Turisme cultural

Festes del foc: el Pirineu més ancestral

A moltes valls pirinenques el trànsit cap a l’estiu se celebra amb el ritual del foc. Aquesta és una tradició mil·lenària, la de les falles, i un dels màxims exponents culturals dels pobles de la serralada, que ha acabat guanyant-se el respecte i l’admiració, al punt d’haver estat declarada el 2015 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La fax llatina derivà en facula. El simpàtic diminutiu ha perviscut a través dels segles fins a crear el terme falla. És la torxa original, aquella que ha mantingut encès el foc ancestral. És el foc l’element simbòlic que tots els pobles de la Terra han emprat des de la nit dels temps per retre culte al Sol i al cicle d’aquest astre que marca les estacions, dicta el ritme dels conreus i orquestra la vida sobre el planeta. El Sol és llum, dia, vitalitat; proporciona calor, fertilitat. La Lluna, per contra, capitaneja la foscor, el clarobscur, la invisibilitat; traspua misteri, inspira intuïció, fomenta la bruixeria, genera tenebres i llegendes. La lluna emet una llum freda, blanquinosa o blavosa, de la qual hom pot ben bé desconfiar, per contrast amb la paleta de tons càlids i directes de la llum solar.

Al foc se l’associa amb un ritual higienitzant, en què la crema té propietats regeneradores. De fet, hi emergí l’Au Fènix, i amb això està tot dit. 

El foc espanta, a més, els mals esperits, passa pàgina, allibera l’existència, la catapulta cap al futur. Quan el cristianisme prengué possessió de la religio, aquesta relació profunda que ha mantingut l’ésser humà amb el cosmos, va tenir l’habilitat d’apropiar-se del foc com de tants altres elements i tradicions de naturalesa pagana. Sota l’advocació de sant Joan, la festa solsticial conserva el sentit profund del ritual de pas entre dues estacions. Les fogueres de Sant Joan i les Falles del Pirineu celebren l’entrada de l’estiu, i alhora donen gràcies per la fertilitat i les collites. 

Festes del foc. Les falles del Pirineu celebren l’entrada de l’estiu i alhora donen gràcies per la fertilitat i les collites. 

De tot el catàleg de cremes, alguns rituals pírics tenen lloc fora de temporada estival: pel solstici d’hivern, la Fia Faia il·lumina Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, i a València les Falles coincideixen casualment amb l’equinocci de primavera, aquell moment màgic en què, per cert, el dia i la nit duren el mateix (del llatí aequinoctium, la nit igual).

 

Falles, haros, taros i brandons

Quan l’1 de novembre de 2015 la UNESCO declarava Patrimoni Immaterial de la Humanitat les festes del foc dels Pirineus, aquesta tradició prenia inevitablement una dimensió mundial. Un total de seixanta-tres pobles d’una vessant i l’altra d’aquestes muntanyes componen avui el mapa de les falles. La declaració institucional va donar l’impuls definitiu als esforços realitzats per les associacions locals per a la salvaguarda d’aquest patrimoni immaterial. Així, el que havien estat tradicions inconnexes, celebrades localment, cobraren un sentit global i esdevingueren tret identitari d’aquestes valls i muntanyes. Si els Pirineus defensen l’origen mitològic de la jove Pirene, les festes del foc li atorguen un afegit d’ancestralitat i paganisme.

Al Pirineu català la majoria de festes es concentra a les comarques lleidatanes i a la Val d’Aran, mentre que les valls d’Andorra, les comarques aragoneses del Sobrarbe i de la Ribagorça i els occitans País de Cominges o la Vall de Luchon completen el quadre.

Recorrem, doncs, les valls del Pirineu lleidatà a la recerca del foc ancestral. A Ponent, la Val d’Aran és un territori a banda, un reducte aranès amb una forta identitat local que, malgrat la massiva afluència de turisme de neu, ha sabut defensar la seua idiosincràsia. L’accés natural a la Val d’Aran no és per Catalunya, amb qui connecta per l’interminable túnel de Vielha, de més de cinc quilòmetres, o pel port de la Bonaigua, que supera la cota dels 2.000 metres i que a l’hivern queda sepultat sota la neu. De la Val d’Aran cal eixir aigües avall, seguint el curs del riu Garona. Paral·lel al curs fluvial, també pel fons de la vall, discorre la carretera nacional N-230, que entronca amb la francesa N-125. Es tracta d’un pas estratègic i, per això mateix, hi ha dies que concentra un riu constant de transport pesant. Pocs quilòmetres abans d’arribar a la frontera amb l’Estat francès, caldrà aturar-se a Les. Es tracta de l’últim poble de la Val d’Aran, discret i amable, tot ben recollit al llarg del Garona. Pel carrer era Carrèra, al marge dret del riu, seguim el curs de les aigües fins a arribar a l’església de Sant Joan darrere de la qual es troba la plaça deth Haro. No és per casualitat que aquesta petita esplanada s’anomene així; és ací on cada mes de juny té lloc la gran festa local. No cal badar, perquè tot i no ser la festa més emblemàtica relacionada amb el foc solsticial, és de les poques que perviuen a la Val d’Aran. Arribeu amb temps, la plaça s’omple de gom a gom per veure i viure cremar el tronc d’avet plantat enmig de l’espai públic. Cants i balls, i entrepans i beguda farceixen l’escena. Però aquest moment és només el final d’un procés, que reprèn de nou uns dies més tard, el 29 de juny, dia de Sant Pere, quan es planta el nou haro que presidirà la plaça vella durant un any. A l’anomenada quilha deth haro, els mossos aixequen l’arbre amb la mateixa tècnica que l’home primitiu emprava per erigir menhirs. L’haro és plantat cap per avall, amb les arrels mirant al cel, implorant les forces divines. I és llavors, també, quan els últims casats de l’any hi fan una ofrena de flors i corones per demanar fecunditat. 

Baixada de falles a Taüll. Els rantiners són una variant de torxa feta d’una sola peça de pi treballat, amb una pal d’avellaner inserit a la base.

Dins el cicle anual, el segon dissabte del mes de maig té lloc la baixada del tronc d’avet. L’arbre, d’una desena de metres, entra al poble transportat manualment per sotmetre’s a la shasclada. En altres paraules, és escorxat i rep el sacrifici de les estaques de fusta que li seran clavades per tal que s’asseque per a la seua crema un mes més tard.

Aquell segon dissabte coincideix amb l’altra cita aranesa a l’extrem oposat de la vall. La tallada del Taro a Artíes té lloc el diumenge al matí d’aquell cap de setmana de primavera, quan una expedició d’homes s’enfila al bosc per escollir i tallar l’arbre que serà sacrificat en aquest culte al Sol.

De la Val d’Aran eixiu pel túnel de Vielha, perquè us permetrà continuar el viatge cap a la Vall de Boí i la comarca de l’Alta Ribagorça. Tan bon punt deixem enrere la boca sud del passatge subterrani, el paisatge és un altre. El clima atlàntic no té ací influència i la sequedat de l’ambient es fa patent. El riu Noguera Ribagorçana hi baixa amb força, mentre dibuixa la sinuosa línia fronterera de la franja de Ponent. Les primeres falles que us eixiran al pas són les de Vilaller. El poble, de dimensions restringides, s’arrenglera a banda i banda de la carretera, mentre que la part antiga flueix lentament cap al riu.

Les falles, a l’igual que succeirà més endavant a Pont de Suert o a la veïna Vall de Boí, obeeixen a un ordre i una disciplina idèntics: un faro crema al capdamunt d’una muntanya propera al poble; els participants hi encenen la seues falles. Amb la posta de sol i seguint els passos del fadrí major, o cap de colla, la comitiva baixa en filera cap al poble. La processó recorda un viatge iniciàtic, un retorn a casa o un ritual de pas d’aquest riu d’ànimes enceses en la foscor. La imatge no pot ser més plàstica abans no s’encenga la falla major, plantada al bell mig del poble. Els espectadors esperen pacients, o no tant, l’entrada de la nova estació, que se celebra amb una catarsi de foc, balls, música i teca que s’allarga durant tota la nit i fins que despunta el dia.

Arribats a la Vall de Boí, aquesta geografia demostra posseir un fort caràcter identitari que configura un microcosmos amb sentit ple dins la circumscripció comarcal de l’Alta Ribagorça. La Vall de Boí ostenta uns valors patrimonials i paisatgístics de primer ordre, amb una acurada gestió del territori i amb projectes de desenvolupament turístic que malden per mantenir el fràgil equilibri entre natura, cultura i planificació turística. I és ací on el romànic més sublim del Pirineu, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000, va de bracet amb les festes del foc. Hom diria que les dues realitats, el ritual pagà del foc i l’espiritualitat cristiana medieval, sincronitzen i sintonitzen en aquest escenari ancestral. L’acoblament resulta gairebé perfecte. El marc pirinenc, format per l’alta muntanya i cims que superen de llarg els 2.000 metres d’altitud, aporta la seua dosi de mite i llegenda. Durro, Barruera, Erill la Vall, Taüll i Llesp, per aquest ordre, encenen des de mitjan juny fins a mitjan juliol els respectius faros. Baixen les falles i els rantiners, una variant de torxa feta d’una sola peça de pi treballat, amb un pal d’avellaner inserit a la seua base. La nit és fosca i llarga, i alhora la més curta de l’any. El desenllaç de la festa, ja el coneixeu, no varia gaire del de la resta de cites solsticials.

Foc ancestral. Nit de falles a Taüll municipi de la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça.

I ja que hi sou, per què no endinsar-vos en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tot pujant cap al balneari de Caldes de Boí, la vall de Sant Nicolau remunta fins al cor d’aquesta joia pirinenca. Si no esteu avesats a caminar, no serà cap problema: un servei de taxis tot terreny us menarà fins al punt de poder fer una passejada sense dificultats. Una segona opció és passat el balneari de Caldes de Boí: arribeu a la mateixa presa de Cavallers. Al final de la carretera es desplega un magnífic retaule de parets i cingles granítics que s’eleven cap al cel. I ací sí, els cims superen ja la cota dels 3.000 metres.

 

De camí cap als Pallars

Pont de Suert és la capital d’aquesta comarca i ací també se celebren falles. Pont de Suert ens acomiada en el nostre trànsit cap als dos Pallars, el Jussà i el Sobirà, a través del coll de Perves.

Pallars Sobirà. Cada mes de juny, la plaça s’omple de gom a gom per veure i viure cremar el tronc d’avet plantat enmig de l’espai públic.

Les falles d’Isil són les més sonades per haver estat objecte d’estudis i curiositats des de principis del segle XX. Esdevingueren motiu d’atracció, amb una visibilitat especial per sobre de la resta de festes homòlogues, abans que el foc pirinenc prenguera la volada definitiva amb la declaració de la UNESCO. El 7 de juny de 1991 les Falles d’Isil van ser declarades Festa Tradicional d’Interès Nacional i el juny de 2010 la Generalitat els hi atorgava la categoria de Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Fou també a Isil on se celebrà el 2009 la primera Trobada de Fallaires. Isil és diminut i queda encaixonat en la profunda vall que solca el riu Noguera Pallaresa, el qual no fa gaire que ha nascut als darrers contraforts muntanyosos abans d’assolir el pla de Beret i entrar a la Val d’Aran. Remunteu l’estreta carretera, que no trigarà a abandonar l’asfalt per convertir-se en pista forestal. Deixareu enrere el refugi de Fornet i les bordes d’Isil. Al Pont de Marimanya, la pista ja pren aires de muntanya, enfilant-se decidida cap a Montgarri. Podreu deixar-hi el vehicle si us estimeu fer a peu el tram que resta fins a Montgarri, un poblet a escala, clos, esquemàtic: tan sols una rectoria (avui refugi), un hospital de viatjants i gent de pas, una borda (ocupada per un restaurant) i una església.

Falles d’Isil. Les falles d’Isil són les més sonades per haver estat objecte d’estudis i curiositats des de principis del segle XX.

El viatge continua cap al sud, guiats sempre pel riu pallarès, no sense aturar-nos a la Vall d’Àneu. A l’alçada de Llavorsí, desvieu-vos cap a la Vallferrera; Alins també té a dir la seua en aquesta tradició. Ací la cosa comença havent sopat. Els fallaires, ben entrada la nit, pugen a la muntanya. Ben mirat, l’ascensió és modesta i no despunta en èpica, però no és aquest l’objectiu. És a l’ermita de Sant Quirc, tot just uns seixanta metres per sobre del poble, on els fallaires encenen les teies. Des d’aquesta talaia, comença el ritual, el descens als espais poblats i la purificació de les muntanyes.

Vall d’Àneu. Els fallaires, ben entrada la nit, pugen a la muntanya. Ben mirat, l’ascensió és modesta i no despunta en èpica, però no és aquest l’objectiu. 

La Vallferrera constitueix un centre d’operacions excursionistes per a qualsevol nivell: a la cota baixa, passegeu pel bosc de Virós i si cerqueu les altures, hi teniu el Monteixo (2.905 m) i, els més avesats, la Pica d’Estats (3.143 m), sostre de Catalunya.

Poc ens queda ja per deixar enrere el Pirineu i cloure el viatge. El laberint de conglomerat del congost de Collegats dona pas al Pallars més eixut, el Jussà. La Pobla de Segur va ser fa cosa de setanta anys un centre econòmic i turístic de primer ordre i una de les portes del Pirineu lleidatà. És final de la línia ferroviària provinent de Lleida a través del congost de Terradets i Tremp. Una via amb poca funció pública per la minsa freqüència dels combois, reconvertida en l’actualitat en tren turístic amb els atractius paisatgístics associats a la zona. L’anomenat Tren dels Llacs ha recuperat maquinària del passat i una lentitud que s’acoble amb la velocitat humana.

Als anys cinquanta, la Pobla de Segur s’enganxà a la tradició fallaire. Des de llavors, el poble deixa fluir el seu riu de foc des de la muntanya de Santa Magdalena, propera al poble i situada a la riva oposada del riu Flamisell, el qual davalla de la Vall Fosca. No hi manqueu, si encara us queda temps, a la cita de l’altra gran tradició local, els raiers. Cada primer diumenge de juliol els rais naveguen aigües avall, com antany quan posaven rumb a la plana litoral. Són embarcacions mínimes, funcionals, governades per un raier; només un grapat de troncs lligats entre ells empesos pel comerç de la fusta. Avui, els rais fan un tram folklòric de cinc quilòmetres fins al pont de Claverol en homenatge a aquest ofici fluvial que, com les falles, perviu al Pirineu gràcies a l’obstinació i el compromís dels seus habitants.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.