Turisme Cultural

Un passat industrial

Terrassa, Sabadell, Igualada o el riu Llobregat com a eix industrial van erigir-se en els principals centres de producció de la Catalunya emprenedora a partir de finals del segle XIX i principis del XX. Proposem visitar, entre moltes més propostes, els museus dedicats a la industrialització de Catalunya i al sector del tèxtil: o bé explorar les colònies i la seva vida immergint-nos a través de la seva ruta temàtica i del Museu de la Colònia Vidal.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El mes d’octubre de l’any 1905 se celebraren dos dies de festa a la Colònia Viladomiu Nou, industria tèxtil de la societat Jacint Viladomiu i Fills situada al municipi berguedà de Gironella, amb motiu de la inauguració de la nova església.

El cronista de la publicació quinzenal catalanista de Berga, El Cim d’Estela, parlà del “bell cop de vista” que “presentava la magnífica torre dels amos, amb infinitat de llums elèctrics artísticament col·locats, ajudant-hi, i no poc, els bonics domassos que adornaven els seus balcons i els de les cases dels obrers i sobretot nostra gloriosa bandera catalana que onejava al bell cim de la dita torre”.

A la façana de l’església, indicava el cronista, s’hi podia veure la inscripció següent: “A la memòria d’en Tomàs Viladomiu i Bertran de bona recordança, aixecaren eix temple son fill Jacinto i son nét March en l’any del Senyor MCMV”. 

El bisbe de Solsona, a més d’inaugurar el temple, “procedí á la benedicció del vapor, nou de trinca”, acte que fou “corprenedor en extrem” perquè l’il·lustríssim senyor bisbe, acabada la cerimònia ritual, “s’entusiasmà en trobar-se en lo temple del treball rodejat d’una munió d’obrers, dels amos, clergues i invitats, i entre las eines del progrés, pronuncia en català un discurs ple de sanitosos consells als amos i treballadors”, amb què feu “esbategar fortament els cors de la gentada”. 

La minuta del dinar, servit per l’Hotel del Comerç de Manresa, estava “impresa en català, en elegants targetes”, cosa que “demostrà el bon gust i patriotisme de la família Viladomiu”, comenta el cronista.

La Torre dels Amos, ostentació i símbol del poder econòmic i social dels fundadors de la Colònia, va ser construïda també el 1905, i com tantes d’altres casals d’altres colònies, és esvelta, en ser coronada al centre per una torratxa, dret compartit amb l’església, que les utilitza per campanars.

Amb Marc Viladomiu va esdevenir una gran colònia, amb tot el que necessitaven les famílies dels obrers: teatre, escoles, cafè, botigues i camps de joc. Va comptar també amb una intensa activitat social i cultural que en certa mesura ha arribat fins als nostres dies.

La Torre ja no és la residència dels amos. La crisi del sector tèxtil afectà la indústria a partir del 1982, i el tancament definitiu de la fàbrica va arribar el 1991, tot i que la colònia continua viva —amb església, però sense el teatre— com un nucli de població amb personalitat pròpia, amb diversos serveis, i festes i celebracions pròpies.

La Torre de l’Amo, propietat del municipi de Gironella, s’ha convertit en oficina turística i centre d’interpretació de les colònies tèxtils de l’Alt Llobregat, i és la seu del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat.

Entre les poblacions de Berga i Balsareny s’estenen setze fàbriques i colònies industrials. El Parc Fluvial del Llobregat ha aprofitat aquest entorn per proposar un seguit d’activitats esportives i culturals. 

Hi ha camins senyalitzats per fer rutes a peu, en bicicleta o en cotxe. A més de les colònies, hi ha itineraris

La colònia de Viladomiu Vell, de Gironella (Berguedà), al costat del Llobregat, va ser una de les primeres indústries dedicades al tèxtil organitzades sota el sistema de Colònia.

per descobrir les fonts de la contrada o altres indrets on també es pot practicar l’escalada en rocòdrom o el descens amb corda. Un dels espais més interessants per descobrir aquesta cultura industrial de la zona és la Ruta del Parc Fluvial, que va des de Viladomiu Nou fins a l’Ametlla de Merola, passant per Cal Pons i Cal Vidal.

Quant a l’oferta educativa, hi ha sortides guiades que expliquen la vida en aquestes fàbriques, tant dels treballadors com dels propietaris. Per entendre millor com vivien aquests empresaris es proposa una visita a la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou. D’altra banda, la visita a la Colònia Cal Vidal permet conèixer la història pel que fa al seu aspecte social i també des del punt de vista tecnològic.

La colònia de Viladomiu Vell va ser fundada per Tomàs Viladomiu i Bertran (Sallent, 1809 - Viladomiu Vell, 1887), el patriarca d’una nissaga que personifica la família de promotors que implantaren i impulsaren el model de la colònia industrial, a les comarques interiors de Catalunya, durant la segona meitat del segle XIX. Va ser una de les primeres indústries dedicades al tèxtil organitzades sota el sistema de colònia.

 

Les obres de la fàbrica de Viladomiu Vell s’iniciaren el 1868 i el 1871 es posava en funcionament, però la colònia no es va completar fins al 1917. Tancà a la segona meitat dels anys vuitanta i el 2003 passà a formar part del conjunt museístic industrial del Parc Fluvial del Llobregat. La modernista i majestuosa Torre de l’Amo és del 1910. 

Una altra gran colònia de Gironella és Cal Bassacs, amb uns mil habitants, i conjunt de gran interès arquitectònic. La fàbrica va ser de les darreres a tancar, el 2002. És magnífica, imponent, la Torre de cal Bassacs, antiga residència dels amos. És d’estil historicista amb bastants trets propis del modernisme, obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March. Construïda el 1900, és considerada una de les torres més espectaculars de les existents a les colònies del Berguedà.

L’altra gran colònia de Gironella és Cal Bassacs, amb uns mil habitants, i conjunt de gran interès arquitectònic i històric, a més d’arqueològic. La fàbrica va ser de les darreres a tancar, el 2002.

 

Puig-reig

Cal Vidal, a Puig-reig, també al Llobregat, és l’última colònia tèxtil que es va construir al Berguedà. L’any 1980 la fàbrica va deixar de produir i la població obrera va anar abandonant la colònia progressivament. Actualment acull el Museu de la Colònia Vidal. Cap als anys 40 del segle XX, la colònia conegué una nova etapa constructiva: s’edificà l’església de la Puríssima Concepció en un estil neomedievalista, la Torre de l’Amo, la del director i alguns carrers de cases més.

La novel·la Olor de Colònia, de Sílvia Alcántara, recrea la vida dels obrers a la Colònia Vidal, però es pot estendre a totes les altres colònies. L’autora hi va viure des dels 6 mesos fins als 25 anys. La vida de la dona a les colònies tèxtils —de les treballadores a les mullers dels amos i les criades— l’ha reportada Assumpta Montellà, al llibre El silenci dels telers.

La Colònia Vidal de Puig-reig s’ha convertit en un museu. S’hi pot visitar la fàbrica, amb la nau dels telers, els habitatges i fins i tot l’escola. La novel·la Olor de Colònia, de Sílvia Alcántara, recrea la vida dels obrers a la Colònia Vidal, aplicable a totes les altres colònies tèxtils, en especial, les del Llobregat.

Cal Pons, una de les set colònies tèxtils de Puig-reig, és, arquitectònicament i urbanísticament, la més destacada. Fundada el 1875, fou fins als anys 50 i 60 del segle XX el centre cultural més actiu del municipi de Puig-reig. La fàbrica va tancar portes l’any 1995 i el conjunt de la colònia, llevat de la turbina, fou embargat. El 1997 l’Ajuntament de Puig-reig va adquirir, en subhasta pública, una part de la finca. Aleshores es va iniciar un procés d’urbanització i parcel·lació gràcies a la qual s’han construït nous habitatges. Els edificis industrials han estat parcialment ocupats per altres indústries. Des de 1999 l’edifici de les monges acull una de les seus del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat, i des de 2008 l’església museïtzada s’ha convertit en un centre d’interpretació de les colònies.

El “rosari de colònies” del terme de Puig-reig —expressió de la Gran geografia comarcal de Catalunya—, s’inicia al sud amb la de l’Ametlla de Merola, que arriba a tenir vuit-cents treballadors. Ara hi viuen uns 120 habitants. La tipologia urbanística és diferent a la de les altres colònies de l’Alt Llobregat. Les cases són unifamiliars, de planta baixa i un pis d’alçària.

La tipologia urbanística de la colònia de l’Ametlla de Merola, a Puig-reig, és diferent a la de les altres colònies de l’Alt Llobregat. Les cases són unifamiliars, de planta baixa i un pis d’alçada.

La població manté gran part de l’activitat cultural tradicional de festes religioses, celebracions teatrals i cantades, generada per l’associacionisme inherent a les colònies, malgrat el tancament de la fàbrica, el 1999. Són associacions d’origen religiós.

La religió catòlica amarava la vida cultural i associativa de les colònies, no només durant el franquisme, com era habitual a tot arreu, sinó de sempre. Així, Cal Vidal celebrava en una gran festassa exercicis d’espiritualitat i, a més de la vida estrictament parroquial, de misses i processons, disposava d’un “Apostolat de l’oració”, d’una “Lliga de la Perseverança” i d’una “Lliga Espiritual” que combatia el mal parlar.

L’any 1933, la publicació quinzenal Acció Popular, de Berga-Solsona, es queixava que Berga havia suprimit el patronatge de Santa Eulària i havia refredat el caràcter religiós d’altres festes, cosa que “no han fet les colònies tèxtils”.

Cal Pons, per la seva banda, publicava una revista, Colonia Pons (1945-1957, bàsicament religiosa, redactada en bilingüe català-castellà. Els continguts, diu el web Trencadís de la Diputació de Barcelona, tenien una alta dosi d’adoctrinament religiós i moral. Així, a més de l’agenda d’activitats religioses, i d’oracions i poemes missaires, podia acollir poemes contra “vicis” com el joc de cartes. “La taula rodona”, de Joan Alegret Güell, començava així: “Oh! rodona taula de joc; Maleït jardí del vici; Pista, de mirades de foc; Circ, de neguit i desfici”. 

 

Esparreguera

Llobregat avall podem visitar una altra colònia convertida en museu, la Sedó, tocant a Esparreguera (Baix Llobregat). Antoni Sedó i Pàmies, (1842-1902), industrial i polític de Reus, enllesteix el procés de creixement i formació de la colònia industrial i urbana, amb nous habitatges i instal·lació de botigues, escoles, església, dispensari, cinema, casino, cooperativa, llar d’infants i la promoció de corals com La Flora, fundada el 1893, que fou molt popular a la comarca.

Són construccions senzilles i funcionals, de pedra i maó amb teulada a dues aigües. Les xemeneies conservades tenen diverses formes com una rectangular o altre helicoïdal.

De la servitud obrera inherent a algunes colònies, en dona fe la notícia del 1919 segons la qual els candidats del Centre Republicà d’Esparreguera van mostrar-se disposats a lluitar contra el “caciquisme que exerceix el senyor Sedó, que obliga els obrers de la seva colònia a votar la Lliga Regionalista”.

Una altra colònia convertida en museu és la Colònia Sedó, tocant a Esparreguera (Baix Llobregat). Les xemeneies conservades tenen diverses formes, com una d’helicoïdal.

La gran turbina de 1.400 CV és un dels grans atractius del recinte, una màquina de ferro colat que va ser la més gran i potent d’Espanya i una de les més espectaculars d’Europa. La greu crisi del sector tèxtil culminarà l’any 1980 amb el tancament de la fàbrica i la reducció progressiva de l’ocupació dels habitatges obrers. Actualment la Colònia Sedó s’ha convertit en un important polígon industrial on tenen cabuda diferents empreses i activitats industrials.

 

Llobregat amunt

Recuperat el juliol del 2005 com a carrilet turístic, el Tren del Ciment fa un recorregut pel passat industrial i cultural de la vall de Lillet, on neix el Llobregat i els seus primers afluents. Construït per la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland pel transport de ciment de la fàbrica del Clot del Moro, el seu recorregut s’iniciava a la fàbrica mateixa, situada al terme de Casteller de n’Hug, i arribava fins a Guardiola de Berguedà, on enllaçava amb els Ferrocarrils Catalans.

El Tren del Ciment fa un recorregut pel passat industrial i cultural de la Vall de Lillet. Surt als afores de la Pobla de Lillet, travessa el poble com si fos un tramvia, fa una aturada als gaudinians Jardins Artigas i finalitza a les instal·lacions del Clot del Moro, on hi la l’antiga fàbrica Asland.

El dia 14 d’octubre de 1963 va fer el seu últim viatge, però se n’ha recuperat la part més interessant, els 3,2 quilòmetres que van des dels afores de la Pobla de Lillet, travessa el poble com si fos un tramvia, fa una aturada als gaudinians Jardins Artigas i finalitza a les instal·lacions del Clot del Moro.

 

Ceràmica històrica

Sense deixar del tot el curs del Llobregat és ben singular el Museu de la Ceràmica La Rajoleta, a Esplugues de Llobregat, equipament cultural situat dins del recinte de l’antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis La Rajoleta i habilitat com a centre de ceràmica i arqueologia industrial de manera provisional a l’espera d’un nou projecte arquitectònic.

Un dels forns del Museu de la Ceràmica La Rajoleta, a Esplugues de Llobregat, equipament cultural situat dins del recinte d’una antiga fàbrica de ceràmica.

Va ser el centre de producció de ceràmica industrial més important de Catalunya i un dels més destacats de l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX. Durant la dècada dels 80 l’ajuntament adquiria la finca. Era la fi de la decadència d’una de les empreses dedicades a  la producció de ceràmica industrial que visqué, especialment, amb el Modernisme la seva època de màxima esplendor.

Arquitectes com Gaudí, Gallissà, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Font i Gumà o Bassegoda, nodriran les seves obres arquitectòniques d’elements ceràmics elaborats a la fàbrica.

S’hi conserven les restes de les basses de decantació, de l’estança dels molins, del racó del fang, de l’assentament i de la xemeneia per a la sortida de fums de la màquina de vapor. I un excepcional conjunt de forns dels quals destaquen: sis forns de tipus àrab, dos d’ells soterrats, i de grans dimensions, dos forns d’ampolla i un forn per a ceràmica de reflex metàl·lic. 

 

Museu Agbar 

No deixem el Llobregat i, a més, l’aprofitarem a fons. La Central de Bombeig d’Aigües de Barcelona, de Cornellà de Llobregat, s’ha convertit en el Museu Agbar de les Aigües. Consta dels edificis modernistes de la Central Cornellà, la planta que Aigües de Barcelona va inaugurar el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer del Baix Llobregat i abastir així Barcelona.

La Central de Bombeig d’Aigües de Barcelona, de Cornellà de Llobregat, s’ha convertit en el Museu Agbar de les Aigües. Es va inaugurar el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer del Baix Llobregat i abastir així Barcelona, i continua en ple funcionament.

Avui dia, la Central de Bombeig continua fent la mateixa funció que ara fa un segle, i la instal·lació hidràulica de vapor original conviu amb les modernes bombes d’impulsió. Així doncs, el Museu és també, al mateix temps, una indústria en funcionament, un lloc on passat i present s’entrellacen sobre un substrat comú: l’aigua subterrània. 

Les tres naus són obra de l’arquitecte modernista Josep Amargós i Samaranch del 1905, autor de la magnífica torre de les aigües de Dos Rius, al Tibidabo, encàrrec de la Societat promotora de la urbanització del Tibidabo, per emmagatzemar i bombejar les aigües per subministrar-les al Parc d’Atraccions i a la urbanització residencial del camí de Vallvidrera. Cadascuna de les naus conserva una mostra representativa i en perfecte estat de l’originària instal·lació hidràulica de vapor.

Igualada

L’any 1908, el setmanari Sometent ­—el portaveu del carlisme igualadí, diu la fitxa de l’hemeroteca digital Trencadís, de la Diputació de Barcelona— va retreure a un articulista que, parlant dels obrers, esmentés Torquemada i Loyola, “com si aquests senyors haguessin sigut fabricants o amos d’alguna adoberia perquè hagin de sortir en una discussió en el que es debati si l’Església ha de fer o ha de deixar de fer en pro de l’obrer”. 

Per al setmanari tradicionalista, només els amos o fabricants tenien veu i autoritat per parlar de l’obrer, i en aquella Igualada de 1908, els amos i fabricants n’eren, principalment, d’adoberies. 

Per això, a Igualada se’ls ha dedicat un museu, el Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, situat en dos edificis emblemàtics de la ciutat, referents de la indústria local: a més de la manufactura del cuir, la de la llana.

El Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia recrea la manufactura del cuir.

Un és Cal Boyer, dedicat al cotó, i l’altre, l’antiga adoberia de Cal Granotes, edifici preindustrial de dues plantes, situat a frec del Rec d’Igualada, on es feia, de manera artesanal, l’adob vegetal de la pell grossa (bou, vaca, etc.), fonamentalment per a soles de sabata. Cal Granotes va començar a funcionar com a adoberia abans de 1763. L’edifici està construït amb pedra i morter i conserva els clots originals. A Cal Boyer hi ha l’espai d’exposicions permanents dedicades a explicar l’ús de la pell i el llegat de la vocació adobera d’Igualada, i una proposta entorn de l’obtenció i l’ús de l’aigua.

 

Sabadell i Terrassa

El portal digital Endrets registra que el poeta sabadellenc Camil Geis va veure que les xemeneies fumejants —industrials, se sobreentén— feien avançar, progressar, Sabadell: “Aquí teniu una ciutat en marxa: / les xemeneies fumejants al vent. / Vaixell en ruta, nau en moviment. / La vida nostra, pescadora xarxa, / dalt la coberta, hi anirem refent. / Aquí teniu una ciutat en marxa: / les xemeneies a mercè del vent!”.

És perfectament aplicable a la veïna Terrassa, tan fumejant com Sabadell, recorda el terrassenc Vicenç Villatoro, a La ciutat del fum, registra també Endrets: “Terrassa era una fàbrica immensa, la ciutat del fum, la ciutat dels telers, la ciutat de les selfactines, les tondoses i les jacquards, de les nuadores i les filadores i els teixidors i les cardadores, de les xemeneies i el vapor i el xeviot i l’ordit. Cent anys, gairebé, de fàbriques, d’estam i de cotó, de mitges i mitjaires, però sobretot de llana, cent anys d’un món construït al voltant de les fàbriques”.

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, obert el 1984, s’ha instal·lat al Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Terrassa, fàbrica considerada la millor obra arquitectònica industrial modernista del país. Va ser dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (Sant Vicenç de Fals, 1868 - Terrassa, 1931), i acollia tot el procés industrial de transformació de la llana, des de la seva entrada en flocs fins a la seva sortida en teixits acabats.

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, obert el 1984, s’ha instal·lat el Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Terrassa, fàbrica considerada la millor obra arquitectònica industrial modernista del país. Va ser dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada, i acollia tot el procés industrial de transformació de la llana, des de la seva entrada en flocs fins a la seva sortida 
en teixits acabats. 

El museu té 22.200 m2 de superfície total, dels quals 11.000 m2 corresponen a l’antiga nau de producció, de planta rectangular, del Vapor Aymerich, Amat i Jover. En aquesta gran sala on avui es troben les exposicions permanents “Enérgeia”, “La fàbrica tèxtil”, “Homo Faber” i “El transport”, està coberta per un peculiar sostre en forma de dents de serra. Les habituals formes rectes d’aquest tipus de sostre, però, van ser reinterpretades per l’arquitecte Muncunill amb 161 voltes catalanes, de maó pla, campaniformes, les quals s’aguanten gràcies a 300 columnes de ferro fos, que servien també com a baixants d’aigua i com a suport dels embarrats, els enginys que transmetien la força de la màquina de vapor a totes les màquines de la fàbrica.

A més de la seva seu central terrassenca, té tres seus pròpies: el Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera, la Farga Palau de Ripoll i el Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug.

Sabadell també ha reconvertit un Vapor en un museu, però de manera més modesta. El Vapor Buxeda Vell, conegut popularment com a Vapor Buxeda o Can Buxeda Vell, fou un vapor tèxtil de Sabadell construït entre els anys 1852 i 1854, i dedicat al procés de producció, manufactura i fabricació de teixits de llana i de cotó, i de filats d’estam i de llana.

L’Ajuntament de Sabadell l’ha rehabilitat i reconvertit en el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, dependent del Museu d’Història de Sabadell. A l’interior s’hi conserven mostres de maquinària i de tecnologia aplicades a l’energia del vapor, També hi resta l’habitatge de l’encarregat de l’antic vapor, la sala on hi ha la màquina de vapor i la sala de calderes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.