-Com va sorgir la idea de fer aquest treball?
Al llarg de gairebé tres anys vaig demanar a descendents i estudiosos d’homes i dones referencials —referencials tant per la seva humanitat i compromís cívic i ètic com per la seva trajectòria i obra— que escrivissin dues cartes, una a l’avantpassat o bé a la persona estudiada corresponent; l’altra, depenent de cada cas, a descendents, als joves en general o bé a estudiosos d’una altra generació. Es tracta de recordar i projectar persones que ens han precedit i que ens han ensenyat unes actituds, uns valors, unes tradicions... I a estimar el país i la seva identitat. Persones que ens fan sentir que pertanyem a alguna cosa que perdurarà, ens fan sentir baules d’una cadena que no volem que es trenqui.
-Hi ha més voluntat de recordar persones o de donar importància a la utilitat del llegat d’aquestes persones en el present?
-Hi ha quatre objectius. Tots són importants. El primer és donar a conèixer personalitats d’arreu dels Països Catalans, que pertanyen a diferents camps professionals, i valorar la seva figura i obra. El segon, transmetre confiança, esperança i positivitat vers el futur de la llengua, la cultura i el país. El tercer objectiu busca canalitzar i fer visibles complicitats, connexions, lligams... que hi ha entre els diferents pobles de parla catalana, començant pel que és el seu eix vertebrador: la llengua. Finalment, el quart, vol contribuir a fer visibles unes dones la tasca i la determinació de les quals va ser molt important per a la igualtat de drets i per al reconeixement social que ha assolit la dona en les darreres dècades.
-Hi ha cartes dedicades a Francesc de Borja Moll, a Enric Valor, a Jacint Verdaguer... Hi ha una transversalitat territorial i generacional.
-Sí. Aquests són dos dels criteris pels quals em vaig guiar. Quant al territori, cal dir que les persones que han motivat totes i cada una de les cartes provenen d’arreu dels països de parla catalana, per bé que algunes d’elles han viscut una temporada llarga de la seva vida a l’estranger i que, per tant, hi han dut a terme una part ben important de la seva obra. Quant al tema cronològic, calia acotar el període. El personatge més llunyà en el temps és Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902) i el menys, Jesús Moncada (Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005).
-En comú hi ha els Països Catalans i el fet que tots ells han contribuït, d’una manera o d’altra, a la protecció i a la difusió de la llengua.
-Les personalitats que hi surten pertanyen a diferents camps professionals (arquitectes, aviadors, científics, emprenedors, empresaris, escultors, escriptors, filòlegs, historiadors, investigadors, metges, músics, pedagogs, lingüistes, pintors...), però sí, totes elles tenien en comú una especial estima per la llengua, la cultura i el país.
-Hi ha alguna carta que li haja commogut especialment?
-Les cartes han estat escrites per persones diferents, cosa que vol dir, necessàriament, edats, estils i tractaments ben diversos. No obstant això, les paraules qualitat i interès són coincidents en totes elles. I indiscutiblement contenen uns ingredients que els donen allò que avui en dia és un requisit ben preuat: «valor afegit». Ens referim al fet que hi apareixen aspectes d’enorme vàlua, alguns dels quals són totalment desconeguts o poc coneguts, relacionats amb el personatge escollit. I, encara, aspectes anecdòtics i personals, que les fan més humanes, properes i profundes. I, molt important, el temps dilatat que hi ha entre l’emissor i el receptor dels textos ofereix al lector una perspectiva històrica formidable, que dona testimoni d’un període ple de moments molt emocionants i extraordinaris, com també de molt complexos i difícils.
-I alguna història que desconeixia i que li haja sorprès sobre les personalitats que ha tractat?
-Una de les que m’han sorprès més ha estat la trajectòria de Mari Pepa Colomer, la primera aviadora catalana de la història. Obtingué la llicència de pilot el 19 de gener de 1931. Amb tan sols disset anys, veié acomplert el seu somni: volar. Aquest fet li donà una gran popularitat. La seva vida és de pel·lícula.
-Hi ha, també, cartes relacionades amb aquests protagonistes, però adreçades a la generació actual i basades en el present. Quines aportacions pensa que poden fer a l’actualitat el llegat de persones com ara Miquel Batllori, Alexandre Galí o Teresa Rovira?
-Totes les personalitats que hi surten, al meu entendre, són fars, llums... Batllori, Galí, Rovira, així com la resta de referents, són persones que, en els moments complexos que vivim, actuen de brúixoles: il·luminen el camí i el marquen. Es tracta d’homes i dones que, des del propi talent i amb esperit de servei a les persones i al país, han fet la seva tasca amb vocació de qualitat. Són generadors de confiança i autoestima. El seu bon fer esdevé guiatge. El seu exemple, estímul.
-El proper 9 de febrer el llibre es presentarà a València.
-Sí, la qual cosa em fa molta alegria. El País Valencià sempre està present en els meus llibres. És un poble amb un gran cor i amb una gran efervescència cívica. Entre els personatges referencials del llibre hi trobem alguns valencians, com ara Josep L. Bausset, Francesc Ferrer Pastor, Didín Puig i Enric Valor. Els autors de les cartes són Josep Miquel Bausset, Francesc Ferrer Escrivà, Francesc i Elionor Ferrer Rubio, el Dr. Ramon Trullenque, Enric Valor i Hernàndez i M. Dolors Gea Valor. Jaume Vallés Mayor —fill de Santi Vallés, biògraf de Josep L. Bausset— i els nens de Benimodo són els receptors de les cartes relacionades amb Josep L. Bausset i Didín Puig.
-Si vol dir alguna cosa més que no li haja preguntat...
-Les baules transmeten continuïtat i, per això mateix, sentit de responsabilitat. Totes les generacions han de fer el possible perquè el llegat rebut es mantingui ben viu i, alhora, millorar-lo i engrandir-lo amb les aportacions de les persones vingudes de fora. «Els actius» més importants que pot presentar un poble són les persones i la identitat. Sense identitat no hi ha país. Cal cuidar-la cada dia. Passat, present i futur: passat sòlid, present actiu... i futur esperançador perquè, malgrat tot, hem de ser optimistes.
