Els àlbums musicals que tenen la seua gènesi en una ruptura amorosa són gairebé un gènere. Però també aquells provocats per la mort d’un ésser estimat, ja siguen els pares, la parella o, fins i tot, els fills. Entre la tardor i l’hivern de 2017 a 2018 Òscar Briz (l’Alcúdia, Ribera Alta, 1965) va viure un d’aquells cicles vitals que et marquen amb ferro roent. Morí una amiga «molt pròxima i molt estimada». I, més tard, hagué de gestionar el traspàs de dos amics més. El cos i la ment de l’artista se’n ressentiren.
Aleshores, Briz va acudir a l'instrument terapèutic que tenia més a la mà: les cançons. Una catarsi de la qual eixiren quatre temes esplendorosos que, segurament per ser fruit d’un moment concret, no va voler guardar per afegir-los al següent àlbum. l’EP No caure és que m’agafes de les mans, un títol preciós, a l’alçada de la proposta, va ser el resultat d’aquell procés catàrtic de composició i gravació.
Tenint en compte que fa tres anys del seu últim llarga durada, Entre llums i ombres (2015), als molts seguidors del músic aquestes quatre cançons els poden saber a poc. Però es tracta dels millors temes que Briz ha enregistrat des del sensacional L’estiu (2010). I si un servidor haguera de fer la tria d’un hipotètic àlbum antològic de Briz, com a mínim tres de les quatre hi entrarien. Per les lletres, pel sentiment que transmeten. I per un treball melòdic excepcional.
Sense arribar a la filosofia acústica de L’estiu, No caure és que m’agafes de les mans està enregistrat també amb bastant austeritat, amb Luis Martínez (Little Canyon Studios) als comandaments i l’acompanyament de Silvia Martí a la bateria i els cors i Nacho Villanueva al baix. I de manera austera comença el disc, amb Briz tocant l’acústica i cantant des de les entranyes «Avui el meu cor no vol», una cançó que parla de la por a la solitud, una petició de socors que conté el vers que serveix de títol al disc i que els músics van fent créixer, amb les veus i amb un solo de guitarra elèctrica gens banal. Tema que Briz tanca amb un crit desesperat: «Ei, amor, no em deixes sol».
«Enric, Empar i la mar» recrea la mort el 1916 del músic lleidatà Enric Granados i la seua esposa Amparo Gal, filla d’un empresari valencià: el vaixell en què viatjaven va ser torpedinat per un submarí alemany. Una història trista sobre somnis truncats (Granados venia de triomfar als Estats Units) que Briz fa descansar musicalment sobre un mant de cançó pop més menys convencional però que conté una tornada excelsa. Una cançó que escoltaries en bucle.
«Amic», al meu parer, és la millor de les quatre. A més de la interpretació sentida de Briz, aporta un text magnífic que parla de l’amistat en uns termes creatius: «considere l’amistat per damunt del sexe / encara que hi haja nexe (...) no es pot vendre ni comprar, / sols ho fan al Japó, / ai què tristos han d’estar». Musicalment, sobretot, «Amic» és una gemma que comença de manera assedegada, amb un arpegi i una melodia preciosa, que va acollint instruments i cors i s’obri com una flor tropical, gran i acolorida. «Sempre trobe un amic que m’escolta quan em cau», clou Briz, amb un bri d’optimisme.
«T’imagine» és una altre prodigi melòdic, pop atemporal que recorda mestres del gènere com The Go-Betweens (per dir una referència que connecta amb el passat australià de l'artista alcudià) però facturat en estat de gràcia. Un somni suggeridor del cantant convertit en una cançó que suporta dignament l’empenta de les companyes. Una mica més d’un quart d’hora del millor Briz dels últims anys. Que deixa ganes de molt més.
ÒSCAR BRIZ
Autoedició, 2018
Pop d’autor