En l’acte de presentació de la nova versió catalana de Guerra i pau —la primera traduïda directament del rus—, dins dels actes pels quaranta anys d’Edicions del 1984, la traductora Judit Díaz Barneda explicava tots els entrebancs que havia hagut de superar el projecte: “Deu anys de feina, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna”. El conflicte bèl·lic semblava fora de lloc en la llista d’obstacles que poden afectar una traducció al català, però és un dels més importants.
Moltes de les novel·les russes que els últims anys han conquerit els prestatges de les llibreries —com ara les obres de Dostoievski que fa dos anys van arribar amb motiu del bicentenari del seu naixement— arriben amb un ajut econòmic de l’Institut de Traducció rus (Institut Perevoda) per finançar la feina de traducció. El bloqueig rus ha fet que només un dels projectes ara editats hagi rebut un ajut parcial: el primer volum de Guerra i pau encara va rebre una aportació; la del segon volum no s’ha fet efectiva. Laura Baena, editora de 1984, ho explica: “L’ajuda la tenim, però no la podem cobrar pel bloqueig a Rússia. Els diners no poden arribar”.
La traductora, Judit Díaz, és optimista: “En algun moment s’arreglarà. No en tinc la certesa, però en tinc la confiança”.
Les altres editorials, amb projectes de data més recent, ja no han demanat l’ajut. Però el bloqueig afecta el més mínim detall. Des de Club Editor expliquen que van iniciar els tràmits per fer servir una fotografia concreta de Tolstoi: “Mai ens van respondre per poder adquirir-ne els drets”. No saben si les institucions ignoren els missatges dels països del bloqueig o si estan sota mínims pel conflicte.
El fet és que, malgrat tot, quatre editorials catalanes acaben de traduir obres de Tolstoi sense coincidir amb cap aniversari o commemoració de l’escriptor. Arnau Barios, traductor de Tres novel·les breus per Club Editor aventura una teoria: “Sembla casualitat. Potser el ressò de l’Any Dostoievski, que va ser fa dos anys i que va provocar que molta gent publiqués obres seves, els va fer pensar en Tolstoi. I, com que el bicentenari de Tolstoi encara queda una mica lluny (el 2028), les editorials s’han animat a publicar ja”.
Guerra i pau
Guerra i pau és la traducció més destacada, perquè es tracta d’una obra monumental. Més de 1.900 pàgines, dos volums i una obra mestra de la literatura universal. “Si féssim un cànon de grans obres de la literatura —assegura Judit Díaz—, tindríem La Divina Comèdia, el Quixot i Guerra i pau en els primers llocs, per influència i importància”.
Creu que “ha influït en tot el que s’ha escrit després: ho ha fet en la manera de tractar el llenguatge literari i en la forma de tractar fets històrics i transformar-los en literatura; fins i tot en com s’han estructurat o publicat, de forma episòdica, perquè són Guerra i pau quatre llibres que es van donar com en forma de fascicles col·leccionables”. Aquesta tècnica s’ha traslladat a altres formats audiovisuals, fins i tot: “Tot això ha estat imitat en literatura i en altres formats: les sèries de Netflix també són conseqüència d’un estil que va imposar Tolstoi amb la seva obra. Ja s’havia fet en obres franceses abans, però Guerra i pau, en ser tan important, va acabar consolidant aquest tipus d’estructura”.
La seva empremta es pot veure també en la novel·la realista i la històrica: “És una novel·la realista sobre fets històrics irreals on es barrejaran personatges històrics reals amb personatges històrics ficticis. Això també ha estat utilitzat després en literatura i en cinema. Al segle XIX el gènere de ficció per antonomàsia era la novel·la. El relleu l’agafa el cinema del segle XX i les sèries del segle XXI: no deixa de ser la necessitat que tenim els humans de consumir ficció i que ens expliquin històries. Però ens arriben ecos d’aquelles obres en els formats que estem consumint avui dia”.
Una de les grans aportacions de Guerra i pau, segons Díaz, és que “dona una dimensió humana a personatges històrics que la gent veia com molt llunyans i molt idealitzats. Guerra i pau agafa Napoleó i el converteix en una persona normal, amb més defectes que virtuts”. En la seua opinió, “el personatge històric guanya, paradoxalment, en versemblança, perquè s’ha tractat des d’un punt de vista de novel·la realista i el personatge de ficció guanya versemblança ja que està interactuant amb un personatge real”.
Aquesta traducció de Guerra i pau és la primera que parteix del text canònic (complet) de Tolstoi i també la primera a ser traduïda directament del rus: l’anterior versió que va publicar Carles Capdevila el 1928 era una traducció de la versió francesa que, a més, era incompleta: “Aquella versió no incloïa molts dels fragments de la novel·la que defensen la seva teoria de la història”, com ara el segon epíleg de l’obra, però també molts fragments incrustats en la narració. “L’havien esporgada per fer-la més àgil”, diu Díaz, “perquè hi hagués només la part de la guerra i la part de la pau, però no la part de la filosofia”. En aquesta part de l’epíleg, afegeix la traductora, “Tolstoi intenta demostrar —i jo tinc la teoria que l’obra no deixa de ser una justificació gràfica d’aquesta filosofia— que la història no la fan els grans personatges i que tampoc es correspon amb el que acaba sent la versió oficial de la història (el relat oficial, que diríem nosaltres)”.
Tres novel·les breus
L’altra novel·la ara traduïda que connecta amb Guerra i pau, segons Arnau Barios, és Hadjí Murat, l’última del volum Tres novel·les breus que ha traduït: “És la que més s’assembla a Guerra i pau, no només perquè també explica un conflicte militar —tot i que la guerra contra Napoleó i la guerra imperialista de conquesta al Caucas són molt diferents—”, sinó per una tècnica que fa servir Tolstoi: “Això que fa a Guerra i pau de manera tan impressionant (com es fica a la cabana d’un partisà i descriu el més petit detall i d’aquí salta a Napoleó o a Alexandre I), aquest zoom del més petit al més gran, això també ho fa a Hadjí Murat. És un recurs amb molta gràcia i només li he vist fer a la gran epopeia que és Guerra i pau i a aquest conte o novel·la breu”.
L’estil de Tolstoi és sempre endreçat —molt més que el de Dostoievski—, però també presenta dificultats importants als traductors. Hi estan d’acord els tres responsables de les novetats editorials en català.
Judit Díaz diu que “és endreçat, però no sempre és fàcil, perquè tendeix a la frase llarga amb subordinades. No passa sempre, però, quan fa descripcions o disquisicions sobre els pensaments d’un personatge, escriu frases molt llargues, i a l’hora de traduir vas de corcoll per encaixar el puzzle”. Però sí que és endreçat, “perquè vol deixar les coses molt clares: fa novel·la realista i el que no busca és opacitat; precisament, el que vol és explicar-se el més clarament possible”. A diferència de Dostoievski, que segons Díaz “indaga molt dintre del cervell humà, Tolstoi no fa tant aquesta mirada cap endins, mira més cap a fora del personatge. En Tolstoi coneixes els personatges per les seves accions; en Dostoievski, pels seus pensaments”, rebla.
La sonata Kreutzer
Miquel Cabal i Guarro, que fa dos anys va traduir Crim i càstig de Dostoievski (La Casa dels Clàssics, 2021), signa ara la versió catalana d’Un matí del terratinent (Cal Carré) i La sonata Kreutzer (Flâneur), un relat que Club Editor també ha inclòs a Tres novel·les breus en versió d’Arnau Barios. Per Miquel Cabal, “la gran diferència amb Dostoievski és que l’autor de Crim i càstig és molt amant del desordre, del desgavell literari, del mareig. En canvi, Tolstoi és molt endreçat, amb una sintaxi molt polida, una puntuació molt clara. Costa molt traduir-lo perquè no estem avesats a frases tan llargues, amb tantes subordinades i tantes argumentacions, tot i que costa traduir-lo per raons totalment diferents de les de Dostoievski”.
Miquel Cabal creu que “Dostoievski és llegit en clau exclusivament literària perquè és capaç de generar unes trames amb un interès literari molt clar (el mateix Crim i càstig és com una novel·la policíaca), mentre que Tolstoi és un autor amb un biaix moral molt més marcat i molt més capaç de contextualitzar històricament —o geogràficament— tot el que escriu: l’expansió del Caucas (Txetxènia, el Daguestan), per exemple”.
Per això Cabal adverteix que no s’ha d’encasellar l’autor d’Anna Karènina: “Tolstoi es llegeix més com un savi, però això podria ser un error, perquè també fabula molt a les seves novel·les. A Un matí del terratinent hi ha molts contactes amb la seva vida, però en moltes altres novel·les i relats, no”.
Arnau Barios creu que “la dificultat de Dostoievski és el caos de la llengua parlada. Un bon percentatge de les seues novel·les, potser el 80%, són diàlegs. En Tolstoi és molt menys. El narrador intervé molt més. Les frases de Tolstoi són més ordenades, però també tenen els seus problemes per les contínues subordinades. Recordo una frase de Mort d’Ivan Ilitx que em va costar gairebé un dia”, diu el traductor.
A Arnau Barios, l’estil de Tolstoi li “recorda una columna dòrica: no és vulgar, però és una llengua que ve de la natura; una llengua no acabada de treballar. No és refinat com un Flaubert, que treballa cada paraula i cada gir. A ell no li interessa la parauleta, el refistolament i la decoració, sinó el ritme de la frase, i per això és complicat traduir-lo: per aconseguir el ritme, fa servir molt bé la repetició —és la seva virtut més destacada—, però el català no té la mateixa tolerància a la repetició que el rus. Aquest és un gran problema a l’hora de traduir: on s’acaba la voluntat de l’autor i comença l’error d’estil”. Barios explica amb més detall les diferències entre el català i el rus: “Com que el rus es declina —explica Barios—, la mateixa paraula pot sonar diferent en una mateixa frase. Si nosaltres diem casa sempre és casa, i si ho repetim dins de la mateixa frase, acaba resultant molt feixuc. En canvi, en rus, canvia l’acabament de la paraula i la repetició té un altre efecte molt diferent. Tots els grans autors russos, fins i tot els que es consideren grans estilistes com Gógol, fan repeticions que posen al traductor en una situació difíci”.
Un matí del terratinent
Miquel Cabal, per la seva banda, hi veu altres virtuts a l’obra de Tolstoi: “És un autor capaç de formular els seus principis de caràcter moral d’una manera clara, ordenada i a la vegada crítica amb ell mateix. Molt sovint, a les seves obres, s’amaga en un personatge que sempre vol i dol. Aquest és un dels motors de la dimensió creativa i vital de Tolstoi: volia fer una determinada cosa i pensava que no l’havia de fer o no l’havia feta prou bé. Vol dir-nos què hem de fer i alhora no voler-nos-ho dir. I ens diu també com hem de fer el bé i com desfer-nos dels privilegis que tenim (com estar millor i com està pitjor alhora). Aquesta tensió és constant en la seva vida”.
La seua biografia està marcada per aquest tret, que després trasllada també a la seua obra, diu Cabal: “Viu una joventut desordenada, amb el seu pas per l’exèrcit i tota mena de relacions i companyies poc recomanables, i després fa un gir copernicà per tal de fer-se càrrec de la seva hisenda i mirar d’arreglar les vides de tots els serfs que hi vivien”.
L’argument d’Un matí del terratinent, la novel·la breu que Cabal ha traduït per Cal Carré, està directament basat en la seva vida: “És una novel·la que escriu encara de jove, però ja es basa en la seva tensió biogràfica: ell acaba de deixar la Universitat de Kazan, on creu que no li ensenyen res de bo i es posa a estudiar pel seu compte tota mena de coses: llengües, economia, història i filosofia (queda molt entusiasmat amb els principis de Rousseau sobre l’estat natural de l’home). Tot això és el que el fa decidir tornar a la hisenda, com el protagonista d’Un matí del terratinent, que també abandona la vida intel·lectual per dedicar-se al treball manual”.
Per sort, des del seu retir, Tolstoi va compaginar sempre la pagesia i la literatura, i un accident de caça el va obligar a fer llit: un temps mort que va aprofitar per començar Guerra i pau.
I per sort, cent seixanta anys després, el bloqueig i la guerra no han pogut aturar Tolstoi. Com escriu al final de Hadjí Murat: “Els rossinyols, que havien callat mentre es van sentir els trets, tornaven a refilar, primer un de sol, a prop, i després els altres, més lluny”. •