Entrevista a Agustí Alcoberro

"Pensant com a historiador, la proclamació de la República va ser un clar encert"

Agustí Alcoberro Pericay (Pals, Baix Empordà, 1958), és historiador i exmembre del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana. Va esdevenir cap visible d’aquesta entitat des de l’encarcerament de Jordi Sànchez el 16 d’octubre de l’any passat fins al nomenament d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC des del mes de març. Ara, un any després de la proclamació d’independència, analitza aquells dies de màxima convulsió i tot el que s’ha anat produint darrerament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara que la seua agenda és menys agitada que quan representava l’ANC, imagine que la seua vida és més tranquil·la.

Els estatuts de l’Assemblea fixen que la promoció que va accedir el 2015 al Secretariat Nacional podia estar-hi tres anys com a màxim. Quan es va complir aquest termini en la primavera del 2018, es va produir el relleu amb els membres recentment elegits, concretament amb la tria d’Elisenda Paluzie com a presidenta per part del nou Secretariat Nacional. Això va ser el 24 de març. Jo portava tres anys al Secretariat Nacional, però em va tocar desenvolupar un paper destacat a partir del 14 d’octubre, quan els companys em van elegir vicepresident. Van ser sis mesos accelerats en tots els sentits. I efectivament, el fet de deixar el càrrec orgànic a l’Assemblea, pel que fa a la meva vida personal, ha suposat una gran baixada de pressió.

Però continua formant part de l’ANC.

En sóc membre, el que passa és que ja no soc secretari nacional, pel que no tinc cap càrrec orgànic.

Manté relació amb Jordi Sànchez?

Vam intentar veure’ns vàries vegades mentre ell continuava sent-ne el president des de Soto del Real i ens vam trobar sempre amb la negativa de la direcció de la presó. Després, en el moment en què ell es va presentar amb una determinada candidatura [Junts per Catalunya], la relació evidentment continua sent d’amistat, però deixa de ser orgànica. De fet, encara no l’he pogut veure des que està a Catalunya.

Com es troba, segons les notícies que té d’ell?

Tant la família, amb qui sí que tinc una relació molt fluïda, com els advocats, en aquest cas Jordi Pina, em diuen que està molt fort i que de fet té un projecte polític propi, el de la Crida Nacional per la República, que l’està portant amb molta intensitat, tal com ha fet sempre amb tot allò en què s’ha implicat.

I amb l’Elisenda Paluzie té relació?

Hem quedat vàries vegades, sobretot en contextos més relaxats, i hem pogut comentar, de manera informal, coses relacionades amb l’Assemblea.

Girem la mirada enrere. Com recorda els dies previs a la proclamació del 27 d’octubre?

Vam tenir un 1 d’octubre èpic en tots els sentits. Després vam tenir un 3 d’octubre festiu, de celebració d’una victòria. Però després va venir el dia 10, que va ser un enorme desengany per moltíssima gent. Jo estava, per així dir-ho, de soldat ras a l’Arc de Triomf. La sensació general va ser, crec, d’una enorme tristesa. I després hi va haver una sèrie d’intents de recuperació que van portar al que va ser el dia 27, un dia ambivalent. Es va proclamar la República, però no es va implementar de cap manera.

És a dir, vostè no sabia que el Carles Puigdemont faria un pas enrere i suspendria la proclamació.

No ho sabia, no. A més, jo vaig ser elegit vicepresident el 14 d’octubre i el dia 10, per tant, jo era un dels 77 secretaris nacionals de l’Assemblea.

Segons vostè, doncs, la decisió presa el dia 10 pel president Puigdemont va ser un error.

Crec que teníem prou força per implementar el resultat de l’1 d’octubre. I crec que és això el que la gent esperava. Després del coratge col·lectiu de la gent l’1 d’octubre, la mateixa gent esperava un gest similar de la classe política els dies següents que no es va arribar a produir.

L’objectiu fundacional de l’ANC era que es proclamara la independència de Catalunya. I malgrat tot, això es va fer.

Efectivament, la independència va ser proclamada. I en aquest sentit, la història de l’ANC és una història d’èxit. Perquè en només sis anys vam passar de quasi no res a això. Però una cosa és proclamar-la i una altra defensar-la i implementar-la. I això és molt més difícil del que esperàvem tots plegats.

Què va fallar, segons vostè?

Jo crec que probablement una part important del sector que liderava el moviment no estava preparada per fer el pas següent a l’1 d’octubre. Els escenaris es tancaren aquell dia i molta gent, probablement, pensava abans que el referèndum no es podria realitzar. I les condicions en què es realitzà van requerir d’una reflexió, potser a corre-cuita, del que es podia fer després, que no s’acabà de resoldre en cap sentit. El resultat va ser, segurament, una barreja de les vàries opcions possibles.

Pensa de debò que no hi havia cap previsió política per després de l’1 d’octubre?

És molt probable que sigui així.

I això era responsabilitat només dels polítics? També de les entitats? De tots alhora?

Les entitats podíem pressionar i mobilitzar la gent al carrer. Però l’acte de proclamació i posteriorment d’implementació corresponia en primer lloc al Govern. Les entitats no podíem fer un pas endavant si el Govern s’hi negava.

Quin balanç fa d’aquest any que s’ha viscut posteriorment al 27 d’octubre de 2017?

Ha estat un any molt dur. Sobretot va ser molt dura la primera etapa en què la repressió va ser particularment destacada i, a més, no sabíem fins on arribaria. Per tant, ha estat un any marcat per la presó dels nostres dirigents. També per l’exili i per una sensació general de tancament de l’Estat. Malgrat això, la reacció va ser molt potent i en la primera fase la van liderar l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Estic pensant en grans mobilitzacions com la de l’11 de novembre a Barcelona o la del 7 de desembre a Brussel·les. També penso en la creació eficaç de la caixa de solidaritat, que va permetre pagar les fiances i les multes als nostres dirigents. I penso també en la mobilització electoral que va permetre la victòria independentista el 21 de desembre. Un cop fetes les eleccions que no desitjàvem ni havíem proposat nosaltres, corresponia a les forces polítiques assumir aquest procés. I el que hem vist al llarg d’aquests mesos, precisament, no és gaire afortunat.

N’està decebut?

N’estic decebut. Efectivament, les forces independentistes principals van anar a les eleccions sense una idea clara del que s’havia de fer a l’endemà. I els malentesos, principalment entre les dues forces majoritàries i els seus líders, continuen sent enormes. La part positiva és que sabem que hi ha més de dos milions de persones que van fer el tomb l’1 d’octubre. I aquest és un tomb que afecta a la memòria individual i col·lectiva. I per tant al relat. I en conseqüència, el tomb és irreversible. És aquesta força la que esperem que pugui donar fruits els propers mesos o anys.

Agustí Alcoberro al seu despatx de la Universitat de Barcelona / Jordi Play

Té por d’una possible pèrdua d’aquesta força? Sembla que hi ha un desengany important de l’independentisme amb els seus representants polítics. Pot afectar això els pròxims resultats electorals?

No hi ha cap dada que ens permeti opinar això. La memòria és una facultat individual, però en determinats contextos generacionals es converteix en una facultat col·lectiva. Així va passar el 14 d’abril de 1931 o entre els qui van veure l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona el 26 de gener de 1939. O potser fins i tot podria valdre, això, per al 23 de febrer de 1981. En aquest cas, hi ha una memòria construïda al voltant de l’1 d’octubre. És la memòria de la gent que érem allà. Que teníem por, malgrat que cridàrem que no en teníem. I tenint por, la vam superar. I això afecta milions de persones que van anar als col·legis electorals, que van saber-s’hi mantenir malgrat les condicions físiques, la pluja, els cops de la policia, etc. La gent és actiu molt poderós que ha estat cada vegada que l’hem necessitat. Es va reflectir electoralment el 21 de desembre, probablement contra el que va pensar el Govern espanyol i la Unió Europea. I això continuarà mantenint-se.

Veu el Govern català actual capaç de satisfer la demanda d’implementar la República?

En l’escenari que ens fèiem abans de les eleccions del 21 de desembre sempre parlàvem de la necessitat de tres forces complementàries: un Govern efectiu a l’interior, un Govern a l’exili que encarni la legitimitat republicana i la força de les entitats i del poble al carrer. Aquests tres elements havien i han de ser complementaris. I si ho aconsegueixen, ens permetran continuar en un estat de mobilització permanent que ens permeti una nova oportunitat per implementar el que va quedar pendent el 27 d’octubre.

I això ho veu factible, a hores d’ara?

No ho veig fàcil. Ningú va dir que ho fos. Però no hi ha massa més alternatives. Ara el pròxim pas ha de ser el judici dels presos i exiliats, que s’ha de convertir en un judici polític. Per tant, s’ha de construir un relat polític i cal que els advocats estiguin disposats a assumir els termes d’una defensa política. I això ha d’anar acompanyat, una altra vegada, d’una mobilització al carrer i també d’una presa de posició, quan calgui, del Govern.

De moment, el Govern ha fixat la pròxima data clau després de les sentències judicials. Veu possible una reacció en aquest sentit abans del judici, que es preveu per al desembre?

El Govern actual té moltes hipoteques. I la principal és que les dues forces polítiques que l’integren han estat molt tocades per la repressió i una part molt important del seu lideratge està a la presó o a l’exili. Aquest és un problema seriós. D’altra banda, a títol personal, conec de fa molts anys el president Quim Torra, és amic meu i crec que és una persona d’un alt nivell de competència i d’una enorme honestedat i patriotisme. Per tant, tinc plena confiança en ell.

Tornem a l’any passat. Va ser un error proclamar la independència el 27 d’octubre?

No, en cap cas. Perquè fins i tot en termes històrics, i posant-nos en el supòsit que l’horitzó actual fos el pitjor imaginable en termes independentistes, quedaria un precedent. Pensant com a historiador, la proclamació de la República el 27 d’octubre va ser un clar encert. Una altra cosa va ser l’escenari que es va produir amb posterioritat i la falta d’implementació del que s’havia fet.

Els polítics li van arribar a transmetre què podia passar després del 27 d’octubre?

Durant els dies anteriors hi va haver un fort debat a l’entorn del president Puigdemont i del seu Govern sobre què s’havia de fer. Evidentment, tot estava en mans del president. A ell li corresponia proclamar o no. Es van valorar diferents escenaris, sempre en termes de reflexió i d’assessorament.

Hi ha qui denuncia que tot va ser absolutament improvisat.

Els historiadors, que acostumem a explicar el passat en termes molt raonables i racionals, quan ens trobem davant del present que se’ns belluga, veiem que hi ha molts factors en joc. I l’atzar també existeix en la història.

Com a historiador, en quin moment diria vostè que es troba Catalunya actualment?

El 14 d’abril del 1931 es va proclamar la República catalana en un context en què també es va acabar proclamant al conjunt de l’Estat. Era una acció d’una enorme valentia, d’un enorme coratge. Podria haver suposat l’afusellament primer de Lluís Companys i després de Francesc Macià. En aquest sentit, es veu a distància com l’encert els va acompanyar. El 6 d’octubre de 1934, Companys va detectar una situació similar i per tant, en la mesura que les forces del Govern estatal de la CEDA anaven en una línia, com a mínim, feixistitzant, calia tornar a fer una ruptura que tingués continuïtat a Madrid, cosa que no es va produir. En aquest cas, l’esquerra espanyola no el va seguir i Companys es va veure a la presó. Però sí que és cert que hi van haver unes eleccions tot seguit que van afectar la totalitat de l’Estat. La victòria del Front Popular va permetre l’alliberament de Companys i la tornada de l’autonomia catalana. Ara, a Espanya no tenim una esquerra republicana comparable amb la de 1931, 1934 o 1936. Aquesta és una enorme diferència. Això fa que el nostre contingut polític sigui sobiranista o netament independentista, i també fa que l’escenari sigui molt més difícil. El temps ens dirà si el 27 d’octubre va ser la llavor d’un canvi profund que s’esdevindrà o no els propers mesos. Es fa difícil, avui, dir si la data del 27 d’octubre apareixerà als llibres d’història. Del que no tinc cap dubte és que la de l’1 d’octubre sí que hi apareixerà.

Jordi Sànchez està plenament implicat en la creació de la Crida Nacional. Com valora la irrupció d’aquest nou espai polític?

El mapa polític independentista està movent-se. Veurem quines formacions polítiques n’acaben sortint. Jo m’ho miro una mica des de la barrera.

Esperava la implicació dels partits tradicionals en les preteses llistes unitàries independentistes?

L’ANC va apostar per una llista unitària en les eleccions del 21 de desembre que finalment no es va fer. Si en algun moment era coherent una llista unitària era en aquell context, amb el president a l’exili i el vicepresident i els consellers a la presó.

Com està afectant als propòsits independentistes els reposicionaments dels partits?

Jo crec que en els partits no s’ha fet, potser perquè els líders estan encara a l’exili o a la presó, una reflexió profunda ni s’han definit unes estratègies precises sobre cap a on s’ha d’anar. Potser era més fàcil l’etapa que em va tocar a mi al capdavant de l’ANC, més dura des del punt de vista repressiu i per tant quan més clar era el que s’havia de fer. Però després de les eleccions del 21 de desembre ha faltat un esforç de valentia i coratge per part d’uns i altres per reflexionar sobre els propis encerts i errors i per resituar la línia de futur.

I les batalles entre partits?

Avui hi ha diferents estratègies i probablement no obeeixen a les sigles convencionals, sinó que es pot veure a dins de cadascuna de les sigles divergències estratègiques molt notables.

Què és el que més l’ha satisfet des del 27 d’octubre de 2017 fins ara?

He de destacar la gent. El que he notat des del primer moment és un enorme caliu i suport de moltíssima gent. Això s’ha de valorar. La gent no falla mai i sap el que vol. Quan els hem demanat que sortissin al carrer ho han fet, com quan els hem demanat que anessin a votar o que es rasquessin la butxaca.

I el que més l’ha decebut?

El més trist ha estat la incapacitat dels líders per establir projectes conjunts i treballar de manera comuna. Suposo que és inevitable. Com deia el president Companys, tothom es vol apropiar de les victòries, però les derrotes no tenen amos. El que he vist és que des de l’endemà del 27 d’octubre és molt difícil que arribin a entendre’s personalitats que inevitablement hi hauran de ser.

Pensa que els judicis esdevindran el pròxim momentum per a l’independentisme?

La meva experiència en aquest període és que cada vegada que l’Estat espanyol ha hagut de prendre una decisió ha pres la pitjor des del punt de vista dels presos i de les llibertats en general. En els cossos de funcionaris de l’Estat hi ha una mena de valor suprem, la unitat d’Espanya, que es posa per damunt de tot: dels drets humans, de la justícia, de la democràcia... Per tant, crec que entrem en una fase en què es tornarà a posar de manifest aquesta duresa.

Té esperança que la situació judicial dels processats canvie?

El més important és que convertim aquests judicis en polítics i que permetin mobilitzar la gent al carrer. Per aquesta via avançarem molt clarament de cara a la llibertat dels presos i de cara al nostre objectiu polític, que és la independència.

Però té esperança en un canvi de criteri de la Fiscalia o en una ingerència del Govern?

La meva experiència fins avui, del tot empírica, em diu exactament el contrari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.