Esborrar imatge

Del 14 al 20 de maig, els més de 50.000 inscrits a la branca valenciana de Podem són cridats a escollir el nou secretari general de la formació. Malgrat que acumula poc més de dos anys en el càrrec, Antonio Montiel no té la simpatia de Pablo Iglesias i ha renunciat a optar a la reelecció. Tres candidatures pugnen per rellevar-lo, entre les quals la preferida del líder estatal, a què no dóna suport cap dels 12 diputats a les Corts valencianes. Alguns, de fet, parlen d’una disputa València-Madrid que ell vol guanyar com siga a fi d’esborrar la imatge de territori hostil amb ínfules descentralitzadores.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de dos anys i tres mesos liderant Podem al País Valencià, Antonio Montiel esgota els dies com a secretari general. Ha decidit no optar a la reelecció i centrar-se en la seua tasca de parlamentari a les Corts. En aquest matí primaveral de València, assegut a una terrassa del centre de la ciutat sota un cel blau elèctric, mira cap enrere i fa balanç de forma desinhibida. D’ací a una hora assistirà al lliurament dels premis Llibertat d’Expressió que cada any atorga la Unió de Periodistes, i potser per això, valora encara més la possibilitat de parlar obertament. Per fi.

“Des de l’inici, la sintonia entre Pablo Iglesias i Mónica Oltra ha marcat la nostra existència”, lamenta Montiel mentre beu un glop d’aigua. “No ha estat fàcil, perquè, tot i que mantenim una relació fraternal amb Compromís, moltes vegades no pensem igual”, continua, “i perquè hem comprovat que, a les institucions, Compromís actua a la defensiva, cosa que podíem esperar del PSPV, però no d’ells”. “La massa crítica que va impulsar Podem a la Comunitat Valenciana mereixia ser escoltada”, reivindica Montiel, que també retreu a Oltra que no batallara per presidir la Generalitat.

No vam entrar al Consell perquè ella no va voler: vam posar com a condició que fóra la presidenta. En canvi, va preferir no pressionar Ximo Puig i conformar-se amb la vice-presidència”, explica Montiel. “Si ens haguérem fet forts, ella hauria estat la presidenta, i ell, el vice-president, però l’objectiu real de Mónica era un govern a tres encapçalat pels socialistes i vetllar armes amb vista al segon assalt: el de les eleccions del 2019”.

De qualsevol manera, a Montiel no va agradar-li gens que, a l’entrada de la primera de les reunions per a la formació de govern, Oltra s’adreçara a la premsa en nom de “la força més votada”, en referència als “32 diputats” de Compromís i Podem. Malgrat les coincidències ideològiques, s’havien presentat per separat, i aconseguint 19 i 13 escons, respectivanent. “Mónica va fer una interpretació molt particular d’allò que ella i jo havíem consensuat. Té una visió totalitzadora de la realitat, com va quedar clar quan va proclamar que ‘l’Acord del Botànic està a prova de bombes’... Mai no has de parlar en nom d’un altre, però pel seu caràcter, acostuma a fer-ho. Vol ser una mica la reina mare de tots els valencians”.

Certament, Iglesias mai no ha amagat les seues inclinacions: “A València el meu home és Mónica Oltra”, va confessar als periodistes de Madrid des del minut zero. El problema era que ella no volia abandonar Compromís, i tant ell com Íñigo Errejón van animar Montiel —a qui coneixien del Centre d’Estudis Polítics i Socials (CEPS), una fundació anticapitalista adscrita a la Universitat de València— a comandar la sucursal valenciana del partit que acabaven de parir. La veterania, el perfil acadèmic i l’activisme social que atresorava Montiel el convertien en la persona idònia per espantar el fantasma d’un Podem massa radical. Una altra cosa és que els seus dos valedors hi confiaren plenament. A Iglesias i Errejón, els cegava la popularitat d’Oltra.

Fabiola Meco, la cara visible de Més Morat.

En tot aquest temps, el desencís de Montiel amb el secretari general estatal ha anat in crescendo. No li han agradat determinades actituds. En Podem, més enllà d’uns “ideals comuns”, hi ha trobat a faltar “cultura d’organització” i una “descentralització efectiva”.

Hi ha hagut decisions transcendentals manufacturades a Madrid que ens han afectat molt”, assenyala l’encara líder del consell ciutadà autonòmic valencià. “Com pot ser que els nostres regidors —si més no els de les grans ciutats— no pogueren presentar-se com a Podem i hagueren de fer-ho amb marques blanques que molta gent no sap com han sorgit? Rendibilitzarem així els èxits de la nostra gestió?”, es pregunta. “La sensació d’orfandat era generalitzada: requerien formació i suport tècnic i jurídic, però ningú no els en facilitava. Vam crear el Fòrum Municipalista per intercanviar experiències i ajudar-nos els uns als altres”, recorda.

Montiel considera que Podem “ha paït millor la plurinacionalitat d’Espanya que no la plurinacionalitat orgànica”. “Amb tot, Íñigo ha interioritzat més bé que Pablo la necessitat de bastir una estructura de caire federal”, assegura, “que ens permeta prendre les nostres decisions de manera autònoma, per comptes de patir les imposicions estatals”.

“Les directrius del partit sovint no han encaixat amb la realitat dels territoris. Nosaltres, com els companys catalans, bascos, asturians, gallecs o andalusos, ho hem dit repetidament, però sense èxit. Amb motiu de la política de confluències i de la confecció de les llistes electorals, l’estratègia de pactes posterior a les eleccions generals del 20 de desembre i del 26 de juny, o més recentment, amb l’elaboració dels Pressupostos, la direcció no ha respectat les demandes dels òrgans autonòmics”, repassa Montiel, que al País Valencià, tanmateix, s’ha mostrat incapaç d’unificar la formació.

Iglesias contra tots

No debades, set candidatures van presentar-se al procés de primàries que en determinarà el successor. Un procés que culmina del 14 al 20 de maig, quan se celebren les votacions telemàtiques entre els més de 50.000 inscrits, 30.000 dels quals es consideren actius, per bé que a l’assemblea de Vistalegre II, fa unes setmanes, tan sols van participar-hi 17.000. Els 12 membres del grup parlamentari a les Corts —a començaments de legislatura el grup va perdre una integrant, que ara figura com a no adscrita— estaven dividits en cinc candidatures diferents.

Pilar Lima, senadora per designació territorial,  encapçala Obrint Podem, que té el suport tàcit de Pablo Iglesias.

Precisament, l’única llista que no compta amb el suport de cap diputat a les Corts valencianes és la que té la simpatia de Pablo Iglesias, enfrontat a Montiel pel seu errejonisme i a qui tampoc perdona alguna declaració. Sobretot aquella en què, per tal d’explicar els riscos del “cesarisme democràtic” que segons Montiel practica Iglesias, homologava el seu lideratge al dels dictadors Franco i Saddam Hussein. La senadora Pilar Lima és la seua candidata a la secretaria general. Abans d’ella, la diputada autonòmica Sandra Mínguez va rebre l’oferiment de part d’Iglesias, però va declinar-ho. Rellevada per Montiel com a secretària d’organització del consell ciutadà valencià, hi estava enfrontada i representava un retorn al Podem primigeni, atès que Mínguez —professora de matemàtiques— forma part del nucli fundador al País Valencià.

De fet, quan rememora el primer míting de la seua vida, que es remunta al mes de maig del 2014, encara l’envaeixen els nervis. Va conèixer Iglesias aquell mateix dia, en una cafeteria propera al col·legi Teodor Llorente de València, on tenia lloc l’acte. Seguidora del programa La Tuerka, activista del moviment 15M i batalladora per una educació pública de qualitat a través dels moviments socials, Sandra Mínguez va ser inclosa al primer consell ciutadà estatal. Ella i Àngela Ballester eren les úniques veus valencianes en aquell grup nombrós, de 64 persones.

La seua proximitat a Iglesias —“sempre he cregut en ell, pense que és la persona més adequada per liderar Podem”, diu— generava un malestar indissimulat en el cercle de confiança de Montiel, d’adscripció errejonista.

—És que tu vols ser la secretària general!

Mínguez afirma que Montiel, Ballester i Fabiola Meco van comentar-li això diverses vegades abans de resultar destituïda, però ara, en el moment decisiu, no sols ha refusat aquesta opció, sinó que dóna suport a una candidatura diferent de la de Lima.

“Les lògiques estatals no operen a nivell valencià. Ací compartesc moltíssimes coses amb un grup de companys que ja fa tres anys que treballem per obtenir més autonomia i per fomentar la descentralització de Podem; desitgem una organització més oberta i fidel a les nostres arrels”. A més d’ella, Antonio Estañ i Cèsar Jiménez, també diputats a les Corts, el senador Ferran Martínez o María Oliver, regidora a València, formen part d’aquesta candidatura, batejada amb el nom d’Aprofundir el Canvi i liderada per Estañ mateix. En cas de victòria, Mínguez exercirà com a portaveu d’una direcció que pretenen “coral”.

Sandra Mínguez, sempre propera a Pablo Iglesias, ha declinat l’oferiment de liderar la llista pablista i s’ha integrat a la d’Antonio Estañ.

“Fins ara, les decisions al Podem valencià les han preses un grup reduït de persones, al consell ciutadà autonòmic s’ha parlat molt poc de política i s’ha obviat l’opinió de les bases”, exposa Mínguez, que posa com a exemple l’Acord del Botànic, “ratificat exclusivament per l’òrgan directiu del partit [integrat per una trentena de persones] i no pels inscrits”.

Natural de Callosa del Segura (Baix Segura), Antonio Estañ va arribar de rebot a les Corts, en rebre el vot massiu dels crítics amb Montiel a les primàries, una circumstància que va permetre-li de situar-se en un dels números d’eixida per Alacant. Amb les primàries perdudes, aquells van proposar-se alterar l’ordre de la llista planxa oficialista, marcant els noms que els resultaven més suggerents. Activista antidesnonaments i un dels diputats revelació de la legislatura, Estañ subratlla la urgència de vertebrar el país i el partit, i guanyar autonomia.

“Volem pensar el País Valencià des del País Valencià”, remarca, “entendre la pluralitat com a positiva i no com un perill”. Estañ troba que al darrere de Podem hi ha un “xoc generacional i de cultura democràtica diferenciada”. A Montiel, com a secretari general, li posa una nota de 5 sobre 10. Li recrimina que ell i el seu entorn —a banda de Meco i Ballester, Estañ esmenta els diputats a les Corts David Torres, Llum Quiñonero, Josep Francesc Almeria i Beatriz Gascó— hi hagen aplicat “criteris de confiança, no meritocràtics”. Que l’esquema estatal no s’ha exportat al País Valencià queda clar en veure els components d’Aprofundir el Canvi, on pablistes i errejonistes conviuen alegrement.

In extremis, la candidatura d’Estañ s’ha unit a dues més —la de Marea Valenciana, liderada pel diputat autonòmic anticapitalista Daniel Geffner, i Aprofundiment Democràtic— i ha estat rebatejada Una Marea per Aprofundir el Canvi. Han sigut els únics a materialitzar una fusió de llistes.

Adéu al “front valencià”

Podíem haver bastit un front valencià ampli, però alguns ho han impedit”, es plany Fabiola Meco, portaveu adjunta a les Corts i líder de la llista montielista, per bé que el seu teòric inspirador manté una posició neutral. “Nosaltres no hem vetat ningú, estàvem disposats a parlar amb Aprofundir, però ells han preferit restar en lloc de sumar i sí que han vetat alguns noms de Més Morat, la nostra candidatura”, rebla.

De converses formals, no n’hi ha hagut, tot i que alguns insistien en la conveniència d’unir esforços contra Obrint Podem, la llista predilecta d’Iglesias. L’experiència acumulada indica que, on ell posa el seu dit, la majoria dels afiliats marquen el seu vot. I tant Més Morat com Aprofundir reclamen més independència envers Madrid, mentre Obrint Podem no fa bandera d’això.

“El meu no és un projecte continuista, sinó integrador, molt feminitzat i amb un pes significatiu del municipalisme, en què hi ha molta gent que no ha treballat amb Antonio Montiel”, apunta Meco, que, no obstant això, li atorga un notable alt —en concret, un 8— a l’actual secretari general i síndic parlamentari. El biaix femení és fefaent: vuit dels deu primers candidats de la llista són dones.

Meco posa l’èmfasi en la necessitat d’acabar el “tutelatge polític” a l’hora d’arribar a acords amb unes altres formacions. “No pot tornar a passar que Pablo i Mónica negocien una aliança electoral al marge del secretari general valencià de Podem”, diu. A parer seu, la candidatura de Lima està “subordinada” a la direcció estatal i incorpora “persones que no saben què és Podem i que provenen de projectes polítics fracassats”, en referència implícita a Esquerra Unida.

El professor universitari Héctor Illueca, procedent d’Esquerra Unida, que sí que s’han sumat a Obrint Podem.

I és que entre els fitxatges estrella de la temporada figuren el professor universitari Héctor Illueca i Esther Sanz, ex-afiliats d’EUPV. Iglesias també ha aconseguit que el raper Ricardo Moreno, Nega —de Los Chikos del Maíz, un dels seus grups favorits— s’involucre a Obrint Podem, i que Txema Guijarro, diputat madrileny escollit per la demarcació d’Alacant en qualitat de paracaigudista, s’hi sume amb entuasiasme. “És el moment de confiar en la nostra gent”, demana Meco. “En mans de qui quedarà tot allò que ja hem construït? En les de gent que ve de fora de Podem? Seria molt trist. Hem d’apostar pels qui tenim el cor morat i sabem què s’ha fet malament i, per tant, no s’ha de repetir”.

Fabiola Meco percep Podem com una força “excessivament personalista”. “La feina que fem als territoris, no es valora gaire. No pot ser que només importe allò que facen i diguen Pablo, Irene [Montero], Rafa [Mayoral] o Íñigo, ens cal una pluralitat més gran”, sentencia.

Mil peus i un

“Qui afirma que som la candidatura de Madrid no respecta el meu treball com a senadora. El meu equip el formen valencians i valencianes, igual com els altres dos, i anhelem un espai propi, autònom, per a Podem a la Comunitat Valenciana”, explica Pilar Lima amb l’ajuda d’una intèrpret. És la primera persona sorda que accedeix al Parlament espanyol; més concretament, és senadora per designació territorial a proposta d’Antonio Montiel, amb qui ja coincidia al consell ciutadà autonòmic.

“Les dinàmiques dels últims dos anys han estat insuficients. No es coneix la nostra feina, hem perdut el contacte amb els moviments socials. Hem de tenir un peu a les institucions i un miler de peus al carrer”, expressa Lima, que es refereix a Mónica Oltra en uns termes més amables: “No és la nostra adversària, sinó la nostra aliada, valore moltíssim la seua trajectòria política”. Ara bé, adverteix que Podem “no ha de continuar jugant un paper subaltern, irrellevant” al si de l’Acord del Botànic, sinó que ha de ser “més vigilant, més exigent”. Lima fins i tot no descarta que el seu partit entre al Consell, però alberga dubtes sobre la conveniència de fer aquest pas: “No hem d’oblidar que el president Puig va acabar amb Pedro Sánchez i va permetre la continuïtat de Rajoy, és a dir, ha donat suport al PP i la trama”.

A Montiel, Lima li posa un 6. “Hauria d’haver treballat més en favor de la unió, i haver retut comptes”, observa, “desconec, per exemple, quina feina ha dut a terme Ferran Martínez [senador, com ella] com a responsable de l’àrea de Joventut del consell ciutadà autonòmic”.

Quan se li planteja si Podem silencia les veus dels diversos territoris de l’Estat, respon que el model “no ha de ser el del PSOE, de baronies federals, sinó un de caràcter descentralitzat, de baix cap a dalt”, i cita l’asturiana Sofía Castañón i la navarresa Ione Belarra com a noms que a poc a poc van fent-se populars. “Diria que sí que hem sabut trencar l’endogàmia de la Complutense i obrir-nos a la societat”.

Membres del sector crític de Podem País Valencià en la presentació de la via valenciana per influir en la pugna estatal que va guanyar Pablo Iglesias a Íñigo Errejón.

Per a Pilar Lima, un dels “avantatges” de la seua candidatura —a diferència de les altres dues— és que no hi ha cap membre del consell ciutadà eixint. “Cap d’ells no ha retut comptes, no sabem què han fet, cosa que nosaltres combatem. En aquest sentit, volem un canvi radical”.

Si el plus d’Obrint Podem és el somriure que desperta a la cara de Pablo Iglesias, la seua gran carència és que no disposa de cap diputat còmplice a les Corts valencianes. Per aquesta raó, Pau Vivas i Carles Pons, els dos negociadors de Lima, van sondejar-ne un parell a la desesperada: Daniel Geffner, que liderava Marea Valenciana i ha acabat inserit a la llista d’Estañ, i Cristina Cabedo, que tenia una candidatura pròpia —Reconèixer-nos— que finalment ha dissolt sense integrar-se en cap altra. A Geffner van oferir-li el càrrec de síndic parlamentari, i a Cabedo, el de síndica adjunta.

“L’única obsessió que tenien era disposar d’algun suport al grup parlamentari. N’oferien la direcció però no volien sentir a parlar de pactar el projecte de partit ni d’incloure noms al consell ciutadà autonòmic”, fa saber una font de Podem a EL TEMPS. “No volien un tracte d’igual a igual, sinó una submissió absoluta. Guanye qui guanye, el futur de Podem al País Valencià és ben negre. El vencedor tractarà d’invisibilitzar tant com puga els perdedors, la manca de companyonia és evident. El xoc de trens resulta inevitable”.

Les altres batalles

En efecte, la batalla per la secretaria general és la primera. Després en vindran unes altres de molt importants, com ara la de decidir qui ha de seure a l’escó de síndic parlamentari. Montiel està disposat a continuar-hi, però la darrera paraula la tindrà el consell autonòmic.

Representats valencians de Podem a diferents institucions//EL TEMPS.

Estañ entén que la feina de secretari general no és compatible amb la de síndic, perquè “no es poden acumular tantes responsabilitats”, però alhora pensa que “Montiel no representa moltes de les coses que nosaltres defensem”, una frase que fa olor de relleu. La seua companya de candidatura Sandra Mínguez avalua amb un 6 la feina de Montiel com a síndic —“amb aquesta nota no evidencies un canvi, per culminar el canvi has de treure un excel·lent”— i ajorna qualsevol possible substitució a “allò que decidesca el nou consell ciutadà autonòmic”.

Pilar Lima, al seu torn, preveu que caldrà “replantejar-se” la continuïtat de Montiel, però no té “cap preferència” en cas que calga remoure’l. “Ho serà qui encarne millor la nostra veu”, diu amb l’amargor de qui no disposa de cap diputat afí al grup parlamentari. Per últim, Fabiola Meco, actual portaveu adjunta, remet a unes paraules recents d’Iglesias en què es referia a Montiel com un “valor” de Podem que havia de desenvolupar una “funció destacada”.

Qualsevol canvi a Podem podria tenir conseqüències sobre l’Acord del Botànic, la pedra piramidal que sosté el Govern valencià. Ximo Puig, Mónica Oltra i Antonio Montiel van signar-ne la primera versió el juny del 2015, i el gener d’enguany van segellar una revisió en profunditat. Hi ha en risc la governabilitat valenciana, en funció de qui guanye les primàries de Podem? Si atenem als tres candidats a la secretaria general, no. Meco advoca per una “auditoria ciutadana” mitjançant la qual els diversos moviments socials i tothom que vulga —a títol individual— puga fer seguiment del grau de compliment. “L’Acord del Botànic estarà a prova de bombes sempre que es complesca”, avança Meco, “però, en qualsevol cas, hem de ser conscients del que significa, després de 20 anys de governs del PP”. A ella li hauria agradat que Podem formara part de l’executiu, “perquè no ser-hi ens ha perjudicat, molts no saben que hem impulsat l’agència antifrau, una reforma fiscal, la llei de comptes oberts o la de pobresa farmacològica”.

L’auditoria en qüestió també és una reclamació d’Una Marea per Aprofundir el Canvi. “A Podem fa temps que en parlem, però no l’hem posada en pràctica; l’Acord del Botànic no s’ha fiscalitzat com cal, i ha arribat el moment de fer-ho”, comenta Estañ. “No tenim la intenció de tombar el pacte, però si no fem que millore la vida dels ciutadans, no servirà de res. I ja n’estem farts, dels globus sonda del Consell en temes com els horaris comercials, el canvi de model productiu, la taxa turística o el sistema de retorn d’envasos”.

Antonio Estañ, de Callosa del Segura, lidera la candidatura d’Una Marea per Aprofundir el Canvi a la secretaria general.

Com Més Morat, Aprofundir reclama que la branca valenciana de Podem tinga un CIF propi que li permeta de gaudir de més autonomia i gestionar els recursos propis. Estañ parla d’articular “un valencianisme popular que desmunte la identitat valenciana generada pel PPCV, cosa que Compromís ja ha començat a fer” i vol centrar tots els esforços a propiciar un canvi del model productiu casolà, “introduint el concepte comunitari”.

“Com podem ser la cinquena força política a la Comunitat Valenciana? Hem hagut de fer les coses molt malament per ocupar un lloc tan endarrerit”, s’indigna Pilar Lima, que tampoc aplaudeix la feina del Botànic. “Potser no hem fet l’oposició ferma que calia. Hauríem de ser molt més contundents en aspectes com la llei de dependència... El model Cotino no ha mort encara! Hem d’afanyar-nos a netejar les institucions i, en aquest sentit, tinc clar que som la candidatura que es mostrarà més vigilant amb el Botànic”.

Compromís-Podem, el 2019?

A l’horitzó electoral del 2019 sura la possibilitat de repetir l’aliança amb Compromís que ja va ser una realitat a les eleccions estatals del 2015 i del 2016. Pablo Iglesias i Mónica Oltra no han negat que es podria reeditar un acord com aquell a l’àmbit valencià, encara que el Bloc Nacionalista Valencià —el partit majoritari a la coalició— només contemple la possibilitat de concórrer-hi com a Compromís, sense additius.

A diferència de la passió que posava un any i mig enrere, quan es negociava el pacte a les estatals, Antonio Montiel diu que “dos més dos no sempre sumen quatre, sinó que de vegades sumen tres i mig”. “El 2019, Compromís no es presentarà lleuger d’equipatge, precisament; han gestionat les institucions i hauran de ser avaluats per la ciutadania. Nosaltres, en canvi, podem continuar representant el malestar de la gent i la insatisfacció provocada pel Govern. No hem desconnectat del carrer i percep un distanciament important entre allò que s’esperava en el terreny sanitari, educatiu, cultural o audiovisual i allò que s’ha concretat”.

“Fem el que fem, haurem de decidir-ho ací”, puntualitza Fabiola Meco, que observa Compromís com “una força amb què tenim tantes coincidències com diferències”, i com a mostra, un botó: “En el cas de la Conselleria d’Economia caldria que fórem molt més exigents, hauríem d’anar bastant més enllà”. Meco s’ha marcat el propòsit de “construir la unitat” com a primer repte. “Necessitem més crítiques constructives i no recloure’ns en nosaltres mateixos, no ens poden identificar només com els emprenyats”.

Qualsevol canvi substancial en la direcció de Podem pot afectar l’Acord del Botànic. En la imatge, els seus protagonistes principals —Mónica Oltra, Ximo Puig i Antonio Montiel— en signar-ne la revisió i ampliació, al gener d’enguany.

Estañ també marca distàncies amb Compromís. “Sí, som dues forces del canvi, però això no té per què concretar-se en una aliança electoral l’any 2019”, diu, “qualsevol unió no és una confluència, i si en férem una, caldria que fóra completament democràtica a nivell intern, sense privilegis per cap de les dues bandes”. Mentrestant, Estañ suggereix “ser més agressiu amb el PSPV i recordar-li a Compromís que siga més ambiciós en matèria social, perquè les mesures del canvi haurien d’arribar a molta més gent”. “A les eleccions generals, es tractava de fer fora Rajoy, les eleccions autonòmiques no hi tenen res a veure”, assenyala Sandra Mínguez, que sotmet qualsevol possible acord al referèndum entre els inscrits, cosa que no va passar en les anteriors ocasions, quan l’entesa amb Compromís va passar un sol filtre: el del consell ciutadà valencià.

Pilar Lima sí que exhibeix més il·lusió en referir-se a un possible acord preelectoral amb Compromís a l’àmbit valencià. “Personalment, sí que m’agradaria. Compartim molts projectes, molts ideals, i la llei electoral no beneficia els partits que obtenen menys vots. Ho haurà de decidir l’assemblea, i aquest debat hauria d’encetar-se relativament aviat, així que passe l’estiu”. Abans d’estudiar un possible pacte, però, Lima demana que “s’analitze a fons la feina que Compromís està fent al Consell”.

Montiel, com a colofó, assegura que se sent “preocupat” per algunes coses que passen a Podem darrerament. En destaca, entre altres, “el transvasament de militants d’Esquerra Unida i la manca de finezza en l’enfrontament entre Pablo i Íñigo a nivell estatal”. “Hi ha àrees del partit que funcionen com un partit dins d’un altre partit”, prossegueix, “perquè, en general, falta cultura política”. En aquesta línia, Montiel evoca els dies posteriors a les eleccions del 24 de maig del 2015, quan els 13 diputats de Podem van ser considerats com un “fracàs” per alguns. “L’antimontielisme va nàixer abans que el montielisme en si, cosa que resulta ben curiosa”, ironitza l’encara secretari general. “Quan Ximo Puig va defenestrar Pedro Sánchez del PSOE, alguns militants van escriure’m per dir-me ‘traïdor’”, rememora Montiel mentre beu un altre glop d’aigua, “no entenien que el mantinguérem a la presidència de la Generalitat després del que havia fet... La convulsió va ser enorme, però valia la pena mantenir la calma”.

A punt d’abandonar la direcció del partit al País Valencià, Montiel comenta que ha pensat “en l’interès de l’organització, més que en el meu interès personal”. “Vaig prendre la decisió de plegar perquè el debat anara més enllà dels noms i se centrara en les propostes de cadascú, però ha estat un fracàs. L’ésser humà tendeix a reduir-ho tot a qüestions d’aquesta mena”, sospira. I diu adéu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.