Feia anar el vocabulari d’un bastardet de vuit anys fill d’una pallassa de vodevil i d’un cavall, posem per cas
Fragment de “Divorci a Nàpols”
de William Faulkner
William Faulkner no tenia ni la vocació ni l’obligació de fer històries amables, tendres o divertides. Però va aconseguir la més variada combinació de formes de narrar, veus narradores i temps de la narració, en un espai gairebé sempre molt estricte: en el seu univers literari conegut com a Yoknapatawpha i la vila de Jefferson (que és el nom literari que va donar a la ciutat on vivia: Oxford, Mississipi).
Poc després que la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein fes saltar pels aires la concepció estricta del temps (1916), William Faulkner culminava un procés de renovació de la literatura —que Proust, Joyce i Woolf havien engegat—, on les veus narradores i els temps narratius quedaven deslliurats de les baules temporals convencionals. Però, per alguna raó, potser per retenir el lector amb els peus a terra —tant és?—, Faulkner es va cenyir gairebé sempre en el territori imaginat de Yoknapatawpha que ell mateix va dibuixar en plànols com el que acompanyava una primera edició d’Absalon! Absalon! (vegeu a sota). Gairebé sempre en les novel·les però no tant en els contes. I això li va permetre el 1951 fer aquesta selecció de Contes (Collected Stories) que Edicions del 1984 porta a les llibreries el 6 de març: uns contes que no se circumscriuen al Mississipi i fins i tot travessen l’Atlàntic i les barreres racionals més estrictes: “Carcassona”, l’últim conte del volum, és un viatge oníric que comença a lloms d’un cavallet i acaba sobre un corser a tot estrop.
Esther Tallada —que ja ha traduït La mansió, Les palmeres salvatges, Llum d’agost i Mentre em moria— explica a EL TEMPS que els contes estan organitzats de l’espai més concret —i proper a Yoknapatawpha— fins al més global (el somni de “Carcassona”) i allunyat de l’estat de Mississipi.
El volum està dividit en sis parts. La primera, “El camp”, aplega sis relats totalment rurals. Algun, com el segon se situa de seguida en la geografia literària de Faulkner, però alguns ni tan sols esmenten el comtat. En el primer, “Crema de graners”, només la referència al comandantDe Spain—que també apareix en novel·les com La ciutat, La mansió i The reivers (Els murris)— ens situa a prop de Yoknapatawpha. Els personatges de Faulkner també formen un univers literari extens i concret.
Al web Digital Yoknapatawpha una llista permet identificar i situar en els llibres de Faulkner més de 1.200 personatges amb noms i cognomos. En aquest volum, com en tota l’obra, els que més apareixen són els Snopes —protagonistes de la trilogia formada per El llogaret, La mansió i La ciutat—, la família Sartoris —protagonistes d’El soroll i la fúria i altres— o el més modest personatge de Ratcliffe, un dels preferits d’Esther Tallada: “V. K. Ratcliffe és un viatjant de màquines de cosir, que, en segons quins contes, apareix també amb el nom de V. K. Suratt: és un personatge que va passejant-se pels pobles i és qui dona de vegades les notícies d’uns pobles a uns altres. Com Faulkner fa aquest joc amb les veus i les diferents versions de cadascú, Ratcliffe és un personatge que dona molt de joc”.
Ell és, per exemple, el protagonista d’“Una cacera d’ossos”, un dels contes d’aquesta primera part del volum, “El camp”. Un dels més divertits, segons Tallada, que admet haver-ho passat molt bé amb alguns dels contes: “El que més destacaria és que he rigut molt. Hi ha contes que són molt divertits. Faulkner t’obliga —com sempre— a treballar la llengua, però en aquest cas hi havia un vessant més còmic, i he quedat satisfeta d’alguns fragments on hi havia jocs de paraules i un humor que no trobes en moltes novel·les”. En aquest sentit, Tallada recorda, a més d’“Una cacera d’ossos”, “L’àvia Millard”, “Tots els pilots morts” i un llarg etcètera.
La segona part de Contes és “La vila” i inclou els relats centrats a la ciutat de Jefferson. Tallada ha preferit titular aquesta part “La vila” en compte de “La ciutat” o “El poble” com a petit homenatge a un dels autors catalans més faulknerians: Jesús Moncada. “Aquest estiu —explica Tallada a EL TEMPS—, quan revisava aquests contes, els vaig combinar amb la lectura, al vespre, de Moncada. Em va sorprendre bastant veure-hi molta relació entre l’un i l’altre. ‘Estàs tan imbuïda de Faulkner —vaig pensar— i veus Faulkner per tot arreu’, però en Moncada era molt clar: la repetició dels mateixos personatges en diferents novel·les; les històries situades a la Vila, amb la gent poderosa i els que no ho són; les trames dilatades; l’ambient rural; fins i tot algunes imatges molt faulknerianes. I ara he vist que Núria Bendicho fa un curs sobre Faulkner on explica que en Moncada hi ha molt de Faulkner”.
El resultat és “La Vila”, el terme que l’autor de Camí de sirga utilitza normalment per referir-se a la seua Mequinensa. O el títol d’un conte, “Crevassa”: “En anglès és Crevasse i jo havia titulat Clivella o Esquerda, però vaig veure que Moncada fa servir Crevassa, un mot que està recollit a l’Alcover-Moll, però no al DIEC, que només admet crebassa. Ja que feia l’homenatge a Moncada, el feia ben fet i utilitzava la forma que feia servir ell”.
Lluny del Mississipi
La tercera part dels Contes, “Terra salvatge”, ja s’allunya de Jefferson i de Mississipi, “i toca un tema que és molt estrany en la resta de l’obra de Faulkner”, diu Tallada: “els indis”, les ètnies natives nord-americanes i “la relació entre els indis i l’esclavisme: perquè els indis van acabar imitant el model blanc i tenint esclaus també”.
Faulkner fa contínuament una denúncia de l’esclavitud, que, en aquesta tercera part, s’amplia a la comunitat indígena.
A Contes Tallada fa una aposta arriscada per diferenciar els dos nivells de racisme presents en els relats: per diferenciar entre els termes originals de negro i nigger, el segon més racista que el primer, ha triat negrito com a forma més insultant. “El nigger —explica Tallada— té una connotació pejorativa important que en altres obres no m’havia semblat que tingués gaire rellevància i no l’havia explorat. Aquí, per algun motiu, sí que notava que era important diferenciar entre els que diuen negroes i els que diuen nigger, perquè precisament la manera de parlar està dient alguna cosa de la psicologia del personatge. En català tenim negres, negrata (però és molt modern per fer-lo servir aquí) i als contes vaig trobar que n’hi ha que estan explicats per a canalla i anava bé la paraula negrito, perquè almenys aquí, quan jo era petita, parlàvem dels negritos. No era despectiu —perquè jo tinc família negra—, però sí que evidencia un cert paternalisme o alguna connotació negativa i em va semblar que podia ser una opció. No sé quin efecte farà. Potser serà molt criticat. A mi personalment em funciona molt, sobretot quan parlen nens”.
La quarta part dels Contes es titula “Terra erma” i viatja fora dels Estats Units, a l’Europa posterior a la Gran Guerra. “Parla d’un tema —diu Tallada— que Faulkner tampoc tracta gaire en les novel·les, com és la postguerra mundial. Som a Europa (a França, sobretot), i parla de la generació perduda i del desencís: una generació que ha fet la guerra i després no sap a què dedicar la seva vida”.
La cinquena part trasllada aquesta postguerra als Estats Units, al medi rural, però continua aquesta història de la generació perduda —o espatllada— pel conflicte bèl·lic. És “Terra de ningú”.
I l’última part, “Més enllà”, recull contes més inclassificables, on l’espai es pot diluir tant com el temps. “Divorci a Nàpols” tracta “crípticament” —com diu Tallada— l’homosexualitat, però la tracta, cosa excepcional en la resta de l’obra. I culmina amb “Carcassona”.
És inquietant constatar que William Faulkner, que moriria onze anys després per la complicació d’una ferida causada per una caiguda amb el cavall, va triar, per tancar aquest volum de Contes, el relat “Carcassona” que acaba així: “Corser i genet cavalquen a tot estrop, a tot estrop amb un retruny que minva i s’afebleix: una estrella agonitzant en la immensitat de la foscor i del silenci dins de la qual, ferma i constant i esvaint-se, de pit pregon i flancs ponderosos, cavil·la la figura fosca i tràgica de la Terra, la mare d’ell”.