A Tortosa, cal atansar-s’hi amb respecte. Amb el respecte que es mereix una vila amb un llegat històric excepcional. Aquesta població, amb més de 33.000 habitants i capital del Baix Ebre, pot presumir de posseir un dels patrimonis històrics i culturals més rics de Catalunya. Tortosa, com si es tractara d’un exercici de funambulisme, viu en l’equilibri. L’equidistància geogràfica entre València i Barcelona la situa estratègicament enmig del corredor mediterrani, del qual es manté pròxima i alhora suficientment allunyada per conservar la seua identitat.
Cal atansar-s’hi, també, amb l’admiració que emet un espai amb una energia especial, on el riu ha modelat cultura i tradicions, ha fet de la vila un important focus comercial i on la seua gent s’hi ha adaptat en perfecta simbiosi. Tortosa precedeix una plana agrícola fèrtil, regada per l’Ebre, amb més de 1.100 quilòmetres de vida. És també el curs fluvial l’eixida natural, aigües avall o amunt, i n’ha estat històricament la principal via de comunicació i de transport de mercaderies.
Per trobar-se en una cota excessivament baixa (al voltant dels deu metres sobre el nivell del mar), Tortosa viu en contrast amb dues realitats calcàries: a ponent, la majestuosa muralla pètria del massís del Port situa el Montcaro a més de 1.400 metres per sobre nostre. El cim, que culmina aquest massís, ha esdevingut un dels fars del Parc Natural dels Ports, el segon més extens de Catalunya. A llevant, la serra del Boix, més modesta, es conjuga amb la de Cardó. La ciutat històrica s’hi arrapà. Enfilant-se per la seua base, cercava protecció i defensa. Probablement a l’emplaçament que ocupa el castell de la Suda s’erigí el primigeni assentament iber.
Dertosa fou la Tortosa romana, el fòrum de la qual degué ubicar-se on avui hi ha la catedral de Santa Maria i on el 2016 unes excavacions van traure a la llum quaranta metres de muralla de l’època. Fou de grandària modesta, però d’importància cabdal: posseïa port fluvial i marítim, i se situava a la intersecció de la Via Augusta amb el riu Ebre. Aquesta situació estratègica l’ha conservada al llarg dels segles: seu d’un bisbat, ha gestionat els contactes entre valencians del nord, catalans del sud i aragonesos, els quals trobaven el punt de confluència natural al capdamunt del massís del Port. És per això també que ha pres històricament caràcter de plaça forta, cobejada per molts pretendents; un espai fortificat on s’han viscut episodis crucials durant els principals conflictes bèl·lics: des de la guerra dels Segadors, fins a la de Successió, les carlines o la Guerra Civil espanyola.
Dertosa es traduí en Turtuixa sota la dominació musulmana i a la primera meitat del segle XI es convertí en capital del regne de taifa. Turtuixa passà a mans cristianes per la determinació del comte Ramon Berenguer IV, que la incorporà a la Corona d’Aragó. Ramon Berenguer s’hagué d’esforçar per apoderar-se d’aquesta població extremadament blindada. Fins i tot, comptà amb una butlla papal que li permeté reclutar, a imatge d’una croada, mercenaris de tot arreu. Formà un exèrcit internacional amb el millor de cada casa. Els genovesos, és clar, s’encarregaren del reforç naval. S’hi aplegaren, també, normands, anglesos i francesos, i catalans i aragonesos.
La vila capitulà l’any 1148 i el comte preservà la llibertat de culte dels musulmans i les seues propietats en un Llibre del Repartiment, document mestre per al de València i el de Lleida. Un any més tard, cedí als jueus les antigues drassanes d’època islàmica, situades a l’extrem nord-occidental de la ciutat per tal de bastir-hi el call originari. El creixement d’aquest buscaria espai lliure cap a la muntanya, i formaria al segle XIII el call nou. Per aquell temps, Tortosa esdevingué ciutat-cruïlla de cultures. De nou, amb el funambulisme característic, el seu caràcter tolerant permeté la convivència de musulmans, jueus i cristians.
Una passejada monumental
Si hem de destacar una època d’esplendor del fil de l’atapeïda història tortosina, aquesta seria el Renaixement. I una figura: Cristòfor Despuig, escriptor, humanista i autor de Los Col·loquis de la ciutat de Tortosa, probablement l’obra en prosa més important del Renaixement català.
Per aquell temps, Tortosa concentraria una frenètica activitat artística i cultural que la portaria a esdevenir epicentre d’idees a Catalunya. Si Despuig excel·lia en el camp literari i de pensament, els Reials Col·legis ho feien com a patrimoni arquitectònic. El conjunt monumental el compon una tríada i va ser catalogat el 1974 Monument Historicoartístic d’Interès Nacional. Al Col·legi de Sant Jaume i de Sant Maties s’educaven els joves musulmans conversos. L’edifici s’obre a un pati central, únic del Renaixement a Catalunya i una joia de l’època. De planta rectangular, disposa de tres pisos o galeries, els dos primers amb arcs de mig punt i el superior amb arcs rebaixats. Al centre, una escultura que fusiona, mitjançant una iconografia complexa, religió, ciència i monarquia. Caldrà aturar-se també a la portalada. L’element d’entrada posseeix reminiscències d’arc triomfal, amb un missatge a mig camí entre la raó i l’espiritualitat. Avui hi trobareu l’Arxiu Comarcal.
El segon element del complex monumental és el Col·legi de Sant Jordi i de Sant Domènec, a l’origen un convent dominicà. Del conjunt, tan sols se’n conserva la portalada renaixentista; la resta fou destruïda pels bombardejos franquistes durant la Guerra Civil. En l’actualitat, alberga els Serveis Territorials delDepartament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i l’Escola Oficial d’Idiomes.
El tercer és l’església de Sant Domènec. Projectada en estil gòtic, destaca la seua portalada amb un arc de mig punt emmarcat en quatre columnes jòniques. Tot rematat amb un frontó corb trencat. Ha tingut diversos usos, des d’instal·lació militar al segle XIX, a museu a principis del XX i saló noble de la ciutat en l’actualitat, on s’ubica, a més, el Centre d’Interpretació del Renaixement.
La recreació actual de l’esplendor del segle XVI té un nom: la Festa del Renaixement. Durant quatre dies d’estiu (l’edició 2018 ha estat del 19 al 22 de juliol), la ciutat s’engalana per fer un viatge al passat. Més de 3.000 ciutadans vestits d’època i 60 espectacles diaris, amb més de 500 actors donen idea de la magnitud de l’esdeveniment.
I ja que som a la part alta de la ciutat, aprofitem per visitar el castell de la Suda. La plaça forta ostenta densitat i dimensions d’hipèrbole. Sòlida, inexpugnable. En ella hi ha la petja dels primers pobladors del lloc. Hi passaren els romans, tot i que l’impuls definitiu el donarien els musulmans. Amb Ramon Berenguer IV, el castell prengué funcions residencials del llinatge dels Montcada. Els templers també hi tingueren la seua part i Jaume I en féu la residència preferida, des d’on preparà la reconquesta de Morella, Borriana i Peníscola.
és una balconada sobre el conjunt urbà i el riu Ebre.
El destí ha volgut que la Suda haja esdevingut espai residencial de luxe, inclòs des del 1972 dins la xarxa de Paradors Nacionals de Turisme. Al seu interior es van realitzar diverses construccions, entre les quals destaquen els aljubs i les naus. En un gran pou central conflueixen nombroses galeries subterrànies amb sitges i forns.
Des d’aquesta cota, Tortosa ofereix un espectacle corprenedor: la vila, el riu, el port.
Per sobre de la Suda, la presència d’elements defensius no deixa cap mena de dubte de com de desitjada ha estat Tortosa al llarg de la seua història. Són els baluards del Carme i de la Victòria, la fortificació del turó de Sitjar, el fortí de Bonet, les avançades de Sant Joan, la muralla de Remolins o la torre del Cèlio.
De tornada cap a la part baixa de la ciutat, desvieu-vos: penetreu al laberint de carrers, carrerons i placetes del call jueu. Entre els segles XII i XV la comunitat jueva tortosina fou una de les nombroses de Catalunya, i importants culturalment i comercialment. El consistori ha dissenyat una ruta senyalitzada per evitar que el visitant es perda els racons més emblemàtics. L’itinerari s’inicia a la plaça de la Immaculada, i segueix pels carrers de Jaume Tió i Noè, Jerusalem i d’En Fortó. Ací probablement estaven ubicats la sinagoga, la carnisseria i el forn. El carrer Major de Remolins separava el call vell del call nou. A l’extrem del carrer, el portal de Vimpeçol permetia la sortida del recinte emmurallat del call pel seu sector septentrional. La travessia Vandellòs és un dels carrerons més estrets del call. Recorreu-lo fins a arribar al portal dels Jueus, l’únic que es conserva de l’antic call i que donava pas, ja fora de les muralles, al cementiri hebreu.
El call nou manté gairebé intacta la seua estructura urbana. El laberíntic entramat urbà ens transporta vuit segles enrere. Eixim del call pel carrer Major de Remolins i pel carrer Major de Sant Jaume arribem a la catedral.
Una seu com una catedral
Ocupa l’indret d’un antic temple romà, diuen alguns historiadors, on posteriorment es bastí una basílica visigòtica i més tard una mesquita. Ací s’alçà, també, una catedral romànica, que precedia a la catedral gòtica actual. De la romànica es conserven dos capitells a la porta d’accés al pati que degueren pertànyer, possiblement, a l’antic claustre.
El 21 de maig de 1347 el bisbe Arnau de Llordat col·locà la primera pedra al bell mig de l’absis del temple que coneixem i que s’erigiria sota l’advocació de Santa Maria. Quatre-cents dotze anys més tard se’n finalitzava la construcció amb la façana barroca. Entremig, uns quants estils arquitectònics i un decisiu debat interreligiós. L’anomenada Disputa de Tortosa s’inicià el 1413 per iniciativa del papa d’Avinyó Benet XIII, amb l’objectiu d’adoctrinar les autoritats religioses jueves i corregir les possibles malinterpretacions en matèria de fe. Un any més tard i després de seixanta-set sessions, el debat finalitzava al poble castellonenc de Sant Mateu. El resultat se saldà en baptismes forçats, separació de famílies, crema de llibres i en un fet cabdal: marcava el moment clau en el declivi de les comunitats jueves.
Abans de canviar d’època, caldrà fer una aturada a la veïna plaça dels Estudis. Allà, hi ha l’Hospital de la Santa Creu. Aquest edifici és coetani del remat de la catedral, any amunt any avall. En la ubicació que ocupa l’antic Hospital al segle XIV funcionava l’Estudi de Gramàtica. El 1760 s’establí l’Hospital de la Santa Creu el qual, al llarg de la seua existència, ha adoptat funcions públiques ben diverses: d’hospital a ajuntament, d’institut de batxillerat a jutjats.
Modernisme a la tortosina
L’enderroc de les muralles a finals del segle XIX fomentaria la creació dels Eixamples. Barris nous, esponjats, higiènics, on la burgesia tortosina construiria noves residències. Algunes instal·lacions municipals, com l’escorxador, adoptaven també els postulats dels preceptes modernistes. Avui dia alberga el Museu de Tortosa i l’Oficina de Turisme.
Dos arquitectes impulsarien el Modernisme a Tortosa: Pau Monguió i Joan Abril, els quals signarien la majoria dels nous projectes de principis del segle XX. El Palau Montagut, conegut també com la Casa de les Aigües, la singular Casa Greco, poblada d’elements ovalats i amb una tribuna estil proa de vaixell, el Palau Climent, tot discret, la Casa Matheu i la contundent Casa Brunet, que es recargola amb detalls barroquitzants; la simètrica Casa Bau i l’antiga clínica Sabaté, amb ecos d’estètica egípcia.
Si bé és anterior, no podrem deixar de visitar en aquesta última passejada el mercat municipal (1887), mostra d’arquitectura eclèctica i on l’estructura metàl·lica que suporta la coberta va ser dissenyada per Joan Torras i Guardiola, “l’Eiffel Català”. Vagaregeu, per finalitzar la densa visita a Tortosa, pel parc municipal, dit també de Teodor González, dissenyat segons els preceptes dels jardins romàntics, tot i que amb tocs modernistes. La llotja del segle XIV hi va ser traslladada el 1932. Un cop conclòs el seu ús comercial, adoptà funcions militars: esdevingué dipòsit de guerra al segle XVII, i acollí posteriorment el Govern Militar. Des de 2010 és la Casa dels Gegants. Sortosament.