Edicions del 1984 ha editat Fites, dos poemaris de la russa Marina Tsvetàieva en versió catalana de la traductora i poeta Laia MaLo. Tsvetàieva és també la primera protagonista d’El foc i la cendra, l’assaig sobre Dones creadores i tràgiques que va publicar Antoni Gómez a Onada Edicions el juny passat. Petites biografies en segona persona que s’endinsen en el drama de catorze dones, entre les quals Camille Claudel, Rita Hayworth, Lucia Berlin, Janis Joplin i Nina Simone.
Tsvetàieva va coincidir amb la Revolució Russa i va patir l’estalinisme directament. Una mala decisió, o els vents de guerra que s’acostaven, la va fer deixar el seu exili a París i tornar a Rússia el 1939 amb un vaixell ple d’exiliats espanyols que fugien de la Guerra Civil. Al cap de dos anys es va penjar. Però Tsvetàieva va topar amb la incomprensió, fins i tot a París. Ho escriu Antoni Gómez: “La qüestió és que no et volen: coneixes, al Cafè Voltaire, Maiakoski, la gran patum de la poesia russa, sobre el qual escrius un assaig, però rebutja els teus versos. Tampoc li agraden a un altre dels grans de la literatura russa del moment: Gorki diu que la teua poesia és amanerada, histèrica i impúdica”.
Els versos de Fites traduïts per Laia MaLo ho desmenteixen:
Va: para de plorar
pel pare i la mare —aixeca’t
i ves amb Déu, per les carreteres
de nit —sense llanterna ni ca.
És com la boca del lladre, la nit:
s’empassa la vergonya i et tempta.
I t’ensenya a cantar i a robar, mentre
mires a la víctima als ulls i somrius.
I a cridar d’enfora algú
amb un xiulet llarg, si van mal dades,
i a fer-te petons rere els arbres
amb desconegudes que esperen a punt.
Tant si està coberta de gel
com d’espigues —el camí— t’atrapa!
El retorn del fill pròdig a casa
és un final de rondalla, només.