Martí Domínguez ja va demostrar fa anys a les pàgines d’EL TEMPS (secció “Històries naturals”) que analitza com ningú la natura immortalitzada en l’art. Ara ha guanyat el III Premi Bones Lletres d’assaig humanístic amb Del natural (Edicions 62), subtitulat Una història de la natura en la pintura. Parla dels camells de Giotto, les papallones de Pisanello o el peix de Miquel Barceló. I, de passada, de la llebre de Dürer: “Va realitzar el treball sobre una llebre, una de les aquarel·les més famoses i emocionants del pintor. La llebre era un animal sagrat per als alemanys, perquè creien que es reproduïa per partenogènesi, i, per tant, l’associaven a la Verge Maria. Però aquest dibuix està absolutament desproveït de qualsevol contingut religiós (...) En Històries naturals, li vaig dedicar un capítol a aquest treball, on assenyale que el llebretó havia d’estar ensinistrat, i el va copiar dins de l’estudi, i que per això es pot veure als ulls de l’animal el reflex de les finestres de l’estança. Però també hi ha qui manté que el degué pintar d’un animal mort, i que aquell detall de les pupil·les era un recurs habitual del pintor, per tal de dotar de vida les seues creacions. Tant se val...”.
A l’enlluernadora novel·lista Lana Bastasic tampoc li sembla rellevant on està pintada la llebre. Ho escriu a la magnífica Atrapa la llebre (Periscopi, 2020): “Es veia, dins de l’ull, una petita finestra il·luminada. Dürer l’havia pintat amb tota la intenció. De debò l’havia fet al seu taller? Era el reflex d’una finestra real, o se l’havia inventat? Potser era l’única cosa real, i la llebre era un record hàbilment presentat. Potser era només una tècnica per fer que els ulls semblessin vius. Però no, vaig pensar, allò no era l’essencial. L’indret on es trobava aquella llebre de l’any 1502 no tenia cap mena d’importància. L’espai estava dins d’ella, en aquella llebre davant meu, sempre. Només les llebres pintades tenen un sempre. Les vives, les de carn i ossos, no es queden tranquil·les en un lloc”.
