- Llegeix el reportatge 'Dagoll Dagom: terra a la vista!'
- Llegeix l'entrevista en profunditat a Anna Rosa Cisquella: «Dagoll Dagom és un acte d’estima al teatre»
Diuen que Mar i Cel ha estat culpable d’inspirar tres generacions d’actors, una per cada estrena, el 1988, el 2003 i el 2014. Com a mínim, així ho considera l’actor, director i fundador de la companyia El Musical Més Petit, Daniel Anglès. “Crec que hi ha una generació d’artistes que es dediquen el teatre musical per cada un dels Mar i Cel. Jo vaig veure l’espectacle amb dotze anys, i va tenir un impacte que encara segueix viu en mi”, explica. I afegeix, a tall de comprovant, que a l’escola on treballa, sovint es parla de Mar i Cel, “i llavors pronuncies el nom de l’actriu i t’adones que no parles del mateix Mar i Cel”.
La primera Blanca que va protagonitzar l’espectacle dels cristians contra els moriscos fou Àngels Gonyalons: “Trobo que està molt bé que cadascú s’estimi les Blanques i els Saïds amb els quals han descobert la ficció. Dels meus en queden menys, perquè soc la més antiga, però això és xulo”, explica l’actriu.
Segons Gonyalons, Mar i Cel podria continuar funcionant si el reposessin cada cinc o deu anys. “És una història universal, malauradament massa vigent, i és èpica; tots ens fonem davant l’èpica. És una història romàntica i un musical de creació com no se n’havia fet abans”, explica.
En la primera estrena, el 1988, però, no eren gaire conscients del que esdevindria. “És després que ens hem adonat que això ha passat a la història del teatre musical català”, diu Gonyalons. Llavors, ella tenia vint-i-quatre anys i recorda, amb certa nostàlgia, que s’enfrontava al director per dir allò que no li semblava bé: “No era gaire prudent. Li deia a en Bozzo: ‘La Blanca no pot suïcidar-se, és cristiana! Una cristiana no se suïcida!’ Aquestes coses de la joventut!”.
Quinze anys després, el 2003, era una jove Elena Gadel la que encarnava la mateixa Blanca. Ella recorda amb tendresa el procés creatiu, que “va ser molt físic, però molt bonic, preciós”. L’actriu i cantant explica que els assajos eren molt durs: “Als matins fèiem acrobàcia i formació corporal i a la tarda passàvem escenes. És una obra per a la qual físicament s’ha d’estar en forma”.
Malgrat que coneixia l’èxit del primer Mar i Cel, Gadel no l’havia vista. "El vaig agafar amb molt de respecte, però sense por i sense comparar-me amb ningú. Vaig proposar la meva Blanca”, explica.
En demanar-li anècdotes d’aquell moment, Gadel es toca una cicatriu que té a la cella i explica que sempre se’n recordarà del que li va passar amb el seu pare fictici. “Hi ha un moment de l’obra que el pare de la Blanca li pega, i ho fa amb unes cadenes de ferro autèntiques”, explica. I relata que, a mesura que representaven l’obra, ella cada vegada el desafiava més i li venia de gust cantar-li més a prop. “Fins que un dia, el pobre Xavi Fernàndez, em va donar un cop de debò amb la cadena, vaig començar a rajar sang durant la funció, una noia es va desmaiar a l’escenari i em van haver de portar a l’hospital”.
Sense saber-ho, tant Gonyalons com Gadel, cadascuna amb la seva història, eren propenses al desafiament. Potser per això havien de fer de Blanca. La tercera Blanca també fou una dona de conviccions clares. La gallega Ana San Martín, enamorada dels vídeos que havia vist del Mar i Cel que s’havia fet a Madrid, en saber que s’obrien càstings a Barcelona per tornar a programar l’obra el 2014 no s’ho va pensar dues vegades. “Vaig haver-me de preparar els càstings sense saber parlar català, però m’hi vaig obsessionar molt, vaig començar a sentir una connexió molt intensa amb el personatge”, explica, ara amb un català que podria ser ben bé nadiu.
En ser escollida, va traslladar-se a Barcelona, i va començar els assajos i l’aprenentatge de la llengua. “Vaig començar a bussejar a l’univers emocional de la Blanca, que és dur, però que amb la música de l’Albert Guinovart es fa tan bell. Recordo gaudir-ho molt, i alhora, que tot era molt profund, molt exigent”.
Ara li tocarà a la quarta i última Blanca pujar a l’escenari i gaudir, per última vegada, de la màgia de ser al vaixell de Dagoll Dagom.