Emigrats és una obra a dues veus: la de l'obrer, lògic i pragmàtic, i la de l'intel·lectual, filòsof, i demagògic. I no és una obra avorrida i tediosa com el filòsof ni puntual i pragmàtica com l'obrer. Mrozek, l'autor de la peça, dóna una visió cínica, divertida, principalment lúcida, de l'oposició entre les dues mentalitats. Una oposició que s'apropa al teatre de l'absurd, però que té unes característiques molt pròpies, diferents: les del teatre de Mrozek. Carles Canut, amb una sòlida experiència teatral al darrere, s'encara a la figura de l'obrer. El resultat és una interpretació de la qual està molt satisfet, potser una de les més riques i matisades de la seva carrera.
—Amb quin dels personatges et quedes?
—No em quedo amb cap dels dos. No he fet l'obra per a defensar cap tesi, ni de bon tros. Personalment, em produeix molta més tendresa i molta més simpatia l'actitud de l'obrer, perquè és un ignorant. I encara que l'article primer del Codi Penal digui que la ignorància de la llei no n'exclou el compliment, jo crec que els ignorants són els sers més necessitats de la nació i mereixen, com a mínim, tota la simpatia i la compassió de la resta de la gent. Eh?
—Quina va ser la teva reacció quan et van oferir treballar en aquesta obra?
—Mira si tenia atractiu per a mí, que em vaig oferir per a fer-lo i em van dir que sí. Jo sóc absolutament partidari del teatre de text. Sóc de l'última generació de la vella guàrdia. Últimament, els actors dediquen molt més temps al gest, al mim, a la pantomima. No saben dir. Jo crec en el text, no m'importa que sigui de l'absurd, que sigui realista o romàntic. Quan els personatges estan ben escrits resulta molt més fàcil interpretar-los.
—Actualment interessa el teatre de text?
—Torna, absolutament. El públic vol tornar a veure els actors, suant, rient, plorant, fent pudor si cal, dalt de l'escenari. Vol veure la veritat del teatre. Allà on no hi ha truc i, si n'hi ha, no es veu. És com el màgic que et treu el conillet del barret, que sap que hi ha truc, però no el veus, i cada vegada que et treu el conillet del barret no l'has vist, doncs això és el teatre.
—Com et planteges un personatge a l'hora de treballar-lo?
—Cada actor té el seu sistema, les escoles les hem conegut, estudiat, però a la llarga cada actor es presta al seu ritus, el meu és molt tranquil. Jo llegeixo, llegeixo molt, deixo que vagi entrant, sense pressa, sóc sempre l'últim actor que s'aprèn la lletra. Primer tracto d'entendre-la, assajo molt amb el text a la mà, apunto molt les coses que em diu el director: que si cap a la dreta, que si cap a l'esquerra, que hauria de ser una rèplica més directa... Escolto molt en els assajos, els meus companys em donen moltes pautes a l'hora de treballar.
—T'agrada treballar només amb un altre actor?
—És molt més fàcil. Tens tota l'atenció concentrada en la mateixa direcció. Quan treballes amb cinc o sis, les rèpliques et vénen amb intensitat i maneres diferents. Es produeixen desnivells, desnivells lògics, de talent, d'ofici, de tècnica, d'experiència...
—Has estat durant un temps a Sud-amèrica, equina diferència hi ha entre el públic d'allà i el d'aquí?
—Jo, quan me'n vaig anar a Amèrica, ja tenia experiència, havia treballat amb molta gent, amb Marsillach, amb Núria Espert, havia estat actor titular a la companyia del Teatre Nacional a Madrid... Em vaig trobar amb un públic molt més espontani, molt més receptiu. El d'aquí és molt més intel·lectualitzat, més retorçat, va al teatre amb prejudicis. Aquí la gent s'ha convertit en una mestra del tedi i l'avorriment. Sembla que li sàpiga greu disfrutar, el públic et demostra constantment que està format per persones que tenen les emocions absolutament reprimides. Gent que voldria aplaudir, no aplaudeix perquè no sap si quedarà bé o quedarà malament. Només aplaudeixen quan des dels diaris, des del boca a boca, des de la cultureta, s'ha dit d'una manera molt clara que allò és bó.
—Creus que és la manera de ser de la gent d'aquí?
—És molt probable. És molt probable que sigui el reflex d'allò que passa a la nostra societat. Aquí, la gent abans d'expressar la seva opinió, n'ha de llegir una altra. És més, els llibres que es posen de moda, ni se'ls llegeixen. En llegeixen el resum. Diuen: «Que t'has llegit, La conjura de los necios? És fantàstic. Oh! Quin morb». Aleshores tu els preguntes: «Què t'ha semblat l'Ignacio Rauler?» I et contesten: «Qui és l'Ignacio Rauler?» I te n'adones que no han llegit el llibre. I així passa amb tot. Per exemple, amb la pintura, hi ha un papanatisme! Els pintors que es donen com a exemple del que és la pintura catalana, la majoria em produeixen avorriment. Personalment no me n'agrada quasi cap. M'agrada molt més l'Anselmo López i l'hiperrealisme que no pas tota aquesta abstracció que s'ha fet aquí.
—Et paper de Rafeques, al programa Vostè Jutja, de TV3, t'ha fet molt popular. Com t'ha caigut aquesta popularitat?
—Molt bé, cap problema. Benvinguda. Sóc una persona alegre. Estic molt agraït per la feina que vaig fer. La gent passa absolutament de si era en Rafeques o no quan veu l'obra. Veuen l'actor Carles Canut. A mi, que vinguin al teatre per una raó o per una altra, m'és igual. L'important és que s'alça el teló i es creuen el que està passant allà. Això és l'important per a mi.
—T'ha obert portes?
—No cap, ni una. Jo, en el món del teatre, ja ho tenia tot guanyat. I en el món del cinema també. En Rafeques era un personatge que ha transcendit per moltes raons, potser perquè l'he fet jo, en lloc de fer-lo un altre. Per les seves característiques personals. En principi, en Rafeques era només una persona que deia una cosa al començar el judici. Va anar creixent i en Puyal, un home molt intel·ligent, en comptes de frenar-lo el va potenciar. La gent estimava en Rafeques.