Entrevista a José Antonio Pérez

'La crisi econòmica s’ha aprofitat per recentralitzar l’Estat'

José Antonio Pérez va participar en les comissions que a principis de la dècada dels 80 van gestionar el traspàs de competències des de l’Estat central a les comunitats. Ara forma part del comitè tècnic que ha de preparar el terreny per negociar la reforma del sistema de finançament.  «A Espanya s’ha protegit l’estat de benestar que depenia de l’administració central però no el de les autonomies», adverteix.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostè representa el País Valencià en el Comitè Tècnic Permanent d’Avaluació del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), que ha de fer els treballs perquè els representants polítics negocien un nou model de finançament. En quin punt es troba la seua feina? 

­—Nosaltres vam començar a reunir-nos al novembre i pròximament presentarem un altre informe. Tots els experts de les diferents comunitats ja vam presentar al novembre les nostres propostes, on avaluàvem l’anterior model i fèiem una proposta del model.  El document s’ha presentat però falta la part del Ministeri. Hem tingut set o vuit sessions de treball i ara estem a l’espera que el Ministeri fixe la seua posició. 

—En aquest temps el Ministeri no ha dit ni pruna. Consideren que s’ha menystingut la seua feina? 

—És prompte per dir això, en el sentit que el Ministeri, en la darrera sessió del 25 de març va dir que durant el mes d’abril enviaria la seua proposta d’informe. Evidentment nosaltres, junt amb altres comunitats, hem demanat, a mesura que avançàvem en els diversos punts, que el Ministeri fixara la seua posició. Tret de les manifestacions verbals, però, no tenim una posició per escrit. Això dificulta molt la feina. Dit això, els debats s’han produït amb normalitat, la posició de les comunitats està més propera del que solen mostrar els mitjans.  La paràlisi que hi ha ara es deu a criteris polítics, no tècnics. Mai no s’havia disposat de tanta informació. 

—Però el que està fent el Ministeri, d’acord amb el que vostè explica, és dificultar les negociacions... 

­—Les comunitats per elles mateixes no poden fer un nou model de finançament perquè no tenen la responsabilitat institucional de fer-ho. És imprescindible que el Govern fixe la seua posició. Totes les comunitats han fixat les seues —que no són homogènies, però entre elles hi ha molts punts d’acord— i hi ha una base suficient de consens per permetre la reforma. Ara cal que es convoque el CPFF per parlar-ne amb Hisenda. 

—El CPFF és un engany, com diu el conseller Vicent Soler? 

—El conseller Soler el que reflecteix és que la distribució del vot i, per tant, la presa de decisions en el CPFF no és la pròpia d’un Estat compost. L’administració central té el 50% dels vots més el vot de qualitat. Per tant, té tota la capacitat de decisió. En l’informe de juliol ja hi havia una reflexió sobre els problemes de governança que hi ha en un Estat descentralitzat com el que, teòricament, és Espanya. A Espanya hi ha un problema de governança seriós. 

—Comparteix la crítica de Soler?

—I tant que sí. Crec que hi ha dos elements que són crucials: el CPFF i l’Agència Tributària. No té molt de sentit que un Estat on l’administració descentralitzada absorbeix més del 50% dels recursos tributaris (incloses les cotitzacions socials) les decisions sobre el sistema tributari les prenga una administració que utilitza menys del 40% dels recursos tributaris. 

José Antonio Pérez / Miguel Lorenzo

—És a dir que vostè és partidari de descentralitzar l’Agència Tributària. 

—Opine com el consell d’experts: cal un consorci de l’Agència Tributària amb les comunitats autònomes i que elles tinguen poder de decisió dins de l’Agència Tributària. En l’actualitat tenim cedits tributs però el marge de maniobra per decidir és molt menut. Tots els experts hi estem d’acord. 

—Diu que, a banda del que diu la premsa, pel que fa al model de finançament, hi ha un consens de base entre el comitè tècnic on estan representades totes les autonomies. 

—El primer consens és el de la suficiència. A aquestes alçades és evident que el sistema de finançament ha mostrat insuficiència a l’hora de gestionar les competències de sanitat, educació i protecció social que corresponen a l’administració autonòmica. Això és molt greu perquè en el pitjor moment de la crisi, quan la gent més necessitava els serveis de l’Estat de benestar, les autonomies han hagut de retallar les seues prestacions obligades per una política d’estabilitat pressupostària en què no han participat, ni pel que fa a la part tributària ni pel que fa als objectius de dèficit. Tothom hi estem d’acord, en això. A les comunitats ens farien falta 16.500 milions d’euros més amb valor de l’any base de 2015.  

Hi ha un segon punt en el qual també hi ha un consens elevat. Cal determinar d’on han d’eixir els diners. Abans de determinar si l’Estat és suficient en recaptació tributària per finançar la seua despesa, el primer que hem de fer és aconseguir un cert reequilibri vertical, perquè el que ha passat durant la crisi és que s’ha modificat el repartiment de recursos entre nivells administratius. Cal no perdre això de vista. Cal reequilibrar els tributs perquè la cessió tributària de l’IRPF, l’IVA i els impostos especials a hores d’ara no és el que determina la llei.  

L’altre punt de consens és que la distribució de recursos s’ha de fer amb un criteri d’equitat, la qual cosa significa que la dotació de recursos s’ha de fer d’acord amb l’indicador de necessitat, que és la població ajustada. Hi ha moltes discrepàncies sobre com definir les variables que determinen la població ajustada, però caldrà que hi haja una eixida salomònica.

—Hi ha comunitats que ja s’estan mobilitzant perquè la població ajustada marque la pauta. Recentment hi hagué una reunió d’Astúries, Galícia, Castella-Lleo i Aragó en aquest sentit. Com veu aquest moviment?

—Aquest moviment va identificar 14 punts i en 12 d’ells tots estem d’acord, també els qui considerem que el criteri de població ajustada no ha de ser el predominant. I ací estem Andalusia, Múrcia, Balears, Extremadura, Castella-la Manxa i la Comunitat Valenciana. Si es tracta de blocs, no hi ha color. Però, atenció, això no va d’un bloc contra l’altre. 

—Un altre element de dissens és el manteniment de l’statu quo. Quines són les posicions? 

—Aquest és el segon punt d’enfrontament entre autonomies. El nostre enfocament és el següent: és evident que l’statu quo no és cap altra cosa que el reflex de com es va fer el traspàs de competències al conjunt de les comunitats. I s’ha demostrat que aquest traspàs va tindre deficiències. Durant 15 anys no hem estat capaços de modificar aquest repartiment, per tal que s’ajustara millor a les necessitats. Sempre s’ha respectat la distribució del començament i això ha deixat algunes comunitats en mala posició.

Des del meu punt de vista, no hi ha cap comunitat de règim comú que estiga sobrefinançada. Cap ni una. Si les forals estan raonablement finançades, totes les comunitats de règim comú estan infrafinançades, fins i tot Cantàbria. Volem que les diferències entre les comunitats de regim comú siguen les que es deriven de l’indicador de necessitat. 

—Els experts valencians en finançament ja fa un temps que prediquen que el problema és que l’Estat es queda una part massa gran dels recursos. Aquest missatge ha calat entre la resta d’autonomies? 

—Hi ha consens en el fet que la distribució de recursos entre diferents nivells de govern cal fer-la d’una manera ordenada i transparent. El 2009 es va tancar un pacte entre dos nivells de govern pel qual l’administració central i l’autonòmica es distribuïen els recursos. El problema ha estat que, a partir de 2009,  l’administració de l’Estat ha pres una sèrie de decisions que no han respectat el pacte i ha infrafinançat les comunitats. El pacte ha de reconstruir-se, és a dir, cal que alguns mecanismes de l’Estat descentralitzat es renegocien. Entre els anys 2008 i 2009 hi ha una caiguda de la recaptació tributària única a la zona euro, però les comunitats no tenen ni veu ni vot per decidir com pal·liar aquesta caiguda. Així, quan l’Agència Tributària decideix la pujada de tipus, de l’IVA i dels impostos especials, exclou les autonomies de la pujada i, per tant, els resta recursos que els correspondrien.

José Antonio Pérez / Miguel Lorenzo

—És el que els experts anomenen “neutralització de recursos procedents de la pujada d’impostos”. 

—Clar. Com es fa aquesta exclusió? Establint que  tu participes en el 58% i en el 50%, però els increments de recaptació que es produïsquen en IVA i en impostos especials te’ls lleve del fons de suficiència. És a dir, et dona aquests recursos però després te’ls lleva! I sense tractar-ho en el CPFF. 

Es fa difícil comprendre que no hi haguera cap tipus de protesta en aquest sentit. Quan es va tancar el model de finançament de 2009 es van fer unes estimacions d’ingressos que no es corresponien amb la realitat i que van provocar que les comunitats visqueren durant uns anys en una espècie de ficció: feien pressupostos expansius quan la recaptació havia caigut d’un 30%. Com fou això possible? Veritablement resulta complicat d’explicar perquè l’administració general de l’Estat coneixia perfectament quin era el comportament de la recaptació tributària, que queia a ritme de dos dígits. 

Tot plegat revela una cultura de governança manifestament millorable. Per què l’administració central va fer això? Per fer la guitza a les comunitats? No, perquè havia de pagar les pensions i l’assegurança de desocupació.  En un Estat veritablement descentralitzat, el tema s’hauria d’haver posat damunt de la taula per discutir-lo i prendre una decisió conjunta. Estic convençut que les comunitats haurien estat d’acord a prioritzar les pensions i la desocupació. Ara, també estic segur que les comunitats haurien estat en desacord amb la rebaixa tributària que es va produir abans de les eleccions de 2015.  Un, l’Estat, abaixa els tributs, i els altres, les comunitats, paguen el plat. La rebaixa fiscal ha perjudicat les autonomies

—La sensació és que Madrid ha fet trampes. 

—Jo fuig dels titulars. Cal ser conscients que l’Estat s’enfrontava a un problema grandíssim. Jo intente comprendre per què va actuar d’una determinada manera. Però, una vegada comprès, no ho compartisc de cap de les maneres. Em sembla que no compleix amb la premissa que l’Estat som tots. Si l’Estat som tots, ho som per a una cosa i per a l’altra. 

—La sensació és que s’ha aprofitat el període de crisi per recentralitzar. 

—El resultat és aquest: que s’ha aprofitat el període de crisi per recentralitzar. Aquest és el resultat financer, al marge de qualsevol valoració política. Per tant, arribada la recuperació, és imprescindible reequilibrar aquest esquema, perquè les comunitats gestionen una part importantíssima de l’Estat de benestar. El 70% de la despesa de l’administració central és Estat de benestar; el 72% de la despesa de les autonomies és Estat de benestar. Per tant, ells tenen una responsabilitat en les pensions, però les autonomies en tenen pel que fa a la sanitat, l’educació i els serveis socials. Pagar les pensions és important, però poder atendre els pacients en l’hospital, també. Si es protegeix una cosa també cal protegir l’altra. I en aquest país s’ha protegit l’Estat de benestar que depenia de l’administració central però no el de les autonomies. Tot plegat respon a una concepció centralista: han protegit el que depèn d’ells però no protegeixen el que depèn d’un altre nivell de govern. 

—Vostè ha parlat de “problemes operatius”, però sembla que caldria parlar de deslleialtat institucional, no?  

—Estem parlant de problemes operatius, perquè hi ha hagut problemes d’aplicació del model. Però darrere d’això hi ha un concepte de lleialtat que, en la realitat, apel·la a les autonomies però l’administració central sembla ignorar. La nostra obligació, com a tècnics, és posar aquesta realitat damunt de la taula. No em sembla que la situació actual siga socialment acceptable perquè al remat parlem del fet que els valencians, els murcians o els balears tenen problemes per prestar els mateixos serveis que tenen els altres. 

—Des de 2002 els valencians han deixat de rebre 14.791 milions d’euros, que han passat a engrossir el deute. Pot haver-hi sanejament de les finances valencianes sense condonació del deute? 

—En aquest àmbit, hi ha molt de camí per fer. Fa un any a favor de la quitança del deute érem dues autonomies: Catalunya i nosaltres. En l’últim comitè tècnic que hem tingut, hi havia sis comunitats que es van posicionar al nostre costat, dues que estaven al nostre costat però discrepaven del criteri del càlcul de la quitança i sis que hi estaven en contra. El que cal fer entendre a la resta és que hi ha una part del deute valencià que és degut a la insuficiència del sistema. En l’actualitat la Comunitat Valenciana gasta un 10% menys que la mitjana i s’endeuta un 30% més que vostè. Calen compensacions, quitances o condonacions, o qualsevol solució imaginativa.

José Antonio Pérez / Miguel Lorenzo

—I d’aquestes solucions possibles, quina és la que més li agrada? 

—A mi m’agrada dir-ne absorció perquè en la meua opinió aquest és un deute que, si l’Estat s’haguera comportat igual com s’ha comportat amb la part de l’Estat de benestar que li correspon a ell, aquest deute autonòmic ara seria deute de l’Estat. Per això parlo d’absorció. Fer efectiva aquesta absorció és tan senzill com afegir una disposició addicional en una llei de pressupostos. 

—Alguns experts consideren que una quitança generaria un problema moral i contravindria la disciplina fiscal de Brussel·les. 

—No vulneraria la disciplina fiscal. Aquesta disciplina fiscal és amb els estats, per tant una transferència d’endeutament des d’un nivell subcentral a un nivell central no modifica la posició de l’Estat membre. Per tant, a Brussel·les li és igual. Pel que fa al risc moral, només puc dir que allò realment immoral és que hi haja comunitats que reben un 20% menys de recursos que la mitjana. 

—El fet que Catalunya s’haja esborrat de la negociació ajuda o perjudica la posició valenciana? 

—Es un handicap difícil de solucionar que Catalunya —que és  el 20% del PIB i la població— no estiga en la taula de debat. Dit això, el que tampoc no pot passar és que el 75% del país haja d’estar a l’espera que se solucione la dinàmica catalana. No és bo que no hi estiguen, però tampoc no és admissible que la resta hàgem d’estar aturats. 

­—Creu que si hi estiguera Catalunya podria reforçar la posició valenciana? 

—En una part sí i en una part no. Sobre la necessitat de dur endavant la reforma i la constatació de la insuficiència, sí; pel que fa a la posició que defensa que els recursos han de ser els mateixos per habitant, no. Perquè ells tenen una posició molt semblant a la de Madrid: les comunitats riques lògicament pensen que la seua aportació a la solidaritat ha de ser menor. 

—La sensació és que les reformes que hi ha hagut fins ara han estat un pedaç. 

—Les reformes fins ara han seguit la inèrcia del traspàs de competències. Aleshores, hi ha hagut reformes, però al final sempre ha quedat com abans, s’ha mantingut l’statu quo. Construir un Estat descentralitzat costa temps i trobar les solucions correctes és complex, però possible. No abordar aquest problema és insostenible. Les tensions territorials cal minimitzar-les i s’està fent tot just el contrari.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.