Ençà i enllà

Precària universitat

Les universitats públiques, font de saber i motor de la investigació, han arribat a un punt crític. Un cop depauperades per la crisi econòmica; tensionades per les exigències pedagògiques del Pla Bolonya; amb una massa laboral cada vegada més precaritzada; qüestionades pel cas dels màsters de Madrid, l’educació superior tracta de mantenir el seu prestigi enmig d’un context advers. Els equips rectorals adverteixen: o millora el finançament o el sistema públic universitari caurà en barrina.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diu la dita catalana que qui té diners vola; qui no en té rodola. I a les universitat públiques darrerament els ha correspost més rodolar que no volar. La nau capitana de la investigació i el coneixement està eixint del període de crisi a espentes i redolons i els seus responsables han alçat la veu davant les administracions públiques. Les xifres són eloqüents: durant el daltabaix econòmic han perdut el 24,2% del finançament públic, un 22% del finançament en investigació i un 41% de les aportacions de la indústria i les empreses. A això caldria sumar la pèrdua de 10.000 efectius, entre personal docent i administratiu, a causa de les estretors imposades per Hisenda en matèria de contractació pública. Sense perdre de vista, també, l’increment generalitzat de les taxes universitàries i la disminució en un 13,5% de la quantia destinada a les beques. El resum seria una universitat depauperada i esquifida, amb una massa laboral cada volta més precària i envellida i un alumnat amb problemes per accedir als estudis que desitgen. 

La Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) van alçar la veu la setmana passada per advertir del punt crític en què es troben. Roberto Fernández, l’actual president, va exigir que “no es done a aquestes institucions pressupost d’utilitari si el que es pretén és que siguen un Fórmula 1 per al desenvolupament social”. I això que era vàlid per al conjunt de les universitats espanyoles ho és també per a les de l’àmbit lingüístic català, que en la majoria de registres es situen en una situació fins i tot més precària que la mitjana espanyola. 

Les universitats de casa nostra tenen a hores tants estudiants com abans que començara la crisi però disposen de menys recursos. D’ençà que començà la depressió econòmica les universitats públiques catalanes disminuïren els seus ingressos en un 15,2%, una xifra molt pròxima a la de les universitats valencianes, que es situà en el 14,3%. La xifra fou del 4,9% en el cas de la Universitat de les Illes Balears. Només els darrers tres anys han vist com els pressupostos dels seus respectius governs autonòmics els insuflaven un poc d’oxigen. Així les coses, durant la depressió econòmica, els gestors universitaris han hagut de fer mans i mànegues per poder quadrar les seues xifres sense desatendre les seues obligacions. En el cas de les universitat valencianes, el Partit Popular deixà, en desallotjar la Generalitat, un deute amb les cinc universitats públiques de 768,8 milions d’euros. 

No s’ha de perdre de vista que, a grans trets, la principal pota financera sobre la qual es sostenen les universitat públiques és la inversió pública procedent de les autonomies; la segona seria les taxes que paguen els estudiants quan es matricule; i la tercera, i menys important, els recursos obtinguts per la via de la transferència per investigació i els convenis amb les empreses. En un context de regressió de la inversió pública, el cost de sostenir les universitats ha recaigut en els estudiants i les seus famílies a través de l’increment de les taxes. 

 

L’impossible canvi de model productiu

Si com argumenten els gurus del neoliberalisme tota crisi és també una oportunitat, és evident que a casa nostra s’ha deixat passar l’oportunitat. El canvi de model productiu que podia comportar la crisi amb què s’han omplert la boca els responsables públics apareix, simplement, com un miratge, un desig sense contingut. Perquè si el dit canvi de model requeria incrementar la inversió en coneixement —i la universitat és, o hauria de ser, sobretot, coneixement—, les xifres evidencien que estem lluny de canviar res. Segons les dades de la CRUE, la despesa total en educació superior es manté a Espanya en l’1,3% del PIB, dos dècimes per sota de la mitjana de la OCDE

Aquesta seria la foto fixa, però si es mira l’evolució les dades tampoc no són falagueres. Espanya és el segon Estat de l’OCDE que més ha reduït la seua despesa per estudiant en el període que va de 2010 a 2015, en concret un 13%. Això contrasta amb el comportament de la resta de països de l’OCDE, on l’increment va ser del 5%. Resulta força il·lustratiu per entendre el retrocés del model el fet que l’any 2016 l’esforç inversor públic es situara a nivells de 2010. 

De fet, el que les dades mostren és que la davallada en la inversió universitària ha estat més forta que no la disminució del PIB. És a dir, que l’educació superior ha eixit més malparada d’aquest període que el conjunt de l’economia. Així, segons els càlculs de la CRUE, l’esforç financer de la societat espanyola amb les universitats públiques, expressat en percentatge del PIB, ha registrat un retrocés pròxim al 9% des de 2002 fins a 2016. No és fins fa tres anys que es registra un punt d’inflexió i una lleugera millora. 

L’informe “La universitat espanyola en xifres en 2016/2017” que la CRUE va presentar la setmana passada no fa referència al descens en la inversió pública durant el període de crisi per autonomies. Sí que aporta aquestes xifres, en canvi, l’Observatori del Sistema Universitari, que el desembre de l’any passat va fer públic un informe on detallava l’evolució del finançament universitari entre els anys 2009 i 2015. Segons l’Observatori, durant aquest període el descens més acusat es va registrar a Catalunya, amb una caiguda del 34,7%. Per darrere es situà el País Valencià, amb un 25,4% i les illes Balears, amb un 19,5%. “El finançament és a hores d’ara un greu problema per a les universitats —explica Vera Sacristán, autora de l’informe de l’Observatori—. La inversió ha disminuït sense que haja decrescut el nombre d’estudiants. Ací s’ha fet al contrari que en altres països europeus, on en l’etapa de crisi s’ha incrementat la inversió en educació superior. Aquests països han fet un esforç molt gran pensant en el llarg termini. Ací, en canvi, hem optat per retallar. A mitjà termini estem obligats a plantejar-nos quin futur volem per a l’educació superior”. 

Un pla paupèrrim

Tampoc s’ha de perdre de vista que aquest aprimament de les finances de les universitats s’ha produït en un moment crític per a les universitats públiques, just en el moment que l’Estat espanyol ingressà en l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Dissenyat a finals de la dècada dels 90 i principis de 2000, en un context de cert entusiasme comunitari per la convergència europea, el conegut com Pla Bolonya perseguia homologar els estudis superiors arreu de la Unió Europea, una mesura que en última instància també havia de facilitar la mobilitat laboral entre els diferents països. Bolonya també significava un canvi de gran abast en la forma d’impartir les classes, amb l’aplicació de noves metodologies pedagògiques i una reducció de la ràtio d’alumnes per aula. I per a això feien falta diners, just el que li ha mancat a l’educació superior durant aquest període.

Vanesa Prieto

Juan José Montaño, actual director general de política universitària de les illes Balears, ho va viure en primera persona. L’any 2006 va fer-se càrrec de l’oficina de convergència i harmonització europea de la Universitat de les Illes Balears. Després assumí el vicerectorat de docència i a continuació el d’ordenació acadèmica i convergència europea. “L’adaptació a Bolonya suposava que tots els elements d’aprenentatge havien de girar al voltant de l’adquisició de competències. Fins aleshores el procés d’aprenentatge estava molt centrat en els continguts i l’exposició del professor. Es van introduir una sèrie de competències anomenades genèriques o transversals que eren comuns a la majoria de titulacions: la capacitat de treballar en equip, les habilitats comunicatives...”, explica Montaño. A més, es va optar per un model d’avaluació contínua, que requeria més dedicació per part dels professorat. Bolonya significava, per tant, un canvi copernicà respecte al model d’aprenentatge clàssic. Comportava, a més, una despesa més gran per poder contractar docents. Calien, en definitiva, més diners. “El problema fou que no hi hagué un finançament addicional per fer front a aquest nou escenari —explica Montaño—. Al contrari: va arribar la crisi i no és que ens quedàrem igual; és que la inversió va disminuir”. Opina semblantment Xavier Gil Mur, rector de a Universitat Internacional de Catalunya i en l’actualitat president de la Xarxa d’Universitats Lluís Vives. “Bolonya ha significat un avanç en els models d’aprenentatge, però no s’han cobert les expectatives que s’hi van dipositar —assegura Gil Mur—. No hi ha hagut els recursos econòmics que hauria calgut per aplicar-lo en la seua integritat. La crisi econòmica ha sigut un entrebanc decisiu per a la correcta aplicació de Bolonya”. 

 

Decisió pública, problema privat

“Bolonya ha suposat l’elitització de la universitat” assegura Laia Casas, portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), qui considera que la introducció d’Espanya en l’Espai Europeu d’Educació Superior ha reblat “la mercantilització” de la universitat. El seu sindicat és un dels qui els passats dies 28 i 29 de novembre va participar més activament en les mobilitzacions per reclamar una reducció de les taxes a Catalunya, l’autonomia de l’Estat on les taxes són més altes. Els estudiants reclamen a la Generalitat que les reduïsca un 30%. Per fer-ho recorden que l’octubre de 2016 el Parlament de Catalunya, amb el vot favorable de tots els grups polítics excepte JxSí, va instar el Govern a aprovar una disminució de les taxes i preus del 30% per al curs 2017 /2018. L’any passat la millora no es va produir —es van prorrogar els pressupostos de l’exercici anterior— i ara els estudiants tornen a reclamar-ho. “Estem plenament legitimats per fer-ho”, assegura Casas

L’increment de les taxes universitàries —no només a Catalunya, sinó en el conjunt d’Espanya— ha anat paral·lel a la disminució de la inversió pública en educació superior. En un context de retallades generalitzades, una part del cost que abans suportaven les finances públiques ha anat a parar sobre l’esquena dels usuaris, amb les conseqüències que això té en termes d’equitat. Això fou possible després que una reforma de José Ignacio Wert, aleshores ministre, donara carta blanca a les autonomies —que són qui té les competències en la matèria— per apujar les taxes i els preus. L’objectiu era alleugerir la càrrega sobre els pressupostos. La reforma fixava que l’estudiantat pagara, com a màxim, el 25% del cost real de la matrícula. Algunes autonomies optaren per fer un retoc mínim; d’altres, per duplicar els preus. 

El resultat de tot plegat és que, mentre en el període 2008-2016, el finançament públic va disminuir un 24%, les taxes universitàries van incrementar-se en un 28,8%. Aquest increment es va produir mentre països com ara Dinamarca, Alemanya, Croàcia, Polònia, Finlàndia, Suècia o Eslovènia mantenien el cost zero de matriculació en els seus graus. De fet, les matrícules de màster són les terceres més cares d’Europa, només per darrere de Regne Unit i Letònia. Pel que fa als graus, Espanya ocupa el sisè lloc, per darrere dels països ja mencionats, a més d’Holanda, Hongria i Itàlia

Segons les dades de la CRUE, a l’Estat espanyol totes les autonomies han incrementat en el període 2008/09-2016/17 el preu públic mitjà per a l’ensenyament superior. Catalunya ha estat el territori on el creixement en el preu de les primeres matrícules ha estat més acusat, amb una diferència molt importants respecte de la resta de territoris (vegeu el gràfic). En concret, en aquests vuit anys la pujada ha estat del 92,5%, per 40% al País Valencià i 22,35% a les illes Balears. La mitjana estatal es va situar en el 28,8%. 

Siga com siga, l’increment de les taxes registrat en l’àmbit lingüístic català ha provocat que les famílies hagen hagut d’incrementar l’esforç que per a elles suposa fer front a la despesa universitària. Així, si prenem com a referència la renda per càpita en els diferents territoris, l’esforç de les famílies al Principat és del 7,03%, mentre que el de les famílies valencianes i balears és del 5,74% i del 4,32% respectivament. La mitjana estatal és del 4,6%.

Els estudiants critiquen que aquest increment en les taxes, unit a la davallada en les beques (vegeu requadre en pàgina 45), i els nous requisits pedagògics de Bolonya hi estan dificultant l’accés de les classes populars. “Els preus que s’han de cobrir per accedir a l’ensenyament obliguen a moltes persones a haver de combinar estudis i feina per poder-s’ho pagar —explica Laia Casas—. El problema amb Bolonya és que en molts plans d’estudi es contemplen pràctiques avaluables i seminaris constants. Això és difícilment compatible per a les persones que treballen a mitja jornada o a jornada completa. Hi ha molta gent que acaba suspenent perquè per qüestions laborals no pot assistir a aquestes classes obligatòries”. 

 

Canvi d’estratègia

L’increment de taxes i Bolonya estan realment expulsant “els fills de la classe obrera de la Universitat”, tal com proclamen els sindicats universitaris en les manifestacions? Helena Troiano forma part del Grup de Recerca en Educació i Treball (GRET) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella, junt amb altres col·legues, porta temps estudiant l’evolució de l’accés a la universitat per part dels joves catalans. A la pregunta abans esmentada, respon, taxativa: “No és veritat que els fills dels obrers s’estiguen quedant fora de la universitat. El que les dades ens diuen és que des de 2008 fins ara l’accés d’estudiants d’extracte social més baix s’ha mantingut”. De fet, assegura, en termes generals la població universitària s’ha mantingut estable durant el període de depressió econòmica perquè “en contextos de crisi en què el mercat no absorbeix mà d’obra, la tendència és que la gent jove estudie més”. 

Significa això, aleshores, que l’increment de taxes no ha tingut cap efecte en l’accés als estudis superiors? “El que hem detectat —respon Troiano— és que hi ha un canvi en el tipus de carrera que trien les classes baixes o mitjanes baixes, sobretot a partir de 2012 quan es produeix l’increment de taxes”. Segons aquesta sociòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona, el que ha succeït és que els i les filles de famílies més humils “fugen dels graus més difícils”. Això succeeix perquè abans de Bolonya el preu que es pagava per un crèdit era el mateix, independentment de si era una primera, segona o tercera matrícula. Ara, en canvi, el preu s’incrementa cada volta que una persona suspèn i ha de tornar a matricular-se. “En carreres on es suspèn molt, el preu acaba sent molt alt. Per tant, abans hi havia carreres que abans eren molt difícils en inversió de temps, però que ara a més de ser difícils en inversió de temps també ho són en termes econòmics”. Això, unit a la reducció de les beques (vegeu requadre) provoca que els estudiants de classe baixa o mitjana baixa no es matriculen en les carreres més difícils i opten per graus més senzills però amb menys projecció social. 

 

‘Sapere aude’? 

Tots aquests canvis s’han succeït, a més, en un context de pèrdua de reputació de la universitat pública. Els recents casos dels falsos —o dubtosos— màsters de Cristina Cifuentes, Pablo Casado o Carmen Montón han deixat la universitat als peus dels cavalls i han llançat una ombra de dubte sobre tot el sistema. Eduardo Vendrell, vicerector d’estudis de la Universitat Politècnica de València, reconeix que aquests casos “han fet mal a les universitats públiques, però és un error pensar que, perquè una poma estiga podrida, ho està tot el cistell”. “Disposem de molts sistemes per garantir la qualitat. De fet, una de les potes de Bolonya és el sistema de garantia de les titulacions —assegura Vendrell—. Per a això tenim les agències d’acreditacions i els procediments de garantia i evidència de cadascuna de les accions formatives i d’avaluació. Hi pot haver casos puntuals, però de forma general hi ha un control estricte”. D’una opinió molt semblant és Xavier Gil Mur, de la Xarxa Vives. “Els sistemes de garantia estan fora de dubte”, assegura. 

Amb tot i això, les veus que alerten sobre la mercantilització de l’ensenyament superior (vegeu entrevista en pàgines 49-51) han sonat i sonen amb molta força. Jordi Adell, doctor en Filosofia i professor del Departament d’Educació de la Universitat Jaume I, és dels qui es mira amb preocupació l’etapa que travessa la universitat pública espanyola. “Estem convertint els estudiants en clients i la formació en productes”, assegura Adell, qui opina que, “dins de la lògica de la competitivitat”, s’està dissenyant un model d’educació superior que “ignora la vocació de servei públic” i es “posa al servei d’un model productiu neoliberal”. “Proliferen les línies d’investigació que no estan al servei de la ciutadania sinó de les grans empreses. Els estudis humanístics, de gènere o literaris no interessen perquè no generen ingressos. Allò que no té mercat no rep atenció”, lamenta Adell, que forma part d’UniDigna, una plataforma de professors que reivindica un sistema d’avaluació i acreditació per al professorat universitari “comprensiu, raonable i just”. 

La qüestió és controvertida. Per a Josep Pallarès, director general d’universitats de Catalunya, aquest “és un debat que arrosseguem des de la dècada dels 80”. “La universitat és un servei públic que ha d’adaptar-se a les modificacions i els canvis. Si privatitzar és que hi haja un grau en automoció… Si hi ha un sector laboral que demanda un tipus de formació, no crec que tinga sentit que la universitat visca d’esquena a la societat. La universitat ha de procurar formar la gent en els àmbits de futur. Per a mi això no és privatitzar”, assegura Pallarès. Per a Eduardo Vendrell, de la Politècnica de València, “la mercantilització és una fal·làcia i respon a una certa ignorància del que en realitat és Bolonya”.

Juan José Montaño, director general de política universitària de les Illes, admet que “la visió romàntica de la universitat del coneixement pel coneixement ha estat substituïda per un enfocament més pragmàtic”. La insistència a utilitzar termes com “ocupabilitat, stakeholders o inserció laboral”, admet Montaño, situa la universitat en una lògica més neoliberal enfocada a proveir el mercat laboral de treballadors. Amb tot, les dades de l’Observatori del Sistema Universitari, relativitzen el paper de l’empresa pública com a finançador de la universitat. La inversió privada en les línies d’investigació de les universitats, de fet, ha disminuït en el període de crisi. “Una altra cosa és —matisa Vera Sacristán— que hi haja una voluntat de les grans empreses a incidir i tenir influència en la universitat i en els plans d’estudi. És innegable que hi ha un discurs en aquesta línia”. 

 

‘Quo vadis’? 

Siga com siga, el que resulta evident és que l’educació superior es situa en el centre de diverses tensions i assedegada de recursos públics. Deu anys després de l’inici de Bolonya, la societat en el seu conjunt hauria de plantejar-se cap a on vol dirigir el futur de la universitat. Les opcions són diverses, com indica Vera Sacristán. Hi ha el model de països com els nòrdics o Alemanya, on la universitat és gratuïta perquè es dona una consciència que el fet que un jove adquirisca estudis superiors reporta un benefici col·lectiu al conjunt de la societat. Són els models on proliferen les beques salari, on no sols els estudis són gratuïts sinó que, a més a més, se’ls paga per pencar. I hi ha també el model britànic —i també d’alguns països de l’Est— on l’estudiant i la seua família han de fer-se càrrec del gruix del cost perquè es considera que el benefici que s’extreu és sobretot individual. I, al mig, un model intermedi, amb preus de matriculació relativament baixos, on fins fa uns anys ens situàvem nosaltres. Cap on anirà el nostre model és encara una incògnita. El que pareix evident, tanmateix, és que el motor comença a mostrar símptomes d’estar empernant-se.


Beques minvants

Per si amb la pujada de les taxes no n’hi havia prou, l’estudiantat universitari s’ha trobat amb un altre problema: les dificultats per accedir a una ajuda de l’Estat per cursar estudis superiors. Els anys 2012 i 2013 es van introduir canvis en el règim general de les beques i ajudes a l’estudi universitari concedides pel Ministeri d’Educació que han endurit els requisits de caràcter acadèmic exigit per a l’accés i la permanència en la condició de becari. A més, aquestes reformes, segons reconeix la CRUE, van corregir a la baixa les dotacions econòmiques. 

Les conseqüències de tot plegat han estat letals per al sosteniment i l’equitat del sistema. Segons les dades de la CRUE, el nou règim de beques establert des del Ministeri d’Educació en l’etapa del PP ha suposat que la inversió en beques universitàries haja disminuït  d’un 13,5%, en passar de 943,3 a 815,9  milions d’euros. Especialment damnificats han resultat els becaris de famílies en una situació econòmica més precària: la reforma dels criteris ha reduït a menys de la meitat (49,5%) l’import de les ajudes concedides. Amb tot, el nombre de becats en el conjunt d’Espanya s’ha incrementat —s’ha passat del 18,6% al 22,3% d’alumnes becats—,  pel fet que les famílies es troben en una situació econòmica més precària, si bé es tracta, segons la CRUE, de becaris més pobres. 

En el cas del País Valencià, la Conselleria d’Educació va llançar l’any 2016 la primera convocatòria de beques salari, de les quals en l’actualitat es beneficien 1.200 estudiants. Aquestes beques, úniques a l’Estat espanyol, suposen, a més de l’exempció de taxes, un pagament de 600 euros per cada mes lectiu. “Vam detectar que hi havia una part de la població que no podien accedir a la universitat perquè ells eren l’única font d’ingressos de la unitat familiar”, explica el conseller Vicent Marzà, qui es felicita pels resultats que fins ara ha tingut aquesta iniciativa. A més, el seu departament ha creat unes beques per a estudiants temptats de deixar els estudis quan els queden pocs crèdits per acabar el seu periple universitari. Aquestes iniciatives, explica Marzà a EL TEMPS, s’emmarquen en “la voluntat de la Conselleria de donar estabilitat a la universitat”. Així, el global del pressupost per a universitats s’ha situat en 826 milions d’euros, 95 milions d’euros més que el 2015. D’aquests 18 milions d’euros destinaran a compensar la baixada d’ingressos generada per la baixada de taxes contemplada per a aquest curs, que ha sigut del 15%. A més, la Conselleria ja ha liquidat 506 dels 768,8 milions d’euros que la Generalitat mantenia amb les universitats l’any 2015.

I és que, si bé el període 2009-2015 ha estat tortuós per a les universitats, no és menys cert que des d’aquest any —i sobretot amb l’arribada dels governs progressistes— es registra un punt d’inflexió. Així, els pressupostos del Govern balear contemplen per a l’exercici pròxim una partida de 75,1 milions d’euros per a la Universitat de les Illes Balears, i això suposa un increment del 10,1% respecte a l’any precedent. Des de 2015 l’increment global ha estat del 33%. “En aquests moments la mitjana d’inversió per estudiant es situa molt prop de la mitjana espanyola”, assegura Juan José Montaño, director general de política universitària. 

On la situació es presenta més conflictiva és a Catalunya, on l’acusat increment de les taxes ha revoltat l’estudiantat, tal com es va posar de manifest els passats 28 i 29 de novembre. Des del Departament d’Empresa i Universitat relativitzen les xifres de la CRUE, que situen les taxes universitàries en nivells exorbitants. “A Catalunya no tenim un únic preu i no som comparables a la resta”, replica Josep Pallarès, qui lamenta que la majoria d’indicadors utilitzen com a referència les tarifes més cares. “A partir de 2012 es va establir un sistema de tarifació social que estableix el pagament en funció del nivell de renda familiar. Al final, l’estudiant paga entre un 0 o un 25% del cost total dels seus estudis”, assegura Pallarès, qui nega que l’increment de taxes aprovat l’any 2012 haja expulsat estudiants de la universitat. Les beques d’equitat, assegura, permeten que els fills de famílies més humils puguen accedir a l’ensenyament superior. “La millor prova que tenim és que el nombre d’estudiants no ha minvat. Les famílies són conscients que, tot i que paguen una mica més, estan pagant una educació de qualitat i estan disposades a fer-ho. Altres universitats han perdut alumnes i han hagut d’abaixar taxes”, argumenta. L’increment de taxes del 2012 fou, assegura, transitori i la voluntat del Govern es abaixar els preus. Significa això que s’aprovarà la reducció del 30% que reclamen els sindicats estudiantils? “Falta veure-ho. Dependrà de la disponibilitat pressupostària”, assegura Pallarès. 


La síndrome de l’hàmster

Diu Jordi Adell que els professors universitaris pateixen la síndrome de l’hàmster: la sensació d’estar sempre corrent en una mena de cursa sense fi. “Als docents universitaris els veuràs sempre molt escarrassats perquè estan fent a l’hora moltes coses: fan gestió, han de fer classes, han de publicar per fer currículum, quan no estan presentant tot tipus de papers per acreditar-se”, explica. El solemne catedràtic universitari que feia una classe magistral ha passat a millor vida i ha estat substituït per una massa laboral cada volta més precària (vegeu gràfic), en què la figura del professor associat que fa tasques impròpies de la seua condició ha esdevingut com més va més habitual. 

En un context de més alta demanda docent —perquè Bolonya reclamava, alhora, classes amb menys alumnes— la universitat ha recorregut a aquesta figura per resoldre un buit agreujat per la taxa de reposició zero imposada en l’etapa de vaques magres per La Moncloa. “La figura de l’associat es va crear perquè persones amb una carrera professional poguera compartir la seua experiència pràctica amb els alumnes —explica Clara Camps, professora associada i membre de la plataforma TransFormem UB—. El problema és que aquesta figura laboral s’ha pervertit i estem fent feines que no ens són pròpies”. L’any 2015 les universitats públiques espanyoles tenien contractats 20.375 professors associats.

A la Universitat de València la primavera passada el professorat associat va estar de vaga durant una bona temporada per reclamar millores. El problema és compartit a tots els centres d’educació superior. Des de TransFormem UB reclamen una mesa de negociació i que es cree algun tipus de figura laboral per als qui anomenen “associats estructurals”. “La nostra reivindicació és pels nostres drets laborals però també contra la precarització de la universitat pública”, assegura Clara Camps

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.