—Què va ser primer: la voluntat d’incloure els versos de les trobairitz en una novel·la, la de reivindicar els poemes i la música del Winterreise de Wilheim Müller i Franz Schubert o la de descriure aquest viatge a peu per les Alberes d’est a oest?
—Va anar una mica junt. Des del començament van anar junts el meu interès per les trobairitz, per tots els artistes romàntics i, per una cosa particular, pel Viatge d’hivern [Winterreise] de Schubert. El viatge per les Alberes és perquè jo les he caminat molt. Visc a un poble a prop de Figueres i, per tant, el meu paisatge natural més proper és aquesta serralada. Per això transcorre aquí, perquè les conec millor. És cert que hi va haver un moment que s’hi van ajuntar aquests dos corrents d’amor (per les trobairitz i el Winterreise) i va ser a la Schubertíada de Vilabertran, aquest festival que fan cada any aquí a l’Alt Empordà. El primer cop que vaig sentir el Winterreise en aquell context, en un claustre romànic preciós i un entorn molt medieval, va ser quan vaig unir els dos temes i em vaig adonar que, en realitat, tenien el mateix esperit per sota.
—I tant. Al llibre s’hi pot apreciar.
—És que, en realitat, les trobairitz i el Winterreise pertanyen a una mateixa tradició, però estan separats per segles. Hi ha una continuació del mateix esperit. És el que intento reflectir en el llibre.
Una vegada va ser estiu la nit sencera
Elisabet Riera
Males herbes, 2023
250 pàgines
—Des de quan coneix les poesies de les trobairitz?
—No ho sé. Primer va haver-hi un interès provocat per una imatge, una paraula o una frase. Després hi va haver un interès viu, que ja implica un estudi, i finalment tot es converteix en una idea que després porta a l’escriptura. Els primers documents que tinc de les trobairitz són del 2017. No era un tema que jo hagués estudiat anteriorment en profunditat ni acadèmicament. És un interès que ha sortit com a escriptora.
—S’inventa una trobairitz, Alba de Peralada, però en part no novel·la la vida d’una de les que realment van existir, Bieiris de Romans?
—Alba de Peralada és una síntesi. No me l’he inventat del no-res, sinó que és una síntesi del que sabem veritablement de la vintena de trobairitz reals de les quals ha quedat registre. D’aquesta vintena queden fragments d’obra i en altres coses dades biogràfiques. En el cas dels trobadors masculins tenim molta més informació i està més desenvolupada la recerca sobre ells, però en el cas de les trobairitz és molt poc el que es conserva i el que sabem. Per tant, he hagut de treballar força a partir de les restes dels poemes reals que van deixar, les caçons. I a partir de totes elles he intentat sintetitzar una trobairitz probable. Aquesta referència que fas de Bieiris de Romans és perquè és l’única poetessa que dedica el poema a la seua dama i no al seu senyor o al seu amant. Això em va agradar i per això és la més identificable. Però, per exemple, hi ha un episodi a la novel·la que explica com la seva dama agafa l’espasa del senyor i l’embeina i l’aixeca, etc. Aquest és un episodi real que recull Martí de Riquer sobre un trobador home, Raimbaut de Vaqueiras. També me l’he apropiat. Hi ha molta apropiació d’històries reals i poemes passats pel meu tamís.
—A més, en el viatge d’Alba de Peralada per les Alberes selecciona vostè els poemes que són més escaients al paisatge, al clima o al moment concret.
—Estan aprofitats perquè juguen a favor de la meva narració, cosa que no és tan difícil perquè la meva narració és tan sols un viatge a peu. El que passa és el que passa en paral·lel al Viatge d’hivern i també a aquestes trobairitz. Però és cert que, amb els versos de les trobairitz, he fet una mena de trencaclosques perquè m’encaixessin en l’acció.
—Bieiris de Romans és l’autora real dels versos a una dona (“Na Maria, dama de gran valor...”) que són el motor inicial de la trama. Per què va triar una trobairitz que feia versos d’amor lèsbic?
—És la que més m’interessa, perquè és l’amor que més conec i amb el qual més em puc identificar. Ja havia parlat de l’amor lèsbic a Llum (L’Altra Editorial, 2017).
—Diu Magda Bogin a Les trobairitz que “els estudiosos han recorregut als més enginyosos arguments per tal d’evitar arribar a la conclusió que és una dona que escriu una poesia amorosa a una altra dona”. Creu que molts més versos de les trobairitz podien tindre caràcter lèsbic i aquest simplement va tenir la sort de sobreviure a la censura?
—No en tinc ni idea. Sí que estic segura que molts versos que estan signats per trobadors són de trobairitz i que van existir moltes més trobairitz de les que tenim registrades. De trobadors, en coneixem uns quatre-cents i de trobairitz, vint! Segur que hi havia menys dones que s’hi dedicaven, però la diferència no seria tan gran. I, com és molt propi de la poesia de la fina amor, signa amb pseudònim; crec que hi havia més barreja de gèneres del que sabem avui dia. De la mateixa manera que, com dius, molts “estudiosos” han dit que els versos de Bieiris de Romans poden ser d’un home, també molts de trobadors poden ser obra de trobairitz.
—Precisament, en Jordi Savall afirma, sobre les músiques d’aquesta època, que la gran majoria de les peces anònimes eren escrites per dones. Perquè en aquell cas no estava ben vist. En canvi, per què un músic home havia d’amagar la seua identitat?
—Sí, podia passar perfectament amb les poesies medievals i les caçons, que justament eren cançons també.
—El tercer element que cita contínuament com un leitmotiv és la música de Schubert i els versos del Winterreise de Wilheim Müller que ell va musicar. Oferien una bona combinació amb els poemes de les trobairitz?
—El que fan les tres veus d’aquesta novel·la —cadascuna en la seva manera i cadascuna en el seu temps— és un viatge, sobretot interior, que hem de posar sobre un context físic: en el cas del present, sobre les Alberes i les Salines; en el cas de la trobairitz en un exili que suposem que també passaria per les Alberes i el viatge que s’explica més clarament és el de Wilheim Müller. De fet, tot el llibre està estructurat sobre aquest llibre: hi ha 24 capítols amb els títols dels 24 lieds del Winterreise. És el viatge romàntic, el que hi ha escrit aquí: el del romanticisme del XIX, del preromanticisme de la fina amor —la font de la qual després van beure els romàntics— o d’una posició vital actual de la narradora del present que també vol encarnar una figura neoromàntica.
—El seu viatge és solitari...
—Els tres viatges són solitaris. Perquè el romanticisme, malgrat que se n’ha tergiversat la paraula i s’ha convertit en una cosa sentimentaloide i fora de lloc, no té res a veure amb la parella i molt amb l’individu.
—Una opció individual?
—Per això són viatges solitaris, perquè el romanticisme és un moviment intern, molt centrat en el subjecte i la individualitat respecte a la resta del món. El romàntic reclama una llibertat individual quasi total. Està fora del ramat; cerca respostes més transcendents; molt en contacte amb la natura, que reflecteix els seus sentiments... Es tracta de constituir una identitat i una llibertat pròpies. I les tres veus que surten a la meva novel·la, les tres busquen un camí que sigui absolutament individual i únic.
—Fins i tot la pintura romàntica ho fa: penso en Caspar David Friedrich i El caminant sobre el mar de boira.
—Sí, sí.
—La prosa té molts moments d’un lirisme molt bell. És inspiració de les trobairitz?
—Quan escric, sempre escric la bellesa en la prosa. Però en aquest llibre en concret, m’ho demanava a crits. Potser sí que m’he deixat anar pel to de les cançons medievals. Crec que és un text bastant musical. Perquè és un llibre pràcticament basat en la música.
—En el text barreja llegendes, poesia, però també molta natura i paisatge. Un dels símbols que fa servir, com molts romàntics, és el corb, que acompanya les protagonistes de principi a fi.
—El corb apareix també al Winterreise, el faig sortir a la història de la trobairitz i l’utilitzo com a element que va trenant les tres històries. Hi ha diversos elements que van entrant i sortint de les tres històries i el corb n’és una. Sempre s’ha associat a la malastrugança i la mort, però, buscant una mica més, vaig trobar una simbologia cristiana que associa el corb amb la solitud. No era una cosa buscada i després lligava amb el viatge solitari. A mi m’agradava el corb, perquè és una au negra en un context molt blanc, per la neu, pel nom d’Alba, etc. I, fonamentalment, perquè la mort està tota l’estona present.
—I tant. Des del començament sabem que a la protagonista actual li han diagnosticat un càncer.
—Sí, hem parlat del romanticisme i la solitud, però les dues grans forces que tiben tota l’estona són l’amor i la mort. Són els dos temes dels quals parla el llibre. I per això el corb està sobrevolant tota l’estona, sobretot a la protagonista del present: no sabem si és un càncer terminal; si ho està passant; en tot cas té els ulls de la mort al clatell mentre va caminant.
—No sabem si va cap a la mort, a la recerca d’una cura o a agrair que el càncer ja no siga una amenaça...
—No ho sabem perquè no crec que sigui l’important. Aquesta ombra de la mort la fa llançar-se al camí, fer-se preguntes que no s’havia fet fins a aquell moment i buscar una altra manera d’estar al món.
—També hi ha referències científiques força rebuscades, com la curiosa cita sobre la causa dels cabells blancs, en teoria originària del Dictionnaire des sciences médicales. És certa, la cita?
—Sí, sí que és real. Soc molt fan de la història científica, perquè de vegades sembla literatura fantàstica; depèn com la llegeixes. No és que siguin cites buscades expressament. Però jo també soc editora i llegeixo molt. Moltes coses de les que edito venen molt del tronc dels romàntics, dels simbolistes, dels surrealistes. I, per tant, de vegades són coses que m’han sortit pel camí i les he incorporat tal com he incorporat els poemes. Perquè els poemes també estan intervinguts: alguns dels poemes de les trobairitz estan retocats, modificats, i, en alguns casos, hi he colat versos meus sense que ho sembli. De la mateixa manera, m’agrada també el gènere assagístic, i per això aquesta novel·la és híbrida. No és una novel·la típicament narrativa. No és una novel·la d’argument, de personatges i de diàleg. Per mi, té més interès aquest gènere més barrejat, entre lírica, assagística, etc.