16 històries de dignitat

"No hi havia manera de pensar que l’Estat espanyol arribés a aquests límits"

Amb Raül Presseguer s’ha fet una excepció. Per seguir la continuïtat de les entrevistes, hi havia la idea de marxar a Vic per entrevistar, físicament, algun familiar de Marta Rovira. Però ella, des de Ginebra, va preferir que l’entrevistat del seu entorn fora el seu marit, qui es va traslladar a Suïssa, amb la filla de set anys que comparteixen, a finals del mes de juny, tres mesos després de marxar a l’exili. Raül, com Marta, ha iniciat una nova vida a Ginebra. Tots dos van haver de prendre la decisió en qüestió d’hores, quan sobtadament el Tribunal Suprem va citar la secretària d’Esquerra Republicana a declarar, malgrat que no havia desenvolupat cap funció executiva durant la legislatura dels fets. El seu paper era estrictament parlamentari. Això no ha servit perquè la fiscalia l’acuse, també, de rebel·lió. Rovira va decidir marxar i la seua família no va tenir cap dubte a acompanyar-la.

Entrevista gravada el 13 de setembre de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostè també és de Vic?

Sí.

Des de quan es coneixen, vostè i la Marta Rovira?

Més o menys des de l’any 2000. Ens vam conèixer en una colla castellera de Vic.

Ella sempre ha estat en política?

Aproximadament des de l’any 2004.

Quan va adquirir transcendència, la Marta Rovira?

Ella comença a entrar al secretariat nacional d’Esquerra Republicana l’any 2008 en temes internacionals. I al 2011 esdevé secretària general.

Quan vostè la va conèixer encara no militava en política. Per què pensa que va començar a fer-ho?

Per les inquietuds que tenia ella i per les ganes que tenia de fer coses pels demés... Ella havia estudiat judicatura, un procés de molts anys, molt complicat. I va pensar que tenia ganes de fer altres coses, com ara militar en un partit polític i fer coses per la gent. És a partir d’aquí quan entra i comença a col·laborar i a adquirir responsabilitats.

Com es prenen en la família el fet que la Marta esdevinga un personatge públic?

Per a nosaltres no canvia res. La coneixem, sabem que té ganes de fer-ho i per tant no és una cosa traumàtica. Només que el seu dia a dia s’accelera una mica. Però anem fent en el dia a dia.

Al si del partit en què està, quins pensa que han estat els valors que l’han ajudat a anar ascendint?

Jo crec que ella a l’inici feia una feina que no es veia, però que era imprescindible. I sortia bé. I a la vegada, ella sempre ha tingut molta mà esquerra. El partit estava trencat quan ella va entrar i ella va saber cosir moltes ferides obertes i refer moltes sinergies internes que no funcionaven.

Ella era portaveu de Junts pel Sí al Parlament. Com viuen el moment en què tot comença a calfar-se?

Tot anava molt ràpid i no hem tingut temps de veure-ho amb perspectiva. No tinc una visió de com anaven les coses en el dia a dia. Hi havia molta feina i molt important. No sé com explicar-te, no era massa conscient del que vivia perquè no hi havia temps per respirar. Jo crec que tots hem viscut aquest problema polític igual, sense poder gairebé respirar i tractant que sortís bé.

En algun moment van ser conscients que tot es podia esdevenir tal com finalment ha acabat?

Jo crec que en cap moment vam ser conscients que això podia acabar així. Tothom creia que l’Estat espanyol faria el que fos perquè no se celebrés un referèndum i perquè no es proclamés la República. Però de la mateixa manera que no pensàvem que hi hauria violència policial l’1 d’octubre, no pensàvem que els Jordis entrarien a presó. No hi havia manera de pensar que l’Estat espanyol arribés a aquests límits. Per tant, en el pitjor dels casos això podia anar per aquí. Però no en pensàvem perquè la feina era una altra: que l’1 d’octubre es fes, que anés endavant... No teníem temps per parar una estona i pensar què faria el Govern espanyol.

Com van viure el 20 de setembre?

És una confusió brutal. Al matí truca la gent que estan entrant al Departament d’Economia però al cap de mitja hora la gent ja no truca, perquè ja estan detinguts. Per tant, és una confusió brutal. Des del primer moment es va veure clar que allò estava dirigit perquè passés el que va passar. Per justificar la rebel·lió necessitaven violència i l’havien d’aconseguir d’alguna manera. El que passa és que va servir per empresonar els Jordis.

L’1 d’octubre estaven a Vic?

Jo estava a Vic. Ella estava a Barcelona.

Com van viure aquell dia?

Jo crec que aquell dia i tots els anteriors els vam viure amb molt de nerviosisme perquè tot sortís bé socialment i organitzativa. Però a primera hora del matí es va veure com anava la cosa. Hi havia molta preocupació perquè ningú acabés mal. Era una barreja de sentiments. Per una banda estàvem preocupats perquè ningú prengui mal però havíem de procurar que el referèndum sortís bé.

A Vic es va viure la jornada tranquil·la?

Sí. Al matí hi havia nerviosisme per si venien. Hi havia gent que deia haver vist la policia per la carretera, però finalment no hi va haver cap arribada de policia ni res.

Com van viure el 10 d’octubre?

Aquells dies els papers estaven molt repartits. La Marta i jo no estàvem mai al mateix lloc. Jo era a Vic amb la nena i ella a Barcelona. Si t’he de ser sincer no recordo molt el 10 d’octubre. Sé que jo estava a Vic, molt pendent del que estava passant. Però no sé ben bé on era.

I el dia 16?

Estava a casa i quan vaig començar a rebre telefonades que se’ls quedaven [als Jordis]... va ser un cop molt dur. Ni eren del Govern ni eren polítics. Eren representants d’associacions i buscaven una excusa per quedar-se’ls, amb arguments de coses que no havien existit mai. És molt frustrant. Porten més d’un any tancats i no pots fer res. És una sensació de frustració total.

Com van viure el 27 d’octubre?

Vaig anar a Barcelona al matí i després, quan es va saber que hi hauria un ple, vaig anar a Vic. El 27 es va viure amb optimisme, però també amb la incògnita de veure què passava. Sabíem com havia respost l’Estat l’1 d’octubre. Per tant, hi havia molta emoció però també temor per veure com acabaria tot.

El dia 2 de novembre citen a declarar els membres del Govern. Es quedaren tots en la presó. I la Marta Rovira va fer un pas endavant i va assumir el lideratge d’Esquerra Republicana. Com es viu tot aquell moment?

Més que viure, el que fas és sobreviure. Quan l’Oriol Junqueras entra en presó dona la confiança a una persona que havia estat molt a prop d’ell. Primer, el fet que l’Oriol entri a la presó ja és un cop molt dur. Però alhora dona forces per continuar endavant. Primer, perquè s’ha de fer. L’únic que podia fer la Marta era estar al costat de l’Oriol, i per fer-ho calia fer el pas i posar-se al davant i tirar amb tot. No es podia fer marxa enrere quan l’Oriol i la resta de consellers estaven com estaven. No podíem retrocedir ni fallar-los. Allò era una conseqüència lògica de la situació i calia fer-ho sí o sí.

Com van viure la campanya electoral? La va encarar ella.

Ella, com deies, va haver de posar-se al capdavant i va haver de fer front a una campanya electoral, cosa que mai no hagués imaginat. I en qüestió de quinze dies. Tot mentre hi havia gent a la presó. No va ser una campanya normal. Es va haver d’assumir la candidatura de pressa i corrents... Hi havia molts nervis, molt de cansament, un esgotament increïble. I arribar al 21 de desembre va ser molt difícil perquè se sumaven totes aquestes coses. I arribar al 21 va ser un alleugeriment, però des de el 22 la cosa era encara més complicada.

El 21 de març és la investidura fallida de Jordi Turull. El dia anterior, Marta Rovira havia rebut la citació per comparèixer al Suprem. Ella va deixar l’acta de parlamentària i va marxar. En algun moment va pensar a quedar-se?

La decisió es va haver de prendre molt ràpidament, sense gaire temps per pensar-hi. La citació no se l’esperava ningú. Un cop surten els consellers al desembre i es queden quatre presos a dins, penso que tothom tenia més o menys la sensació que ja no hi hauria res més fins al judici. El fet que d’un dia per l’altre els citin a tots va encendre totes les alarmes. No hi havia cap indici que això podia passar. Ella havia passat pel Suprem un mes abans, a mitjan febrer. Era el que li tocava, passar per allà. I el fet que un dimecres els citen per divendres et fa encendre totes les alarmes i et fa reaccionar al moment.

Ella va anar al febrer a declarar com a investigada. I no se la van quedar.

En aquell moment només Vox [acusació particular] va demanar presó, però la Fiscalia va demanar fiança. Uns 50.000 euros. Tothom es pensava que la cosa es quedaria així fins al judici.

Ella no havia tingut responsabilitats executives durant l’anterior legislatura. Com van rebre, doncs, la citació? No hi havia cap justificació aparent.

Aquí d’un costat hi ha els membres de l’anterior Govern, contra els quals hi ha acusacions de malversació de fons, entre més. La Marta, com la Carme Forcadell, és acusada de rebel·lió estant fora del Govern. Tampoc sabem ben bé en base a què. Perquè no hem pogut veure els arguments. El fet d’estar acusada de rebel·lió ha fet que el jutge no deixi anar res. Els altres tenen una idea de la pena a què s’enfronten, però els exiliats no. Tot i que els que eren membres del Govern se'n poden fer una idea. Però és que la Marta no tenia càrrecs institucionals.

Vostè, des del primer moment, va decidir que si la seua dona marxava, la família aniria amb ella.

Sí, perquè aquesta és una decisió molt personal i basada en la família, sobretot en el fet que té una filla de set anys i s’enfronta a 27 anys de presó. És una decisió familiar.

Estan a Ginebra. Tenen relació amb l’Anna Gabriel?

Sí.

En tot aquest temps, malgrat el drama de la situació, quin ha estat el moment més satisfactori?

Personalment, i òbviament, al principi, quan anem per primer cop, una setmana després, i la podem veure. Per a ella va ser un moment excepcional.

Vostès allí generen debat o són persones anònimes?

Aquí no hi ha cap debat públic, passem desapercebuts. Els suïssos defugen d’aquestes coses. Segurament en un altre país tindríem periodistes buscant notícies, però aquí no.

Han notat molts suports estant allà?

Sí, totalment. Des del primer dia. Tant a Suïssa com a Catalunya. En el moment en què es va saber que estàvem a Suïssa vam saber que la gent volia ajudar-nos. Això els ha passat a tots els exiliats. El millor que ens ha passat és rebre el suport i l’escalf de tota la gent. Han estat de les coses més maques que hem viscut.

Quin ha estat el suport més significatiu?

No ho sé... Aquí a Suïssa, la gent, quan va saber el nom de l’advocat [Jean-Marc Carnicé] es va adreçar a ell per si necessitàvem alguna cosa. També hi havia catalans que ens oferien la casa d’algun amic que tenien a Suïssa o el que fos. El suport més significatiu és l’anònim.

Quin és el seu ofici?

Informàtic.

Com duen els seus sogres aquesta situació?

Hi viatgen sovint. Són grans però es poden veure i ho van fent.

Qui pensa, de la seua família, que està vivint aquesta situació amb més dificultats?

Els pares són, segurament, els que ho viuen més malament. Però també és cert que el fet de poder agafar un avió i plantar-se a Ginebra és diferent a no poder anar-hi. I aquesta és una raó de la decisió, el fet que els teus pares no hagin de fer 600 quilòmetres cada cap de setmana per veure’t mitja hora darrere d’un vidre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.