Ramon Folch i Camarasa (1926-2019)

Mor l'escriptor Ramon Folch i Camarasa

L'escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926 -Mollet del Vallès, 2019) ha mort als 92 anys, segons ha informat la Institució de les Lletres Catalanes. Reproduïm una entrevista que Lluís Bonada li va fer després de guanyar el Premi Sant Joan Caixa de Sabadell 1997 per la novel·la Testa de vell en bronze (Edicions 62). Fill de Josep Maria Folch i Torres, va adaptar per al còmic les històries d'un dels personatges del seu pare, en Massagran i, com a novel·lista, va obtenir també els premis Víctor Català, Sant Jordi i Ramon Llull.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quin ha estat el procés de gestació de Testa de vell en bronze?

Sempre havia escrit els llibres ràpidament, en deu dies, i tal com rajaven els donava per bons. Aquest és un cas excepcional: va tenir una gestació difícil i llarga. Els darrers llibres eren massa autobiogràfics i vaig voler fer una història que no m'anés ni em vingués. I vaig pensar a fer el retrat d'un vell. M'ho havia aconsellat feia anys Joan Sales. Llavors, no en vaig quedar satisfet. Era cap al 83. Anys després vaig tornar a llegir el llibre i vaig veure que hi havia un parell de capítols que podien passar. El concurs de la Caixa de Sabadell em va esperonar i vaig refer el text.

Quina relació té l'autor amb el seu personatge?

És un personatge que m'és simpàtic i que em fa pena. És un home que quan estava apagat recobra la il·lusió i es troba amb una oposició més o menys sorda dels fills. L'estimo, però no em privo de fer-hi una mica de sàtira.

Ramon Folch i Camarasa, el 1997 // SUSANNA SAEZ

Heu pensat en algun conegut, a l'hora de dibuixar-lo?

He pensat en reis i presidents, que no poden fer tot el que volen i són presoners en una presó de bronze. Però en abstracte. No en cap persona en particular.

Si éreu acostumat a escriure a raig això vol dir que no heu reflexionat gaire sobre la literatura?

Dec ser un intuïtiu o com en vulgueu dir. Ho he heretat del meu pare, amb la diferència que ell escrivia cada dia. Per exemple, les traduccions, per fer-les bé un ha de llegir abans el llibre sencer. No ho he fet mai. I les novel·les, l'única cosa que faig és omplir uns fulls de petites idees, que després serveixen o no. No és un guió. I engego. A la meitat paro i reflexiono. Un enemic meu diria que sóc un destraler. I un amic, que em refio de la meva espontaneïtat.

Per tant no confessareu cap mestratge.

No. Però és possible que en alguns dels meus llibres algú podrà descobrir-hi quina novel·la havia traduït abans d'escriure-la.

Ni abans ni ara no heu estat lector atent de novel·la catalana?

L'he seguida sempre molt poc.

El traductor sí que deu haver reflexionat sobre el registre de la llengua, no?

—Sí. I com a escriptor. La manera d'escriure del meu primer llibre, un conte infantil, era emmetzinada per l'estilisme artificiós de Carner i després me n'he alliberat.

Les vostres traduccions no són les de Pedrolo.

Jo sempre vaig intentar de traduir tal com s'hauria de parlar i escriure en català, fugint de l'artifici. L'escriptura de Pedrolo pateix del català una mica artificiós o empeltat de l'anglo-saxó o l'americà. La llengua que gasta Pedrolo no és la que em fa peça. D'ell m'agrada molt una novel·la que no sé si, a ell, li agradava, Balanç fins a la matinada. És un escriptor fred. Es pot admirar, però és difícil d'estimar-lo. Com a persona, molt: és un home d'una sola peça. Cal admirar-lo perquè s'ho mereix.

Vós us sentiu estimat o menystingut?

No em considero menystingut. Si estic una mica arraconat ha estat per falta de producció. Em sap una mica greu no ser més brillant, però això deu passar a molta gent. Tinc lectors, coneguts i no coneguts, que m'estimen especialment. Estic content. Suposo que els meus llibres o no agraden o susciten un especial afecte per l'autor. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.