La cultura sempre ha estat un àmbit lligat a la reivindicació, l'agitació i la lluita. Ja sigui des d'una vessant de pensament o de reflexió, ja sigui des de la creativitat més absoluta i independent, o des de la més ferma voluntat de qüestionar-se el sistema i l'ordre preestablert. Al llarg de la història, hi ha molts exemples que ens parlen de com la cultura aconsegueix escapar del marc de l'abstracció i de la teoria per vincular-se a la realitat. I, en última instància, dotar-la d'eines i discursos que puguin transformar-la.
Però, com han estat vinculades les vagues de fam a la cultura? En contra del què es pugui pensar, la relació ha estat dissortadament molt propera i intensa, com veurem en quatre casos que ara ens ressonen amb una potència augmentada. Des d'autors que han hagut de recórrer a l'acció per lluitar contra la injustícia, fins a teòrics que han escrit l'essència de la revolta i que han deixat una petja enorme.
Panahi, el cineasta que no pot sortir de l'Iran
El del cineasta iranià Jafar Panahi és un dels darrers casos de vaga de fam al món de la cultura, i potser el més cèlebre. Recentment, el director ha estrenat la pel·lícula Tres caras –aquí en podeu llegir la crítica–, que ha estat premi al Millor guió del Festival de Canes. No és l'únic premi que ha guanyat Panahi al llarg d'una trajectòria que l'avala com un dels cineastes més reputats del seu país, i del món.
Guanyador de l'Ós de plata al festival de Berlín (2006), del Premi del Jurat "Un Certain Regard" (2003) i el Prix de la Camera d'Or (1995), ambdós a Canes, del Lleó d'Or al festival de Venècia (2000) i del Lleopard d'or a Locarno (1997), el director va ser empresonat l'1 de març de 2010, a Teheran.
Desprès de patir tortures i maltractaments diversos, va iniciar una vaga de fam al centre d'Evin. Les exigències de Panahi passaven per tenir accés a un advocat –en aquell moment feia uns 80 dies que era a la presó–, un règim obert de visites de familiars i ser alliberat després de sotmetre's a judici. El cineasta va rebre centenars de suports de companys de professió i de diversos agents de la cultura d'arreu del món. De fet, la pressió va ser clau perquè fos alliberat, malgrat que va ser posat en situació d'arrest domiciliari, cosa que li ha impedit, entre d'altres, no poder recollir el darrer guardó a Canes. La primera pel·lícula que va fer després de la presó va ser de títol prou eloqüent: This is not a film.
Thoreau, l'ideòleg de la resistència no violenta
No va fer vaga de fam, però és crucial per entendre moltes de les vagues de fam que vindrien després. Henry David Thoreau –escriptor, anarquista i filòsof estatunidenc del segle XIX– és conegut bàsicament per dues obres: Walden, o la vida als boscos i La desobediència civil. La primera relata la seva experiència de dos anys vivint en un bosc, tenint com a resultat un seguit de reflexions sobre una vida senzilla i lluny dels avenços tecnològics. El llibre va ser la màxima inspiració de la pel·lícula Captain Fantastic, protagonitzada per Viggo Mortensen i tot un fenomen del festival de Sundance.
La segona és una obra cabdal per entendre moltes de les reivindicacions i lluites més importants de la història. Al llibre argumenta la idea d'una resistència individual contra la injustícia governamental i afirma que el govern mai no ha de tenir més poder del què els ciutadans estiguin disposats a donar-li.
La seva idea de resistència no violenta va influir en les conviccions de figures tan rellevants com Gandhi o Luther King, els quals tenien l'obra com a llibre de capçalera. Una creença en la individualitat i una fe en l'apoderament que seria inspiració per a revoltes, reivindicacions i vagues de fam, amb textos on anticipa la lluita ecologista i la teoria del decreixement.
Sentsov, 4 mesos de vaga
Un altre cineasta, Oleg Sentsov (1976), és protagonista d'una de les darrers i més mediàtiques vagues de fam. L'ucraïnès, empresonat en una presó a l'Àrtic rus des de poc després de l'annexió moscovita de Crimea l'any 2014, va fer una vaga de fam que va durar quatre mesos i servia per demanar l'alliberament dels presos polítics del seu país.
El director és conegut pel seu activisme polític i per la pel·lícula Gamer, tot un èxit del cinema independent. Les seves posicions el van portar a ser empresonat el maig de 2014 acusat d'haver comès "actes terroristes" a Crimea. Malgrat la multitud de crides internacionals i la posició activa de la Unió Europea pel que fa al seu cas, va ser sentenciat a vint anys de presó.
McQueen i el gran màrtir de l'IRA
La història de Bobby Sands és una de les més conegudes d'entre totes les lluites de resistència. Va ser arrestat el 1977 i condemnat a 14 anys per tinença d'armes i pertinença a l'IRA. Durant la seva reclusió a la presó de Maze, a Belfast, va ser el pioner en posar en pràctica la lluita també des de l'interior de les presons, exercint una pressió contra el poder britànic inèdita fins aleshores.
Les revoltes carceràries tenien entre les seves exigències el dret a fer servir la pròpia roba, rebre una visita i carta per setmana i, especialment, aconseguir l'estatus de presos polítics per a tots els empresonats de la banda armada. Margaret Thatcher es va mostrar inflexible i va mantenir la idea de no cedir davant d'aquestes demandes.
Sands va morir, com també ho feren 8 companys més. Més de 15 funcionaris de presons van ser assassinats com a represàlia. Una història que és capturada, en tota la seva cruesa i violència a Hunger (2008), el film de debut de Steve McQueen, aleshores un jove director anglès que es consolidaria del tot amb Shame i la també crua i reivindicativa 12 años de esclavitud.