Turisme Cultural

La Garrotxa, paisatges l’oli

Què posseeixen els paisatges de la Garrotxa que fan d’aquesta terra un espai màgic? L’escola olotina de pintura confirma que la Garrotxa és especial. Visiteu el Museu de la Garrotxa per descobrir les col·leccions més representatives d’aquest grup pictòric, o perdeu-vos pels mil i un camis de la comarca a la recerca del patrimoni més discret, com l’ermita de Santa Margarida dins el cràter del volcà homònim, o els poblets d’Oix i Beget, aïllats entre muntanyes. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Olot, va establir Narcís Oller el 1909, és la “nostra petita Atenes muntanyenca, deu inesgotable d’artistes, de savis, d’industrials de tota mena”, i el paisatge encisador que l’envolta va embadalir els seus ulls, ja d’ençà que els va poder admirar prèviament a través de “les teles d’inesborrable recordança”, és a dir, dels pintors de l’escola olotina: camps —al seu temps, de fajol— fagedes ombrívoles, tossals frondosos, poètiques fonts, torrenteres i clotades; cingles cantelluts, penyalars feréstecs...

Des d’Olot, és del tot fascinant, diu Pla, “sortir en una finestra qualsevol i contemplar l’aparició del paisatge circumdant”. A Olot les finestres són màgiques: permeten contemplar la vida, sí, però, a més, converteixen la natura en paisatge i el paisatge en obra d’art, diu Joan Teixidor.

Carles Soldevila ho va dir d’aquesta manera: “La Garrotxa, la comarca olotina, és un paisatge impressionista avant la lettre”.

I les finestres dels museus, “un descans quan ja en tens prou de tanta pintura”, afegeix Teixidor. A Olot, les finestres són “finestres de la cultura”, diu l’estudiosa Margarida Casacuberta.

Les teles que van descobrir a Narcís Oller el paisatge de la Garrotxa es troben al Museu de la Garrotxa, situat al centre d’Olot, articulat al voltant del gran pati central de l’històric edifici de l’Hospici, una construcció del segle XVIII obra del gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez.

Museu. El paisatge de la Garrotxa es troba convertit en obres d’art al Museu de la Garrotxa, situat al centre d’Olot, articulat al voltant del gran pati central de l’històric edifici de l’Hospici, una construcció del segle XVIII obra del gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez.

S’hi allotjà l’Escola de Belles Arts fundada el 1783 pel bisbe Lorenzana. El centre docent donà lloc a una tradició dins del camp de les arts plàstiques que explica el posterior naixement de l’Escola d’Olot, amb el paisatge de la Garrotxa com a font d’inspiració.

L’Escola d’Olot, moviment paisatgístic impulsat especialment pels germans Joaquim i Marian Vayreda i per Josep Berga és una manera de copsar l’art a través de la plasmació del paisatge a partir d’una particular llibertat d’estil. En aquest context, i dintre d’una amplíssima representació, el Museu acull també obres d’autors forans com Enric Galwey, Joan Llimona, Joan Brull o Ramon Casas.

L’Atenes muntanyenca va acollir, com és lògic, una de les primeres finestres a la cultura pública de la Mancomunitat de Catalunya, la Biblioteca Pública d’Olot, edifici noucentista construït a l’Eixample Malagrida, tota una ciutat jardí.

Josep Pla va veure el creixement d’Olot, urbanístic, industrial i cultural i per això va poder escriure que “en l’actualitat, és alguna cosa més que una ciutat amb un paisatge personal i únic”. 

El paisatge de la Garrotxa va gestar un dels poemes més estimats i recordats de la literatura catalana, “La fageda d’En Jordà”, de Joan Maragall (“Saps on és la fageda d’En Jordà? / Si vas pels volts d’Olot...”). Sense ànim de superar-lo, l’han cantada també, en vers i en prosa, de Marian Vayreda a Josep M. Capdevila, Josep Maria Espinàs a Montserrat Roig.

Avui, i des de fa relativament poc temps, la passejada per la mítica fageda es complementa inevitablement amb les visites, bàsicament, a dos volcans ben singulars, situats ben a prop, el Croscat i el que acull al mig del seu cràter l’ermita romànica de Santa Margarida.

El de Santa Margarida és un dels més importants del sector, de 682 metres d’alçària la seva extensa boca, que avui és un prat, té uns 2.000 metres de perímetre. Al mig del pla format pel cràter hi ha l’ermita, i que dona nom al volcà. El juliol passat, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya van comprar la finca i en cediran la gestió al parc.

Ermita de Santa Margarida / Laurence Norah

El Parlament de Catalunya va declarar l’any 1982 Paratge Natural d’Interès Nacional la zona volcànica de la Garrotxa, amb la finalitat d’atendre la conservació de la seva flora, la seva constitució geomorfològica i la seva especial bellesa, i en atenció al caràcter singular del territori. Així mateix, declarava una vintena de reserves integrals d’interès geobotànic, amb la finalitat d’evitar-hi qualsevol acció que pogués reportar la destrucció, el deteriorament, la transformació o la desfiguració de la seva geomorfologia o de la seva flora.

La prioritat, ara, serà netejar el cràter perquè torni al seu aspecte original, com explicava Francesc Xavier Puig, director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa: “La vegetació avança molt i avança molt ràpid i aquest any especialment perquè ha plogut molt. Per tant, cal recuperar més espai obert en aquest cràter.”

També es volen millorar els accessos i gestionar l’afluència de públic: els 50.000 visitants que rep cada any la zona volcànica de la Garrotxa. El 97% dels terrenys continuarà en mans privades, però el parc natural s’assegura la gestió pública del Croscat, la Fageda d’en Jordà i el cràter de Santa Margarida.

El Croscat té la peculiaritat que està obert en canal per un dels seus vessants, perquè durant molts anys se’n feren extraccions de greda, i així, esventrat, se’n pot veure la fesomia geològica. És el més alt de la comarca i el seu con és el més gran de la península Ibèrica.

Des d’un altre volcà, urbà, hi ha una de les millors vistes d’Olot, el Montsacopa, amb l’ermita de San Francesc al capdamunt. És, escriu Margarida Casacuberta, el que defineix la silueta més estereotipada de la ciutat dels “volcans adormits”, com deia un eslògan publicitari. Adormits i amables, perquè els cràters s’han convertit en conreus.

Beget. L’església de Sant Cristòfol de Beget  és un dels més bells monuments romànics de l’Alta Garrotxa. El conjunt és obra del segle XII i conserva la famosa Majestat de Beget, magnífica talla romànica del mateix segle. 

Envoltada de valls planes i assolellades, amb personalitat pròpia, la part muntayenca de l’Alta Garrotxa —per a Pla, una continuació del Vallespir— mereix, també, la nostra atenció i en concret la ruta que ens porta al Ripollès a través d’Oix, un dels pobles del municipi de Montagut i Oix, i de Beget, ruta poc utilitzada perquè no és la que enllaça més fàcilment les dues comarques veïnes.

El poblet d’Oix es redueix, gairebé tot ell, a un amable i excepcional carrer ample presidit per l’església parroquial de Sant Llorenç d’Oix, edifici d’origen romànic d‘absis semicircular amb campanar d’espadanya convertida en torre, al darrere del qual s’han fet edificacions modernes. Els retaules són del segle XVI i són magnífics.

Oix. El poblet d’Oix està presidit per l’església parroquial de Sant Llorenç d’Oix. Als afores, podem contemplar un 
magnífic pont medieval.

A Oix cal no perdre’s el seu pont medieval, sobre la riera de la vall del Bac. Un fantasiós cartell hi diu: “Pont medieval, que, segons diu la llegenda, utilitzava el senyor de la Quera de Talaixà, el baró, per fer ús del dret de cuixa a donzelles del veïnat de Santa Bàrbara de Pruneres”.

Dins d’aquesta aclaparadora geografia de l’Alta Garrotxa, diu Josep Pla, s’hi amaguen petits pobles humils i una determinada quantitat de mil·lenàries, minúscules esglesioles romàniques, suspeses algunes davant panorames espaiosos, d’altres amagades al fons dels congosts, plenes d’intimitat extasiada, com la de Sant Aniol d’Aguja, antic monestir benedictí i ermita, descrita per Marià Vayreda a La punyalada.

Montagut i Oix aplega, en efecte, una altíssima concentració d’esglésies i ermites romàniques. A més de la de Sant Llorenç i de Sant Aniol, són dignes de veure’s les esglésies romàniques de Sant Pere de Montagut, Santa Bàrbara de Pruneres, Sant Martí de Toralles, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Feliu del Riu, Sant Miquel de Pera, Sant Martí de Talaixà, els santuaris de la Mare de Déu de les Agulles, la Mare de Déu de la Devesa, Mare de Déu del Cos i les ermites de Sant Andreu de Guitarriu i Sant Eudald de Jou.

Però si parlem d’un poble que tot ell sigui una “autèntica joia artística”, per invocar un cop més Josep Pla, aquest és Beget. Sembla la reconstrucció d’un poble medieval idealitzat per Hollywood en temps dels musicals de Vincente Minnelli.

Travessat ben bé pel mig per dues rieres, els ponts hi són necessaris, i les fonts, inevitables. Un d’ells es conserva impertèrrit al pas del temps des del segle XIV i el segon és de 1940, perquè en substitueix un d’antic endut per la gran riuada d’aquell any.

L’església parroquial de Sant Cristòfol, al voltant de la qual s’aixeca el poble, és un dels més bells monuments romànics de l’Alta Garrotxa. El conjunt és obra del segle XII i conserva la famosa Majestat de Beget, magnífica talla romànica del mateix segle vestida amb túnica i cenyit el front amb corona i els braços horitzontals dins l’estil característic de les majestats de l’època.

El paisatge de la Garrotxa mereix el nom d’il·lustre, va dir l’escriptor olotí Joan Teixidor, perquè molta gent l’ha lligat a la seva creació artística i perquè l’empremta humana li ha donat un acabat perfecte. A la imatge, l’església de Sant Cristòfol de Beget.

Però hi ha més coses excepcionals dignes d’admiració, com la pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre, una imatge també gòtica i d’alabastre de la Mare de Déu de la Salut, del segle XIV i diversos retaules barrocs que formen un preciós contrast amb les austeres línies romàniques.

Estem davant, doncs, d’un autèntic miracle: la conservació dels seus tresors, inclosos els retaules barrocs, la majoria dels quals van ser cremats a casa nostra pels menjacapellans el 1936.

Aquell estiu fatídic del 36, i davant el perill d’incendi de l’església, la imatge de la Majestat va ser traslladada per a la seva protecció primer a Barcelona i més tard, junt amb altres obres artístiques, a Darnius. Finalment, l’actitud dels veïns del poble va evitar l’incendi i possible saqueig interior de l’església. La imatge hi va ser retornada l’any 1940.

Al veïnat de masies disseminades de Salarça hi ha un altre monument destacat, la senzilla però bonica església romànica de Sant Valentí de Salarça, situada dalt d’un pujol.

Sant Valentí de Salarça. A prop de Beget podem admirar un altre monument destacat, la senzilla església romànica de Sant Valentí de Salarça, situada dalt d’un pujol.

Un acabat perfecte. Així veu la Garrotxa l’olotí Joan Teixidor: “Aquest paisatge bé mereix el nom d’il·lustre, no sols perquè tanta gent s’hi ha fixat lligant-lo a l’hora de la seva creació artística, sinó també perquè en ella l’empremta humana, a través dels segles, li ha donat un acabat perfecte”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.