació Democràtica del Nord de Síria —l’autogovern liderat pels kurds— i el Govern sirià arribessin a un acord per assentar-los-hi. Altres milers de persones han marxat cap a ciutats com Alep o cap als territoris del Kurdistan sirià que queden al marge esquerre del riu Eufrates.

El malson dels habitants d’Afrin va començar el 20 de gener de 2018, quan Turquia i milícies sirianes opositores de caire islamista van llançar l’operació Branca d’Olivera sobre la regió amb el pretext de “netejar la zona” de les Unitats de Protecció Popular (YPG), que Ankara considera l’extensió siriana del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Tot i la presència de tropes russes a la regió i que les YPG eren un dels pilars de les Forces Democràtiques de Síria, principal aliat dels EUA en la lluita contra l’Estat Islàmic, tant Moscou com Washington van donar llum verd al president turc, Recep Tayyip Erdogan, per llançar l’atac. Després de dos mesos d’ofensiva, que segons l’Observatori Sirià de Drets Humans va deixar més de 2.000 combatents i 300 civils morts, Turquia va agafar el control de la ciutat d’Afrin el 18 de març.

Capritxos del destí, març es convertia de nou en un mes maleït per als kurds. Afrin, l’últim gran desastre kurd, s’unia d’aquesta manera als fatídics episodis de Halabja i Qamixli, també ocorreguts durant aquesta època de l’any. A la ciutat kurdoiraquiana van morir vora 5.000 persones com a conseqüència dels bombardejos amb armes químiques perpetrats per l’aviació de Sadam Hussein entre el 16 i el 19 de març de 1988, en el marc de la guerra entre l’Iraq i l’Iran. El règim iraquià va atacar amb agents químics letals Halabja, que en aquell moment estava controlada per les tropes iranianes i les milícies kurdes, aliades en un conflicte que es va allargar de 1980 fins a 1988. D’altra banda, el 12 de març de 2004, més de tres desenes de kurds van morir a Qamixli —la capital del Kurdistan sirià— com a conseqüència de la repressió del Govern sirià contra un aixecament popular de caire nacionalista sorgit durant la celebració d’un partit de futbol.


Compromesos amb la revolució kurda

“Gràcies als nostres líders i a l’organització popular, Afrin es va convertir en un refugi de prosperitat i seguretat fins que Erdogan va decidir atacar la regió”, explica l’Hevin, la dona d’en Hassan, que ara treballa en una mena de jutjat de pau que dirimeix casaments, divorcis i tot tipus de disputes familiars a Xehba. “Fins que Turquia va llançar l’atac, tenia desenes d’estudiants a la meva acadèmia d’anglès. Molt d’ells eren àrabs d’altres parts de Síria que havien arribat a Afrin buscant aixopluc. Totes les classes que impartia em permetien guanyar un bon sou”, detalla el Hassan, que ara treballa com a intèrpret i redactant informes en anglès per a la Mitja Lluna Roja kurda.

El període de prosperitat i estabilitat que assenyalen l’Hevin i el seu marit va començar el juliol de 2012 quan, enmig de la guerra civil siriana, el Partit de la Unió Democràtica (PYD) —la principal formació política dels kurds de Síria, propera ideològicament al PKK— va agafar el control d’Afrin, Kobane i Jazira, els tres cantons del nord de Síria, on viuen prop de tres milions de kurds. Quan el març de 2011 van començar les protestes contra Baixar al-Assad, al moviment kurd, sota el paraigua ideològic d’Abdullah Öcalan, se li va plantejar una disjuntiva: unir-se a una oposició amb el suport de països com Turquia, l’Aràbia Saudita o Qatar i amb una agenda marcadament arabista i islamista, o seguir sent fidels a un Govern de Damasc amb antecedents repressius contra el poble kurd. A la vista d’aquest panorama tan poc encoratjador, el PYD va apostar finalment per una tercera via: la de l’autogestió.

Mentre la devastació causada pels combats era la nota predominant en ciutats com Homs, Alep o Daraa, l’autogovern de la Federació Democràtica del Nord de Síria va apostar per l’autodefensa a través de la seva milícia, i va posar en marxa el full de ruta fixat per Abdullah Öcalan, el líder del PKK empresonat a Turquia, basat en el “confederalisme democràtic”. Un projecte que aposta per la descentralització del poder a favor d’una societat civil organitzada des de les municipalitats. L’executiu de la Federació Democràtica del Nord de Síria, format per àrabs, musulmans, cristians i kurds, ha creat certes estructures d’Estat i ha assolit fites com garantir els drets de les dones i les minories o portar l’ensenyament del kurd a les escoles. Aquest model de governança federal descarta la idea d’un Kurdistan independent, i els seus defensors creuen que aquesta fórmula de convivència pot ser una solució no només per a Síria, sinó per a tot el convuls Pròxim Orient

“Van ser cinc anys i mig molt il·lusionants. Després de quasi cinc dècades de dictadura del Partit Baaz, el poder autogovernar-nos va ser un somni. Els consells locals prenien decisions, al carrer hi havia seguretat i l’economia de la regió prosperava, malgrat que tot Síria estigués en guerra”, recorda en Hassan amb nostàlgia. Tant ell com la seva dona van ser molt actius en la revolució política i social que els kurds van protagonitzar a Afrin, i que encara continua activa en una àmplia part del nord-est de Síria, malgrat l’allargada ombra d’una nova ofensiva turca. “Ambdós participàvem activament a la mala gel (La casa del poble), des d’on s’organitzaven els diferents consells populars”, assenyala l’Hevin.
En Hassan Hassan alternava el seu activisme amb les classes d’anglès privades, tant a nivell particular com en un centre d’estudis, al centre de Jindires. “Amb uns col·legues vam crear una acadèmia perquè molts joves que havien vist truncats els seus estudis per la guerra poguessin continuar-los”, explica el docent, mentre treu el telèfon mòbil de la butxaca esquerra. “Un veí que s’ha quedat a la ciutat va enviar-me aquesta foto de l’estat actual del nostre centre d’estudis. Ara, l’edifici està ocupat per una milícia islamista que l’utilitza com a quarter general”.

Els habitants d’Afrin coincideixen a destacar que la qualitat de vida era bastant bona comparada amb la resta d’una Síria en runes. “A banda de la meva casa a Miske Jor, tenia un altre habitatge a la ciutat de Jindires. Vivíem bé, sense luxes, però mai ens va mancar res”, subratlla en Hassan des de la seva nova llar semidestruïda a l’exili que comparteix amb dues famílies més. “Molts divendres anàvem de pícnic al camp amb la família. Durant l’hivern, també acostumava a caçar tords acompanyat del meu fill petit Ivan”, qui figura en la imatge de portada d’aquesta edició d’EL TEMPS.

Èxode cap a l’exili

Paradoxes del destí, la casa que la família Hassan ocupa des del passat març a la població de Fafín, està a escassos 300 metres de l’escola d’infanteria on el professor amb estudis de Filologia Anglesa per la Universitat d’Alep va fer el servei militar. L’habitatge unifamiliar, proper a una carretera i rodejat de camps de cultiu, pertanyia a un comerciant d’Alep, que l’utilitzava els caps de setmana com a segona residència i que ara viu a la ciutat costanera de Tartus. Malgrat que el xalet està intacte, l’edifici pateix alguns danys estructurals, conseqüència dels combats que en aquella zona van protagonitzar les Forces Democràtiques de Síria contra l’Estat Islàmic el 2016.

Mentre que a la planta baixa dormen les famílies d’en Mohamed i en Lazgin, un farmacèutic i un advocat de Jindires amics del professor, a la planta superior ho fan els Hassan, amb un espai privat que es redueix a una habitació, un bany sense aigua corrent i una terrassa. Per cuinar, han de fer-ho amb una petita bombona de gas al replà del xalet. Són vora 30 persones convivint en una casa on han hagut de folrar amb plàstics l’espai de les finestres, que van ser arrancades.
“Des del moment en què els kurds vam prendre el control dels nostres territoris i vam establir l’autogovern el juliol de 2012, Turquia va amenaçar-nos amb una operació militar”, detalla en Hassan. “Però pensava que aquest moment mai no arribaria després del rol tan important que hem fet en la lluita contra el Daeix. Compartim molts valors amb Occident i no entenc com la comunitat internacional ens ha deixat abandonats davant el genocida d’Erdogan”, denuncia el professor d’anglès abans d’entrar a explicar en detall com van viure l’atac turc i el difícil moment d’abandonar Afrin.

El malson dels Hassan i dels habitants de la regió kurdosiriana va començar el 20 de gener de 2018, amb els primers bombardejos de l’artilleria i l’aviació turca. Com que tant Miske Jor com Jindires estaven relativament prop de la frontera amb Turquia, la família va decidir refugiar-se a la vila de Marrata, a només cinc quilòmetres de la ciutat d’Afrin. “Tot i tenir unes milicianes i uns milicians molt ben entrenats, res no podien fer contra la tecnologia dels drones i els avions turcs. Tot i presentar una ferma resistència, vèiem amb preocupació cada vila que l’enemic capturava i cada quilòmetre que avançava”, comenta en Hassan, mentre comparteix un cigar amb la seva dona a la terrassa.

“Vam marxar de Marrata cap a Afrin quan un bombardeig va ferir lleument el nostre fill Ivan mentre jugava en un descampat prop de la casa on ens refugiàvem”, assenyala l’Hevin, després de fer una xuclada a la cigarreta. A la capital de la regió, la família va allotjar-se durant sis dies en un apartament que un amic d’en  Hassan els va deixar. “Malgrat ser un edifici de sis pisos molt robust, les bombes queien a poc més de 100 metres i vam viure moments de molta por. Temíem per la vida dels nostres fills”, indica en Hassan tractant de contenir l’emoció.

“La nit del 16 de març, vaig adonar-me que la majoria dels vehicles estaven abandonant Afrin, perquè els atacants havien penetrat al barri urbà pel nord de la ciutat. Llavors, vaig pujar al terrat de l’edifici, on només quedàvem dues famílies per veure si hi havia llums d’automòbils movent-se a través de Jabal Ahlam (la Muntanya dels Somnis), l’única ruta d’escapament cap al sud a través d’un camí molt rost i en mal estat”, recorda en Hassan.

Quan el professor d’anglès era a la part superior de l’edifici, una gran bola de foc va emergir per sobre de l’hospital proper i es va produir una explosió  estrepitosa. “Vaig caure a terra i, en recuperar-me, vaig baixar de pressa per les escales plenes de vidres. Els meus fills ploraven. Vaig dir-los que s’afanyessin a pujar al cotxe. Només vam tenir temps d’agafar algunes peces de roba, mantes, l’ordinador i una mica de menjar”, narra el professor. En aquell moment, l’Hevin i en Hassan van discutir. Mentre que ella volia quedar-se, ell estava disposat a marxar, com a mínim, amb el seus dos fills petits. Després d’un estira-i-arronsa, en Hassan va aconseguir convèncer-la.

“L’altra família que hi havia a l’edifici ens va seguir, i ens vam afegir a la filera interminable de cotxes que intentaven abandonar la ciutat. Camions, autobusos, tractors, cotxes i motocicletes, estaven replets de gent amb pertinences. Moltes persones també van fugir a peu, ja que la ruta estava col·lapsada pels vehicles i havia estat danyada pels bombardejos turcs”.

En Hassan explica que, a causa del ritme extremadament lent provocat per la gran quantitat de vehicles i el pendent del muntanyós camí, molts cotxes es van avariar i, fins i tot, algunes persones grans van morir en la ruta a causa del sobreesforç. La muntanya dels somnis es va convertir per a molta gent en un autèntic malson. Al voltant de 30 hores van trigar els Hassan a recórrer els 30 quilòmetres que separen Afrin de Nubul, una ciutat de majoria xiïta de la província d’Alep controlada per les forces lleials a Baixar al-Assad. Pocs dies després, els Hassan van arribar a la zona de Xehba i es van instal·lar a la població de Fafín.

Ara, a la regió hi ha un acord entre els kurds i el Govern sirià. Tot i que els diferents punts de control disposats per la zona estan engalanats amb la bandera oficial siriana i decorats amb fotografies del president Baixar al-Assad, són combatents kurds sense cap tipus d’insígnia en el seu uniforme els qui els custodien. Si bé vora 16.000 persones estan allotjades en tres grans campaments, el gruix dels 150.000 desplaçats residents a Xehba viuen en cases buides que, com els Hassan, han ocupat. L’autogovern s’encarrega de gestionar els centres mèdics i de proveir serveis com la recollida d’escombraries. A més, ofereix de manera gratuïta quatre hores diàries d’electricitat i també pa. Per la seva banda, UNICEF col·labora en el proveïment d’aigua.

“No hi ha dubte que el principal objectiu de l’agressió turca ha estat de posar fi al projecte democràtic que s’està duent a terme al nord de Síria. Turquia vol destruir la nostra identitat i la nostra història, i per això ha ocupat Afrin”, denuncia l’Hevin entre plors després d’emocionar-se recordant la seva terra.

Situació a Afrin i reflexions

Les autoritats kurdes a l’exili calculen que només el 20 per cent de la població original s’ha quedat a Afrin, una situació que segons el dret internacional constitueix un autèntic episodi de neteja ètnica. Un buit poblacional que Turquia ha omplert amb milers de milicians islamistes i les seves famílies provinents d’altres punts de Síria. Molts dels desplaçats kurds a Xehba que mantenen el contacte amb familiars o veïns encara residents a Afrin expliquen casos de detencions arbitràries, assassinats, desaparicions forçades, confiscació de propietats i saquejos, perpetrats pels grups islamistes que operen a la regió i als quals Turquia, diuen, dona total llibertat de moviment. Unes violacions flagrants dels drets humans que han estat denunciades per organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch.

“Els que ara controlen Afrin són el pitjor de l’espècie humana i estan mostrant quina és l’autèntica cara de l’islam. És molt més que una ocupació, és la barbàrie en lletres majúscules”, crida enfadat el professor des de la cadira de la terrassa orientada cap a l’oest, on precisament s’estén la seva terra natal. Malgrat la incertesa de l’exili, les notícies tan poc animadores que arriben de l’Afrin ocupat, semblen donar-li la raó a en Hassan amb relació a la decisió que va prendre. Vist amb perspectiva i malgrat les reticències inicials, l’Hevin també creu que fugir va ser un encert.


De fet, el de les dones és un dels col·lectius que més ha vist agreujada la situació amb l’ocupació turca i la presència de milícies islamistes que apliquen la xaria, la rigorosa llei islàmica. Familiars i amigues que s’han quedat a Afrin i amb qui l’Hevin manté contacte denuncien la impunitat total a la regió  a l’hora d’assetjar-les i denigrar-les. Tocs de queda, normes de conducta i de vestimenta molt estrictes, raptes, violacions i matrimonis forçats, fins i tot, amb nenes menors d’edat, són només algunes de les informacions que arriben de la zona ocupada i que organitzacions defensores de drets humans també estan denunciant.

“Els meus pares, de 85 anys tots dos, un germà i una germana s’han quedat a la nostra vila. De moment estan bé, però tenen por i han anat a viure tots plegats a la casa del meu germà”, indica en Hassan, que tracta d’ajudar-los fent-los arribar diners a través d’una empresa d’enviament de divises. Per fer-ho, recorre als  estalvis i els petits sous que ell i la seva dona cobren de l’autogovern kurd. Malgrat que guanya la desena part que quan impartia classes privades d’anglès, en Hassan és conscient que són uns afortunats perquè moltíssima gent no té cap tipus d’ingrés.

Molts desplaçats han invertit bona part dels seus estalvis obrint negocis a la regió de Xehba, perquè no saben quant pot durar l’exili. És el cas d’en Mohamed, el veí d’en Hassan, que ha obert una farmàcia després d’abandonar la que regentava a Jindires. “Que quadrin els números no és fàcil. A molta gent que no té diners els regalem els medicaments i, a més, hem de pagar un peatge del 10% al règim perquè deixi entrar els productes”, destaca el farmacèutic que comparteix sostre amb els Hassan.

A la duresa de l’exili, s’uneix la nostàlgia. L’Elizabeth, la filla de la família,  passa hores i hores de cara a la pantalla del telèfon mòbil parlant amb amigues repartides per tot Síria que ja no veu d’ençà que Turquia va llançar l’ofensiva. “Les trobo a faltar. No només ens han fet fora de casa: ens han robat la vida que portàvem”, se sincera l’adolescent. Moltes d’aquestes joves eren estudiants d’anglès a l’acadèmia d’en Hassan. “Tinc alumnes repartits per tot el món. Alguns han marxat com a refugiats a Europa, però la gran majoria estan disseminats per tot Síria”, lamenta en Hassan.

Segons les autoritats sanitàries, la incertesa de l’exili ha disparat el volum de trastorns de salut mental i el consum d’ansiolítics. L’Hevin també explica que la delicada situació està provocant moltes discussions en el si d’algunes famílies, i això al seu torn provoca que es produeixin molts divorcis.

“Tinc por que la nostra situació s’allargui i ens convertim en desplaçats de per vida. Es tracta d’una ocupació il·legal d’un país estranger, però per ara no sóc massa optimista quant a que algú ens ajudi. Tot dependrà de la voluntat del règim amb el consegüent permís de Rússia i l’Iran, per recuperar el territori amb una ofensiva militar”, comenta el professor d’anglès. “De moment, encara que ens morim de gana, prefereixo menjar-me la terra de Xehba a haver de viure a Afrin sota el jou dels islamistes”, indica enfadat mentre branda el dit índex de la seva mà dreta.

“Malgrat que podria estar a Alep fent classes d’anglès i vivint en una llar digna, de moment vull fer tot el que pugui per la meva gent. A la Mitja Lluna Roja kurda em sento útil, però tot dependrà dels meus fills. Ara estan escolaritzats, però les condicions de vida aquí són molt dures. Veurem quin és el nostre límit”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.