PAÍS VALENCIÀ

L'hora dels cara a cara

L’últim debat de política general de la legislatura ha activat el compte enrere abans dels comicis valencians del 26 de maig de 2019. És l’hora del cara a cara entre el Govern del Botànic i el tàndem PP-Ciutadans, del cara a cara entre Ximo Puig i Mónica Oltra per la possible presidència, del cara a cara entre Podem i el Consell per pactar els Pressupostos més difícils...  Un curs no apte per a cardíacs.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els valencians són catalanitzats. Qui els descatalanitzarà? El descatalanitzador que els descatalanitze, bon descatalanitzador serà.

Aquest travallengua sintetitza el moment que travessa la política valenciana a només vuit mesos de les eleccions que marcaran la continuïtat o no del canvi iniciat el 2015. La popular Isabel Bonig, cap de l’oposició i presidenta del partit més votat, aspira a rellevar Ximo Puig mitjançant un acord postelectoral amb Ciutadans i ha decidit jugar-s’ho tot a la carta identitària. Tot és Catalunya. En el debat de política general celebrat la setmana passada —el darrer de la legislatura— va avançar que la seua primera decisió com a presidenta consistirà a “derogar totes les lleis, plans, programes, decrets llei i actuacions que suposen una catalanització de la Comunitat Valenciana”. A més, va alertar sobre les conseqüències de les mesures preses per l’actual Consell: “Així va començar Catalunya”, profetitza. Hi ha el risc de “convertir la Comunitat en una segona Catalunya”. “Mai més catalanistes al davant del Govern de la Generalitat Valenciana! Mai més un president de les Corts que recolza els colpistes separatistes catalans!”, va exclamar a l’hemicicle.

Bonig assegura que ens trobem davant “l’intent fracassat del nacionalisme valencià per canviar una comunitat que no ho ha permès”. Perquè, continua, “[els polítics de] l’esquerra valenciana sempre han preferit ser catalans de segona que valencians de primera”. Per això À Punt no passa de ser, als seus ulls, “una delegació de TV3”. Per això qualifica d’“acomplexats” els polítics valencians que —segons diu— observen el “procés separatista català” com el seu “paradís” somiat. Per això resulta urgent que “els valencians recuperen l’orgull de ser i sentir-se valencians” amb un Govern integrat per “valencians de veres”.

Isabel Bonig, presidenta del PPCV i síndica del partit a les Corts valencianes, durant l'últim debat de política general. / Miguel Lorenzo

“No hi ha valencians de veritat”, va replicar-li Puig, que va atribuir aquesta expressió a la “xenofòbia”. “Vostè no és més valenciana ni menys valenciana que qualsevol de nosaltres, però vol fer una ratlla entre els valencians bons i els valencians dolents, com ja va succeir en el passat”. El president afirma que Bonig veu un “fantasma català” que ningú més no observa. Que no existeix. O potser sí que existeix i es manifesta de nit a sa casa per recordar-li —ironies de la vida— la catalanitat del seu cognom.

Amb tot, al llarg del debat, Bonig va mostrar-se gestualment més continguda del que és costum. La retransmissió en directe per part de la nova televisió pública valenciana va obrar el miracle. Per aquesta raó tampoc no va malbaratar l’oportunitat d’esbossar les línies mestres del programa que aplicaria des de la presidència, per bé que va ser víctima d’un lapsus terrible, d’aquells que fereixen i que Puig de seguida va relacionar amb el subconscient: va pronosticar el retorn dels populars a la Generalitat “en vuit anys”, en lloc de referir-se als vuit mesos que falten per als comicis. Els aplaudiments als bancs del PSPV, Compromís i Podem encara ressonen a l’hemicicle.

Minut i resultat al Botànic

Un cop activat el compte enrere electoral, EL TEMPS ha sondejat els diversos partits per conèixer l’ambient que s’hi respira. Quines expectatives tenen dipositades les respectives formacions en la cita del 26 de maig de 2019? Com actuaran l’endemà, en funció de cada possible escenari?

El PSPV treballa amb enquestes que els situen en un empat tècnic amb el PPCV

El PSPV treballa amb enquestes que els situen en un empat tècnic amb el PPCV. Els sis punts percentuals que van separar-los el 2015 haurien quedat reduïts a un o dos. No descarten esdevenir la força més votada, cosa que no passa des de 1991. És a dir, des de l’era Cobi. Pensen que han de consolidar l’avantatge de 10 punts que van aconseguir sobre Compromís a la demarcació d’Alacant i reduir, com siga, els cinc punts de diferència que la coalició liderada per Mónica Oltra va obtenir sobre els socialistes a la demarcació de València. Dins d’aquesta estratègia s’emmarca l’oposició agressiva —des de dins del mateix Govern— que de fa un semestre duu a terme Sandra Gómez, primera tinent d’alcalde i líder del PSPV al cap i casal. I és que a la ciutat vota un de cada tres electors de la província. Poca broma.

Siga com siga, al PSPV-PSOE són taxatius: “Si tenim un vot més que Compromís, Mónica no serà presidenta”. No és una frase buida. És ben factible que el juny de 2019 assistim a un déjà vu del juny de 2015. Si Podem i Compromís sumen més escons que els socialistes, voldran desposseir Puig de la presidència. Amb un element que, a més, n’incrementa el suspens: la presència d’Antonio Estañ al capdavant de Podem. No debades, en el procés d’elecció de secretari general, ja va deixar clara la seua preferència per Oltra i la intenció rotunda d’investir-la si la suma dels diputats de Compromís i Podem se situava per davant del PSPV. “Si Compromís i nosaltres tanquem un acord de mínims l’endemà de les eleccions, podrem collar els socialistes”, sostenen a Podem.

És ben factible que el juny de 2019 assistim a un 'déjà vu' del juny de 2015, amb Compromís i Podem tractant d'investir Oltra

Els dirigents socialistes coincideixen a dir que si el projecte del Botànic revalida la confiança de la ciutadania i suma majoria absoluta, el pacte es reeditarà. Una possible majoria alternativa de PSPV i Ciutadans els resulta suggestiva —podrien pressionar Compromís, Podem i Esquerra Unida per tancar un acord més favorable— però mai no seria la primera opció. Si l’èxit del Botànic fora tan gran que PSPV i Compromís sumaren 50 diputats i estigueren en condicions de governar sols, el fet d’integrar-hi Podem i Esquerra Unida —que hi concorreran units— genera dubtes: n’hi ha que proposen ser “generosos” i convidar-los a l’executiu, mentre d’altres insten a ser “pragmàtics”: un pacte a dos amb Compromís —fonamentat en l’experiència acumulada— “evitaria debats maximalistes i aplanaria el camí a la fagocitació de Podem”. Un alt càrrec institucional adscrit a Compromís, però, defensa la presència de Podem a l’executiu per tal que “prenguen consciència, d’una vegada, de la dificultat que suposa gestionar, de la quantitat d’entrebancs que t’hi trobes... Des de fora del Govern, ara, no se n’adonen”.

Antonio Estañ i la síndica adjunta Fabiola Meco la setmana passada a les Corts. / Miguel Lorenzo

En Compromís opinen que Antonio Montiel, el predecessor d’Estañ, no va forçar prou la màquina per investir Oltra en detriment de Puig, malgrat que el PSPV només tenia 23 diputats, i la suma de Compromís i Podem en totalitzava 32. En canvi, el mateix Montiel va explicar a EL TEMPS que fou ella qui va preferir de fer un pas al costat en favor de la governabilitat. El llibre que enllesteix ara sobre les interioritats de l’acord —es publicarà la primavera vinent— oferirà la seua versió detallada sobre aquells dies frenètics, farcits de nervis.

L’entorn del president retrau a la vicepresidenta que no optara per comunicar el seu malestar a Bravo de manera discreta. És la seua superiora immediata. Però el cercle d’Oltra entenia que ella ja havia sufocat massa incendis amb discreció i va animar-la a encendre la metxa d’uns tuits carregats de benzina.Els qui la coneixen bé, en tot cas, no perceben una Oltra nerviosa. Justifiquen la reacció irada del 22 d’agost —quan va atacar la titular de Justícia, Gabriela Bravo, i va criticar el “sí” del d’Hisenda, Vicent Soler, al sostre de dèficit fixat pel Govern espanyol— com una forma d’expressar el seu empipament per l’actuació unilateral dels consellers socialistes. Va reflexionar cinc hores abans de publicar el reguitzell de tuits contra Bravo, qui l’endemà va replicar que tothom podia “mesurar” la “trajectòria” de cadascuna d’elles. El tracte entre Oltra i Bravo, que era distant de feia temps, s’ha refredat encara més i costarà de refer, si és que mai arriba a refer-se.

Puig no vol abandonar el Palau sense “singularitzar” les eleccions valencianes, o ara o a la següent legislatura

Tot plegat va esclatar enmig de les especulacions estivals sobre la possible dissolució anticipada de les Corts i la convocatòria d’eleccions per part de Puig, que n’ostenta la prerrogativa en exclusiva. El president ha transmès a la gent de confiança que no vol abandonar el Palau sense “singularitzar” els comicis valencians. Si no els avança ara, ho faria a la següent legislatura. Desitja passar a la història com el cap del Consell que va aprofundir en l’autogovern. Un privilegi que el PSPV va esforçar-se a arrancar durant la reforma estatutària de l’any 2006 —amb Puig com a negociador— però que cap president no s’ha decidit a materialitzar. De moment.

Per encadenar un segon mandat, doncs, Puig haurà de superar la pinça que faran Compromís, Podem i EUPV. Encara que el PSPV guanye alguns diputats, si les altres forces d’esquerres en reuneixen més conjuntament, suarà de valent per continuar al Palau. Per això al PSPV consideren vital controlar la Mesa de les Corts —que marca el tempo i proposa candidat a la investidura— i disposar del comodí de Ciutadans, per si la cosa es complica...

El drama de Bonig

Bonig no ha de témer per cap fantasma, sinó per Ciutadans. No perquè puguen superar-la, sinó perquè ni arredonint la majoria absoluta amb ells té garantida la presidència. En el PPCV desconfien del partit d’Albert Rivera. Molt ben fet.

El creixement de Ciutadans va lligat a l’erosió dels populars. En aquest sentit, lliurar-los la clau de la Generalitat significaria, d’una banda, obviar les pràctiques corruptes d’un passat encara recent; i, de l’altra, ajudaria a reviscolar el rival més directe, cosa que no els interessa gens. Amb Toni Cantó com a candidat probable, la formació confia guanyar bastants vots, però no els suficients per fer-li el sorpasso al PPCV. Presentaran al voltant de 300 llistes locals que abraçaran més del 80% de la població, multiplicant per cinc les registrades el 2015. Això també els permetrà arrossegar sufragis a l’urna autonòmica.

Al centre, Toni Cantó, més que probable candidat de Ciutadans a la presidència de la Generalitat, qui va presenciar el debat de política general des de la llotja de convidats. / Miguel Lorenzo

A diferència del passat, Ciutadans no busca cares conegudes. Amb 13.000 inscrits —4.000 dels quals són militants actius que paguen 120 euros anuals— ja compta amb una estructura sòlida. Fins i tot se sorprenen de l’arribada silenciosa de militants que resulten tenir una certa transcendència pública, com ara el president de la Federació Valenciana de Motociclisme, l’alacantí José Luis Berenguer, que probablement figurarà a les llistes.

“El PSPV estaria més còmode amb nosaltres que no amb Compromís”, confessen en Ciutadans

“El PSPV estaria més còmode amb nosaltres que no amb Compromís”, confessen en Ciutadans, que tenen el repte de fer fora Compromís de les institucions. Amb carteres o sense, la plana major valenciana s’inclina per una aliança amb els socialistes que permeta que el PPCV continue dessagnant-se a l’oposició. Oloren la sang com pocs i tenen la meta de suplantar els conservadors.

Entre el tarannà aspre de Bonig i el posat dialogant de Puig, també s’estimen més la segona via. Si els socialistes sumaren més diputats amb Ciutadans que amb Compromís i Podem-EUPV, tampoc no seria descartable un Govern en minoria, monocolor, amb el suport extern de Ciutadans, com ha succeït a Andalusia. Ara bé, en darrera instància, la direcció estatal del partit haurà de ser la que valide o no qualsevol acord de Govern o d’investidura.

Entre el tarannà aspre de Bonig i el posat dialogant de Puig, a Ciutadans s’estimen més la segona via

“La gent para pels carrers Mónica per fer-s’hi selfies, a Alacant la diferència entre 2015 i ara és brutal”, expliquen al seu entorn. “Toni Cantó va anar-hi en Fogueres i impressiona la popularitat que té... Entre la gent de 30 i 50 anys traurà un grandíssim resultat”, contesten en Ciutadans. Puig va tenir una mirada molt alacantina al debat de la setmana passada, amb inversions, inauguracions i commemoracions cridaneres. Bonig ha incidit molt en la política lingüística del Consell, delerosa d’obtenir-hi rèdits i ajudada per un govern afí a la Diputació, presidit per César Sánchez, que ha actuat com a fuet.

Els 875.000 votants de l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó i el Baix Segura equivalen al 25% del País Valencià i són els que poden provocar més alteracions al mapa electoral actual. Alacant és important.Ciutadans té totes les esperances dipositades en les comarques més meridionals. Confien que els electors associen Compromís al nacionalisme català i que això els impedisca de créixer més. En Compromís, en canvi, pensen que la sorpresa vindrà del sud, amb un Natxo Bellido que s’ha guanyat el respecte general a la ciutat d’Alacant, un pacte a Elx que ha funcionat la mar de bé i un col·lectiu jove amb molta projecció a Oriola.

En el PPCV s’ho miren amb pessimisme. No n’hi ha pocs de diputats que, sotto voce, donen per perduda la Generalitat. Això sí, pensen que l’any 2015 —amb 31 diputats de 99— ja van tocar fons. “No creixerem molt, però únicament podem créixer, el 2015 se’ns va girar en contra la tempesta perfecta”, opinen.

La recepta implica compactar l’electorat més ideològic i evitar, com a la resta de l’Estat, l’ascens de formacions extremistes com ara Vox. “Una part de la nostra militància ens exigeix aquest discurs”, confessa una persona de la direcció que no acaba d’entendre l’estratègia de Podem a València i Madrid. “Li han proporcionat estabilitat a Puig i ara han investit Sánchez, sempre sense entrar al Govern... No sembla intel·ligent”, apunta.

Al PPCV diuen que Oltra és “una grandíssima pilot amb un cotxe, Compromís, que no té la potència necessària”

Aquesta mateixa font, que també desconfia del suport de Ciutadans per investir Bonig, admet que Puig ho té tot de cara per repetir el 2019. Sobretot perquè Oltra és “una grandíssima pilot amb un cotxe que no té la potència necessària”. Al PPCV detecten un problema de creixement en Compromís i posen els focus a la ciutat de València: “A diferència de Barcelona i Madrid, que tothom relaciona amb Colau i Carmena, Ribó no ha reeixit a aconseguir aquesta identificació”. Esperen recuperar votants que en 2015 fugiren a Compromís.

València en falles

La festa electoral serà grossa al cap i casal. Els estira-i-arronses entre Compromís i PSPV fan preveure un final de mandat agònic. Compromís no veu un risc de sorpasso i associa l’ofensiva empresa per Sandra Gómez —els socialistes disposen de cinc regidors, quatre per sota de Ribó— al neguit per esdevenir candidata. Encara que és la secretària general local, el ministre i número 2 del PSOE, José Luis Ábalos, podria esperonar Pedro Sánchez a impulsar un nom alternatiu a les primàries. “Sandra sap que perilla i vol guanyar notorietat”, diuen els valencianistes.

En aquest cas, sí, una majoria absoluta de PP i Ciutadans provocaria un canvi de govern immediat. Si aquesta majoria es reproduïra també a les Corts, hi podria haver un intercanvi de cromos: Bonig presidenta i Fernando Giner, alcalde.

Una hipòtesi que, sens dubte, no convida a ser-ne candidat. I és que, després de 24 anys amb Rita Barberà, els populars no saben qui batallarà per recuperar la segona alcaldia més important a què aspiren. Els desitjos de Bonig de promocionar un independent xoquen amb la realitat: Gènova és qui ho ha de determinar. Sobretot tenint en compte que Pablo Casado no va rebre el suport de la baronesa valenciana.

Si l'enquesta del PP situa María José Català a prop de González Pons, ella seria l'alcaldable a València

Com a Madrid, la direcció del partit ha encarregat una enquesta que guiarà, en bona mesura, la decisió final. Dels quatre noms que hi ha damunt la taula, el més conegut és el de l’eurodiputat Esteban González Pons, que ja ha explicitat el seu desig de no optar a l’alcaldia i de continuar a Brussel·les. L’exconsellera María José Català, exalcaldessa de Torrent, tampoc no ha evidenciat que vulga participar en la cursa electoral: no s’ha manifestat en aquest sentit ni s’ha mudat a València, però el seu perfil és molt valorat i podria ser l’escollida si quedara a poca distància de González Pons. El també exconseller i president de la gestora que regeix el partit a la ciutat, Luis Santamaría, és dels pocs que va posicionar-se públicament a favor de Casado, però això no és garantia de res: el president del PP —si arriba a maig de 2019— es jugarà la seua capacitat de redreçar el rumb del partit després d’uns comicis andalusos que es preveuen adversos. El quart candidat possible a València és l’actual portaveu, l’independent Eusebio Monzó, l’únic dels 10 regidors que no es troba investigat per la justícia.

El grup popular aplaudeix Isabel Bonig en concloure la seua primera intervenció al debat de política general. / Miguel Lorenzo

“A València tenim un problema polític, no judicial”, s’esforça a remarcar una font interna que aposta per un “canvi de cares” en la línia expressada per la militància, que va decantar-se per Casado mentre en el conjunt del PPCV guanyava Soraya Sáenz de Santamaría. “Si a la ciutat designen un candidat que arribe de rebot, els afiliats es desmobilitzaran i patirem una desfeta”. Als barris perifèrics, el 2015, el PP va perdre un de cada dos vots. Als més cèntrics i afins, un de cada tres. La manca d’una direcció estable i la situació processal de la pràctica totalitat del grup ha atorgat placidesa al Govern de la Nau presidit per Ribó. Els problemes venen de dins, no de fora.

De les primàries a Sánchez

Podem comença a disparar contra Puig —simpàticament, va definir els anuncis del debat de política general com a “XimoAnuncis que no es fan realitat”— i confia compensar la possible caiguda amb l’entrada dels 100.000 vots d’Esquerra Unida que el 2015 van anar a la paperera. I, és clar, segueixen la pugna Puig-Oltra amb moltíssima atenció.Les primàries de Compromís se celebraran entre gener i febrer i seran una mera adaptació de les de 2015. Per primera vegada s’estalviaran una negociació extenuant. Les de Podem i EUPV, en canvi, costaran de pactar. Antonio Estañ i Rosa Pérez Garijo ja s’han reunit per dissenyar-les i discrepen en alguns aspectes: Esquerra Unida, mirant les enquestes, aspira a una proporció de candidats d’un a un que Podem vol situar, en funció als vots de 2015, en una correlació propera al tres a un. És previsible el retorn de cares conegudes com la d’Ignacio Blanco. De fet, el sector comunista més dur es troba apàtic en haver perdut la coordinació general i Glòria Marcos, un altre contrapès, s’ha donat de baixa del partit.

A Compromís les primàries seran una mera adaptació de les de 2015, s'estalviaran una negociació extenuant

La investidura de Pedro Sánchez ha afectat la relació president-vicepresidenta. La topada amb Bravo i Soler era la manera d’escenificar el malestar. “Estem fent de Compromís”, diuen al PSPV per defensar la negociació amb Hisenda. “Són ells, els que no volen que fem de PNB... Si haguérem participat en la negociació del sostre de dèficit, n’hauríem tret més”, contesten a Compromís, on tenen clar que “la nostra existència situa el PSPV en un pla molt més reivindicatiu”. El fet cert és que Sánchez ha rebut crítiques severes dels executius socialistes d’Astúries i l’Aragó pels “850 milions” que el PSPV assegura haver arrapat gràcies al “sí” del conseller Soler. Sánchez s’havia enutjat notablement amb l’abstenció del Botànic al Consell de Política Fiscal i Financera de juliol. Els missatges per WhatsApp —abans— i els diàlegs telefònics —després— van ser pujats de to.

El president Puig i el conseller Vicent Soler, amb la vicepresidenta Mónica Oltra enmig. / Miguel Lorenzo
Oltra té ganes de campanya, d’eixir al carrer a explicar què s’ha fet i com s’ha fet

Oltra sap que l’ascens de Sánchez és un entrebanc en la seua meta presidencial. Ara bé, confia molt en les seues opcions. Té ganes de campanya, d’eixir al carrer a explicar què s’ha fet i com s’ha fet. Quan especula sobre escenaris postelectorals, suma els escons de Compromís i Podem-EUPV i conclou que no seguirà com a vicepresidenta. Que podrà rellevar Puig. En tot cas, no li importaria repetir quatre anys més al capdavant de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Li encanta aquesta tasca. S’hi emociona.

I el cara a cara amb Puig, espera reconduir-lo en un cara a cara contra Sánchez, que d’ací a vuit mesos no es trobarà tan còmode com ara. Els atacs de Compromís als socialistes, que n’hi haurà i molts, aniran en aquesta direcció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.