Del sud al sud: l’altre tipus d’immigració

El flux de persones que es desplacen de països pobres a altres països pobres rep poca atenció, però és vital.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En molts sentits, és una típica història migratòria d’èxit. Ouesseni Kaboréq feia de carnisser a Burkina Fasso, un país pobre i sense accés al mar de l’oest d’Àfrica. Animat per un oncle que vivia a l’estranger i li anaven bé les coses, Ouesseni va marxar del seu país a la recerca d’una feina més ben pagada. Li ha anat tan bé que ara dóna feina a 41 persones. Tots, llevat de dos, són immigrants com ell. Els nadius no suporten embrutar-se les mans, explica.

Però Kaboréq no va emigrar a París o Nova Jersey, ell només va travessar una frontera: va anar al país veí, la Costa d’Ivori. Treballa al gran mercat de la carn de Port Bouët, als afores d’Abidjan, a prop d’una botiga que demostra la seva classe amb un retrat de Barack Obama al tendal. Kaboréq no és la mena d’immigrant que obsessiona els economistes, ni dels que fa indignar els votants i fa ascendir al poder els populistes a Occident. Però el tipus d’immigrant que encarna ja és molt habitual i es preveu que encara s’hi torni més.

Les migracions internacionals es poden dividir en quatre tipus. El més important és el més conegut, de països en vies de desenvolupament a països desenvolupats. Prop de 120 milions de persones que són vives actualment han fet aquesta mena de desplaçament, segons calcula el McKinsey Global Institute, una secció de la consultoria, des de recol·lectors de raïm mexicans establerts a Califòrnia fins a venedors ambulants senegalesos que viuen a França. Però el segon flux més gran és entre països en vies de desenvolupament. Entre el 2000 i el 2015, l’Àsia, incloent-hi l’Orient Mitjà, va rebre més immigrants que Europa i l’Amèrica del Nord.

Alguns són refugiats de guerra, com els sirians que viuen a Jordània i els somalis que hi ha a Etiòpia i Kènia. Però molts migrants de països en vies de desenvolupament són com Ouesseni Kaboréq: persones que abandonen un país pobre per anar a un país veí una mica menys pobre buscant sous més alts. El Banc Mundial calcula que a la Costa d’Ivori hi viuen 1,5 milions de migrants tan sols provinents de Burkina Fasso. En relació amb la població de la Costa d’Ivori, de 23 milions, els immigrants burkinesos són més nombrosos que els indis del Regne Unit, que els turcs d’Alemanya o que els mexicans dels Estats Units.

La Costa d’Ivori també és un país molt pobre, gairebé tant com Bangla Desh. Però està molt millor que Burkina Fasso. Batien Mamadou, treballador agrícola que treballa a 120 quilòmetres al nord-oest d’Abidjan, diu que els salaris són pel cap baix el doble d’elevats. I la Costa d’Ivori és un lloc molt millor per muntar un negoci. El contrast entre els dos països és com la diferència entre una mansió africana i la Casa Blanca, diu Bernard Bonane, que va fugir de Burkina Fasso després d’un cop d’Estat el 1987 i que ara dirigeix una empresa de seguretat.

Bonane, que viu en una casa elegant en un carrer ple de guàrdies, diu que pocs dels seus veïns són immigrants. Ell creu que això es deu al fet que la majoria de nouvinguts envien els diners al seu país en comptes de gastar-los en immobles. El Banc Mundial calcula que el 2015 van sortir de la Costa d’Ivori en direcció a Burkina Fasso 343 milions de dòlars en remeses. La quantitat exacta no es pot saber, sobretot perquè els dos països comparteixen la moneda, fet que comporta que els diners es poden passar per la frontera de manera que els agents no se n’adonin. Però la importància d’aquestes remeses de poc abast és clara. Es creu que la Costa d’Ivori acumula fins a un 87% de tots els girs de capital de Burkina Fasso.

En canvi, són pocs els diners que surten dels països més rics del món i acaben en els més pobres. Estats del Golf com Dubai i l’Aràbia Saudita reben milions de treballadors que enviaran girs de capital provinents de països amb ingressos mitjans-baixos com l’Índia, però pràcticament no en reben de països pobres de debò com el Txad o Malawi. Les persones més pobres del món no es poden permetre viatjar a Occident o al Golf.

Sí que poden, però, pujar en autocars en direcció a països propers. “Com més pobres són les persones, més curta és la distància que volen recórrer”, diu Dilip Ratha, del Banc Mundial. Aquests migrants potser no poden enviar gaires diners a casa, però els que envien són molt necessaris. Mentre que països bastant pobres com Nigèria poden enviar moltes persones a Occident, les llars de països molt pobres com Mali depenen de treballadors que han emigrat a altres països de l’oest d’Àfrica.

Els països veïns sovint comparteixen una llengua i de vegades una moneda. Els límits de les tribus sovint no concorden amb les fronteres: les divisions nacionals a l’Àfrica van ser traçades per a la conveniència de les potències colonials, no pas d’acord amb les divisions ètniques i culturals. Tot això facilita el trànsit de persones. I si bé els migrants del sud al sud tendeixen a tenir feines en l’economia submergida, com a treballadors agrícoles, paletes, venedors, etc., això no suposa una especial dificultat. Als països rics, on la majoria de treballadors tenen llocs de treball legals, en les feines de l’economia submergida hi ha precarietat i explotació. Als països pobres i amb ingressos mitjans això és la norma.

La immigració entre els països pobres és una qüestió oblidada//Reuters

Per bé que la immigració està molt estesa a l’oest d’Àfrica, no pot fer ombra als imponents rius humans de l’Àsia. Al novembre, el ministre de l’Interior indi, Kiren Rijiju, va declarar que uns 20 milions de persones de Bangla Desh vivien il·legalment a l’Índia. Sanjeev Tripathi, ex-director de la Research and Analysis Wing, l’agència d’intel·ligència exterior de l’Índia, creu que aquesta xifra és una exageració. La seva estimació, basada en dades del cens, és que a l’Índia hi viuen més de 15 milions de ciutadans de Bangla Desh. Sigui correcta una xifra o l’altra, el corredor migratori de Bangla Desh a l’Índia és el més gran del món.

També és un dels que viu més tensions. La immigració de Bangla Desh no tan sols genera nerviosisme per la seguretat nacional; també fa pensar a aquells que es preocupen per coses d’aquestes que s’està diluint una societat de predomini hindú. Als anys vuitanta, estudiants d’Assam, un estat que toca amb Bangla Desh, van fer una revolta contra la migració massiva i van forçar el Govern nacional a introduir lleis més dures. Els polítics nacionalistes encara treuen rèdit de l’assumpte. Narendra Modi, primer ministre de l’Índia, ha acusat els ciutadans de Bangla Desh de “destrossar” Assam i ha insinuat que s’està matant els rinoceronts per fer lloc als immigrants.

De fet, hi ha bangladeshians escampats per tot l’Índia. Un d’ells és Salma, un noia que viu a Navi Mumbai, un barri de la capital comercial de l’Índia. De petita els seus pares la van portar a l’Índia i després ells van tornar a la seva granja de Bangla Desh. Està casada amb un indi i té fills que van a escola a l’Índia. Fins i tot té documents d’identitat indis, que diuen, falsament, que va néixer a Calcuta. De vegades la rebutgen per a algunes feines quan diu el seu nom. Però molts empresaris de Bombai tenen massa necessitat de treballadors perquè això els importi. No fa gaire la van llogar per treballar en una casa a condició que no entrés mai a la cuina.

De vegades la policia índia aplega immigrants de Bangla Desh i els porta fins a la frontera. “Però sovint tornen”, diu un policia de Bombai. “S’han de guanyar la vida”. Fins i tot a Assam, on hi ha molta agitació, només es van deportar 2.442 immigrants il·legals entre el 1985 i el 2012, segons un informe del govern de l’estat. Quan se’ls pregunta pels papers, els presumptes immigrants il·legals diuen que els aniran a buscar i després desapareixen. O en creen de falsos. “Si pagues aconsegueixes qualsevol document que vulguis”, diu Tripathi.

El Banc Mundial calcula que s’envien més diners de l’Índia a Bangla Desh –4.500 milions de dòlars el 2015– que des de cap altre país. Igual que a l’oest d’Àfrica, això forma part del sosteniment econòmic. Els treballadors que envien girs tendeixen a respondre ràpidament als xocs econòmics als seus països d’origen: el flux de diners enviats al Nepal va enfilar-se després del terratrèmol de Gorkha de l’abril del 2015, per exemple. I hi ha estudis d’altres països que indiquen que les remeses majoritàriament s’inverteixen, sobretot en l’educació dels infants.

Seguint la petjada

És probable que les migracions al món en vies de desenvolupament es tornin encara més considerables. Als setanta el món semblava força simple, assenyalen Gordon Hanson i Craig McIntosh, acadèmics de la Universitat de Califòrnia a San Diego, en un nou informe. El sud global era pobre i hi havia molts nens; el nord global era ric i tenia poques criatures. La gent tendeix a desplaçar-se no tan sols de països més pobres a països més rics sinó també de països amb taxes de natalitat altes o d’altres amb taxes de natalitat baixes. El desequilibri entre l’Amèrica del nord i l’Amèrica Llatina va alimentar les migracions en direcció al nord que tant indignen alguns votants nord-americans.

La immigració entre els països del sud és més voluminosa que entre el sud i el nord.

Cap a mitjan segle, la Xina, l’Índia i gairebé tots els països llatinoamericans, incloent-hi Mèxic, seran membres el club de la baixa fertilitat. Només l’Àfrica subsahariana continuarà vivint un baby boom. Si les projeccions de les Nacions Unides són correctes, el 2040 més d’un terç de tots els infants de menys de 14 anys viuran a l’Àfrica. Hanson i McIntosh prediuen que hi haurà una alta pressió per emigrar de l’Àfrica a Europa, cosa que convertirà el Mediterrani en un nou (i una mica més ample) Rio Grande.

Això no obstant, aquesta pressió no tindrà necessàriament una vàlvula d’escapament, diu Michael Clemens, del laboratori d’idees Centre for Global Development. Als votants europeus no els agraden ni tan sols els actuals nivells d’immigració i encara estaran menys entusiasmats si es dupliquen o tripliquen les poblacions d’immigrants. Per tant hi haurà un nombre ingent de migrants africans potencials però no hi haurà prou places per a ells a Occident. És altament probable que es dirigeixin a altres països africans, a l’Orient Mitjà i potser fins i tot a l’Àsia. Països com la Xina i Corea del Sud s’han resistit a la immigració massiva, però necessiten urgentment més joves. Ras i curt, diu Clemens, és probable que les migracions sud-sud augmentin molt.

Molts països pobres no estan preparats per una arribada d’estrangers, i tampoc no ho veuen amb bons ulls. Les expulsions de migrants ja són habituals. El Pakistan està intentant fer fora centenars de milers d’immigrants afganesos; Gabon està expulsant immigrants del centre de l’Àfrica; Tailàndia ha fet fora cambodjans. Però molts s’esmunyen de la xarxa. Molts migrants burkinesos que van ser expulsats de la Costa d’Ivori durant la guerra civil que va esclatar el 2002 han tornat al país. Burkina Fasso és massa pobre, massa inestable políticament i, per a persones que fa anys que viuen fora del país, massa estranger.

“No tornaran mai”, diu Moumouni Pograwa, que dirigeix una empresa de mineria i construcció a Abidjan i que fa de portaveu oficiós dels burkinesos. Fa  poc Pograwa va oferir-se a ajudar immigrants que s’havien quedat sense casa després que els la destrossessin per la supressió d’un barri de barraques. Els va preguntar si n’hi havia algun que potser volia un bitllet d’autocar per tornar a Burkina Fasso. De les aproximadament 4.500 persones desnonades, només dues van acceptar l’oferta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.