Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927 - València, 1999), per a bé i per a mal, serà per sempre l’autora de Matèria de Bretanya, un llibre deliciós de memòries infantils localitzades a Altea (la Marina Baixa), en el període anterior a la Guerra Civil, que ha captivat milers de lectors de diferents generacions per la poètica precisió de la seua prosa i per un relat de relats que connecten amb un temps i un espai concrets. Un volum reeditat una dotzena d’ocasions i que ara torna a aparèixer amb un nou pròleg, obra de Josepa Cucó i Giner, que complementa el prefaci original de Pere Maria Orts.
Matèria de Bretanya és fruit d’unes circumstàncies i d’un entorn molt concret. Nascuda en un entorn burgès i benestant, després d’una breu estada a Madrid i Barcelona, la família s’instal·la entre València i Altea. El tracte amb la població costanera de la Marina ho és també amb la llengua, amb les arrels i la influència del seu avi, Francesc Martínez i Martínez, folklorista, erudit, degà del Centre de Cultura de València i membre de Lo Rat Penat. Llicenciada en filosofia i lletres, Sánchez-Cutillas fou autora de diversos estudis al voltant de la correspondència de Pere el Cerimoniós o del poeta satíric del segle XV Jaume Gassull. I orientà en un primer estadi les seues pulsions creatives cap a la poesia, amb llibres com ara Un món rebel (1964) o Conjugació en primera persona (1969), que li obriren camí en l’escena literària del País Valencià dels anys 60 i 70. Una obra poètica, com recordava en el moment de la seua mort el poeta Jaume Pérez Montaner “molt més coherent i unitària del que ens podria indicar una lectura apressada”. Una creació “independent”, al marge d’escoles i generacions, “guiada sobretot per l’exigència de ser sincera amb ella mateixa en tant que escriptora i en tant que dona”, apuntava Montaner.
Una figura bohèmia, de llavis pintats fora dels marges i una perenne cigarreta a la comissura, com la recorden alguns dels seus coetanis. “Una persona molt singular que no quadrava en la societat valenciana d’aleshores. Era molt heterodoxa dintre de la seua classe social, una dona amb un savoir faire que no tenien la gran majoria d’escriptors valencians”, rememora l’editor Eliseu Climent. Una dona que es féu un nom a la València literària per aquella supernova refulgent que fou Matèria de Bretanya, un llibre de records marcat per un estil i un maneig lingüístic modèlics, “una delícia i una lliçó de saber fer en un conreu perfecte de la nostra llengua”, escrivia Orts en el pròleg del 1976. “El tractament del tema ho mereixia, perquè aquell poble, aquella contrada, conserva un orgull i una valencianitat absoluta en el ser, en el pensar i, sobretot, en l’idioma”, prosseguia.
Més recentment, l’estudiós Enric Balaguer, també a propòsit de la mort de Sánchez-Cutillas, deia que Matèria de Bretanya “continua sent per a mi una joia perquè escriu amb una calidesa extraordinària i amb una sintaxi que fa del polisíndeton una corda per extraure els records de la memòria i reproduir el relat infantil”. “Una part de l’encert de l’obra crec que prové de la bona combinació dels ingredients propis dels llibres de memòries, de l’autobiografia i, en alguna mesura, del relat. I en la llengua emprada, amarada d’oralitat, que més que llegir-la, l’escoltem”, reblava.
Un text que, com explica Josepa Cucó en el nou pròleg, destil·la “el coneixement i l’estima que denota pel seu petit país, en aquest cas per Altea, un territori i un lloc que en sentida metonímia intuïm que representa el País Valencià”. Un llibre creuat d’una “etnografia riquíssima, delicada, minuciosa, reblida de detalls i de coses petites, amb la sensibilitat sempre a flor de pell”. Un intent de “rescatar, salvar de l’oblit, tot un món d’éssers i de coses viscudes”, deia l’autora. Valoracions que s’entenen molt millor en endinsar-se en aquest text emblemàtic del qual hem rescatat, a tall de petits glops, alguns dels fragments més significatius. Un passeig per aquella Matèria de Bretanya que acabava connectant (per això el títol) els records d’infantesa amb els mites artúrics de Lancelot i Perceval. El rei Artús, la reina Ginebra i el Sant Graal amb el paisatge de la Marina. Passeu i llegiu.
Ideologia i història
“El meu avi resava el rosari a sa casa, a soles i sense donar la llanda a ningú. Jo no sabia si ell era republicà, perquè encara que érem en l’època de la República jo en coneixia molt pocs, de republicans, i sentia com les senyores es planyien per aquell rei tan simpàtic i tan espanyol que se n’havia hagut d’anar d’aquella manera (...) recorde que malgrat i no saber si ell era republicà, el sentia malparlar dels Borbons i deia que havien estat fatídics per a la nostra història. Per això a ciutat, a sa casa, tenia un retrat d’un d’ells, que li dien Felip d’Anjou, i, com que es veu que havia estat el més bord de tots, el tenia penjat cap per avall (...)”. Una acotació: Carmelina Sánchez-Cutillas revelaria que una de les persones que visità aquella casa en els anys 30 fou Carlos Sarthou, qui seria més endavant cronista oficial de Xàtiva i artífex del quadre penjat cap per avall de Felip V al museu xativí. L’escriptora no tenia cap dubte d’on procedia aquella inspiració.
Etnografia poètica
“L’estiu era com els partits de llargues que jugaven els homes els diumenges al carrer Fondo; pilota ve pilota t’envie. I les pilotes eren la gent que carregava els muls amb les eines més necessàries i les màrfegues de pellorfes de dacsa seques, que et ficaves al llit i feien ric rac, com si tots els ratolins del món correguessen per damunt de totes les pellorfes seques de dacsa del món. I l’estiu era al carrer Fondo per on venien les pilotes i se n’anaven. I la partida de llargues era la vida que vivíem a l’estiu, perquè la calor ens portava agafats de les mans seues i les mans de la calor eren fetes de cel blau i de sol fort i de dies llargs i de clarors de nit tèbia”.
Somnis rebels d’infantesa
En el capítol “Els contrabandistes”, l’escriptora parla d’un personatge, “el marit de la senyora Teresa”, un contrabandista local, que dóna peu a un dels moments més deliciosos del llibre. “(...) Però les nits de lluna plena no es podia fer contraban perquè el contraban necessita foscor. També necessitava silenci (...) Però devia ser força apassionant, això de viure de dia com un mariner que aplega de la sardinalera, o com un llaurador que ve de cavar el seu bancal, i en venir la nit convertir-se en contrabandista. Jo no sabia si les dones serien admeses però desitjava més que tot el del món arribar-hi. I per assajar-nos per a quan poguéssem entrar en la colla del contraban espiàvem els carrabiners i els seguíem; ells caminant vora mar i nosaltres arrossegant-nos per entre els canyars, i crec que en comptes de semblar espies semblaríem cadells de gos coniller”.
Anar a fer alga
“En altres bandes fan els jaços on han de jaure els animals amb palla de blat, però al meu poble els posaven per a eixuts unes bones cabassades d’alga. Per això, quan bufava el vent llevant, que trau l’alga de la mar, s’omplia la platja d’homes i de xicons que arreplegaven tota la que podien (...) A mi m’agradava molt més l’alga que no la palla, perquè la palla ens donava picor a tots els xiquets quan ens rebolcàvem per damunt, i l’alga no picava gens i a més estava calenta a l’hivern i fresca a l’estiu, com si encara esitgués banayada de la mar, i feia olor de mar, i era com si fóssem dins un vaixell i aquest vaixell s’hagués aturat a la mar que hom deia dels Sargassos, i pensàvem que ja per sempre més viuríem presoners de l’aigua adormida i de les plantes. I era bonic això”.
Els rellotges dels rics
“Els rellotges de les cases dels senyors rics eren un marc de fusta pintada de negre també. I aquest marc era molt ample i feia ones i estava ple de trossets de nacre brillós (...) I els trossets de nacre escampats semblaven estels que en compte de fer la volta del cel feien la sembrada lluminosa del marc. I la veu d’aquells rellotges primers i la d’aquests, era veu de rellotge tan... tan... tan...”.
Els personatges
“La tia Agnamaria (...) Era baixeta i rodona sense ser grossa. Diu que havia estat molt bonica, i ara tenia la cara de la mateixa color dels cigrons, però dels cigrons quan encara no els han posats les dones a remullar per tal d’amanir el putxero de Nadal o el putxero de malalt. I el nas de la tia Agnamaria i la boqueta també eren de cigró. Sempre vestia de negre, com totes les altres dones velles del poble, i duia faldilles amples i cosset de mànegues llargues i mantellet de pel de cabra a l’estiu i de llana en venir l’hivern, i al cap un mocador de seda negra lligat al coll per sobre la gola”.
La pubertat i el paisatge
“I els cossos dels xicons s’estiraven lentament, i en les xiquetes anava prenent forma el pit, els dos pinyonets de les mamelles, i sempre caminàvem un xic vinclades per tal d’amagar-les un poc sota els plecs del vestit, car ens feia vergonya. I quan jo era a soles em mirava a l’espill de la meua cambra, i sempre em venien al cap els cimalls d’Aitana i els cimalls del Puigcampana, que de lluny també semblaven mamelletes de muntanya”. •