Les persones que la coneixen diuen d’ella que és una “dona entusiasta, amb una energia desbordant” i semblen no equivocar-se. Aquesta dona menuda, de riure fàcil, cabells taronja, que ja ha passat la setantena és pura energia. Més encara quan es tracta de parlar de qüestions de gènere. Es mou de ciutat en ciutat per raonar d’allò en què és una autèntica especialista: els drets de les dones i la igualtat. A més de ser fundadora de Dones Progressistes, va ser promotora també de la Xarxa Feminista de Dret Constitucional, una xarxa d’àmbit estatal que té seu central a Alacant. Va participar, a més, en el llibre, Las mujeres parlamentarias en la primera legislatura, en què està inspirat el documental “Las constituyentes”, que explica la contribució de les primeres dones que, amb la represa democràtica, van accedir al Congrés i al Senat. Testimoni de l’evolució de la política valenciana (va ser la primera dona a ser nomenada lletrada de les Corts i va participar en el redactat del primer esborrany d’estatut amb què va treballar Josep Lluís Albinyana), la Universitat li reconeix aquest dilluns la seua trajectòria amb l’entrega de la medalla d’aquesta institució.
-Com la filla d’un membre destacat de la Dreta Regional Valenciana -Diego Sevilla- i també vicepresident de la Diputació de València durant el franquisme, a més de procurador a Corts i conseller nacional del Moviment, es revolta i es fa feminista?
-El meu pare era una persona conservadora però a casa tant ma mare com mon pare ens van criar en igualtat. No debades ma mare tenia dues carreres: piano i mestra. El seu desig era que tot i cadascú dels seus fills (érem quatre xiques i tres xics) tinguérem independència econòmica. A casa ens educaran en la convicció que homes i dones érem iguals. Fixa’t que mon pare, abans de casar-me em va aconsellar que em traguera el passaport perquè una volta casada em faria falta el vistiplau del meu home per fer la gestió! Els meus pares eren persones molt cultes i volien que cuidarem l’intel·lecte, que ens instruirem i ens poguérem valdré per nosaltres mateixos.
-El seu pare era també catedràtic de dret polític de la Universitat de València. Va optar per seguir els seus passos.
-Sí, vaig estudiar dret perquè volia ser com mon pare. Ho tenia clar des dels 10 anys. Vaig començar a estudiar el dia de la riuada. Vaig eixir de casa amb les meues sandàlies i quan vaig arribar a la facultat vaig haver de fer mitja volta i tornar-me’n cap a casa.
-Com era ser dona en aquella universitat de l’any 1957 i incorporar-se a una carrera tan masculinitzada com el dret?
-Dels aproximadament 110 o 120 estudiants que hi havia matriculats, només set érem dones. Al principi sèiem totes en un banc i a poc a poc ja va anar barrejant-nos. Òbviament entre tants homes cridàvem l’atenció. En general vam rebre un tracte respectuós per part dels companys. Amb tot, has de tenir en compte que mon pare era catedràtic en la facultat, així que d’alguna manera, estava protegida.
Va ser quan vam fer el pas de l’equador (la meitat de la carrera) que vaig manifestar públicament la meua preocupació per la discriminació històrica que havíem patit les dones. En aquells dos cursos i mig a mi m’havia cridat l’atenció les diferències entre els drets dels homes i de les dones. Així que en el dinar que vam fer per celebrar el pas de l’equador vaig fer un parlament a aquest respecte.
-En acabar els estudis va decidir fer carrera universitària i es va convertir en la primera professora titular de dret polític. Ja començava a trencar sostres de vidre…
-Jo aleshores no em plantejava si estava trencant o no sostres de vidre; simplement era el que volia fer. Jo venia amb molta seguretat de casa. Vaig entrar a treballar en un departament molt masculinitzat, però on a mi i a les altres dues dones que hi havia se’ns respectava molt. Allí estaven també Vicent Franch, Manuel Martínez Sospedra, Luis Aguiló,…
-I després comença a fer classes en la facultat d’econòmiques, on aleshores havien començat a estudiar joves que després acabaran tenint un paper destacat en el Partit Socialista del País Valencià.
-La facultat de dret i econòmiques estaven una al costat de l’altre, però eren dos mons diferents. Es feia visible fins i tot en la manera de vestir! Fixa’t que fins i tot els estudiants van fer una vaga perquè reclamaven ser ells els que fixaren els currículum de l’assignatura! La formalitat de la facultat de dret esdevenia informalitat en la d’econòmiques. Era una facultat jove on hi havia persones com Aurelio Martínez o Jordi Sevila, Vicent Soler, Ernest Lluch o Manuel Sánchez Ayuso. Va ser també l’època en què van començar a reclamar l’ensenyament en valencià i, clar, jo no tenia cap problema en parlar-ho col·loquialment, però no disposàvem de textos amb què treballar.
-A finals de la dècada dels 70 va participar en la redacció d’un esborrany del primer estatut del País Valencià. Com va ser aquell procés?
-En el departament de dret constitucional -abans en dèiem “dret polític”- vam fer l’esborrany de l’estatut d’autonomia, que vam entregar a Josep Lluís Albinyana. Encara recordo anar a Morella en el mes de gener a entregar-li’l. Morella, per a l’autogovern dels valencians, sempre ha estat un lloc molt important. Però era gener i feia un fred que pelava! Vam participar nosaltres, però també professors d’altres disciplines.
-Com va ser fer la primera carcassa legislativa per a una autonomia que naixia?
-Vam agafar un esborrany d’estatut de la segona república i pensàrem què calia afegir i quina havia de ser l’estructura. Cal tenir en compte que el departament havia estudiat totes les constitucions del segle XIX, les internacionals… amb la qual cosa teníem una formació que podia aprofitar per fer un text com més bo millor.
I allà que ens plantàrem, a Morella! Era tot un poc idealista, teníem molta il·lusió i moltes ganes davant d’una nova etapa. Anàvem fent la preautonomia alhora que la Constitució.
-Creu que si en lloc d’accedir a l’autonomia per la via del 143 haguérem entrat per la via del 155 hauríem pogut tenir un estatut més avançat?
-Cal tenir en compte que l’opció del 155 estava restringida a aquelles autonomies que disposaren d’estatut d’autonomia durant la II República. No era el nostre cas. I cal tenir en compte també que la situació política ací era prou complicada. La primera vegada que va entrar a les Corts una proposta d’estatut es va retirar per la denominació: País o Comunitat. Dit això es podria pensar que pel fet d’haver accedit per la via del 143 hem disposat de menys competències, però jo no crec que siga així. En aquell moment el més important era tenir autonomia i un govern propi, i això ho teníem. A la resta es podia accedir la via dels pactes i la negociació.
-L’any 1983 es va convertir en la primera dona que exercia com a lletrada de les Corts. Com recorda aquella primera legislatura?
-Va ser una època molt emocionant, com d’obrir finestres i que entrara l’aire. Per a una persona que ha estudiat dret polític, entrar en la institució on es duu a la pràctica allò que durant tant de temps havies teoritzat és molt emocionant. Com que mon pare havia estat a Corts i havia estat vicepresident de la Diputació, per a mi era un repte molt il·lusionant. Posar en marxa una autonomia no era qualsevol cosa. Totes les persones que hi vam estar involucrades teníem la sensació d’estar vivint un moment històric. Recordo que les sessions es feien al Saló de Corts del Palau de la Generalitat i que les votacions es feien a mà alçada.
-Paral·lelament es converteix en una dels principals referents en la investigació dels drets de les dones.
-La base del feminisme és la igualtat, i a mi això m’ho van ensenyar des de casa. Des de bon començament vaig tenir molt d’interès a la facultat de donar cursos de doctorat sobre temes de feminisme, dret i constitució. Sempre que hi havia fòrums de lletrats o m’invitaven a qualsevol jornada,sempre era la veu discordant que reivindicava la igualtat. Era dur perquè jo parlava pràcticament en contra de l’opinió general. A ningú no se li havia ocorregut parlar del que jo parlava.
-Segurament parlava de feminisme quan el feminisme no estava en l’agenda pública amb la força amb què està ara…
-Clar! Però per a mi el dret de les dones eren la meua guia. A algunes persones això que jo els comptava no els agradava gent. Presentava comunicacions vinculades a les dones, també alguna sobre el llenguatge: demanava que se les nomenara perquè en els parlaments també estaven elles. Jo sempre he dit que no hi ha un únic subjecte polític; n’hi ha dos: els homes i les dones. I sempre he reclamat que s’utilitzara la duplicació i per això alguns em tenien mania.
-L’any 1993 va exercir també com adjunta del Síndic de Greuges.
-Va ser allí on va sorgir el germen de la Xarxa Feminista de Dret Constitucional. Jo vaig anar a Madrid a una reunió i em vaig trobar amb l’advocada feminista Olga Quiñones, que aleshores ocupava una de les tres secretàries de l’Institut de la Dona. Em va suggerir la idea d’organitzar un seminari sobre els drets de les dones. Ja a finals de la dècada dels 80, a Alacant, es va fer un congrés sobre dret constitucional i per primera volta una part va ser sobre els drets de les dones. A espentes i redolons la qüestió del dret i les dones entrava en l’agenda, tot i que amb alguna resistència. Va ser així com va acabar emergint la idea de crear la Xarxa Feminista de Dret Constitucional.
Tanmateix encara ens trobem moltes jornades o seminaris on es parla dels drets de les dones i la sala és plena de dones i això no hauria de ser així. Això és una pena. Les dones estudiem tot el dret general, més el dret de les dones. Però a molts homes sembla que no els interesse i això no pot ser. Estudiar els drets de les dones en la carrera general és una cursa d’obstacles. Jo sé persones a les quals elshan dit que netejaren el teu currículum de feminisme si volia ser catedràtica. Masclisme pur! La realitat a hores d’ara és que per avançar en la carrera professional els estudis amb perspectiva de gènere no compten.
De fet, el retrat del poder és masculí. Ho era abans i ho és ara. El món continua estant dominat pels homes.
-Una de les reivindicacions de la Xarxa Feminista de Dret Constitucional és que es faça una reforma de la Constitució amb perspectiva de gènere. Què vol dir això exactament?
-La Constitució espanyola és filla d’un temps i d’unes circumstàncies. En la redacció d’aquell text es va passar per damunt d’un element fonamental: la desigualtat i la discriminació històrica que hem patit les dones. En l’article 14 hi hagué un primer redactat on es feia esment específic a la discriminació de les dones. Finalment es va deixar en un “per raó de sexe”, a pesar que el sexe discriminat és el femení, no el masculí. Després es parla de la dona pel que fa al matrimoni i pel que fa a la maternitat. Després desapareix completament del text. Tampoc no reconeix els col·lectius feministes com interlocutors del govern.
-I què proposeu des de la Xarxa?
-Seria desitjable que, com han fet altres països, es faça una reforma de la Constitució per aplicar la perspectiva de gènere. Seria fonamental per avançar en els nostres drets jurídics. És el moment d’abordar les desigualtats de gènere que encara persisteixen. No fer-ho ens manté parcialment desemparades.
-Algunes veus parlen de que assistim a una quarta onada del feminisme. Vostè que ha estat tants anys en aquesta lluita, com ho estàs vivint?
-Vivim un moment molt vibrant, amb molta energia i propostes de tota mena. M’agradaria pensar que aquesta onada ha vingut per quedar-se, que ho amararà tot, però hem de ser cautes. Jo sempre rellegeixo Recesión, un llibre de Susan Phalody on explica com Ronald Reagan va desmantellar el moviment feminista en l’època de Reagan.
Els drets socials -i les dones en som consumidores- depenen molt de la ideologia del partit i de les persones que governen; de la seua sensibilitat cap als drets socials; de que consideren o no que la igualtat no és només un principi de la Constitució sinó també un eix de la vida de la ciutadania. Però en tot cas estem en un moment molt interessant, una molt bona època.
-I, com a resposta, hi ha un moviment antifeminista potent…
-L’ascens de Vox n'és una prova. Que un partit com aquest tinga els resultats que té en una autonomia com Andalusia -on hi ha un Institut de la Dona en cada província; on hi havia una sensibilitat cap al dret de les dones- és per fer-nos recapacitar. Fa la sensació que la societat duu a aquests extremismes. No podem adormir-nos en els llorers. Cal tindre una actitud de vigilància. Hem d’assegurar-nos que els governs es prenen seriosament l’estat social i els drets de les dones. Està demostrat fins i tot econòmicament que el fet que les dones tinguen poder de decisió i treballen és bo per a l’economia. Els homes no han de resistir-se i han de convèncer-se que la igualtat significa una millora social per tothom.
-La seua amiga Carmen Alborch va dir en el seu darrer parlament públic que el feminisme hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat.
-I tenia tota la raó.