Inundacions i construccions

La combinació letal

Moltes zones dels Països Catalans són de risc d’inundació per fortes  pluges, un fenomen natural agreujat fins al desastre per l’urbanisme 
irracional.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Al meu país, la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”. Raimon posa música i 
poesia a un fenomen natural que s’alimenta de la irresponsabilitat humana, la qual multiplica els efectes perniciosos de les grans 
tempestes
i provoca, en efecte, grans catàstrofes. Són les inundacions degudes a pluges intenses que fan que es desborden els torrents o els 
rius. Els grans drames viscuts per aquest motiu resten a la memòria col·lectiva: València, el 1957, amb 81 morts; Catalunya, el 1962, amb 
més de  400 morts i uns 300 desapareguts, i històricament, destaca la tragèdia de Palma de 1403, quan sa Riera es desbordà i matà vora 5.000 persones...

Amb el temps tendim a pensar que no pot tornar a passar. Que la modernitat suposa tenir controlats rius, rieres i torrents. Res més 
lluny de la realitat, però. Ho prova el fet que s’ha esdevingut aquest octubre a Sant Llorenç des Cardassar i a Carcassona, amb una setmana de diferència, amb el resultat fatal de 13 i 12 morts, respectivament. El que és pitjor: tothom sap que tornarà a ocórrer. Que a moltes zones dels Països Catalans, considerades oficialment de risc, existeix la probabilitat d’un desastre de magnitud enorme. No estem estalvis de 
l’aigua convertida en instrument de mort, a pesar que ens ho pensem.

És cert que les administracions aproven plans de contingència, tenen definides les zones de potencial perill i els dispositius de reacció i 
ajuda
en cas de necessitat són bons; tanmateix, les causes de fons de les grans avingudes d’aigua, de les maleïdes riuades i torrentades, no 
es resolen
. Cada any se’n compten un grapat a una banda o una altra dels Països Catalans. A vegades no hi ha morts, només pèrdues materials  i l’ensurt. Però, de tant en tant, cada cop més sovint, augmenta la fatídica llista de víctimes mortals per mor de les inundacions. Per què? 
La raó és simple. És cert, com diu la cançó de Raimon, que al nostre país la pluja no sap ploure, i això és un fenomen natural, però quan 
plou torrencialment ho fa sobre el banyat d’unes administracions públiques que han permès un urbanisme que no sap urbanitzar, cosa que és un fenomen polític. La combinació és letal de necessitat.

Fenomen natural, però no sols això

Que plogui molt intensament a finals d’estiu i durant la tardor no és estrany. El problema és que les vies naturals perquè l’aigua se’n vagi 
estan
, en molts de casos, col·lapsades per construccions que no haurien d’haver existit. I aleshores es produeix el gran desastre. Per aquest 
motiu, el calendari dels Països Catalans té marcada en vermell la tardor. Les històriques inundacions més dramàtiques sempre han passat en 
aquesta època, sobretot al setembre i l’octubre. És quan plou amb més intensitat, en especial quan es combina la calentor —encara— de la mar amb l’entrada d’un front fred i humit. Aleshores es creen les condicions per a les tempestes perfectes que precipiten 100, 150 o fins i tot 200 i 250 litres per metre quadrat en molt poques hores. Com va passar a la localitat mallorquina de Sant Llorenç la nit del 9 d’octubre, on 
caigueren, segons les zones, entre 230 i 280 litres en qüestió de poc temps: “No hi ha torrent que aguanti aquesta quantitat d’aigua en tan 
poc espai de temps”, deia el geògraf Miquel Grimalt, especialista en inundacions, autor de la tesi doctoral La geografia del risc a Mallorca. 
Les inundacions
, en declaracions als mitjans locals.

Conseqüències de la torrentada a Sant Lloren des Cardassar, Mallorca / Autor: Isaac Buj

El seu col·lega geògraf, Joan Estrany, a les conclusions de la seva tesi doctoral, Precipitacions i escorrentia a les conques torrencials de 
Mallorca
, afirma que la pluja “és el principal factor a l’origen de les inundacions”, però també és cert que “l’acció de l’home té un paper molt important en el desenvolupament dels creixements i l’impacte” de les torrentades, per culpa de les intervencions fetes sobre la xarxa de vies d’aigua. Som, per tant, davant d’un fenomen natural, però no sols això. Perquè les conseqüències del que és natural, la forta pluja, es veuen agreujades per les construccions, per l’urbanisme sense control que ha patit el litoral dels Països Catalans durant dècades.

Així ho certifica Carme Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera de la Universitat de Barcelona: “Ha crescut l’ocupació de zones on no hi hauria d’haver edificacions. En conseqúència, el risc d’inundació també ha augmentat en créixer aquesta vulnerabilitat. Així ha passat tant a Catalunya com a les Balears i al País Valencià. Aquest és el problema de la nostra costa mediterrània. Hi ha mapes de zones inundables però no està prohibit edificar-hi: la decisió final la tenen els municipis. Ha crescut per l’ambició dels constructors i dels compradors, que desconeixen el risc. I es preveu que el problema creixi perquè la gent anirà vivint cada cop més a prop de la costa. El 2050 un 70% de la població viurà en ciutats i al Mediterrani, en tots els països costaners, més del 50% estarà a la costa”.


Jorge Olcina, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica i director de l’Institut de Climatologia de la Universitat d’Alacant, està d’acord amb Llasat: “La pluja no és la responsable de les catàstrofes; ho és, clarament, la construcció en zones que no haurien d’estar construïdes perquè són les de risc”. En el cas de la localitat mallorquina de Sant Llorenç, quasi un terç de les cases han estat aixecades al llarg de la història en la zona més propera al torrent.

De la mateixa opinió és Greenpece: “El problema a tota la costa mediterrània és l’expansió del maó”, manifestà a través d’un comunicat 
amb motiu dels fets de Sant Llorenç. L’organització ecologista explica que  la vegetació que hi ha als llits de les vies naturals d’aigua, i 
també al territori més proper, afavoreix, en cas de precipitacions fortes, la filtració cap al subsòl, i d’aquesta manera contribueix a la 
recàrrega dels aqüífers, i actua com a fre de la correntia. Si els llits estan encimentats —continua explicant— com passa en molts torrents i 
rius —en alguns trams, si més no—, aleshores, de frens per a les inundacions, no n’hi ha i els desastres són més intensos.


El torrent que passa per la localitat mallorquina tristament famosa està encimentat en el seu tram urbà. L’obra es va fer com a conseqüència 
d’una altra inundació, ocorreguda el 1989. Aleshores el Govern balear optà pel ciment. Els experts en hidrologia, com els geògrafs citats, 
Miquel Grimalt i Joan Estrany, professors de la Universitat de les Illes Balears, no consideren —talment ho han manifestat a diferents mitjans— que l’obra sigui incorrecta, passa que “ha donat una falsa sensació de seguretat” als veïnats que confiaven  que l’encaixonament del torrent evitaria el desbordament. No va ser així, dissortadament.

L’informe A tota costa, realitzat per l’organització verda internacional citada i l’Observatorio de la Sostenibilidad, insisteix que l’acció humana augmenta el potencial destructor de les riuades i torrentades: “La capacitat d’esmorteir les inundacions dels ecosistemes costaners s’ha reduït en un 10,6%” de mitjana a tot l’Estat espanyol des de l’any 2005. Pot semblar poc, però les conseqüències són nefastes. Sobretot en els indrets on més s’ha produït aquesta degradació. “Balears és la regió que més sofreix aquesta pèrdua”, assegura Greenpeace, ja que “la vegetació de les vies d’aigua s’ha reduït quasi a la meitat, un 43,9%”. 


Dit en altres paraules: la progressiva urbanització del litoral fa malbé les vies naturals de drenatge amb el resultat que, quan s’esdevenen les grans avingudes d’aigua, degudes a precipitacions molt intenses, normalment durant la tardor, les inundacions consegüents —que en 
condicions naturals serien absorbides en part pel terreny— són la resposta lògica a l’extensió del maó i del ciment pertot arreu, amb un 
saldo de destrucció, ferits i morts que va creixent.

Passa igual arreu del litoral dels Països Catalans. Que és allà on més negoci immobiliari i de construcció hi ha i, sobretot, hi ha hagut, en 
la dècada i mitja que va de principis dels anys noranta fins al 2007. Som davant d’un fenomen que és natural, la pluja, agreujat per un 
urbanisme irracional
. “Sense dubte és així”, diu el reconegut expert Olcina, “la urbanització sense control, deguda a interessos no sempre 
clars, ha creat àmplies zones urbanes on no hi hauria d’haver hagut mai construccions
”. Gairebé igual pensa Quim Pérez, d’Ecologistes en Acció de Catalunya: “El negoci de la promoció, construcció i compravenda i lloguer mou ingents quantitats de diners que estan rere de la voluntat de no voler veure el problema ni les potencials conseqüències tràgiques”.


 I això, sobre una realitat que encara ara no tothom contempla com una veritat: el canvi climàtic està provocant un increment de la intensitat del fenomen de les pluges torrencials a la Mediterrània. En l’últim informe fet públic del Panell Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic s’assegura que “el risc que empitjorin els esdeveniments climàtics extrems a tot el món, en especial a la zona del Mediterrani, és molt alt” i, de fet, s’hi preveu “un increment de les pluges torrencials entre un 6% i un 15%” en aquest segle XXI amb relació a l’anterior. Greenpeace, en paraules de la responsable de la campanya de costes de l’organització, Paloma Nuche, pensa que “s’ha de posar fre a la urbanització descontrolada, sobretot a les zones amb risc d’inundació. Això ha de ser la prioritat de totes les administracions. Necessitem 
ecosistemes funcionals capaços d’esmorteir els impactes del canvi climàtic i de contribuir a frenar el risc d’inundacions
per no agreujar 
encara més la vulnerabilitat que ja experimenten algunes zones, com s’ha vist aquest dies a Balears”, en referència als luctuosos fets ocorreguts 
a Sant Llorenç.

Conseqüències de la torrentada de Sant Llorenç des Cardassar / Autor: Isaac Buj



Zones de risc

Molts indrets dels Països Catalans —vegeu els mapes— estan situats en el que els experts consideren “zones de risc”. Són els terrenys on pot 
haver-hi grans inundacions en cas de fortes pluges. Moltes de les dites zones tenen les vies naturals d’evacuació d’aigua interrompudes per 
obres vàries —autopistes, carreteres, ponts, línies de ferrocarril...— i s’hi ha urbanitzat massa a prop —i a vegades en el mateix llit dels 
torrents— amb la lògica conseqüència que, quan es produeix una tempesta molt intensa, l’excés d’aigua, que sempre va per allà mateix,  troba 
impediments en el seu pas i aleshores s’eixampla incontenible per grans àrees, arramba amb tot,  mata gent i destrossa cases.

El físic Carlos Arribas, portaveu d’Ecologistes en Acció del País Valencià, explica que “la situació d’ara [al País Valencià] no és pitjor 
que la que existia abans de la crisi econòmica
, la qual, en esclatar, va fer aturar la bogeria de la construcció que es patia”. Però “tampoc és 
millor
”, diu, en el sentit que no es rectifica el que caldria: “Tenim moltíssims exemples de construccions que estan al llit de vies d’aigua o 
bé en la seua zona d’influència i per tant estan en risc, però aquí no s’enderroca res mai
”. En conseqüència, les construccions continuen allà. Esperant el torn fatídic. “I algun dia, tots ho sabem, acabarà arribant”. Municipis com Alaquàs, Alboraia, l’Alfàs, Elx, Ontinyent, 
Calp
... estan molt exposats al desastre. Tenen catalogació quatre sobre sis en l’índex de risc d’inundació, segons el Govern de la Generalitat 
Valenciana. Les dades que maneja l’associació ecologista esementada indiquen que el 6,2% del territori del País, unes 145.000 hectàrees, on 
resideixen aproximadament 600.000 valencians, el 12% de la població total, “són zones de risc d’inundació”, diu Arribas.

Passa una cosa semblant a la resta dels Països Catalans, on —recorda el físic i ecologista— les diverses onades de les bombolles immobiliàries 
que s’han experimentat han portat “a construir en zones on la construcció hauria d’haver estat molt restringida o prohibida”.  En 
efecte, el desastre de Sant Llorenç té moltes probabilitats de repetir-se a Mallorca: Calvià, Campos, Palma, Sóller, Marratxí i 
Pollença són els municipis
—juntament amb el que va viure el desastre la nit del 9 al 10 d’octubre— amb més perill potencial. Fins a 7.000 
mallorquins viuen en indrets amb nivell de risc molt alt
, mentre que uns altres 40.000 —sobre uns 850.000 habitants de l’illa— ho fan en llocs amb risc mitjà i baix. A Catalunya, el pla Inuncat, aprovat per la Generalitat el 2011, obliga 501 municipis a disposar d’un pla de 
contingència en vista de potencials inundacions perquè se’ls considera zona amb risc d’inundació alta, mitjana o baixa.


Els governs de Catalunya, País Valencià i les illes Balears han aprovat normes i lleis que restringeixen la construcció en zones de risc. Així, el Principat disposa des de 1997 del Pla d’Emergències i Inundacions (Inuncat), que ha estat revisat i millorat en diverses ocasions des d’aleshores. Delimita les zones de risc i fa preceptiu un informe favorable de l’Agència Catalana de l’Aigua per construir-hi. El País 
Valencià
compta des de 1996 amb el Pla d’Acció Territorial per a la Prevenció del Risc d’Inundacions (Patricova), considerat pels experts el pla més complet en la matèria de tot l’estat espanyol i que estableix diversos graus de restricció a la construcció segons el nivell de risc
I a les illes Balears es disposa des de 2005 del Pla Especial de Risc d’Inundacions (Inunbal) que obliga a disposar d’un permís ad hoc dels 
serveis hidrològics del Govern per a totes les construccions que es vulguin erigir a menys de 100 metres lineals d’un torrent. El problema, 
en tots els casos, és que la capacitat inspectora de les administracions és inferior a les necessitats objectives de control. De manera que s’han 
acumulat sobre la realitat històrica
, de massiva construcció en zones de risc entre l’absolut desinterès institucional, les noves onades 
d’urbanisme salvatge
que s’han produït en especial durant l’edat d’or del maó als Països Catalans, des de principis dels anys noranta fins al 
2007
. Els ajuntaments, la primera trinxera que hauria d’haver reaccionat contra la urbanització en zones de perill, massa sovint tenien en les 
llicències de construcció la principal via d’ingressos
per preocupar-se gaire de potencials riscos d’inundacions.

No sols són els ajuntaments”, matisa Quim Pérez, d’Ecologistes en Acció del Principat. A parer seu, tampoc els governs dels Països Catalans han assumit del tot el gran risc que pateixen els ciutadans per raó del fenomen de les inundacions provocades per torrentades i riuades. Posa l’exemple “del que ha passat a Catalunya amb el Llobregat, que la Generalitat l’ha desviat i formigonat en el seu tram final a pesar de les protestes i advertències” d’ecologistes i experts que han alertat sobre la potencial inundació. “El problema general de fons”, afegeix, és “l’ocupació del domini públic hidràulic”, cosa que “passa pertot [el territori dels Països Catalans], l’administració no s’atreveix a impedir i encar menys a fer revertir la construcció en zones de potencial risc perquè el volum de diners que mou el negoci immobiliari és enorme”. Per una altra banda, “la gent en general no té consciència del perill, i per això no es dona una gran pressió davant les institucions”. El mateix troba el seu company valencià, Arribas, que considera que “ens volem acostumar a viure com si no hagués de passar mai el desastre, però sabem que ha passat i que tornarà passar”. Per a Pérez,  “tothom —excepte les famílies dels morts i els afectats en general— prefereix oblidar-se de les desgràcies que han ocorregut i no pensar-hi més, a pesar que tots sabem que tornaran a passar i que, a més, ocorreran cada cop amb més freqüència degut al canvi climàtic, tal  com alerten tots els experts mundials”.


Els controls dels governs dels Països Catalans no serveixen de res? Jorge Olcina assegura que “no és ben bé així”. El catedràtic d’Anàlisi 
Geogràfica d’Alacant reconeix que “les administracions autonòmiques de Catalunya, de la Comunitat Valenciana i de Balears s’avançaren a la normativa estatal [de l’any 2008] i obligaren que tot pla urbanístic hagués de presentar un informe de risc natural. El que passa és que durant el gran boom de la construcció que va de principis dels anys noranta fins al 2007 es donaren tants permisos —aprofitant la manca de normativa estatal en aquest sentit— que encara és ben possible que n’hi hagi que s’estiguin executant en alguns municipis”. Com és possible que passi així? Doncs “perquè tots sabem que les normatives urbanístiques, els plans que es fan i tot el que afecta la construcció és, per dir-ho suaument, un àmbit on tot és molt, molt complicat; no sé si hi ha una mà negra [per afavorir les construccions], però és cert que en els últims anys s’han ocupat espais perillosos”, amb risc d’inundacions. Per a aquest expert, les nostres administracions han millorat la situació; ara bé, reconeix que no tant com caldria. “Per exemple, la memòria del Patricova de 2013-2014 reconeix que només en el 6% de les àrees de risc [del País Valencià] s’ha evitat qualsevol construcció; és poc, evidentment, però és més del que hi havia abans”. No té dubtes que “aquest és el camí, evitar les construccions noves en zones de risc”. I respecte a les que ja estan construïdes? “L’única via possible és la d’invertir a fer infraestructures”, com ara desviar torrents i rius, preparar zones d’inundació preventives... “Perquè qualsevol altra opció no és assumible i, per tant, no es durà a terme: podem demanar que es derrueixin els edificis construïts però sabem que cap administració no ho farà, cap polític no assumirà el cost d’imatge i, per tant, electoral que tindria ordenar una cosa així. Cap no s’hi atrevirà mai”. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.