CARME TRESCOLÍ I JOSÉ M. AZCÁRRAGA
«Trencava motles, tan ètics com estètics, no era una professora de valencià clàssica. En ella confluïen elements de casta capitalina i Ribera del Xúquer en comunió espurnejant, divertida, perfecta. Els seus referents eren molt més que simples citacions; ella sí que els coneixia a tots: Fusters, Estellés, Sanchis Guarner, Brossa o Calders. Moderna fins a dir prou, innovadora educativa avant la lettre; la llengua era un vehicle no un final, el punt de partida i no d’arribada. El guardià al camp de sègol, xe sí, del Salinger, deia articulant una g apitxadíssima com si d’un veí del poble es tractara. Vèiem Blue Velvet, Perdita Durango o Wild at heart, sempre li van agradar les històries de la frontera. I Blade runner, una pel·li per la qual sentia devoció.
RAFA CERVERA
«La Cardona va trencar molts estereotipus quan els estereotipus ens perseguien igual que una plaga. Subscric les paraules de Ramón (Palomar) quan diu de Fina que igual podia ser una col·lega més, la reina de la festa o la polemista més encarnissada en la discussió de torn. ‘Fina era altra cosa’, conclou. Tenia una personalitat desbordant i pertanyia a molts àmbits, però no es circumscrivia a un en concret (...). A la seua manera, Fina va introduir una forma de feminisme quan nosaltres quasi no sabíem que era allò. En aquest sentit, ella va ser, a la seua manera i a una altra escala,una pionera com Carmen Alborch».
VICENT SANCHIS
«Cardona va ser adoptada pels altres membres de la Generació dels Setanta, no només per ser-ne l’excepció -l’excepció femenina- sinó també per un caràcter imparable, descarat, festiu i desmitificador: de desmitificar la pròpia transcendència. Al costat dels altres joves de la seua generació, Fina Cardona era moderna -potser la més moderna, tot i que ella se’n fotia-, la menys pretensiosa i la més descarada. Mentre les inspiracions i les aspiracions dels altres companys de generació pertanyien a la literatura de llargada elevada, l’únic poeta derivat directament de les alegries -i les escorrialles- de la cultura pop que l’havia precedit era ella».
SALVADOR JÀFER
«El teu univers es desplegava davant nostre amb pulcritud i exigència crítica. Ni tu ni jo vam ser mai gaire afectes als cercles oficials ni a les colles literàries ni als esdeveniments de lletraferits. Et recloïes en el teu món personal amb una prevenció exquisida. Havies anat i havies tornat feia bona cosa de temps de tantes coses! Mai no et vas declarar militant de res i conservaves la teua independència amb una serenitat que ens agermanava».
RAFA XAMBÓ
«Fina Cardona-Bosch, la dona que estimava el meu amic Carles, era una artista total. El seu radar, la seua curiositat, la seua memòria visual, audiovisual, musical, la passió per les arts, la literatura, la música, el cinema, la televisió, la seua insadollable atenció a les novetats artístiques, feien d’ella una singular xica de l’Eixample de València. Radicalment elegant i trencadora, amiga i col·lega dels artistes més inquiets, sempre parlava en català, en un català personalíssim, allunyat dels registres dels pobres del valencià residual de la ciutat. Li agradava provocar parlant a la barcelonina i així es desmarcava de la púrria blavera i analfabeta. Fugia del folklorisme ranci alhora que adorava els amics d’Al Tall i en especial Miquel Gil».
MARISA BOLTA
«Recorde perfectament la primera vegada que la vaig vore, i això no passa sovint. Era una multitudinària festa de cap d’any de principis dels 80 en un espai molt gran, potser un pavelló esportiu. Centenars de joves bevent i fumant, música, crits i rialles. I la imatge imponent de Fina de vint i pocs anys, bellíssima, tota vestida de negre rive gauche. Amb el seu nóvio, el cantautor Carles Barranco, atreien totes les mirades».
TONI MOLLÀ
«Amb l’inici de les emissions de Ràdio 9, el 1989 ens vam retrobar d’una manera que seria definitiva. La nit de la mort de Joan Fuster, el 21 de juny de 1992 -m’agrada recordar-ho-, Fina, més còmplice que mai, va ser la veu càlida de la ràdio en què tots dos vam homenatjar junts el mestre acabat de traspassar. A partir de llavors, la nostra amistat va esdevenir més i més densa fins al contacte diari dels darrers anys. Uns anys dedicats en gran part a la relectura de determinats escriptors com ara Mansfield i la Ginzburg, venerdaes literalment per Fina, però també Edgar Allan Poe, Ray Bradbury, Franz Kaflka -amb traducció de Gabriel Ferrater, insistia Fina.
SALVADOR VENDRELL
«A Fina li agradava molt vindre a Sueca i, quan avisava que hi venia, organitzàvem unes festes monumentals, tan exagerades que agafaven unes bufes que anaven elles soles anant anant. Una vegada, acabàrem tirant-nos fang dins d’un camp d’arròs i nadant en una sèquia de les més grans tel terme. No recorde qui, però algú va perdre les ulleres. I no parava de recitar Estellés: «Poseu-me les ulleres». Segur que, aquell dia, l’aigua degué parir una estrella».
CARLES GÁMEZ
«Abans que el pas del temps comence a endinsar-se en el túnel de l’oblit, vull recordar-la com ella segurament voldria ser recordada, divertida, irònica, amb aquest punt de sarcasme quan es tractava d’enjudiciar determinats personatges. Aquí el seu verb podia ser altament vitriòlic en qüestions com l’Acadèmia de la Llengua, el govern autonòmic, la programació d’À Punt, el pentinat de les presentadores, l’ensenyament o la col·locació de les carpes de Falles. Recordar-la també com una dona culta, imaginativa, brillant, curiosa, que podia estar parlant amb autoritat de la poesia de Joan Salvat-Papasseit, aquest poeta que havia marca la seva vida, com de l’únic disc de Belle and Sebastian o Françoise Hardy".
ISABEL ROBLES
"Per la meua part destacaria la Fina Cardona afectiva, atenta, pendents dels altres, responsable en extrem davant del compromís, fins i tot més enllà dels cercles més íntims. Per exemple, l'any 2010, quan jo tenia ben poques esperances , va acceptar de molt bon grat la invitació a participar en el recital col·lectiu que coordinava tots els com a vocal de l'AELC a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Es tractava d' 'Escriptors al terrat', amb motiu del 8 de Març, que en aquesta ocasió tindria lloc el 3. Em vaig posar contentíssima".
FÚLVIA NICOLÀS
“I fèiem plans per quan tot haguera passat, per matar l’enyorança del que no podria ser. “Jo que volia anar al nord, que somie amb xafar les illes Shetland, que també vull ensumar Japó...”. Hi anirem, hi anirem. Fina va encomanar a Marisa, la Bolta, que anara preparant el viatge a les Shetlands. ‘Vull fugir a Oslo a fer arrossos. I també puc fer carn d’olla, i pilotes boníssimes’. Era broma i no era broma: fugir cap amunt, a Escandinàvia, a l’Àrtic, era un desig constant. No hi ha dubte que en una altra vida va ser una guerrera viquinga”.
ÀNGELS GREGORI
“Devia tenir quinze anys quan vaig agafar de la llibreria de casa Plouen pigues. Acostumada als títols convencionals de poesia, encara recorde l’impacte que em va provocar descobrir el món que s’amaga darrera d’aquells versos. Una ‘pura meravella indòmita’, com va referir-se a ella Vicent Andrés Estellés. Hi havia el fons dels seus versos un misteri net i pur, una estranya bellesa, una forma de bellesa sense fúria, lliure, resistent i fina. I justa també: només uns pocs llibres de versos li va servir per guanyar autoritat poètica, que és una característica que només posseeixen aquells que ni la busquen ni la volen”.
IVÁN GARCÍA
“Seguia sent una fusteriana de pedra picada. Somiava una cultura valenciana cosmopolita, però orgullosa dels seus orígens, inscrita en l’horitzó dels Països Catalans per projectar-se al món. Però els anys l’havien sumida en el desencís. Lamentava que el nacionalisme a casa nostra, cada cop més aigualit, estigués hipnotitzat pels cants de sirena de la tercera via. Això pel que fa al nostre bàndol, perquè, de l’altre, no paga la pena ni parlar-ne. La recorde mirant les presentacions falleres a la tele, com una perversió malsana. Encara puc veure-la menjant unes roses de dacsa mentre assistia, incrèdula i divertida, a aquell festival grotesc de coentor i kitsch. El País Valencià s’havia convertit, per a ella, en el País Kafkià.
VICENT GARCÍA DEVÍS
“Amava el seu país i la seua llengua, l’herència intel·lectual familiar dels pares. Entre discs, llibres, cassoles i records... s’esmunyia de la realitat amb el cinema, sempre que podia doblada al català, deia i repetia. Crítica i dolça, oli i vinagre, es delia per una ‘València país’ més valenciana, per una ciutat més humana i amable. En política es revoltava contra els ‘propis’ per fer poc i se sublevava contra els que considerava enemics de la llengua i el país. En paraules de Rafa Cervera, “era càustica com un personatge de Bette Davis, una reina del drama a l’estil de Joan Crawford”.
MANOLO GIL
“Fina, amb Joan Llobell, va dirigir el magazín cultural By pass, que li va donar moltíssimes satisfaccions i molts mals de cap pel seu tarannà agosarat i cosmopolita. Si el nom no li agradava a l’editor -que preferia alguna cosa més casolana- encara molestava més Stubbon kind of fellow, de Marvin Gaye, quan semblava que era més adient per a un programa de cultura en valencià un fons de bandúrries, amb tots els respectes per la corda polsada. I per a rematar, hi havia el continguts. Més d’un crit es va escoltar en les antigues instal·lacions de l’avinguda Blasco Ibáñez quan Fina volgué parlar de l’aniversari de la gravació de Sargent Peppers dels Beatles en la llengua d’Ausiàs March.
TONA CATALÀ
“Quan pesarà un núvol? Em preguntares un capvespre d’octubre que intentàvem torres unes xulles i unes llonganisses a la teua ‘metròpoli suada’ de la Barraca d’Aigües Vives.. No tenia mòbil ni una Larousse de butxaca per respondre’t però intuïa aquells núvols negres flirtejant amb les muntanyes i et mirava de cua d’ull, com et treies els anells i les polseres, et col·locaves uns guants de làtex i et disposaves a rentar les graelles amb un fregall recent estrenat i un pot de Fairy. ‘No trobes que si les amollem directament al foc, acabarem abans i serà molt més higiènic?’. ‘I ara, la de mesos que fa que les graelles estan acumulant pols. Primer una bona neteja i després el foc’.
ARTUR HERAS
"En representar gràficament el nom, em sorprén el final del seu cognom: dona. Car-dona, després de Fina, completant-ho. Sens dubte era una fina dona. (Estic lluny dels seus jocs de paraules. Les meues disculpes). Malgrat la baixa densitat, em permet l’intent d’anotar el que va ser una constant del seu esperit, també en la seua tasca d’escriptora: el joc. Un personatge de conte, una dona fina del bosc".
------------------------------------------------------------
UN HOMENATGE POLIÈDRIC
Vincle Editorial, amb la col·laboració del PEN Català, publica Infinita. Unes lletres per a Fina Cardona-Bosch. Recordada com a poeta per Plouen pigues, Fina Cardona-Bosch va ser, en paraules de Josep Piera, la primera dona de la Generació dels 70 que, al País Valencià, s’incorpora a la poesia catalana. Dona de gran personalitat, va desenvolupar a partir dels anys 90 i fins la seua mort una intensa carrera com a activista cultural, directora de programes de ràdio i televisió i articulista destacada en diferents revistes i diaris.
Considerada per molts com una de les icones de la modernitat de la ciutat de València dels 70 i 80, amb els seus articles i poemes, sempre des de la ironia i la consciència crítica, ens va acostumar de manera metafòrica a deambular per les galàxies, mesurar els núvols, fer ploure pigues, animar les palmeres a fer pessigolles, bullir les burletes, tancar tots els petons dins d’una bossa, comptar les síl·labes de la consciència o explicar-nos que abans que Lou Reed caminara pel costat salvatge de la vida, Ausiàs March feia anys que havia transitat camins dubtosos per la mar.
Infinita. Unes lletres per a Fina Cardona-Bosch intenta ser un homenatge a una persona tan inclassificable, polièdrica i inabastable dins de la cultura valenciana, com va ser l’autora de Pessigolles de palmera. Dividit en tres parts, en la primera el poeta i crític literari Pere Ciscar ens ofereix una aproximació a la seua obra literària, mentre que en la segona Artur Heras, Toni Mollà, Marisa Bolta, Carles Gámez, Vicent Sanchis, Isabel Robles, Vicent Garcia Devís, Fúlvia Nicolàs, Rafa Cervera, Rafa Xambó, Salvador Jàfer, Salvador Vendrell, Àngels Gregori, José Maria Azkárraga, Carme Trescolí, Ivan Garcia Moreno, Tona Català i Manolo Gil tracen diferents perfils de Fina Cardona-Bosch.
En la última part del llibre es recuperen textos que Vicent Andrés Estellés, Maria del Mar Bonet, Josep Piera, Amparo Panadero i Enrique Cardona-Bosch dedicaren en el seu moment a l’autora infinita. El llibre es tanca amb una llista de cançons que formaren part de la banda sonora de la seua vida i que es poden escoltar en Spotify.