Costera

Xàtiva, ciutat de ciutats

Ciutat d’aigua, ciutat de les mil fonts; ciutat de papes, bressol dels Borja; ciutat cremada per la ferotge venjança borbònica, ciutat de la dignitat. I això és Xàtiva, una ciutat de ciutats, una ciutat que val la pena explorar lentament per paladejar cada racó de la seua història i del seu patrimoni. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La capital de la Costera ofereix al foraster la imatge líquida d’una població que ha crescut arrapada als pendents grisos, abruptes d’unes serretes, la de Vernissa i la del Castell, i que amb el pas dels segles ha vessat per la plana fèrtil solcada pel riu Cànyoles. I és així, aproximadament. La densa trajectòria d’aquesta vila ha vist com el seu nom era traspassat de civilització en civilització, d’una cultura a una altra. El topònim conserva arrels ibèriques, que els posteriors pobladors van heretar i van modificar per conveniència fonètica. De la Saiti originària a la Saetabis romana, a la Satibat musulmana i a la Xàtiva valenciana.

Al llarg de la història local només un episodi ha truncat l’evolució natural del topònim. Aquest tingué lloc poc després del 12 de juny del 1707 durant la Guerra de Successió, quan la ciutat es rendí a les tropes de Felip V després de resistir dos setges d’una intensitat despietada. El borbó buidà carrers i places, deportà els veïns a terres manxegues i practicà una crema venjativa de la ciutat com mai s’havia vist. L’acció fou la resposta desproporcionada a la resistència que oposaren els xativins, partidaris de l’arxiduc Carles. Des de llavors, els de Xàtiva responen al malnom de socarrats i ostenten un retrat de Felip V cap per avall al Museu de l’Almodí. El borbó esborrà el nom de la ciutat i la rebatejà com a Nueva Colonia de San Felipe, o senzillament San Felipe. El 1811 l’obstinació del diputat xativí Joaquim Llorenç Villanueva aconseguí restituir el nom de Xàtiva, si bé en castellà, a les Corts de Cadis. El 7 de gener de 1980 el Consell va instaurar definitivament la seua forma valenciana.

Museu de l’Almodí. Ubicat a l’antiga llotja del blat, conté el relat complet de la història de Xàtiva.

Xàtiva traspua densitat, solidesa, com succeeix amb algunes ciutats italianes mitjanes que, malgrat la seva mida modesta, contenen en la tranquil·litat urbana un bon pessic d’història. No debades va ser declarada Monument Historicoartístic el 1982. S’hi respira aquesta essència italianitzant als carrers i carrerons, places i placetes. La vila no pot negar ni el seu passat puixant ni la transcendència com a centre d’activitat comercial i agrícola, que es reflecteix en les residències nobles que poblen el carrer Montcada. Cases pairals, amples de façana, finestres ornamentals i arcades, material heràldic i també patis silenciosos ixen al pas del visitant. A un extrem d’aquesta artèria raja la font de la Trinitat. D’estil gòtic i d’estructura octogonal —tota una raresa, vaja— ordena l’espai del mateix nom. A la placeta en qüestió, diminuta, triangular, s’hi aboquen el convent de la Trinitat, avui Arxiu Municipal, que va ser fundat al segle XIII per l’orde dels Trinitaris i del qual només es conserva la portada del segle XVI d’estil gòtic flamíger, i el Palau d’Alarcón, una mansió del segle XVII que acull els Jutjats. 

A l’altre extrem, s’ubica l’església de Sant Francesc. L’edifici, d’estil gòtic cistercenc, formà part del desaparegut convent de Sant Francesc, construït al segle XIV. A banda de la reglamentària tasca espiritual, l’edifici va servir de panteó a la noblesa xativina que col·laborà amb Jaume I i a altres figures notables. Ací jauen, també, parents i ascendents de la insigne nissaga local dels Borja, a la qual el consistori dedica un itinerari turístic pels seus principals escenaris. Abans de prosseguir, submergim-nos, doncs, en la realitat borgiana de la qual Xàtiva presumeix, amb tota la raó, de ser-ne el bressol. 

Encara a l’artèria noble, al número dinou, el Reial Monestir de Santa Clara és gairebé imperceptible als ulls profans. Tan sols una portada gòtica d’estilitzada línia ogival delata la seua presència. L’equipament, al qual s’accedeix també des de la plaça de la Trinitat per una portada del segle XVII, va ser fundat el 1325 per Na Saurina d’Entença, que fou vídua de Roger de Llúria. La institució de monges clarisses va ser presidida per Beatriu de Borja, germana de Roderic, el papa Alexandre VI, i va romandre en funcionament fins a l’any 2001. A principis del nostre segle les monges que hi resistien es traslladaren al convent que l’orde té a Canals. S’endugueren desenes d’obres d’art sacre, entre les quals viatjaren una taula del pintor renaixentista Juan de Juanes, la mare de Déu de Loreto i un calze de Violant d’Aragó, del 1425.  

El carrer de Sant Pere és estret, no tant com el de l’Embut o el de Riberes, que hi desemboquen. Flanquejat per cases baixes, de poble, de planta baixa i dues altures, el pas d’un vehicle deixa l’espai mínim per al pas del passejant. Al final del carrer, hi ha la plaça del mateix nom. La confluència d’ambdós espais l’ocupa la parròquia de Sant Pere. És una de les més antigues de la ciutat i esdevingué focus de cristiandat al barri del Mercat. Degué ubicar-se als espais d’una antiga mesquita, que es reconvertí amb l’arribada de Jaume I sota l’advocació de sant Pere. L’estructura, senzilla, gòtica, sòbria, conserva en la façana del carrer de Sant Pere els arcs ogivals d’origen medieval. El temple fou objecte d’intervencions després de l’incendi del borbó. Els afegits de caràcter barroc en modificaren l’estructura i el carregaren d’ornament. A l’església que ens ocupa va ser batejat el 1432 Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI.

El seu oncle, Alfons de Borja, que seria el papa Calixt III, va rebre el baptisme a la col·legiata de Santa Maria. Tot i no haver aconseguit la categoria de seu episcopal, els xativins empren aquesta denominació. La Seu fa evident que es tracta del temple principal de la vila. L’edifici, de proporcions catedralícies, es va iniciar a les darreries del segle XVI, tot i que la finalització de les obres es va fer esperar quatre-cents anys. L’esforç constructiu responia a un esperat cop d’efecte, que no arribà mai, per tal de recuperar l’antic bisbat de Xàtiva. De les tres portes, la més antiga és la coneguda com la del Mercat. D’estil renaixentista, contrasta amb la recargolada i barroca porta dels Escalons. L’entrada principal, acompanyada del campanar, el segon més alt del País Valencià, llueix dues escultures de bronze de Calixt III i Alexandre VI. No deixeu d’enfilar els 180 graons del campanar per obtenir una panoràmica inigualable de la vila ni de visitar el Museu de la col·legiata, que conté els principals tresors de la Seu: una col·lecció important d’art sacre amb peces de pintura gòtica, com els retaules atribuïts al valencià Jacomart, i destacades mostres d’orfebreria relacionades amb la litúrgia i els papes Borja. Al temple, hi trobareu un ric llegat borgià, que es resumeix entre d’altres amb el calze de Calixt III, el retaule de Santa Anna, obra clau de transició goticorenaixentista, encomanat per aquest mateix papa al pintor Jacomart, o la Custòdia Major, que Alexandre VI donà a la col·legiata i que cada any fa acte de presència a la processó del Corpus.

Col·legiata de Santa Maria. A l’entrada, els dos papes Borja, Calixt III i Alexandre VI, donen la benvinguda al visitant.

Enfront de l’entrada principal de la Seu, es troba l’Hospital Reial. D’arquitectura majestuosa, la façana dibuixa un joc compositiu de refinadíssima solució, on es fusiona el traç renaixentista amb una porta lateral d’estil gòtic flamíger. L’hospital va ser fundat el 1244 per Jaume I, tot i que amb el pas dels segles i l’afluència de pelegrins va experimentar reformes i ampliacions.

El campanar de la col·legiata de Santa Maria és el segon més alt del País Valencià.

Acabem la ruta per la Xàtiva dels Borja atansant-nos a la casa natalícia d’Alexandre VI, on el 1378 ja vivia la família. De la casa original, tan sols se’n conserva la façana i un arc de columnes jòniques a l’interior. A la plaça on s’ubica l’edifici i que, com no podia ser d’una altra manera, està dedicada a l’esmentat papa, trobareu la font reial d’Aldomar, que atorga harmonia i equilibri a l’espai públic.

Hospital Reial. Un edifici renaixentista, que combina les línies clàssiques amb la porta lateral d’estil gòtic flamíger.

 

Mil fonts i un castell

L’omnipresència de l’aigua en la trama urbana han fet que Xàtiva s’haja guanyat el qualificatiu de “la ciutat de les mil fonts”. Podreu realitzar una ruta refrescant a través de les seues fonts, que us permetrà copsar la relació que la vila ha mantingut amb l’aigua des de l’època islàmica. Als canals d’aigua potable s’hi afegeix una xifra ingent de dolls, que donen idea de la riquesa de la vila en aquesta matèria: al segle XVII se’n comptabilitzaven més de nou-cents, entre fonts reials, públiques i particulars. Una de les més impressionants, a banda de les ja citades al llarg d’aquestes ratlles, és la font dels vint-i-cinc dolls, construïda en substitució de l’abeurador situat a l’exterior del portal de Cocentaina. De fonts reials, cal comptabilitzar-ne sis: a les ja citades de la Trinitat, de Sant Francesc i d’Aldomar, s’hi afegeixen la de la plaça de la Roca —on degué existir una font des del 1422, tot i que l’actual data de mitjan segle XIX—, la del Lleó i la dels Peixos de la plaça del Trinquet, dissenyada per a una hidratació conjunta d’animals i humans.

Xàtiva, ciutat de les mil fonts. Font reial de Sant Francesc, un dels exemples més representatius de les fonts que omplen els carrers de la vila.

No podrem marxar de Xàtiva sense visitar el castell i la seua imponent muralla, que donen caràcter a la silueta urbana de la vila. L’excursió és costeruda, breu i intensa, si es fa a peu. Un camí d’asfalt serpenteja el pendent fins a l’entrada del conjunt monumental. Allà dalt, el conjunt militar corona les serres del Castell i de Vernissa, escarpadíssimes, de calcari esmolat. 

Superats els primers pendents, surt al pas l’església de Sant Feliu. Queda un xic enretirada de la ciutat i amb una altura que li permet gaudir d’una panoràmica de la ciutat i la plana. És la més antiga de Xàtiva, de poc més de mitjan segle XIII. S’erigí sobre una basílica visigoda i, per funcionalitat i rapidesa, s’hi emprà encara el sobri estil romànic.

Vista de l'ermita de Sant Josep.

Ara sí. Ja al castell, la sòlida estructura militar no deixa cap mena de dubte que Xàtiva tingué un paper geoestratègic de primer ordre des de temps d’ibers, romans, cartaginesos, musulmans i posteriorment com a control de pas entre Castella i el Regne de València. Fou, igualment, plaça forta durant la Guerra de les Germanies i, evidentment, durant la de Successió. Les cel·les funcionaren com a presidi de condemnats il·lustres, de Jaume d’Urgell al duc de Calàbria, entre d’altres.

El Castell. Al capdamunt de les serres del Castell i Vernissa, la imponent estructura militar proporciona la millor imatge aèria sobre la vila i la comarca.

De fet, el castell no és un sinó dos, el Major i el Menor. El Menor, el més antic, d’origen ibèric i romà, se situa a Llevant, ben a prop de la penya Roja, desafiant-hi vertiginosament les cingleres. A Ponent s’orienta el Major, d’època medieval, més espaiós i amb un paper cabdal de control en el trànsit entre Castella i el Regne de València. D’un a l’altre, la llarga muralla cus el llom de la muntanya amb innombrables merlets i torres que atorguen ritme al conjunt. Als seus peus, la ciutat medieval. 

El castell de Xàtiva és un compendi bigarrat de períodes històrics i un microcosmos gairebé autosuficient, el qual imaginem que degué ser capaç de resistir els embats més cruents. Un cop travessada la porta ferrissa, que dona entrada al conjunt, hi trobarem de tot: aljubs, cel·les, una capella construïda per la reina Maria de Castella, on, suposadament, es conserven les despulles de Jaume II, el darrer comte d’Urgell, que passà els seus darrers dies empresonat al Castell Major. Completen el complex una plaça d’armes, portes d’entrada i l’anomenada porta de Socors, que s’obre sobre la vall de Bisquert. Des de la fortalesa estant, el panorama és sublim: Xàtiva, la seua horta, la comarca de la Costera i més al Nord, la de la Ribera componen una tela que es fixa a perpetuïtat en la retina del visitant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.