Dos personatges de novel·la, un de Grazia Deledda, el 1891, i l’altre de Teresa Pàmies, el 1971, remeten a passatges de Miquel Strogoff, la novel·la de Jules Verne publicada el 1876. La Cinteta d’Una noia i un soldat (Adesiara, 2023) el cita directament:
“Les altres companyes de feina em prenien per una calamitat: ‘Ves a comprar un llengüet... Quan surtis compra’m una capsa de coloret salmó... Passa per can Ció i pregunta pel Pepe, dona-li aquesta carta d’amagat de l’amo, que no ho vegi ningú...’
Jo vaig plantar-me:
—Què et penses que soc Miquel Strogoff, el correo del zar?.”
A Flor de Sardenya, la referència no és directa; s’hi cita un instrument de tortura que apareix a la novel·la de Verne. La Lara i la Mariarosa juguen en una platja de Sardenya imaginant-se que són a l’estepa:
“—Travessem terres russes —va contestar la Mariarosa.
—Per a mi és el mateix... Hi ha llops! —va continuar la Lara—, però no importa, els llops no es mouran. Jo em diré Vanda i tu Sergia. T’agrada?
—Molt!
—Aquells turons d’allà —va afegir la Lara, assenyalant amb serietat les muntanyes— són els Urals. L’estepa s’estén davant nostre, els llops udolen en la nit fosca... Endavant, endavant! Fuetejarem els llops amb el knut com si fóssim vils assassins que ens sentim atacats.”
A la novel·la de Verne, els enemics de Miquel Strogoff amenaçaven la seva mare amb el knut:
“Un soldat tàrtar, que portava aquest terrible instrument de suplici, es va acostar a la Marfa Strogoff. El knut es compon d’un cert nombre de tires de cuir, a l’extrem de les quals s’hi han lligat filferros torçats. Es considera que una condemna a cent vint cops d’aquest fuet equival a una condemna a mort. La Marfa Strogoff ho sabia, però també sabia que cap tortura la faria parlar, i que estava sacrificant la vida”.