El míting havia acabat. Mentre la gent recollia les cadires i desmuntava el cartell roig amb la cara de Ximo Puig i el lema “El President”, una dona d’edat avançada, socialista de sempre, va aproximar-se a Arcadi España, l’orador principal de l’acte: “Oye, ¿te puedo pedir una cosa…? Por favor, no pactéis con los terroristas”.
L’aleshores conseller d’Hisenda va deduir, amb l’anècdota en qüestió, que el PSPV havia confiat massa en “la part racional” i havia menystingut “la part emocional” de les eleccions valencianes. A la televisió i la ràdio, els temes de referència dels mesos anteriors havien estat el “que te vote Txapote” que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, no va dubtar a pronunciar en seu parlamentària, l’alliberament o reducció de condemna a violadors per l’aplicació de la llei del “només sí és sí”, la derogació del delicte de sedició i la reforma de la malversació, les llistes municipals d’EH Bildu i, fins i tot, la compra de vots a Mojácar (Almeria) per part de dos candidats del PSOE.
El soroll ambiental va silenciar per complet el debat sobre el balanç del Botànic. La tasca del Consell era majoritàriament ben valorada per la ciutadania, però el rebombori de la política estatal va superposar-se a tot. Ni les grans xifres d’ocupació, ni la captació d’inversions estrangeres com la gigafactoria de Volkswagen ni el record satisfactori de la gestió valenciana de la pandèmia no semblaven tenir gens d’importància.
Pedro Sánchez era el rival número u. L’enemic a batre. PP i Vox insistien a dir que el 28M no se celebraven uns simples comicis autonòmics i municipals, sinó que es tractava de la primera volta de les eleccions espanyoles que havien d’arribar ara, a les acaballes de 2023. El principi del comiat a Sánchez.
I la catàstrofe, en efecte, va ser generalitzada. L’esquerra va perdre la Generalitat Valenciana, el Govern Balear i els d’Aragó, Extremadura, Canàries i La Rioja. Va quedar-se, també, sense centenars i centenars d’ajuntaments: València, Palma, Castelló de la Plana o Elx, per posar-ne alguns exemples. El colp va ser severíssim i Sánchez, 12 hores més tard, comunicava la convocatòria anticipada de les eleccions al Congrés i el Senat per al 23 de juliol.
Aquell anunci sobtat va provocar que PSPV, Compromís, Podem i Esquerra Unida ajornaren l’anàlisi de la desfeta i se centraren a preparar la cita amb les urnes de l’estiu. No obstant, al marge de les causes exògenes, n’hi havia d’haver d’endògenes. De fet, gràcies a la seua investidura recent, Sánchez està en condicions de continuar residint a la Moncloa fins al 2027.
Per què va morir el Botànic, doncs? Què es va fer malament per passar de 52 diputats a 46 i malbaratar, així, la majoria absoluta? Un semestre després, vuit dels seus principals protagonistes han accedit a conversar amb EL TEMPS sobre les raons que expliquen la desfeta. És l’hora de l’autocrítica.
Suspens en valencianització
Ximo Puig opina que la seua principal insuficiència com a president va ser “no haver valencianitzat suficientment l’espai polític”. Admet que va rumiar la possibilitat d’avançar les eleccions a l’hivern, però considerava que no es donaven les condicions oportunes: “No teníem la manera d’argumentar-ho, aquest era el problema… I això, èticament, resultava molt difícil per a mi”.
En posar a cada costat de la balança els pros i els contres, van pesar-ne més els segons. “Per fi eixíem de la pandèmia, havíem aprovat sense conflictes el pressupost de 2023, que era el més alt de la història de la Generalitat, i teníem uns mesos al davant per desenvolupar-lo… No hi havia raons objectives per dissoldre les Corts”, diu.
Ximo Puig: “No teníem la manera d’argumentar un avançament electoral, aquest era el problema… I això, èticament, resultava molt difícil per a mi”
Mirant enrere, intueix que els resultats, uns mesos abans, haurien sigut “més positius” que no els del 28M. “Els valencians decideixen el seu vot molt influïts per l’atmosfera estatal”, lamenta Puig, “aquesta és la nostra realitat com a país”. A les eleccions de les Corts valencianes de 2015, en ple auge de Podem, l’esquerra va reunir, en xifres redones, 1.355.000 vots. En les de 2019, quan Puig va fer coincidir els comicis propis amb els estatals, la suma va situar-se en 1.300.000 paperetes. I el 28M, després de vuit anys de Botànic, 1.155.000. L’erosió és de tot just 200.000 vots. En canvi, el 23J, PSOE i Sumar van aconseguir 100.000 vots més que la suma de PSPV, Compromís i Unides Podem el 28M. Si tots aquests electors hagueren acudit a les urnes dos mesos abans, el Botànic hi hauria sobreviscut.
“Entre el 28M i el 23J passen moltes coses”, explica Arcadi España. “El PSOE va emprendre una ofensiva per defensar la seua posició política, amb la participació activa de Rodríguez Zapatero i la presència de Pedro Sánchez en els mitjans de comunicació… La gent no et perdona que no defenses amb convicció la teua posició”. Amb tot, España hi afegeix un altre ingredient: “L’excés de confiança del Botànic, propiciat pels bons indicadors econòmics i la imatge positiva que transmetia el Consell”. Mentre la dreta construïa el seu relat “emocional”, PSPV, Compromís i Unides Podem només el contrarestaven amb un de “racional”.
L’augment de la inflació motivat per la guerra a Ucraïna va impactar de manera notable sobre les capes populars. El Govern valencià va ser pioner a l’hora de prendre mesures per compensar-ne els efectes. “Ens cridaven d’unes altres comunitats autònomes per copiar les nostres mesures”, recorda España. Però tot allò tampoc no va servir per salvar el Botànic.
“Les enquestes coincidien a dir que Unides Podem entraria a les Corts, cosa que em feia estar tranquil·la”, apunta Aitana Mas, que oficiava com a vicepresidenta primera i portaveu del Consell. “Nosaltres reivindicàvem les mesures que havíem adoptat a l’àmbit autonòmic i pensàvem que algú ens escoltaria, però la gent no ho feia, estava més concentrada en el debat polític estatal”. Ella no té gens clar que un avançament electoral haguera resolt aquest hàndicap. “El rumb venia predeterminat, semblava que ningú ja no recordava la pandèmia”, subratlla.
Rafael Climent, company de Compromís i llavors conseller d’Economia, també era dels optimistes. “Ho condicionava a l’entrada d’Unides Podem”, matisa. “En el món econòmic, la sensació general era que havíem fet una bona tasca… Encara em trobe gent que m’ho diu”, comenta ell. “No vam saber valencianitzar les eleccions, aquesta va ser la nostra errada; en cada elecció, siga quina siga, moltíssims valencians miren cap a Madrid i el Govern central”.
Olorant-se el panorama, Vicent Marzà va decidir abandonar la Conselleria d’Educació per tal de centrar-se en la feina parlamentària i de partit. Va fer molts i molts quilòmetres. Volia reconnectar Compromís amb la societat. A començaments de 2021, les enquestes que hi havia damunt la taula eren realment desastroses: entre vuit i nou escons. Una pèrdua del 50% de la seua representació a les Corts.
Vicent Marzà: “El nostre tercer cercle de votants només rebia inputs negatius relacionats amb la política estatal”
“En arribar a la campanya teníem molt mobilitzat el primer cercle, el del valencianisme clàssic, i ja havíem estat capaços de fidelitzar-ne el segon, que va incorporar-se per la nostra gestió i ha anat assumint uns postulats valencianistes… Però el tercer nucli es mantenia bastant desmobilitzat i amb un discurs imperant en virtut del qual la reedició del Botànic depenia de l’entrada o no d’Unides Podem”, descriu Marzà. “Aquest tercer cercle tan sols rebia inputs negatius relacionats amb la política estatal, era com si no tingueren al cap que es tractava d’unes eleccions valencianes, no se sentien interpel·lats a participar-hi”.
A Unides Podem, per la seua banda, cohabitaven dues maneres de veure les coses: l’optimisme imparable del vicepresident segon en representació de Podem, Héctor Illueca, i el pessimisme conscient de la consellera i coordinadora general d’EUPV, Rosa Pérez Garijo. Ell s’ha estimat més no participar en aquest reportatge. Ella tenia l’experiència prèvia de les eleccions de 2015, quan la seua formació, amb el 4,38% dels vots, va quedar fora de l’hemicicle.
“Vaig intentar que Compromís, Podem i Esquerra Unida ens presentàrem units, però va ser impossible”, lamenta. “Si després dels primers quatre anys del Botànic, amb una molt bona gestió i quan encara estava recent la corrupció del PP, el Govern s’havia renovat per molt pocs vots, que l’esquerra a l’esquerra del PSPV hi anara unida era la fórmula més recomanable per renovar-lo de nou”. Els pobres resultats de Podem a les eleccions autonòmiques celebrades els mesos anteriors —les de Galícia, Castella i Lleó i Madrid, malgrat presentar Pablo Iglesias com a candidat, en aquest últim cas— li permetien presagiar el drama.
Naiara Davó, qui va ser síndica parlamentària els primers dos anys i mig de legislatura, dona fe de la “gestió caòtica” viscuda a Podem des que Pilar Lima, el juny de 2020, va agafar les regnes de la formació. “Quan Rubén Martínez Dalmau va ser apartat com a vicepresident i jo com a síndica, les enquestes ens donaven al voltant del 10%”, evoca. Davó recorda amb satisfacció el bon feeling que tenia amb Manolo Mata i Fran Ferri, els portaveus respectius del PSPV i de Compromís. “En l’última etapa, en canvi, la línia política de Podem va allunyar-se massa de la posició dels nostres socis del Botànic, una cosa que el nostre electorat, segurament, no acabava d’entendre”.
Les cicatrius de vuit anys
Ximo Puig encara té malsons relacionats amb la pandèmia: “De vegades, enmig de la nit, em desperte pensant què podríem haver fet per evitar més morts”. La gestió de la crisi sanitària va resultar extenuant. No hi van faltar moments de tensió. La relació entre alguns dels seus membres va quedar malmesa. “No, no van ser una o dues legislatures a l’ús, poden ser-ne extrapolables a quatre”, corrobora Marzà, qui va pilotar l’adopció de mesures als centres escolars.
La titular de Sanitat, Ana Barceló, recorda la incomoditat de Compromís per l’excés de “presidencialisme” de Puig en la segona legislatura, enormement influenciada per la pandèmia. “Governa en coalició com si ho fera en solitari”, venien a dir. Ella recorda que “mai no va existir cap vet” als consellers de la resta de partits. “Existia una cogovernança entre l’Estat i la Generalitat, era normal que el president i la consellera de Sanitat compareguérem periòdicament”.
En segons quins moments, Rafael Climent va trobar a faltar “més capacitat de coordinació” per part de Puig
En els primers quatre anys, el PSPV disposava de 23 diputats, mentre que la suma de Compromís i Podem era de 32. En els segons quatre anys, els 27 del PSPV ja eren més que els 25 de Compromís i Unides Podem. L’avançament unilateral decretat pel president en 2019 per fer coincidir les eleccions valencianes amb les estatals —“dues de les tres potes del Govern estàvem d’acord”, es justifica Puig— va marcar un punt d’inflexió evident.
Climent afirma que en segons quins moments va trobar a faltar “més capacitat de coordinació” per part de Puig. “El president, per ser qui és, sempre captarà més l’atenció que no un conseller. És possible que aquest protagonisme li proporcionara uns vots extra al PSPV, però Compromís va perdre’n 85.000, i Unides Podem, 125.000”. Un total de 210.000 paperetes que no van quedar compensades per les 65.000 guanyades pel PSPV.
“Caldria haver consensuat algunes decisions abans d’anunciar-les”, emfasitza Marzà, qui va tractar de persuadir Puig de l’errada que significaria avançar les eleccions de 2019 amb l’oposició manifesta de Compromís, tal com va acabar passant. “Tenia la capacitat de determinar la línia a seguir i sens dubte constituïa el principal actiu del PSPV, però el president, tant en aquell moment com en la segona legislatura, va actuar amb una mirada excessivament electoral”.
“Quan vaig entrar a la vicepresidència, vaig esforçar-me a restablir les bases del primer Botànic”, confessa Aitana Mas. “Vam millorar la sintonia a l’hora de redactar els pressupostos, però el PSPV va actuar de manera unilateral en bonificar l’impost de successions a l’empresa familiar i a l’hora d’abordar el debat sobre la prostitució”. En qualsevol cas, la relació entre Puig i Mas va millorar sensiblement la que el president mantenia amb Oltra. Bona prova d’això és que, després d’haver abandonat el Consell, encara intercanvien missatges telefònics.
“Un Govern ha de tenir un lideratge clar”, es justifica Puig. “Vaig assumir la responsabilitat de cap del Consell que m’atorgava l’Estatut i me’n faig responsable de tot: del que vam fer i del que no. Algunes coses les hauria fet d’una altra manera, igual com ells haurien fet unes altres de manera diferent”.
Rosa Pérez Garijo no en té queixa: “Sempre vaig poder desenvolupar bé les meues competències, que eren marcadament polítiques: la participació, la memòria democràtica, la responsabilitat social…”.
La baixa d’Oltra
Aitana Mas parla de la seua presa de possessió com “un moment molt dur i molt trist”. Un any i mig després encara no pot contenir alguna llàgrima en recordar aquella jornada. “Va ser un dels dies més traumàtics de la meua vida”, assegura.
La dimissió de Mónica Oltra va obligar-la a retornar d’un viatge familiar a Grècia, on gaudia del permís de maternitat. I, de cop i volta, la seua vida va fer un gir de 180 graus. Però, per damunt de tot, veure patir Oltra és una cosa que no oblidarà mai.
Aitana Mas observa que Oltra “sobrepassava Compromís”, perquè era capaç d’atreure un perfil d’electors que hi connectaven molt
Fins a quin punt aquesta baixa va impedir un Botànic III? Mas observa que Oltra “sobrepassava Compromís”, perquè era capaç d’atreure un perfil d’electors que hi connectaven molt. Marzà afirma que, el dia de la seua renúncia a la vicepresidència, la coalició valencianista “va tocar fons”. I Climent maleeix “el lawfare” de què diu que va ser objecte, tot destacant que l’adeu d’Oltra “va desequilibrar tots els nexes interns de Compromís”. De fet, pocs mesos després, Mireia Mollà era destituïda per Puig a instàncies de Mas, la qual cosa va desencadenar una crisi interna severa a la pota de Compromís que és Iniciativa. “Sort que teníem l’alternativa de Baldoví, perquè, si no, la desfeta hauria sigut descomunal”, rebla Climent. “A la campanya vam remuntar molt, es notava que Baldo era molt conegut i estimat”, complementa Marzà.
S’hagueren pogut salvar els mobles amb ella al capdavant de Compromís? Totes les persones consultades coincideixen a dir que el processament pel cas d’abusos a una menor que afectava l’exmarit feia inviable la seua continuïtat en el Consell i com a candidata de la coalició. La seua baixa va generar una sensació d’incertesa. Com la que provoca un salt al buit.
“Li tinc molta estima personal i em sap molt de greu tot el que li ha succeït, ha patit una campanya despietada”, es plany Arcadi España. “Òbviament, també em preocupava la derivada política, perquè Mónica era un dels grans actius del Botànic, una màquina política, una persona amb una capacitat política molt gran”. Malgrat els rius de tinta que han corregut sobre la relació entre ella i Puig o entre ella i qui era consellera de Justícia, Gabriela Bravo, l’exconseller España afirma que la relació sempre fou “correcta” des del punt de vista “institucional”. “Si els membres del Consell no estàvem d’acord en alguna qüestió concreta, en parlàvem i trobàvem el punt d’equilibri”, relata ell. Marzà certifica que les diferències “eren polítiques, no de caràcter personal” i que això “no va marcar l’acció política institucional”.
Rosa Pérez Garijo: “Oltra capitalitzava un vot molt transversal, i Compromís, sense ella, se n’ha ressentit”
Siga com siga, el distanciament entre Puig i Oltra després dels primers dos anys de govern conjunt va marcar l’evolució del Botànic. La decisió de Puig d’avançar els comicis en 2019 per fer-los coincidir amb els estatals va evidenciar les seues diferències i el desacord en les mesures a prendre en els passatges més crítics de la pandèmia va acabar d’enemistar-los. “Ni ella ni jo, ningú de nosaltres no era imprescindible”, opina Puig, que tot seguit hi aporta algunes dades en positiu: “En arribar a la Secretaria General del PSPV, l’any 2012, les enquestes ens atorgaven un percentatge de vot del 15%; ara ens trobem per damunt del 30% i en tot aquest temps Compromís s’ha consolidat com un actor clau de la política valenciana”.
“No sé si era una peça fonamental per a la supervivència del Botànic, però tinc clar que era una peça important”, diu Rosa Pérez Garijo. “Capitalitzava un vot molt transversal, i Compromís, sense ella, se n’ha ressentit”, afegeix. “Mónica és una figura imprescindible per entendre el Botànic, va deixar orfe un espectre de l’espai polític progressista”, sosté, en la mateixa línia, Naiara Davó. “Malauradament, una part dels vots que captava Mónica han anat a parar a l’abstenció… Ella era la persona capaç de remoure alguna gent que no sent un interès especial per la política i que el 28M no van tenir aquest al·licient”, sentencia Aitana Mas.
És l’economia, estúpid!
La taxa turística, l’ampliació del port de València, l’intent de pacte amb Ciutadans perquè donara suport als pressupostos del 2021 o la implantació de l’energia renovable van ser alguns dels temes que van generar friccions notables en la segona legislatura botànica. En la majoria dels casos, aspectes estretament lligats a l’economia o al model de desenvolupament. Dos apartats en què PSPV i Compromís no acostumaven a caminar junts.
“En l’agenda econòmica era on es veia clar que érem formacions diferents”, constata l’exconseller Climent. “El PSOE marcava distàncies amb Compromís per captar vots del centre, fins i tot semblava una estratègia acordada amb nosaltres”. “D’estratègia compartida, no n’hi havia cap”, assegura Marzà, el conseller de Compromís que tenia una més bona interlocució amb Puig. “El problema és que el PSPV s’entestava a escoltar gent que no els votaria mai i que no representava els interessos dels seus electors”, afegeix.
“El PSPV sempre ens repetia el mateix: ‘Les polítiques del Botànic han d’impedir que la dreta econòmica, la dreta social i la dreta política estiguen alineades’, aquesta era la seua gran preocupació”, recorda Marzà. Ell veu ací un dels factors que han causat la mort del govern progressista valencià: “No sols havien de fer unes polítiques transformadores per qüestions de principis, sinó també per una qüestió electoral, per tal de mobilitzar al màxim els nostres votants”.
Ell sap molt bé que els tribunals estaven a l’aguait. Van tombar el seu decret de plurilingüisme i van anul·lar la supressió d’aules concertades. La reversió de l’hospital d’Alzira, que va passar a ser gestionat per la xarxa pública, o el decret de tanteig i retracte de la Conselleria d’Habitatge, són algunes altres qüestions que també van generar molta controvèrsia.
Arcadi España: “Sabíem que alguna gent no ens votaria mai, però també governàvem per a ells”
Els socialistes detestaven aquest soroll. “La taxa turística no ens ha fet perdre les eleccions; no veig manifestacions al carrer a favor o en contra d’ella”, replica Arcadi España. “Nosaltres ostentàvem la presidència de la Generalitat i havíem de caracteritzar-nos per un perfil molt institucional. Presidíem el Govern de tots els valencians, no sols d’aquells que havien votat les forces del Botànic”, continua. “Sabíem que alguna gent no ens votaria mai, però també governàvem per a ells, teníem la mateixa bona interlocució amb els empresaris i amb els sindicats… I, a més, el PSPV ha aconseguit enguany el seu millor resultat en unes eleccions valencianes des de 2007”.
Ximo Puig, en primer lloc, es remunta sis dècades enrere: “L’any 1959, a Bad Godesberg [Alemanya], la socialdemocràcia va acceptar una economia de lliure mercat que implementava unes accions reformistes en favor de la igualtat, perquè una economia estatalitzada fins i tot pot generar més desigualtats”. I, a continuació, considera que el debat de la taxa turística va ser “absurd”. Recorda que els socialistes ja van plantejar, en el primer any de govern, “un impost recaptat pels ajuntaments que així ho desitjaren”. “En la segona legislatura jo en qüestionava l’oportunitat, perquè en el moment més crític del turisme, encara sota els efectes de la pandèmia, li donàvem una basa demagògica a la dreta, com així va acabar passant”, explica.
L’intent d’acordar els pressupostos de 2021 amb Ciutadans també va provocar tensions. “Volíem avançar, tenir més ancoratges en la societat, reforçar la imatge de govern obert, inclusiu, que entén la diversitat de la societat”, raona. Les diferències amb Compromís van concloure amb uns comptes públics votants pel Botànic i que van rebre l’abstenció del grup parlamentari aleshores encapçalat per Toni Cantó.
“Els anys del Botànic han deixat clar que, en determinades qüestions, el Partit Socialista no és tan d’esquerres com els seus socis”, indica Pérez Garijo. “Em va resultar especialment cridaner la seua posició contrària a la taxa turística, perquè ja es paga en moltíssimes ciutats i, a més, no repercutia sobre l’empresariat, sinó sobre els turistes que hi venen”.
Qui és qui
“Partíem de nivells de gestió distints”, puntualitza Ana Barceló. “Podem no havia governat mai i Compromís sols ho havia fet en alguns ajuntaments… I la política autonòmica no té res a veure amb la local”. Això sí, ella considera que el Botànic va ser un govern “valent”, que va decidir fer “passes de gegant” en la “conquesta de drets” i que, per aquest motiu, “va incomodar alguns sectors socials”.
Barceló precisa que les diferències no estaven en les polítiques en si, que ja havien estat consensuades en l’acord de govern, sinó en “la manera d’executar-les”. “I aquesta sensació de conflicte es va traslladar portes enfora”, lamenta.
Ana Barceló recorda que PSPV i Compromís partien “de nivells de gestió distints” i que “la sensació de conflicte es va traslladar portes enfora”
“Va ser un error, des del meu punt de vista, evidenciar només els acords i no les desavinences”, argumenta Marzà. “Calia haver-les pactades, explicar-les i continuar endavant”. En definitiva, fer cas al politòleg Josep Maria Reniu, un dels grans estudiosos dels pactes a escala estatal, que recomana, sense embuts, que els partits que conformen un mateix executiu definesquen amb nitidesa en quins punts han arribat a una entesa i en quins altres mantenen diferències. “És una postura més adulta, més sana i més constructiva, que evita els enfrontaments públics”, remata. Ell va aplicar aquest manual “en la reciprocitat amb TV3, algunes qüestions lingüístiques o l’entrada a l’Institut Ramon Llull… Sempre m’hi he manifestat a favor, però deixant clar que el Partit Socialista se n’oposava”, exemplifica.
L’anomenat “mestissatge”, és a dir, la presència de secretaris autonòmics i directors generals de partits diferents als diversos departaments, ha resultat positiu. Més estressant, però positiu. Tant Marzà com Pérez Garijo van sentir que el treball en equip enriquia el resultat final. Barceló, per contra, explica que “a cada conselleria convivien maneres de pensar distintes que es traslladaven, amb matisos, a la legislació; no estàvem preparats per a això, resultava molt complex processar aquestes diferències sense transmetre la imatge de conflicte o de desgovern”.
Era la primera vegada que el nacionalisme d’arrel fusteriana, per exemple, arribava a la Generalitat. En aquest sentit, els sectors més conscienciats amb la llengua trobaven a faltar uns plantejaments més agosarats. La por a la resposta de la dreta i la reacció ciutadana posterior a les urnes —sobretot, al sud del país— va fer que el Botànic no actuara amb la determinació que molts esperaven. De decebuts, n’hi ha molts.
“La dreta volia parlar d’això perquè no es parlara dels avenços en la recuperació econòmica, de drets i de llibertat”, sosté l’alcoiana Naiara Davó. “El Botànic va fer país, però érem conscients que la nostra identitat és plural, molt més que la de les altres comunitats”. Pérez Garijo destaca que “la majoria dels consellers i conselleres ens expressàvem de manera habitual en valencià” i que un acord multipartit “no pot basar-se exclusivament en el programa d’una de les forces que l’integren”. Tant Davó com Garijo consideren més perjudicial la desafecció generada per la pugna entre Yolanda Díaz i Pablo Iglesias al seu espai polític que no les polítiques més o menys ambicioses en matèria identitària.
Naiara Davó observa que, del punt de vista identitari, “la pluralitat del poble valencià estava representada al Botànic”
“La pluralitat del poble valencià va estar representada al Botànic”, afirma, gairebé calcant Davó, l’exvicepresidenta Mas, natural de Crevillent. “Qui diga que el nostre Govern va ser massa poc nacionalista és perquè desconeix la perspectiva del sud”, continua. “L’equilibri que vam aconseguir és molt representatiu de la nostra terra”. Marzà, company seu a Compromís, està convençut que cap papereta no es va quedar pel camí per aquesta raó i remet als resultats d’ERPV, “que fins i tot va perdre vots”, per justificar l’absència d’un vot de protesta.
Puig, en la línia de Barceló, remarca que Compromís “no havia governat mai”. I després dels vuit anys de convivència, parla de “dues cultures de governança”. La dels seus socis, “amb una mirada massa centrada en una part concreta de la societat” que va anar modulant-se amb el pas del temps. “El primer Compromís era molt rupturista, molt de frontera”, recorda sense evitar un somriure. I, d’altra banda, la cultura de govern del PSPV, “amb una mirada més global, més de conjunt, més adreçada a tota la societat”.
Dues legislatures que podríem dividir en dues etapes. Dos primers anys plens d’efusivitat, amb tot el que significava girar full a vint anys de PP. Una mena de bienni progressista. I sis anys més de convivència estable —en què va continuar desenvolupant el programa progressista— no exempts de tibantors i sense l’electricitat dels dos primers. Una mena de sexenni democràtic.
Vuit anys que seran més i més enyorats segons vaja passant el temps amb la dreta a la Generalitat.