Els crítics

La Sixena lleidatana com mai no ens l’havien explicada

El periodista ilerdenc Francesc Canosa és l’autor d’un assaig en què explica la història catalana del monestir de Sixena. Conegut pels plets sobre les seues obres, aquest santuari ha esdevingut un dels símbols de l’anticatalanisme pregonat des de l’Aragó i induït, segons demostra l’autor, des d’altres llocs de l’Estat. Tot un exemple de com s’intenta enfrontar, 

amb èxit, els territoris que un dia van formar 

l’antiga Corona catalanoaragonesa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant llargs períodes de la història, el bisbat de Lleida abastava territoris que superaven la Franja de Ponent. A mitjan anys noranta, però, la intenció política es va disfressar —una vegada més— de providència divina. La Franja era segregada del seu àmbit religiós històric. I, fins i tot, se’l mirava d’enfrontar. “La nueva diócesis nos dará la tranquilidad de no sentirnos presionados por una cultura ajena a la nuestra; con el decreto de segregación no hay hábito ni vencedores ni vencidos, como pretenden hacernos creer los defensores de los ‘països catalans’; Lérida, por su progresiva y radical catalanización, ha dejado de ser la ‘casa común’”. Aquest text es podia llegir en un full repartit a l’església de Montsó el 1995.

Potser aquest episodi és el més cridaner pel que fa al to de les declaracions polítiques de l’Església. Un to d’explosió, de criminalització. De guerra. Una maniobra per desprestigiar el verdader paper de l’Església lleidatana amb Sixena. Amb el monestir i amb la resistència d’unes obres que han estat motiu de batalla mediàtica de màxim nivell. Amb un culpable fabricat, segons Francesc Canosa. Parlem de Catalunya, en aquest cas representada per l’antiga diòcesi de Lleida, la de “testimonis més antics”, “almenys des dels segles IV i V”, quan “s’endinsà fins ben enllà, fins el que són les províncies modernes aragoneses d’Osca i Saragossa”.

Francesc Canosa, amb un estil singular, com de suspens, amb un relat angoixant que li ix de dins, explica la història de tot plegat en Sixena: La croada de la memòria, publicat per Fonoll. Ho fa amb referències històriques plasmades en una extensa bibliografia. Serveixen, per exemple, per rescatar protagonistes anònims com ara Josep Meseguer i Costa, bisbe de Lleida que manà construir el Museu Diocesà que serviria com a “espai perquè totes les obres que s’estaven robant, venent il·legalment, perdent, esmicolant” i “degradant” “de les parròquies i esglésies de l’extens bisbat de Lleida tinguin una casa per viure. I per créixer”. Va ser ell qui va atendre, segons explica Canosa, les necessitats d’una Sixena empobrida i arruïnada que es refugiava en l’interès de Meseguer perquè es mantinguera viva, garantint la manutenció del monestir des de Lleida. O Francisco Navarro, pintor lleidatà que, tal com referenciava el diari La Crónica d’Osca el 1886, es dedicava a restaurar el saló de les priores del monestir, enviat pel bisbe de Lleida durant el període espanyol de la desamortització, que va suposar una “aniquilació artística”. O Salvador Roca, qui salvà el patrimoni de Ponent durant la Guerra Civil, quan els establiments religiosos eren incendiats o ocupats pels més exaltats del bàndol republicà.

La teranyina judicial en què es va submergir l’afer de Sixena ha vinculat el cas a una sèrie de fets passats que, segons l’autor, s’han explicat a mitges i de manera interessada. És curiós, tal com narra, que la catalogació del monestir el 1923 com a monument nacional no impedia que els béns i objectes pogueren ser venuts al bisbat de Lleida, tal com ho van ser, per necessitat de les religioses que l’habitaven. Més endavant, el 2015, la jutgessa acaba decretant pel seu compte que la declaració de monument nacional es va fer precisament “per evitar la venda dels béns”, malgrat que en cap part de la declaració figurara això, ni tan sols de manera col·lateral.

El canvi de relat és fonamental per capgirar la història. La història dels catalans cremant el monestir a inicis de la guerra i d’uns altres catalans aprofitant la desfeta per furtar les obres d’art. “Sobre el 21 de julio de 1936 llegaron varios camiones con milicianos procedentes de Cataluña”, deia un testimoni en el judici de 2016, culpabilitzant els catalans malgrat que, tal com documenta Canosa, els milicians del poble mai no assenyalaren els catalans en cap interrogatori a inicis dels quaranta, en els moments més recents de la dictadura. O les càrregues contra Josep Gudiol, salvador d’art en aquells temps, a les ordres del conseller de Cultura Ventura Gassol. Tot quan, tal com referencia el mateix autor, Aragó només sembla reclamar les obres de Sixena que resten a Catalunya. Toledo i Madrid també en tenen i gaudeixen de l’exhibició plàcida d’aquest patrimoni.

Sixena, que acollí a inicis del XV la presó de la comtessa d’Urgell, Margarida de Montferrat, derrotada pels Trastàmara, esdevindria un símbol, com la mateixa imposició d’aquesta dinastia, de l’esdevenir de la Corona catalanoaragonesa. Una corona cada cop més castellana pel que fa als seus mandataris i que tindria, també en Sixena, a inicis del XXI, el símbol d’un divorci entre les dues parts més importants d’aquell regne. Un divorci induït, com s’ha dit. Polític, com tots els divorcis territorials, però disfressat de divinitat.

Sixena: la croada de la memòria
Francesc Canosa Farran

Fonoll, Juneda, 2018
Assaig 
271 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.