Mineria

El poble destruït que tornà a néixer en mig de la guerra

Manuela Morales i Vidalina Morales recorren el País Valencià contant la història de Santa Marta, un poble d’El Salvador que fou destruït per la guerra civil. Set anys després, encara en mig del conflicte, van tornar a reconstruir-lo i avui lideren la resistència comunitària contra l’activitat minera.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Manuela i Vidalina passegen per l’horta de Puçol com ho farien dos turistes pel centre de València. A diferència dels visitants ocasionals, això sí, els objectes que desperten la seua admiració no són els centenaris edificis del centre històric o les megaconstruccions calatravesques de la Ciutat de les Arts. Figueres, bajoqueres, bledes o les canyes que omplen la marjal són l’objecte de la seua admiració; elements del patrimoni cultural valencià, si més no, més humils i oblidats. Clar que Manuela i Vidalina no són rosses, blanques de pell, ni parlen anglès amb la facilitat dels turistes habituals. Sota els seus trets indígenes s’amaguen històries de lluita en defensa de la terra que ara creuen l’Atlàntic per arribar des del Salvador fins a València.

Manuela Morales i Vidalina Morales pertanyen a l’Associació de Desenvolupament Econòmic i Social. Actualment realitzen una gira anomenada “Aigua per a la terra” per terres valencianes a través de la qual donen a conèixer la seua experiència a El Salvador. Aquest dijous han sigut rebudes a la marjal de Puçol en un acte organitzat pel Col·lectiu Trellat, un projecte comunitari que té com a objectiu la preservació, regeneració i reivindicació de l’horta com a patrimoni cultural valencià, així com la dignificació de la figura del llaurador. Uns objectius que comparteixen amb Manuela i Vidalina tot i trobar-se a milers de quilòmetres de distància.

La seua història comença en 1979 amb la guerra civil del Salvador, que només en els tres primers anys va provocar l’assassinat de prop de 34.000 civils a mans dels esquadrons de la mort organitzats per les forces oficials. Manuela i Vidalina vivien a Santa Marta, una tranquil·la comunitat salvadorenya situada al departament de Cabañas. Manuela conta que amb l’esclat del conflicte “la vida es va fer totalment impossible. Vells, dones i xiquets no tingueren cap altra alternativa més que fugir”. Tot un poble d’uns pocs milers d’habitants camí de la frontera amb Hondures.

Manuela, Vidalina i la resta de pobladors de Santa Marta acabaren vivint 7 anys en un camp de refugiats amuntegades amb altres 60.000 persones. Pertanyien a tantes altres comunitats salvadorenques que el conflicte havia desplaçat. El record de Vidalina d’aquells camps és el d’una presó sense parets. “Era tanta la repressió… L’exèrcit hondurenc rodejava els límits del campament i t’assassinaven si els travessaves”.

Tot i les ruïnoses condicions, la comunitat de Santa Marta féu grans esforços per mantenir-se organitzada. “Dedicarem aquells anys a aprendre oficis, mantenir una educació activa, cuidar la salut de la comunitat… Estar tots reunits en un únic espai ens va facilitar l’aprenentatge”, reconeix Vidalina. Tot i això, la consciència de viure empresonats va provocar que l’única obsessió de molts dels santamartins fora la de tornar a casa. L'ONU, no obstant això, tenia altres plans per a les poblacions refugiades. Una de les possibilitats era reubicar-les en territoris cap a l’interior d’El Salvador; l’altra, oferir acollides en països desenvolupats com Canadà o Austràlia.

Però les comunitats digueren no. Enfront aquestes dues possibilitats, un miler de santamartins decidiren tornar a la seua terra després de 7 anys d’exili en un moment en què la guerra ni tan sols havia acabat encara. Era 1987 i els tractats de pau no se signarien fins al 1992. Quan Vidalina, Manuela i les seues veïnes arribaren a casa, es trobaren que allà on havien estat les seues llars i conreus només hi havia destrucció. “Vam haver de començar de zero -recorda Manuela- No hi havia ni una sol habitatge en peu".

Durant anys, els pobladors es dedicaren a reconstruir Santa Marta amb allò que podien molt abans que l’ajuda internacional arribara, la major part a través d’institucions catòliques. Col·lectivitzaren els terrenys, els tornaren a conrear i es van ficar a treballar en dures condicions. Les primeres cases, fetes de niló i poc més habitables que les tendes del camp de refugiats, foren progressivament substituïdes per construccions amb millors materials. Però junt amb la signatura del tractat de pau en 1992, va arribar també l’oblit cap a les comunitats. En resposta, Vidalina, Manuela i altres veïnes fundaren un any més tard ADES, l'Associació de Desenvolupament Econòmic i Social, a través de la qual continuaren gestionant no només la reconstrucció de la localitat, sinó tot un procés d’empoderament comunitari que prompte s’estengué a la resta del país. Junt amb ella, els joves de la comunitat posaren en marxa Radio Victoria, un projecte de comunicació popular que donava una espenta a les aspiracions comunitàries per a articular-les més enllà de les seues fronteres.

Ara, 31 anys més tard de la tornada a casa, les 3.000 persones que viuen en Santa Marta compten amb tots els servicis bàsics necessaris i un nivell de desenvolupament impensable abans del conflicte. “Avui, la nostra localitat està molt millor que altres que no hagueren d'eixir del país per la guerra”, assegura Vidalina. Sota el lideratge de les dones i a força de lluitar i reivindicar-se enfront l’administració, han aconseguit avanços com una unitat de salut farcida de metges i promotors, han reduït enormement la mortaldat infantil i incorporat la planificació familiar, tenen un sistema educatiu d'arrel popular que ofereix formació fins al batxillerat i, fins i tot, la joventut santamartina ha creat un comité contra el VIH. Tot funciona sota una lògica d'autogestió on col·lectivament analitzen les necessitats i prenen les decisions. Vidalina es mostra especialment orgullosa de l'educació en Santa Marta. "Es tracta d'un sistema amb mestres locals a on un dels grans compromisos és transmetre la memòria històrica del conflicte", explica. D'aquesta manera, els més petits preserven la identitat comunitària i continuen el llegat d'un poble que va trobar en la guerra una oportunitat per a tornar a nàixer.

 

Quan l’organització comunitària rebassa fronteres


Vidalina assegura que ADES va néixer “només per a donar resposta a la comunitat de Santa Marta”, però no imaginava fins a on arribaria el seu abast. La seua activitat es va traslladar cap a altres comunitats a les quals van donar ferramentes per a organitzar-se. “Les nostres lluites ens van permetre eixir del fet local cap al fet nacional”, explica. La més important d’aquelles lluites va ser la que encapçalaren junt amb moltes altres activistes del país, principalment dones, contra la indústria minera.

El Salvador és un país molt petit en què viuen set milions de persones. Es tracta de l’Estat centreamericà amb la densitat més gran de població, 300 habitants per quilòmetre quadrat. En aquest context, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix que el 95 % de les aigües del Salvador estan contaminades. A aquesta realitat s’afegeixen els efectes de l’anomenada “Revolució Verda”, que va incorporar forçadament la utilització de químics a l’agricultura. “Quaranta anys més tard, els nostres sòls estan destruïts. Vam matar la terra”, es lamenta Vidalina, que pertany a una comunitat dependent del treball agrícola. És en part per aquestes raons que, quan la indústria minera va intentar treure profit del territori salvadorenc, els pobladors de Santa Marta es van ficar en peu de guerra.

“Cada poble és sobirà per a decidir allò que considera viable i allò que no vol", explica Vidalina, que reivindica l’esforç col·lectiu que s’ha dut a terme els últims anys per a ajuntar a totes les associacions en representació de les diferents comunitats. “Provoca coratge quan a una no l’escolten, però aleshores cal anar a les institucions a cridar -reivindica-. Les lluites no es lliuren en un escriptori o a dins de casa”. Després de 12 anys de lluita, les comunitats salvadorenques aconseguiren que el Congrés se situara en contra dels interessos de les grans multinacionals mineres i aprovara en març de 2017 la Llei de Prohibició de la Mineria Metàlica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.