L'etapa de l'expresident de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, al capdavant del socialisme, valencià s'ha esgotat. Després de la patacada electoral del 28-M, on el PSPV va millorar les seues prestacions a les urnes, però va perdre el govern del País Valencià per la davallada de Compromís i la desaparició parlamentària d'Unides Podem-EUPV, Puig ha decidit abandonar.
Ho ha fet mig any després de la desfeta electoral de l'esquerra a les eleccions valencianes i aprofitant el Comitè Nacional del PSPV -al costat del secretari d'Organització del PSOE, Santos Cerdán- on s'havia d'avaluar, precisament, aquells resultats electorals. Puig, erigit com a senador i una vegada havent passat el possible tren de ser ministre de l'executiu espanyol de Pedro Sánchez, ha comunicat el seu adeu: "És l'hora de donar un pas enrere per a què el PSPV en done dos cap endavant".
L'excap del Consell, qui ja va experimentar els moviments interns del socialisme valencià quan Ferraz va avalar les llistes al Congrés i el Senat dissenyat pels seus rivals orgànics en contra del seu criteri, ha anunciat la convocatòria d'un congrés extraordinari del PSPV que obrirà de bat a bat la carrera successòria al socialisme valencià. "És l'hora de la responsabilitat, la unitat i la serenitat”, ha expressat, per afirmar: “Celebrarem un congrés que fonamente una alternativa potent a l'UTE reaccionària que retalla drets, llibertats i oportunitats.
Amb els dos principals actius del ximisme fora de les Corts i situats al segon escalafó del Govern espanyol del PSOE i Sumar –els exconsellers Rebeca Torró i Arcadi España–, el nom que ressona amb més força dintre del sector alineat amb Puig és Diana Morant, ministra de Ciència i Universitats, que ha estat ratificada en el seu càrrec per Sánchez. L'altre aspirant seria Alejandro Soler, secretari provincial del PSPV en Alacant, ben connectat amb Ferraz i guanyador de la direcció alacantina contra el candidat que havia avalat Puig, l'alcalde d'Alcoi, Toni Francés, al gener del 2022.
Sense descartar-se cap bicefàlia Morant-Soler, l'altra figura ascendent al PSPV és Carlos Fernández Bielsa, baró dels socialistes a les comarques de València i alcalde Mislata (Horta Sud). Bielsa ja ha provat aliances amb Soler, però la seua aspiració perduda de presidir la Diputació de València, a causa de la vendetta dels exsocialistes Ens Uneix, pot restar-li suports orgànics. Tot i així, des de determinats sectors del PSPV entenen que, si es donen les circumstàncies, una entesa entre Bielsa i Soler seria inevitable.
De fet, en el congrés extraordinari no només tindran importància els pactes entre les diferents famílies del PSPV, amb l'abalisme com a actor que no cal perdre de vista, sinó també les grans alcaldies que conserva la formació del puny i la rosa, únic poder institucional de la socialdemocràcia valenciana després del vendaval conservador i reaccionari del PP i Vox. El paper dels batlles de Vila-real, Vall d'Uixó, Sagunt, Paterna, Xàtiva, Gandia, Dénia o Alcoi serà significatiu.
Abans haurà s’haurà de consolidar la renovació del grup parlamentari a Les Corts després de la marxa d’Arcadi España i de Rebeca Torró. José Muñoz, diputat i secretari d'Organització del PSPV, és el principal candidat a ocupar la sindicatura que fins ara exercia Torró. Després, caldrà veure com el PSPV, una vegada reconfigurat, encara una legislatura marcada per l’enorme pressió de la dreta espanyola conta Pedro Sánchez i el seu govern a l’Estat espanyol, pressió fonamentalment relacionada amb l’oposició a la llei d’amnistia.