Món

L’art espoliat que pot tornar a casa

El president de França, Emmanuel Macron, presenta propostes sobre com vol portar els béns robats de l’època colonial a Àfrica. Els museus d’Europa temen que serveixi de model, i que deixi vitrines buides.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El president del museu parisenc Musée du quai Branly i el seu director encara es neguen a declarar sobre el gran i delicat tema d’aquest dies. Més bé semblen quasi tan muts i inescrutables com les escultures africanes antigues que tenen sota la seva tutela, i algunes de les quals prompte hauran de tornar als seus països d’origen.

Sols diuen que no volen dir res. Encara no.

El museu, situat al costat del Sena, és el més gran d’aquesta mena a França, i un dels més famosos en l’esfera internacional. En la inauguració, el 2006, tot va ser sorprenent, extraordinari i poc convencional, des de la perspectiva d’aleshores, radical. Un museu per a art no-europeu, no hi ha cap altre igual.

Els antics museus etnològics sovint semblaven gabinets científics passats de moda. Vitrines plenes de pols i una exhibició pseudocientífica d’un presumpte món alternatiu. Al Musée du quai Branly, per contra, es realça la força estètica dels objectes diaris i de culte, l’aura d’antics aparells d’Àfrica o Sud-Amèrica, per exemple.

Davant de l’edifici hi ha una mena de jardí del paradís, amb arbres, bardisses, arbusts, canyars, gespa japonesa i d’altres; els arquitectes paisatgístics van posar entre elles canyes transparents amb líquid blau brillant. A dins: únicament penombra. Els artefactes (les escultures de fusta, els ceptres o reposacaps sobre els quals descansaven els caps dels morts en enterraments) estan tan lleugerament il·luminats que només brilla una llum de veles.

Encara que l’edifici és modern, l’atmosfera no ho és. Hi ha antics instruments africans, per exemple, sobretot tambors, en un depòsit de vidre un al costat de l’altre, pegats, en prestatgeries. Així havien de veure’s fa 150 anys a les cases d’aquells estudiosos que probablement no sabien on haurien de ficar tots els records dels seus anomenats viatges d’investigació o el que havien venut a intermediaris.

Els van aconseguir només perquè els europeus van buidar Àfrica amb una brutalitat extraordinària, però això també està quasi completament ocult en la penombra. En els textos de les parets es diu que no només la col·lecció d’aquest museu, sinó també els “col·leccionistes” del segle XIX haurien sigut reconeguts i elogiats: les seves “expedicions”, les seves “missions”. Una estranya minimització front a l’horror que anava acompanyat dels viatges de conquesta i saqueig per Àfrica. Una minimització també front al fet que més del 90 per cent del llegat cultural africà ja no està a Àfrica, sinó en les col·leccions dels països del nord, des de Berlín fins a Nova York. O a París.

Després de tot, el Musée du quai Branly tenia una exigència especial, però malgrat això prompte s’haurà de renovar. Els seus representants també canviaran, això han promès. Però volien esperar, diuen, “fins que es publiqui l’informe”.

Probablement el pròxim divendres es presentarà al Palau de l’Elisi “l’informe” que el president francès, Emmanuel Macron, va encarregar a març. Ja només l’encàrrec va provocar (sobretot fora de França) bastant agitació.

Amb aquest Macron vol complir una promesa que va fer a estudiants de Burkina Faso. Va dir que els “crims de la colonització europea eren inqüestionables”, que volia aconseguir els condicions prèvies perquè els béns culturals robats puguin tornar a Àfrica.

Per a això va demanar a dos científics tan prestigiosos com segurs d’ells mateixos elaborar les condicions necessàries per a una restitució així: la francesa Bénédicte Savoy, una professora d’història de l’art que treballa a París i a Berlín, i Felwine Sarr, professor d’economia senegalès i escriptor.

Així doncs, tots dos treballen des de març en un informe i les seves propostes, han viatjat molt i han parlat amb experts de França i d’Àfrica. Quan es presentin públicament les seves idees, de segur que produiran una ona expansiva entre el món dels museus.

Savoy i Sarr no volen revelar res d’avançat. Però Macron, que ha anat molt lluny amb les seves promeses, no espera indicis vagues, sinó, a ser possible, declaracions concretes. Què té França de béns colonials? Què té de forma injusta? Com es defineix “la forma injusta”? Com es creen criteris? Què ha de tornar, segons aquests? Funcionarà sense canviar les lleis o no?

El Musée du quai Branly es troba en el centre de totes aquestes reflexions; guarda la majoria d’objectes al país, i també les dades digitalitzades. Alguns potser s’ordenaran ràpidament, altres requeriran més temps. Potser fins i tot anys més enllà de la legislatura de Macron.

El president francès ara ha de demostrar que té més intencions que només solucions incompletes. I amb Sarr i Savoy s’ha fet amb dues personalitats que sempre parlen seriosament.

Sigui el que sigui el que suggereixin: algunes persones relacionades amb el món dels museus, sobretot d’altres països europeus, diran que tot això no és adequat o factible. Ja que si no haurien de reaccionar-hi. Quasi ningú no està preparat ja per renunciar als tresors més importants de les seves cases, només perquè Macron fa capgirar la filosofia d’aquesta època.

Per això qualsevol recomanació de Sarr i de Savoy serà un nou tema de discussió, però realment no serà suficient per estudiar quins artefactes s’hauran de tornar a Àfrica o Llatinoamèrica. També cal aclarir a qui. Els europeus van redistribuir Àfrica en els anys vuitanta del segle XIX quan en la conferència de Berlín van traçar fronteres on abans no hi havia. A qui es vol retransferir ara, a una comunitat, s un estat? Què ocorre si hi ha guerra, com fa anys a Mali?

No importa com procedeixi França amb la lletra petita, les altres antigues potències colonials no ho podran ignorar. L’actitud d’una generació europea més jove front a l’herència d’Àfrica i altres zones conquerides està canviant, i alguns projectes es pillaran desprevinguts.

Per exemple, a Alemanya: el 2019 s’inaugura a Berlín el Palau de la Ciutat (Stadtschloss), o almenys una part. En el museu que hi ha a dins se celebrarà, igual que al Musée du quai Branly, la cultura del món no-europeu. Alemanya volia, igual que França durant un temps, exaltar-se sobretot a ella mateixa amb aquest projecte estatal i com a país obert, però justament amb l’ajuda de l’herència colonial.

Quan es va decidir tot això fa uns anys, la gent era encara més naïf que els constructors del museu de París. Ja que les existències de les col·leccions, moltes parts de les quals tenen un passat colonial, han de ser precisament propietat d’un castell que recorda als governants prussians i, així, als colons antics.

El projecte va rebre el nom de Humboldt Forum, i la historiadora de l’art Savoy pertanyia al consell científic fins que va assistir a algunes reunions i en va sortir horroritzada. Parlava d’un “Txernòbil” cultural, ja que s’havia d’ignorar massa història. La sang està pegada als objectes, deia sovint Savoy, però pel que sembla la sang no ha de ser visible. Quan es va retirar es van produir molts efectes, aquesta rebel·lió potser també va ser un motiu per a Macron per encarregar-se d’aquest tema.

El 2017 es va informar arreu del món sobre la sortida de Savoy i sobre els inconvenients que ella va exposar del projecte estatal Humboldt-Forum. En la cancelleria probablement no es va fer gaire popular, però va aconseguir a la força un cert canvi en la forma de pensar. D’aquesta manera, es va fixar la renovació del passat colonial en l’últim acord de coalició.

Felwine Sarr, d’altra banda, representa una perspectiva africana nova, l’explica en el seu llibre Afrotopia, que al gener es publicarà en la versió alemanya. Reivindica que es vegin els potencials d’Àfrica i no només sempre els problemes, i que s’estableixi així una relació amb els mateixos drets entre els països d’aquest continent i la resta del món.

Fins ara, en canvi, és evident una diferència infinita, també a nivell de museus. A l’estiu Savoy va destacar que la generació jove no podria entrar a museus a Àfrica i observar la pròpia història, simplement perquè no hi és. I és hipòcrita oferir als joves veure-ho a Europa, ja que sovint ni tan sols aconsegueixen un visat.

A Europa, d’altra banda, durant molt de temps ni tan sols es plantejava la pregunta de com s’havien omplert els propis museus. El públic no havia de ser molestat amb les pàgines desagradables de l’afany col·leccionista europeu. Igualment, algun museu ni tan sols s’hauria construït en primer lloc sense els records dels anomenats expedicionistes militars i científics. En aquestes cases, últimament encara al Musée du quai Branly, es va estendre una perspectiva simple i fatal, el món semblava separar-s’hi en un “nosaltres” i “els altres”.

De tant en tant s’arriba a restitucions, però la disposició sovint es limita a la devolució de les anomenades restes humanes. Els europeus també les van acumular durant un temps: cranis, artells o caps reduïts. Les altres peces, l’art, l’artesania, però, ningú no les vol perdre tan fàcilment.

Molt del que es parla en aquests mesos recorda als debats que es van produir després que s’acordés la restitució de l’art del nacionalsocialisme fa 20 anys. Llavors 33 estats van firmar una declaració (els “Principis de Washington”) i finalment van anunciar dur a terme indemnitzacions. En aquells temps, ja en museus, també es va arribar a “actes reflexos de defensa”. Alguns directors sovint negaven els drets de famílies jueves.

Una jove generació de treballadors de museus i científics parla de forma molt diferent sobre temes com la complicitat i la responsabilitat de grans institucions, però molt més amunt en la jerarquia sovint impera un altre pensament. Allí més bé s’estén la por de vitrines buides, i encara més de pèrdua d’importància, de ja no ser senyor del lloc, i de les col·leccions.

A Alemanya l’associació de museus va publicar un “manual per al tractament de béns col·leccionables de contextos colonials”. Hi ha un subpunt amb el títol “devolució”, però sembla contradictori i, a més, diu que no és possible una “declaració universal”. Tanmateix, molt continuarà sent només una qüestió de la bona voluntat del museu corresponent.

Així mateix, Tristram Hunt, cap del Victoria and Albert Museum de Londres i un antic polític, va parlar fa un temps sobre l’intent de Macron: es pot parlar de casos particulars però, en conjunt, la cultura no hauria d’estar subordinada a una agenda geopolítica, no hauria de ser un instrument de la política. I Hartwig Fischer, el director alemany del famós Museu Britànic de Londres, no està localitzable per a entrevistar-lo, des de fa setmanes. Diuen que està de viatges, sembla com si estiguéssim en un altre segle, quan ni el telèfon ni l’internet existien.

Probablement en relació a l’informe de Macron (i per no semblar tan dolents com els companys de França), el Museu Britànic, la fundació prussiana de cultura de Berlín i altres museus europeus fa poc van acordar una mena de projecte de coartada. Van comunicar que s’està considerant donar suport a Nigèria en la construcció d’un museu. Un consorci europeu li podria proporcionar préstecs, per exemple amb tresors de l’antic regne del Benín. No es parla del reconeixement que aquests tresors van ser robats (pels britànics) en cert moment i després van ser objecte de negoci arreu del món. Tampoc es parla de restitució.

La diferència d’arrogància entre el Nord i el Sud avui dia no és tan petita com fa 100 o 150 anys. A l’estiu del 1897 The New York Times informava sobre un “puzle arqueològic”, tenia a veure amb Benín, on feia poc “havien tingut lloc algunes batalles”. Els conqueridors anglesos haurien “trobat” molts objectes antics de bronze, estàtues i plaques, que s’haurien portat al Museu Britànic de Londres. La sorpresa que a Benín en algun moment es fes art de veritat va ser gran.

Els francesos, si volen aconseguir alguna cosa, no només hauran d’enviar escultures a Àfrica, sinó sobretot i abans que res informacions. Com si no els països d’allà haurien d’assabentar-se sobre el que els va ser pres? No van poder fer cap arxiu al respecte.

Davant d’una paret pintada de marró rogenc al Musée du quai Branly hi ha una figura imposant, una gran escultura de fusta, una persona que sembla dona i home. Molt misteriosa, de milers d’anys. Aquest matí no capta molta atenció, els grups de visitants, les classes d’alumnes passen per davant ràpidament. Per què ha d’estar a París si ja no és a Àfrica? Per què aquest megàlit de més de mil anys del Senegal i molts altres? Dels 300.000 objectes d’aquest museu, 70.000 són dels països al sud del Sàhara.

Si França està preparada per renunciar a les peces més importants, aquesta institució al costat del Sena realment es convertirà en el museu exemplar que sempre havia volgut ser.

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.