Música

Pau Riba: les muntanyes russes del pare del rock català

L’estiu passat, Pau Riba va celebrar el seu setantè aniversari, amb més de cinquanta anys dedicats a la música. La seva ha estat una trajectòria personal, irregular en la seva pròpia coherència. Pere Camps, director del festival Barnasants, deia en el concert que Pau Riba fa fer aquest estiu al festival Camallera Cançó d’Autor, que Pau Riba “és un dels grans, un dels més grans”. La seva música ho palesa. El disc ‘Dioptria’ i el llibre ‘Pau Riba en 20 cançons’, que es publicaran de manera imminent, recopilen aquest llegat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pau Riba és, efectivament, un dels compositors més importants de la música catalana i alguns dels seus temes han deixat de ser propis per passar a formar part de l’imaginari col·lectiu. Pau és un “treballador de la cançó” que ens ha deixat temes memorables com “Noia de porcellana”, “Taxista”, “L’home estàtic”, “La flor del taronger”, “La meva pinta” i tantes altres. Les seves cançons es mouen entre la revolta contra el sistema establert i la bellesa dels sentiments. A la manera del seu admirat Bob Dylan, lletra i música són indissociables, tant que costaria de dir on acaba el poeta i on comença el músic. 

Va ser el màgic any de 1967 que Pau Riba publica el seu primer disc. Era un EP de tres cançons amb “Taxista” com a tema principal. Contràriament a molts dels integrants del moviment de la Cançó, les seves influències no es trobaven en el món de la chanson francesa sinó a l’altre costat de l’Atlàntic, amb el folk tradicional que Bob Dylan desenvoluparia fins a portar-lo al rock. Com Dylan, Pau Riba també cantava que els temps estaven canviant i feia una inèdita crítica al sistema, més enllà de la crítica a la situació política que es vivia en aquell temps a l’Estat. A “Taxista”, el Pau Riba més rebel i contestatari, denuncia com la industrialització dels anys 60 podia comportar una pèrdua de llocs de treball, un “incipient problema de l’atur —que encara no tenia nom i dels aturats en deien plegats de mans”. I aquesta línia de denúncia del sistema i de les seves institucions, com la família, la religió, l’estructura social, ha marcat la seva trajectòria musical i en molts casos vital a partir d’aquell moment.

D’Els Setze Jutges al Grup de Folk

Semblava lògic que un jove músic com Pau Riba s’integrés al col·lectiu d’Els Setze Jutges, però va ser rebutjat. Les raons eren més o menys clares. Lluís Serrahima va dir que “tenia veu de regadora”; mentre que Josep Maria Espinàs, més precís, diria que Pau Riba “volia fer una cançó diferent. Es basava en el folk [...] aquí sí que hi havia una diferència”, i ho contraposava amb el perfil que marcaven els Jutges: “uns senyors com a la francesa, que feien cançons i que les cantaven”. Més tard Pau Riba ho resumiria a la seva manera: “He arribat a la conclusió que era: una, perquè duia melena i, dues, perquè duia uns pantalons de color vermell”, el dia de l’audició. Ras i curt. De fet, les seves arrels més vinculades al folk i al rock hi tindrien bastant a veure, en aquella decisió; Pau s’allunyava del perfil del grup.

Però a banda dels Jutges, grups de joves cantautors es van trobar i agrupar i van aparèixer noves propostes com el Grup de Folk, que, tot i tenir una curta trajectòria, va deixar un forta empremta en el món musical català. Riba no era l’únic a reivindicar les arrels del folk. Altres músics inquiets i amb interès per la música d’arrel tradicional van confluir en aquell col·lectiu: Pau Riba en va ser un dels membres fundadors i més actius, amb companys de viatge com Jaume Arnella, Albert i Jordi Batiste, Maria del Mar Bonet, Eduard Estivill, Ovidi Montllor, Jordi Pujol Cortès —amb qui formaria també el duet Pau i Jordi i publicaria un parell de singles—, Jaume Sisa i, el més tard editor, Jaume Vallcorba. Coetanis de l’esperit del 68, no només eren antifranquistes —clar—, i cantaven i reivindicaven la seva llengua, sinó que també caldria definir-los com a antisistema i contraris a certes estructures com la societat de consum, la religió o la família patriarcal com a forma repressiva d’organització. El moment estel·lar va ser el concert del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, on el 23 de maig de 1968 es va organitzar un concert al carrer, fidels a l’esperit del grup, un concert que repetirien cinquanta anys després, el 27 de maig de 2018, quan els antics membres del Grup de Folk es van retrobar al mateix lloc. 

Pau Riba / Jordi Play

Després de publicar tres discos senzills i el llibre Poemes i cançons, que prologa Raimon, Pau encara el que serà el seu primer llarga durada, que estava destinat a marcar una pàgina important a la història de la música. Dioptria és un disc que Pau pretenia que fos un doble elapé, en què cada disc representava una part femenina i una altra de masculina en les composicions. Per imperatius discogràfics es va publicar en dos volums separats els anys 1970 i 1971, tot i que sempre han estat considerats com una sola obra, i així es va reeditar el 1978 en format elapé i el 2006 en CD. Dioptria és un disc vital i vigorós, un tot complementari malgrat que les dues parts van ser enregistrades amb dos grups de músics diferents, el primer amb OM, el grup de Toti Soler i el segon amb membres de Música Dispersa. Un disc de rock i psicodèlia alhora poètic i evocador, que conté alguns dels seus temes més reconeguts com “Noia de porcellana”, “Ars eròtica”, “Cançó 7ª en colors”, “L’home estàtic”, una nova versió de “Taxista” o “Simfonia Nº 3 (d’un temps, d’uns botons)”. Dioptria està considerat el disc inicial i el més importat del rock català, segons la revista Enderrock, i, encara, en una de les emissores musicals de radio més prestigioses dels Estats Units, WFMU, el discjòquei Scott Williams deia que Dioptria “és una peça llegendària del folk psicodèlic europeu”.

Tanmateix, la publicació del disc no va estar exempta de polèmica, com corresponia a la fama d’enfant terrible que s’anava construint Pau Riba. D’una banda, al text que acompanyava el disc, Pau, en la seva faceta més irreverent i provocadora, passava comptes amb la cultureta del país i, fins i tot, amb la seva literària família (els seus avis eren, d’una banda els poetes Clementina Arderiu i Carles Riba, i de l’altra, el polític, pedagog i traductor Pau Romeva). Deia que vivia en un “món petit i mesquí” i anunciava que marxava i “deixo aquesta covarda vella tan salvatge terra”. Tan impactant va ser la cosa que la discogràfica Concèntric es va sentir en l’obligació d’incloure, per la seva part, un altre text en què manifestava la seva disconformitat amb les paraules de Riba. 

Per una altra part, Pau volia presentar el disc en un concert al Palau de la Música, però la direcció de l’emblemàtic equipament no li va cedir el local. Com a resposta, els va fer arribar una “botifarra catalana dins una caixa d’orquídies llaçada amb les quatre barres” a través del seu amic Jaume Sisa

 

Formentera

Just després de la publicació del segon Dioptria, Pau fa les maletes i marxa a Formentera, illa que ja havia visitat l’estiu de 1969, entre els enregistraments dels dos Dioptries, en un viatge que podríem definir com a lisèrgic, ja que la idea era tastar l’LSD. L’illa, l’ambient i la gent el van captivar i amb la seva dona Mercè Pastor s’instal·laran en una casa de pedra seca a la Mola on s’estaran fins a l’any 1975. A Formentera naixeran els seus fills Pauet i Caïm i viuran en comunió amb la natura i en una pau només alterada per la visita ocasional d’amics com el cineasta Joaquim Jordà, el cantant Manel Joseph, que van deixar constància documental d’aquelles visites, i tants altres. Aquells anys van ser fructífers a nivell compositiu i moltes de les cançons i poemes que va escriure en aquell època es van incorporar a discos posteriors, mentre que d’altres han romàs inèdites encara a hores d’ara.

En aquell idíl·lic entorn Pau prepara el disc Jo, la donya i el gripau, en el qual la donya és la seva dona Mercè i el gripau el seu fill Pauet acabat de néixer. En l’enregistrament hi participen Toti Soler (“gran amic, gairebé parent, amb el qual he col·laborat una vegada i una altra”), el seu germà Jordi Soler i el germà de Pau, Xavier Riba al violí, amb el mític Mario Pacheco a la producció. L’enregistren a l’aire lliure, de manera casolana, amb un senzill magnetòfon Nagra, lluny de l’artificiositat de l’estudi. El resultat és un disc fresc, vital, un disc senzill de temes dedicats al naixement del seu fill, una manera de benvinguda, basat en cançons infantils que enllacaven amb la tradició de la popular: “La meva pretensió era fer això que en diuen folk psicodèlic però autòcton”, recorda Pau Riba. Un disc de gran bellesa amb temes com “La marramua”, “Mel” o “Donya Mixeires”. 

Pau Riba / Jordi Play

 

Retorn a ritme de rock

El retorn de Formentera es va produir el 1975, amb un plantejament musical radicalment diferent. Mentre a Barcelona el rock laietà es trobava en el seu punt més àlgid, Pau posa la mirada en València i la incipient escena roquera que s’hi viu, al voltant de figures com la d’Eduardo Bort o Carles Pastor Sefer, i també amb el seu amic Xavier Mariscal, i fitxa per al segell madrileny Movieplay que dirigia Gonzalo García Pelayo, amb qui enregistra un disc enèrgic com Electròccid àcid alquimísitc xoc, l’any 1975, que inclou “Es fa llarg, es fa llarg esperar” —que Maria del Mar Bonet va incorporar al seu repertori en una versió més íntima. 

La trajectòria de Pau Riba pren una nova dimensió. La seva presència als escenaris de la resta de l’Estat és constant, així com la seva presència als mitjans de comunicació, que el comparen a les grans estrelles del rock internacional i que destaquen, també, la seva vessant d’enfant terrible i provocador que acumula incidents. La discogràfica suspèn els enregistraments del disc Licors, un cop el músic ha esgotat el pressupost disponible i només havia enregistrat les bases del disc, que ha d’acabar a Deià, als estudis de Daevid Allen, els Banana Moon Observatory. Tanmateix, la participació de Pau Riba al Canet Rock de l’any 1975 passarà a la història de les grans actuacions en directe. La seva actuació vestit amb unes malles, mitjons llargs negres i vambes blanques, interpretant el tema “Licors” durant més d’onze minuts salvatges no va deixar ningú indiferent. L’any 1977 repetiria actuació estel·lar. Era el Pau Riba més estrambòtic i més estrella del rock, que més que concerts fa espectacles on pot practicar els transvestisme i fer striptease o aparèixer a l’escenari vestit de ballarina o pubilla. Però la vida de rock star li passa factura i l’any 1979 inicia un retir a Cadaqués per recuperar-se d’una hepatitis i deixar les drogues. La seva crisi personal i creativa es plasmarà, però, en un disc excepcional, Amarga Crisi, dedicat a les seves darreres parelles Marga i Cris (el nom del disc cal començar a llegir-lo a partir de la sisena lletra). El disc s’enregistra als espectaculars estudis Ibiza Sound, amb l’enginyer Brian Humphries (que havia treballat, entre d’altres, amb Pink Floyd) i amb músics de luxe com Toti Soler, Max Sunyer, Jordi Clua i Ezekiel Guillem Saki. Aquest disc marcarà també un punt d’inflexió en la carrera de Pau Riba, amb una certa crisi creativa de maduresa i una diversificació dels seus interessos creatius. Pau Riba es reinventa, o més ben dit, desenvolupa plenament altres inquietuds al marge de la música: fa d’actor, columnista periodístic —El Noticiero Universal, La Vanguardia—, i fins i tot d’assessor cultural a la Conselleria de Cultura. I també es dedica a l’escriptura, cosa que, evidentment, no havia deixat de fer mai. També cal destacar la seva faceta d’actor i la participació en diversos programes de televisió.

 

Treballador incansable

El disc Transnarcís serà una síntesi de les seves inquietuds d’aquell moment. El projecte neix com un espectacle amb pretensió teatral, presentat al festival GREC de Barcelona de 1985 i culmina amb una obra d’artista, un disc-objecte de cobertes transparents que conté la música en dos discos i els textos del monòleg poètic, acompanyats d’unes ampolletes amb essències de flors i l’elixir de la llarga vida. Uns textos i unes cançons de gran bellesa poètica i musical en el qual aprofita l’ocasió per fer un descarnat relat personal sobre la Cançó i els seus protagonistes, els mateixos que li van vetar l’entrada als Setze Jutges.

 A nivell musical, però, els temps havien canviat. La recuperació de les institucions d’autogovern va provocar també un cert decandiment del món dels cantautors, que, d’altra banda, no van tenir el suport decidit de les administracions públiques. No serà fins el 1993 que un jove ídol musical com Pep Sala li produirà Disc dur, que pretenia ser el retorn de Pau Riba i la seva connexió amb les joves generacions. Al disc hi col·laboren músics com Kiko Veneno, Raimundo Amador i Juan Perro, que manifesten l’admiració i la importància que Pau ha tingut en l’escenari musical estatal. Però, a partir d’aquell moment, Pau decideix decantar-se pel control total de la seva producció musical i la seva carrera. Són nombrosos els espectacles que el mantenen a peu d’escenari i iniciatives musicals com el disc Cosmossoma, de 1993, amb els seus fills Caïm i Pauet, que formarien el grup Pastora, i que l’introdueixen en la música més electrònica.

Pau Riba / Jordi Play

El cert es que Pau Riba s’ha reinventat a cada disc. Ell mateix ha dit que no ha sabut o pogut mantenir aquella fórmula d’èxit que es va repetint amb cada nou elapé. Cada producció és un món diferent en ell mateix i, en molts casos, es situa en l’extrem oposat del seu disc anterior, amb aquella voluntat de no mirar mai al passat i sempre al futur. De manera puntual, i sempre damunt un escenari, Pau ha anat publicant discos amb cadència irregular. El darrers anys Pau Riba ha treballat en la reedició d’alguns dels seus discos clàssics (està a punt d’aparèixer una reedició de Dioptria), i algunes col·laboracions com el disc Mosques de colors signat per Pau i Pascal Comelade

Hi ha molts Pau Riba en Pau Riba: el dissenyador de portades de disc, el poeta, el cantautor, el roquer, l’escriptor, el periodista, l’actor, el creador i agitador cultural... Incisiu i provocador, inconformista i potser insatisfet, ha conduït el seu destí al marge de modes i opinions predeterminades o, precisament, amb la voluntat de crear ell les modes i esdevenir un referent. En tot cas, és un excel·lent creador. Impossible diferenciar el poeta del músic. És un poeta que s’expressa a través de la música; però és també un músic excel·lent que ha esdevingut el pare del rock català, que no és poc. Ha sabut connectar amb successives generacions de públic i músics, que l’admiren i li reten tribut. 

Preguntat sobre com veu el conjunt de la seva obra quan mira enrere, Pau és franc: “Com les muntanyes russes, molt desigual, amb no pocs encerts però amb més desencerts que encerts. Però, repassant coses, veig que Déu n’hi do com de creatiu i bon poeta que era, inclús tenint en compte totes les lletres que m’han quedat per musicar”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.