Els Crítics

L’oblidada sort de la Barcelona aluminòsica

Amb ‘Secundaris’, Núria Cadenes torna a una Barcelona del 1992 enterrada sota els blocs del cofoisme postolímpic: la del Turó de la Peira de l’aluminosi, la de Can Tunis i la de la presó de Wad-ras. Una gran novel·la breu d’estil poderós i un homenatge a ‘Frankenstein’ i la fatalitat d’aquella novel·la.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Barcelona de Secundaris no és la dels Jocs Olímpics per molt que sigui el 1992. És a la tardor i l’escenari principal és el Turó de la Peira, el barri contagiat per la malaltia de l’especulació amb el virus de l’aluminosi: el ciment que s’esquerda i es desfà amb la pluja. L’altre indret de l’acció de la novel·la és Can Tunis, un barri degradat, aixecat fa dècades per netejar Montjuïc de barraques, i ara refugi de camells i drogoaddictes; uns carrers i unes cases que tenen els dies comptats però no ho saben, com bona part dels que s’hi amaguen.

Núria Cadenes va viure al Turó de la Peira i ha hagut de fer esforços —segons explicava ella mateixa en la presentació del llibre— perquè no es filtri en la ficció cap personatge real. No se n’ha sortit del tot. Potser ningú no s’hi veurà retratat, però el Turó de la Núria adquireix tres dimensions entre les pàgines de Secundaris: es poden escoltar els sons del veïnat —fins al catxof del motxo sobre la vorera—; es pot sentir a les cames el pendent dels seus carrers; s’ensuma, de lluny, l’olor del bar de l’Andrés. De tan vius com són els pensaments dels personatges, el Turó de la Peira és a tocar del lector.

Secundaris forma part d’un projecte editorial de Comanegra —titulat “Matar el monstre”— que inclou set novel·les que dibuixen diferents moments de Barcelona al llarg de 200 anys i un homenatge a Frankenstein pel bicentenari.

El que podria ser un handicap —els encàrrecs tenen mala fama— no hipoteca en absolut la qualitat d’aquesta nouvelle de lectura ràpida però exigent. S’han de posar els cinc sentits per seguir els pensaments dels personatges d’aquesta obra, però el premi és veure com creixen i es fan reals davant nostre a partir de quatre pinzellades inicials i cinc estones amb ells i les seves reflexions.

L’autora explicava en la presentació de Secundaris a Barcelona —i ho ratificava Julià de Jòdar, un altre dels set autors de l’experiment— que s’havia sentit molt còmoda a l’hora d’entomar l’encàrrec, perquè, a partir de les quatre indicacions de l’editorial —que havia de situar l’acció a la Barcelona de 1992, que havia de ser breu i que havia d’incloure el personatge de Frankenstein (Frank Castany) en algun moment— se li havia donat llibertat total.

Cadenes té un estil que fa llegir. Aquesta concatenació de pensaments en estil indirecte, que permeten endinsar-se en el cap dels personatges sense intermediaris (aparents), agilita la lectura. Alhora, amb aquest recurs l’autora pot retratar els personatges a través dels seus diàlegs interiors i aprofundir en el seu caràcter, les seves dèries i els seus arguments sense les sentències del narrador omniscient: “Tres segons d’èxtasi, d’oblidar-se de tot —pensa un dels personatges mentre un nen juga al seu davant—, de les lletres que s’han de pagar, dels estalvis que s’esfumen, de les varices i de la casa feta un bosc de bigues metàl·liques, tres segons abans de deixar-se anar i riure i ja està, dimoni de nen, sí quines sortides que té, que en feia de temps que no rèiem, eh?, que en feia de temps”.

Secundaris és una novel·la breu, coral, amb molts personatges de Wad-ras —que Cadenes també va conèixer— i del Turó de la Peira que es van dibuixant a poc a poc, i amb bona lletra. El Sergi, el jove ben plantat que treballa de lector per a una dona gran; la seva mare; la senyora Rosita; el seu amic Rocky —massa baixet per la seva edat—; la Maria Aurèlia, que s’està quedant cega i necessita que li llegeixin; l’Esperat, el seu secretari gelós; Andrés, el cambrer malhumorat i mal enamorat de la Paquita; la Conxi, tancada a Wad-ras per protegir una drogoaddicta; la Carmona, la interna de Wad-ras que decideix qui ha d’entrar la droga, qui pot viure tranquil·la i qui ha de rebre una pallissa.

Amb raó es titula Secundaris. Cadenes ha explicat que la influència més gran de Frankenstein era “la fatalitat, aquesta impossibilitat del moment feliç per a ningú”. De la mateixa manera que el destí fa impossible la felicitat —i arrossega la mort— del doctor Frankenstein, la seva enamorada, els seus germans, el seu pare i el monstre, la gran majoria dels personatges de Secundaris no se’n poden sortir.

Com el mateix barri del Turó de la Peira, en aquell moment apuntalat per evitar l’ensulsiada dels pisos amb aluminosi, els personatges de Secundaris estan amenaçats d’ensorrar-se.

L’escriptor Julià de Jòdar, a la presentació de Secundaris —i de la seva novel·la Vulnerables—, elogiava l’estil de Cadenes afirmant que “hi ha una coherència entre el barri, l’estil i els personatges”. Després d’incidir en la qualitat del retrat del Turó de la Peira —“ningú que no hi hagi viscut no podria descriure’l com ho fa la Núria”—, destacava que l’estil reflecteix també aquest “ambient hostil i alhora propi” per als personatges i “el barri escarpat i costerut”.

Secundaris és una gran novel·la breu, un retrat d’una Barcelona desapareguda però molt real que ha quedat enterrada sota els grans blocs del cofoisme postolímpic. Poca gent recorda ja que es va esfondrar un edifici, que de poc no causa una tragèdia múltiple —va haver-hi un mort— i que, entre la gent que va ser reallotjada en hotels, tres persones grans van morir. De pena?


Secundaris
NÚRIA CADENES

Comanegra
Barcelona, 2018
144 pàgines


 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.