Miquel Brull és un home de mar. Es va embarcar als 16 anys en el vaixell de son pare i, quan aquest es jubilà, prengué el timó del negoci familiar, una nau de 20 metres d’eslora i una desena de tripulants. Ha solcat la Mediterrània arrissada, però també quan és una bassa d’oli; sap llegir el cel i ensumar quan la pesquera del dia serà bona o fluixejarà. Als 53 anys, són molts els anys acumulats d’experiència en la seua barca d’encerclament.
La seua condició de patró major de la Confraria de l’Ametlla de Mar li proporciona, a més, una talaia des d’on observar com ha estat l’evolució d’aquest sector primari. Amb 45 naus, la de l’Ametlla és la cinquena confraria més important de Catalunya, per darrere de Sant Carles de la Ràpita, Arenys de Mar, Vilanova i la Geltrú i Palamós. Avui, als ports del Principat, hi ha amarrades 619 naus de pesca. Des de l’any 2000, quan la Generalitat tenia registrades 1.550 pesqueres, la reducció ha sigut del 54,4%. És a dir, en poc més de dues dècades, la meitat de la flota catalana ha estat desballestada.
Catalunya té la meitat de naus de pesca que fa dues dècades.
Aquests dies, però, Brull i la seua tripulació no surten a la mar per encerclar sardina i seitó, espècies en què, a l’Ametlla de Mar, estan especialitzades la majoria de naus. No ho fan des del 15 de novembre i no tornaran a fer-ho fins al 15 de febrer, quan s’haurà acabat el període de veda marcat per als anys 2023-2024. A l’Ametlla fa més de trenta anys que decidiren aturar-se alguns mesos a l’any per donar un respir a la mar. Començaren parant un mes. Ho feien per voluntat pròpia, conscients que la seua feina depèn del difícil equilibri entre la sostenibilitat econòmica i la sostenibilitat mediambiental. De fa uns anys, però, és l’Administració que els marca la pauta i decideix quants dies es pot sortir a la mar i quants dies no.
«Som els primers que som conscients de les limitacions de la mar i per això volem preservar el seu ecosistema. Som els únics que ens guanyem la vida a la mar», reflexiona Brull, ferm defensor d’un ofici que, al seu municipi, dona de menjar directament al voltant de dos centenars de famílies. La forta davallada que es va registrar en la captura de sardina i seitó en la segona dècada del present segle va fer saltar totes les alarmes entre el col·lectiu. En part per això, admeten de bon grau les darreres restriccions imposades des de Brussel·les: una reducció, per a tot el sector pesquer d’arrossegament de la Mediterrània, del 9,5% dels dies que surten a la mar. Anem, però, a pams.
Decisions terra endins
Aquesta reducció s’enquadra dins del Pla plurianual de pesca per al Mediterrani occidental, que va aprovar la Unió Europea el 2018 i va entrar en vigor l’1 de gener de 2019. El Pla —el primer que es posava en marxa específicament per al Mediterrani, després de molts anys de deixadesa— tenia per objectiu reduir les captures per a, així, evitar la sobreexplotació i, per tant, la pervivència d’un model basat en l’extracció de recursos. En l’argot comunitari en deien «gestionar l’esforç de pesca».
O el que és el mateix: disminuir les captures actuals per assegurar-ne les del futur. L’objectiu que es va marcar la UE va ser que per a l’1 de gener de 2025 les captures s’haguessin reduït el 40% respecte dels tres anys precedents a l’entrada en vigor del Pla. Un Pla, doncs, molt ambiciós, que ha tingut com a resultat la progressiva disminució dels dies que els pescadors poden eixir a la mar a guanyar-se la vida.
«No és un pacte, sinó una imposició que posa en risc la nostra activitat», lamenta Toni Marzoa, president de la Confraria d’Arenys de Mar i representant de la sectorial de la demarcació de Barcelona, el qual es mostra molt crític amb l’estratègia de la UE en la gestió del Mediterrani. «S’han passat de frenada», explica. «La gestió s’havia de fer tenint en compte tres pilars: el pilar mediambiental, l’econòmic i el social. Tanmateix, aquest Pla es va dissenyar sense fer un estudi previ del sector pesquer ni tampoc un seguiment a escala social i econòmica de l’impacte de les mesures restrictives», es queixa Marzoa, per a qui la prohibició de treballar determinats dies «contravé el dret fonamental al treball que reconeix la Constitució espanyola».
«D’una forma forassenyada, frívola i irresponsable s’està duent a la ruïna tot el sector»
«D’una forma forassenyada, frívola i irresponsable s’està duent a la ruïna tot el sector», conclou el president de la Confraria d’Arenys, que considera que la Unió Europea, guiada pels lobbies ecologistes, ha utilitzat i utilitza els pescadors com a boc expiatori per explicar tots els mals que pateix aquest mar semitancat envoltat de 46.000 quilòmetres de superfície de costa i que rep la pressió econòmica, social i industrial dels 150 milions de persones que habiten en la seua franja litoral.
L’escalfament global, per exemple, està tenint un efecte molt específic sobre la temperatura de l’aigua —es calcula que la temperatura mitjana de la superfície s’ha triplicat respecte de la mitjana mundial entre 1982 i 2018— i, de resultes, està alterant tota la cadena tròfica. Això per no parlar de la disminució de les aportacions de sediments i nutrients procedents dels rius a causa dels embassaments. «Hi ha qui pretén donar respostes simples a problemes que són molt complexos», sintetitza Marzoa, el qual també exerceix de president de la Unió Nacional de Cooperatives de la Mar.
Amadeu Ros, pescador de Xàbia: «Els interessos de l’Atlàntic sempre han prevalgut per sobre dels de la Mediterrània»
A l’altra banda del Sénia, Amadeu Ros, pescador jubilat de la Confraria de Xàbia també es mira amb preocupació el futur. «Entre els lobbies del peix congelat, els ecologistes, la tonyina, l’aqüicultura i la competència de països tercers, els mariners artesanals ho tenim cada volta més difícil», diu Ros, que lamenta el desinterès que, durant anys, ha mostrat el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació pels professionals de la Mediterrània. «Els interessos de l’Atlàntic sempre han prevalgut per sobre dels de la Mediterrània», assegura aquest pescador d’arrossegament, el qual no s’està de recordar l’aprimament que la pesquera de la Mediterrània occidental ha patit les darreres dècades. De fet, l’últim acord assolit a la Unió Europa —on la Comissió Europea proposa mesures que després es negocien amb el conjunt dels estats— permet incrementar les quotes dels principals peixos que es capturen a l’Atlàntic.
Un sector ofegat
Les dades sobre el declivi patit pel sector les dues darreres dècades són molt clarificadores (vegeu el gràfic). A tots els territoris de parla catalana, el sector és cada volta més escarransit. Al País Valencià, a la dècada dels noranta, les captures se situaven pels volts de les 54.000 tones anuals. L’any 2022, en línia amb els anys precedents, arribaren a les llotges 17.233 tones de producte. A Catalunya, s’ha passat de les prop de 45.000 tones del canvi de mil·lenni a les 21.500 tones actuals, és a dir, menys de la meitat. A les Balears, només en set
A la dècada dels 90, al País Valencià, es venien en la llotja 54.000 tones de peix. El 2022 foren 17.233.
anys s’han deixat d’extreure 1.200 tones. Paral·lelament, s’han desballestat naus que han abandonat l’activitat, ja siga per falta de rendibilitat o de relleu generacional.
No s’ha de perdre de vista que al Mediterrani, al contrari que a l’Atlàntic, predomina un model de pesca minifundista, basat en estructures familiars. En definitiva, negocis que s’han traspassat de pares a fills i on rarament la tripulació supera les vuit persones. A això se li suma la pujada del preu del gasoil i la falta d’atractiu que, en línies generals, té el sector primari per a les generacions més joves. Molts dins el sector senten que, amb les seues restriccions, la Unió Europea està donant-los el tir de gràcia.
Un salvavides
La reducció de dies per als pescadors de la Mediterrània occidental establerta per a l’any que ara comença és del 9,5%. Ara bé, amb la particularitat que s’estableixen uns mecanismes de compensació per a aquells territoris que demostren que han aplicat i apliquen altres mesures de respecte mediambiental. «Pensem que Catalunya està en disposició que aquest 9,5% puga passar a ser un 3,5%, perquè ja fa anys que treballem en la direcció de la sostenibilitat econòmica i mediambiental», explica Sergi Tudela, director general de Pesca de la Generalitat de Catalunya.
El 2017, el Govern català va posar en marxa l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (IcatMar), un òrgan de cogestió en què participen l’Administració, les confraries de pescadors i l’Institut de Ciències del Mar, que depèn del CSIC. L’IcatMar duu a terme un programa de seguiment de la pesca recreativa i comercial al llarg de la costa catalana. Des de 2023, a més, disposa d’un programa d’observació, anàlisi i predicció.
Entre les mesures que s’han pres, en coordinació amb les confraries, hi ha l’establiment de 20 àrees protegides permanents, és a dir, espais on no es pot pescar i que serveixen per a regenerar l’hàbitat. En total, sumen 462 quilòmetres quadrats, la superfície equivalent a Andorra. «En realitat, els primers a posar en
Laura Recasens: "Tan important és que l’activitat pesquera siga mediambiental sostenible com econòmicament sostenible".
marxa una zona de restricció van ser els pescadors de Roses, l’any 2014, a la vista de la disminució de la pesca. Allà ja s’han fet evidents els efectes benèfics de prendre aquesta mesura. Les anàlisis preliminars de les zones de restricció més recents van en la mateixa línia», explica Laura Recasens, biòloga a l’Institut de Ciències del Mar. Des d’aquest òrgan també treballen en col·laboració amb algunes confraries per passar a utilitzar malles de captura amb quadres de 45 i 50 centímetres per tal d’evitar la pesca dels exemplars més xicotets, alhora que estudien sistemes d’arrossegament —que estan en el punt de mira de la UE—, menys perjudicials per als fons marins.
«Si tot això ha estat possible ha sigut gràcies al canvi de mentalitat dels pescadors en l’última dècada. De pescar qualsevol cosa, han passat a ser selectius. Ells coneixen la mar millor que ningú i són conscients que la seua supervivència depèn d’ells mateixos —exposa Recasens—. Tan important és que l’activitat pesquera siga mediambiental sostenible com econòmicament sostenible».
«Nosaltres, com la Unió Europea, pensem que cal prendre mesures per a la sostenibilitat de la Mediterrània, però som conscients que aquesta transformació del sector s’ha de fer a un ritme adequat, perquè, altrament, provocarem el col·lapse del sector», explica el director general de Pesca, Sergi Tudela. De fet, Tudela veu poc factible aplegar al cobejat 40% de reducció de captures que persegueix la Unió Europea. «No podem pretendre resoldre en cinc anys un problema de sobrepesca que ha durat diverses dècades. La fita realista és l’1 de gener de 2030, no l’1 de gener de 2025», explica.
En tot cas, ara serà el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació qui sol·licite a Brussel·les que les restriccions siguen més ponderades. Catalunya, a primera vista, ho tindrà fàcil a la vista dels bons resultats que han donat les mesures de cogestió impulsades per l’Administració, el sector i l’àmbit científic. També a les Balears, la seu que l’Institut Oceanogràfic té a les Illes, treballa del bracet del sector. Més difícil ho tindrà el País Valencià, un territori que, a pesar dels seus 470 quilòmetres de costa i els seus 20 ports pesquers, està orfe d’organismes i iniciatives que posen el rumb adequat per a un sector cada volta més escarransit i desanimat.