Ernest Maragall

Esquerra marca perfil propi per guanyar l’alcaldia de Barcelona

En un acte de partit obert al públic, Ernest Maragall ha presentat la seua candidatura a l’alcaldia de Barcelona a l’edifici Jaume I de la Universitat Pompeu Fabra. El seu discurs situava la república en l’horitzó i el mesclava amb promeses de bona governabilitat local. La negativa a pactar amb el PSC, tot i que indirecta, també ha estat inclosa. Maragall ja és, oficialment, candidat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A quatre minuts caminant de l’edifici Jaume I de la Universitat Pompeu Fabra hi ha una parada de metro. Duu de nom ‘Ciutadella-Via Olímpica’. El cognom va ser imposat a tocar de les Olimpíades, atès que l’estació atenia les necessitats de desplaçament dels qui vivien al barri més proper a l’esdeveniment. Era l’etapa de Pasqual Maragall al capdavant del consistori barceloní. Ara, amb una situació política més complexa que mai, amb multitud de candidatures noves, tradicionals, independents i d’altres apadrinades per grans partits que amaguen les seues sigles, refugiar-se en el passat per exhibir un futur convincent és una estratègia ben comuna. Mentre Ada Colau homenatja Pasqual Maragall en algun acte, el candidat de la marca recolzada per Ciutadans, Manuel Valls, es nodreix de part de l’equip de comunicació de l’exalcalde. Si algun partit, però, tenia la possibilitat de transmetre l’esperit de l’alcalde olímpic, aquest era Esquerra Republicana.

Dit i fet. El seu germà Ernest, amb 75 anys, va deixar el Departament d’Exteriors en un intercanvi de papers amb Alfred Bosch, qui havia de ser l’alcaldable d’Esquerra i ha acabat a la conselleria que ocupava Raül Romeva abans que la repressió irrompira en la tardor catalana de 2017. En plena crisi parlamentària entre els partits que formen l’executiu català, Maragall tirava d’experiència, mostrant-se hàbil per no clavar-se en fangars ni acusacions als seus socis. No tots els seus companys de partit ho van aconseguir, ni de bon tros. Abans, Ernest Maragall havia estat conseller d’Educació durant el segon tripartit, l’encapçalat per José Montilla (2006-2010) i anys enrere també havia format part de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona. Era l’època del PSC, d’on va marxar per impulsar Nova Esquerra Catalana tot just a tocar de l’inici del procés, enfrontat a un partit que l’aparell havia distanciat del sobiranisme. Després s’integraria en Esquerra Republicana i exerciria com a eurodiputat. Ara, pot esdevenir l’alcalde de Barcelona.

En un moment de majories absolutes impossibles -i per tant de pactes obligats-, l’imprevisible resultat de maig de 2019 determinarà si Maragall entra a l’equip de Govern reeditant un tripartit municipal -amb Ada Colau i Jaume Collboni- o bé s’alia amb la resta de l’independentisme, dividit en múltiples candidatures encara per definir i, qui sap, si també per confluir. Per esdevenir clau en la governabilitat local, primer, haurà d’obtenir un resultat suficient. Les enquestes juguen al seu favor, si bé el seu partit està acostumat a veure incomplerts els bons pronòstics dels sondejos.

Progressista, socialista i republicà. Amb tot el que això comporta

Així presentaven l’alcaldable els qui iniciaven l’acte. De tarannà feminista i desitjós de convertir Barcelona en la capital de la República Catalana, deien. La multitud trencava en aplaudiments, dempeus, per donar la benvinguda a l’alcaldable, qui prometia no cansar al públic amb el programa complet i recordava, en primer lloc, els presos polítics i exiliats. Adrià Aragonès, Esther Capella, Joan Tardà, Roger Torrent, Teresa Jordà, Chakir El Homrani, Alfred Bosch i tota la primera plana del partit hi era present.

Seguretat, capitalitat, feminisme. Concepció de ciutat, integració dels barris, capitalitat democràtica. Oportunitats. “No són paraules buides”, advertia amb l’intent de sonar convincent. Quan esmentava la “unitat d’acció”, els aplaudiments sonaven forts. Missatge pels qui sospiten sobre la possibilitat d’un nou tripartit local. Rebuig “al bloc del 155”, insistia, que “no governarà Barcelona”. I anava més enllà. No hi haurà acords, assegurava, amb aquells que donen suport a decisions perquè hi haji presos polítics. Paraules que seran recordades si s’acaben prenent decisions en el sentit contrari, tal com alguns -de manera interessada o no- pronostiquen.

I després, més projecte de ciutat. Referències als baixos salaris que dominen el mercat local de treball, que contrasten amb les xifres d’ocupació, explicava. “Hem de ser intransigents amb la precarietat”. Mobilitat, sostenibilitat, transport públic, teixit comercial, seguretat, educació... propostes de llarg termini habituals en un acte de qualsevol partit i que Esquerra ha adoptat per donar sentit a un programa amb què pretén transmetre bona governabilitat amb l’objectiu de la independència. Més singular era la idea de protagonitzar l’impuls d’una “carta republicana de drets i deures”. I no oblidava esmentar la necessitat d’establir “un pacte postelectoral”, sabedor que l’alcaldia serà el resultat de la suma de regidors de distints partits.

El discurs coincidia amb la cassolada convocada el mateix dilluns a les 21 hores en suport als presos que allarguen la vaga de fam. També amb els advertiments de l’Executiu espanyol a Miquel Buch (Interior), Pere Aragonès (Vicepresidència i Economia) i Damià Calvet (Territori) pels fets del passat cap de setmana, quan els CDRs aixecaven barreres de peatges arreu del Principat i tallaven l’AP7 sense resposta policial.

Les eleccions municipals de Barcelona estan sota el focus mediàtic des d’inicis de 2018, quan Jordi Graupera va irrompre amb la idea d’una llista unitària -almenys la promoguda per aquest actor- que va ser ignorada pels grans partits. Mai una precampanya s’havia anticipat tant. Això, amb la situació política i el relat de la necessitat de guanyar la capital per part de l’independentisme ha obligat tots els partits a prémer l’accelerador. La precampanya de les municipals es desenvolupa en un àmbit paral·lel a la situació política que viu Catalunya. Va començar en plena vigència del 155 i transcorre en una situació d’incertesa extrema tant al Palau de la Generalitat com a La Moncloa, amb possible anticipació electoral en tots dos casos.

La precampanya de les eleccions municipals a Catalunya, doncs, segueix el seu ritme propi. Potser perquè és la primera gran institució sense l’amenaça de ser intervinguda i l’independentisme la vol guanyar. Potser perquè la complexitat és menor que al Palau de la Generalitat, si bé la disputa és enorme en una precampanya que prompte complirà un any, amb més alcaldables que mai. Ernest Maragall n’és un, i està entre els favorits per guanyar l’alcaldia. Els pronòstics a llarg termini, però, són menys precisos que mai en un escenari tan canviant. Els bons resultats d’ERC a l’Àrea Metropolitana el passat 21 de desembre i la divisió de la resta de candidatures independentistes -especialment al si de l’espai postconvergent- fan confiar els republicanes que esdevinguen la força més votada. Almenys, entre l’independentisme. Però tot resta a l’espera d’un esdevenir que ho pot capgirar tot. El gran repte de Maragall i per al seu partit serà evitar qualsevol tomb en aquest sentit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.