A l’immens Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares, Montserrat Bacardí (Ciutadilla, Urgell, 1962) intentava trobar informació sobre la censura aplicada a les obres de Teresa Pàmies (Balaguer, Noguera, 1919 - Granada, Andalusia, 2012). La majoria de la documentació produïda per la màquina franquista d’esporgar els llibres (eliminant paraules i escapçant idees) es conserva en aquest teranyinós arxiu —un gegantí engranatge funcionarial, lent i difícil de moure— i aquí va trobar Montserrat Bacardí el mecanoscrit de Tàpies: “Tenia constància que li havien censurat moltes coses i me’n vaig anar unes setmanes a Alcalá de Henares. Hi vaig buscar expedients de les obres i hi havia aquest títol: Una noia i un soldat. El primer que vaig pensar és que havia intentat colar una altra novel·la (anteriorment censurada) amb aquest títol, perquè era una pràctica habitual”. Bacardí va fer totes les gestions per accedir al llibre i, al cap d’un any (“las cosas de palacio van despacio”), en va rebre una còpia, segons explica a EL TEMPS: “Em vaig quedar de pasta de moniato. Era un mecanoscrit amb la data al final (cosa que ens permet saber que és la primera que escriu aquí, a Catalunya, després de tornar de l’exili) i dues marques de dos censors diferents, unes vermelles i les altres blaves, dues marques que no sempre coincideixen i que deixen el conjunt del mecanoscrit en una mena de palimpsest”.
Com Bacardí escriu al pròleg d’Una noia i un soldat, aquest llibre “a ulls d’avui (...) no desmereix de cap de les altres ficcions autobiogràfiques de Teresa Pàmies”. No només no les desmereix. El llibre rescatat d’Alcalá conserva tresors que són únics en la trajectòria de l’escriptora de Balaguer. La novel·la narra, amb diferents veus i estils, l’adolescència i joventut de la Cinteta, una noia de Balaguer, i en Ton, l’estimat que la Guerra Civil s’emporta lluny (el soldat del títol): “Hi ha un gran recurs estilístic que no hi ha en cap altra novel·la seva, que és el monòleg interior del soldat, que és una contraveu d’ella: ella és la seguretat, els principis i un cert dogmatisme, i ell és d’una vivesa, una espontaneïtat i una recreació de la llengua d’aquell Balaguer de l’època”. Ella s’expressa en un català més estàndard però, sobretot, amb una sintaxi més formal. Els pensaments d’ell brollen en frases inacabables, com monòlegs pescats al vol, sense gairebé cap punt; amb frases juxtaposades i un riu d’expressions naturals. En alguna ocasió, el monòleg sense punts del soldat és de cinc pàgines, però Pàmies l’articula tan naturalment que es llegeix sense entrebancs ni esforç. “... Doncs no ho podria dir, si és guapa o no, o sigui, els altres no la troben bonica però a mi m’agrada, i encara no sé si m’agrada per això o per allò, és més: ara mateix no podria explicar com és de cara, o sigui, fer-ne un retrat de paraula, i això de retratar la gent amb paraules hi ha qui ho fa molt bé, però també qui ho fa molt malament perquè no n’hi ha prou de dir que té la cara rodona i els ulls foscos, i ella els té foscos, d’això sí que n’estic segur, perquè si fossin blaus o verds també me’n recordaria, però no ho son...”
Amb la seua troballa, la catedràtica de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, Montserrat Bacardí, va presentar, entre setembre i novembre de 2023, dos plats forts sobre la literatura de Teresa Pàmies. Primer, la biografia, La veritat literària de Teresa Pàmies, que va ser guanyadora del III Premi d’Assaig Ricard Torrents Bertrana i editada per Eumo, i la novel·la inèdita de l’autora de Quan érem capitans: Una noia i un soldat (Adesiara, 2023), una novel·la per a la qual va triar un vers d’una de les cançons més populars del país, “Baixant de la font del Gat” i que era en realitat la nova versió d’una novel·la que Pàmies havia escrit a París i havia titulat inicialment La xiqueta de Balaguer.
Bacardí explica a EL TEMPS que Una noia i un soldat “és la primera novel·la que escriu a Barcelona, en tornar el 1971”. Pàmies acabava de tornar perquè havia guanyat el Premi Josep Pla amb Testament a Praga, i això significava 200.000 pessetes, una xifra que la convenç a posar fi a un exili que ja durava 32 anys. Explica Bacardí que ningú del seu entorn volia que tornara: els seus fills havien fet una vida a París; Gregorio López Raimundo només la podria veure lliurement a França, però a Barcelona —on residia clandestinament— no podria mai visitar-la sense por a ser vist, denunciat o detingut. “Va tornar en contra de la voluntat de la família i en contra de la voluntat del partit”. Però Pàmies havia pres una determinació. “Una meitat del premi li la va donar al partit i l’altra meitat li serveix per instal·lar-se a Barcelona amb els fills”.
Per la data del mecanoscrit, tot indica que Teresa Pàmies va escriure Una noia i un soldat. I ho fa amb tot el que ha après a França durant els últims anys. “Tota la seva etapa a París és una preparació per al retorn i per emprendre una carrera literària. A París comença a escriure uns quants llibres, com Testament a Praga, la novel·la que li permet tornar; Dona de pres, un Diari del maig del 68 i una primera versió d’Una noia i un soldat, que aleshores titula La xiqueta de Balaguer”. Pàmies havia presentat aquesta primera versió a un premi i no el va guanyar. És per això que, probablement, decideix refer-la posteriorment. De tota manera, cal matisar que Pàmies no guanya alguns dels premis on es presenta per raons extraliteràries. “S’havia presentat a diversos premis i no els guanyava”. Bacardí reconeix que “és possible que algunes obres no guanyessin perquè no eren prou bones, però també és cert que els seus llibres mai s’hagueren pogut editar perquè no passarien la censura”.
Al pròleg del llibre Bacardí escriu que el novel·lista Rafael Tasis ja l’havia advertit: “En la breu i interessantíssima correspondència que Teresa Pàmies i Rafael Tasis van mantenir, des de París i Barcelona, ell mirava de fer-li comprendre que, amb independència de la vàlua literària, l’any 1966 una novel·la com Dona de pres, a la pràctica, no podia merèixer el Premi Sant Jordi pel simple fet que no es podria publicar”. A Pàmies, afegeix Bacardí, “li costava d’admetre que el país encara visqués sota aquella repressió tan efectiva i tangible. Tasis li aconsellava de buscar-hi una sortida en alguna editorial de l’exili, però ella ho desestimava perquè no volia doblegar-se al jou de la dictadura”.
Pàmies era inflexible, es negava a autocensurar-se abans d’enviar els originals i es quedaven aturats per la censura. De fet, és el que el 1971 va acabar passant amb Una noia i un soldat, que es va quedar en mans de la censura i tota guixada pel blau i el roig de dos bolígrafs.
Avui que ha estat editada, podem valorar la novel·la de Teresa Pàmies completa i ben viva: “La novel·la —diu Bacardí— és fruit d’un llarg aprenentatge. A Barcelona reescriu La xiqueta de Balaguer i resulta un llibre a l’altura d’altres ficcions autobiogràfiques seves. La diferència és el tema, que és la guerra, que ja havia treballat a Quan érem capitans, però des d’un tractament diferent: allà vol ser un testimoni fidel del que va passar; a Una noia i un soldat és una recreació, molt autobiogràfica, però molta recreació”. El resultat és igualment impactant: el relat de la Cinteta treballant per la modista i anant al prostíbul de Balaguer perquè les que hi viuen s’emproven els vestits és impagable: per la senzillesa, la tendresa i la gràcia de la narració. I sabem, perquè Bacardí ens ho recorda a La veritat literària de Teresa Pàmies, que s’inspira en la seva vida: “Davant l’evidència que la filla gran [Teresa] no estava ni per números ni per lletres —escriu Bacardí—, la família va decidir que ja era hora de treballar. Va entrar d’aprenenta a ca la Pasquala Pueyo, una de les modistes més reputades de Balaguer, amb una clientela extensa i distingida, que tant sol·licitava abrics, bruses i faldilles com vestits de núvia. (...) Recordava especialment l’impacte que li van produir les primeres visites als dos prostíbuls de la ciutat, algunes de les estadantes de les quals eren clientes habituals”.
El marxisme militant de Teresa Pàmies és manifest en moltes de les seues obres i també la Cinteta, a Una noia i un soldat s’hi declara fidel seguidora del PSUC, però la novel·la destil·la també dures crítiques al partit i a l’exèrcit republicà en general. El Ton, que encara està impactat per haver matat un enemic que tenia “mans de pagès” i no de ric, com ell s’esperava, desplega clarament crítiques a les simplificacions partidistes demagògiques: “Llegint els diaris del XVIII Cos resulta que tots [els republicans] som uns ‘herois’ i no parlen dels que es canvien de camisa, ni tampoc s’ha de dir, perquè no és veritat, que l’enemic sigui un cagat i tot ho facin els moros, perquè els que hem vist l’enemic de cara, en lluita de cos a cos, no podríem escriure mai aquestes coses, i com que les escriuen aquells que no són al front, o si hi són no es mouen de les oficines, vet aquí per què escriuen mentides i no la veritat, i la veritat és que entre ‘ells’ i entre ‘nosaltres’ hi ha de tot, que de cagats també en tenim, a l’Exèrcit Popular...”.
A La veritat literària de Teresa Pàmies, Bacardí reivindica sobretot el valor literari de la quinzena de novel·les que, com Una noia i un soldat, Pàmies va publicar entre Testament de Praga (1971) i Memòria dels morts (1981): “És una escriptora que contínuament es reinventa; no es conforma amb el que fa i va buscant, si ho puc dir així, barreja de gèneres”.
Aquest tret característic de Teresa Pàmies és un dels més valuosos, però alhora un dels que potser van fer que la crítica menystingués l’obra de la balaguerina. Aquesta heterogeneïtat en els gèneres i la contínua sorpresa “va costar d’entendre, perquè estem acostumats a les etiquetes i a classificar en caixetes i caixons. Ella va apostar per subvertir els gèneres clàssics i buscar nous camins i noves maneres d’expressar-se”.
Però hi ha dues raons més que la van allunyar del cànon literari de moda: el fet que fos una escriptora tardana i que fos molt prolífica.
“Teresa Pàmies —argumenta Bacardí a EL TEMPS— publica el seu primer llibre amb 51 anys, cosa que va perjudicar la recepció de part de la seva obra. Ella està publicant al mateix temps que la generació dels setanta, que són vint anys més joves, i, per tant, està desplaçada. Quan Oriol Pi de Cabanyes, en Biel Mesquida i altres fan obres que volen trencar una mica amb la narrativa tradicional, ella arriba aquí i, en comparació, proposa una narrativa tradicional. Aquests desplaçaments cronològics no acostumen a beneficiar els actors que s’hi troben”.
Això no va impedir que la primera mostra del seu estil, “Testament a Praga, causés commoció i rebés elogis unànimes. Fins i tot escriptors tan poc afins a Teresa Pàmies com Baltasar Porcel en fa uns elogis colossals, i Maurici Serrahima, als antípodes del marxisme, també... Aquella obra va causar una mena de sotrac, però com que després va publicant llibres i més llibres, cada vegada se li fa menys cas”.
Al contrari del que seria lògic —poder admirar el moment dolç d’una escriptora en directe—, el fet de ser molt prolífica va espantar alguns crítics. “És com si s’anés deixatant l’afecte, com si anés perdent la sorpresa i la capacitat de produir estupor”, resumeix Bacardí.
Una noia i un soldat és una magnífica i meravellosa oportunitat per rescabalar-ne la memòria. Imperdible. •