Rutes culturals

Maó, una ciutat de cor mil·lenari

Idealment, a Maó, s’hi hauria d’arribar sempre pel port, perquè és gràcies a la puixança comercial que va tenir el port maonès sobretot durant el segle XVIII que Maó ha estat i continua sent avui una ciutat petita però patrimonialment important de la Mediterrània. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot va començar, com ja s’ha apuntat, als inicis del segle XVIII, durant la guerra de Successió, quan Menorca va ser ocupada pels anglesos el 1708. Aquell fet va suposar un vigoritzant punt d’inflexió en la fins aleshores somorta història de l’illa i de la ciutat. 

Gràcies a la influència i el poder dels britànics, que feien servir la base naval del port maonès per intentar controlar la Mediterrània, el port de Maó aviat va convertir-se en un dels més comercialment actius i pròspers de tota la zona. Els seus dos motors econòmics eren el comerç de tot tipus de mercaderies i la construcció de tot tipus d’embarcacions. Tanta prosperitat va fer que no trigués a aparèixer una puixant i dinàmica burgesia comercial que, al seu torn, va donar a l’illa alguns dels intel·lectuals i homes de cultura més importants, no ja de la ciutat o de la Menorca de l’època, sinó de tots els territoris de parla catalana. Hi destaquen, entre aquests homes de pensament i cultura, el dramaturg i historiador Joan Ramis i Ramis, el pintor Pasqual Calbó, i el lingüista Antoni Febrer i Cardona, integrants del que es va anomenar el Grup Il·lustrat menorquí. Actualment, el port de Maó continua amb la seva activitat comercial, complementada des de fa dècades per una ingent activitat turística. Ple de bars i restaurants, el passeig marítim del port és una de les zones d’oci principals de la ciutat.

Actualment, el port de Maó continua amb la seva activitat comercial, complementada des de fa dècades per una ingent activitat turística.

Situats davant el port maonès, hi ha quatre illots, entre els quals destaca el Llatzeret. El Llatzeret era el lloc oficialment designat perquè les naus que arribaven a Espanya, sobretot provinents del nord d’Àfrica, passessin la quarantena. Si bé originàriament el Llatzeret era una península —la península de Sant Felipet—, la construcció d’un canal artificial l’any 1900 va convertir-la en un illot. Va ser una de les principals instal·lacions sanitàries de la seva època, tant per la magnitud i la complexitat de les infraestructures com pels criteris higiènics, d’una modernitat punta, que s’hi aplicaren. Les tasques de construcció s’iniciaren el 1793 i, amb algunes interrupcions, s’enllestiren el 1817. Va estar actiu prop d’un segle —l’última quarantena que va viure va ser el 1915—, es va demostrar molt eficaç a l’hora de prevenir epidèmies de tota mena i avui se’n poden visitar les monumentals instal·lacions —amb recintes per a passatgers “infectats”, “bruts”, “sospitosos” o “nets”, amb magatzems, amb un oratori, amb una torre de vigilància, amb l’antiga farmàcia...

El Llatzeret era el lloc oficialment designat perquè les naus que arribaven a Espanya, sobretot provinents del nord d’Àfrica, passessin la quarantena. 

Si el Llatzeret era un instrument de protecció contra tota classe de malalties infeccioses i d’epidèmies, la fortalesa de la Mola era una construcció defensiva per protegir-se de les possibles invasions bèl·liques contra la ciutat i l’illa. Construïda entre els anys 1848 i 1875, la Mola és una de les fortificacions més monumentals i espectaculars que es van construir a Europa durant el segle XIX. Actualment, és Patrimoni Històric Militar de Menorca. De traçat irregular, té deu fronts, alguns dels quals tenen una funció defensiva marítima —dona sobre al port de Maó— mentre que els altres tenen una funció defensiva terrestre. Tot i la magnificència de la construcció, els accelerats avenços tecnològics que es van produir en el camp de l’artilleria durant la segona meitat del segle XIX van fer que la Mola quedés ràpidament antiquada. Així i tot, se la va reforçar amb armament modern de l’època i es va continuar utilitzant per vigilar el port maonès, i també com a presó política i militar i com a lloc d’aquarterament. Ubicada en un entorn natural privilegiat, a tocar de la mar, entre paratges d’una aridesa exigent i preciosa, la Mola presenta una complexitat arquitectònica de primer ordre, que sobretot s’aprecia quan es passeja per l’interior, amb els seus tres nivells defensius, els seus robustos murs ben conservats, el seu fossat de gairebé dos quilòmetres i el seu entramat de túnels i cambres subterrànies.

L’ocupació britànica, que en general va tenir uns efectes positius per a Maó i per al conjunt de l’illa de Menorca —va contribuir a modernitzar-la i alhora li va permetre ser fidel a la seva identitat nacional d’una manera inconcebible si hagués estat sotmesa a la dinastia borbònica, igual com hi estaven la resta de les Balears i Pitiüses—, va resultar poc agradable per a una institució en concret: l’Església catòlica. Cal recordar que una de les iniciatives més modernes i dràstiques que impulsaren els britànics una vegada hagueren ocupat Menorca va ser abolir la Santa Inquisició. Així i tot, a pesar de les desavinences entre la jerarquia catòlica i els protestants britànics, va ser justament durant el segle XVIII que Maó veuria sorgir els dos temples catòlics més rellevants de la ciutat: l’església del Carme i el convent de Sant Francesc.

El convent de Sant Francesc es va construir entre 1719 i 1792, i es va alçar al mateix lloc on anteriorment hi havia hagut un temple gòtic. L’església és de nau única i estil barroc tardà, tot i que el portal de la façana és d’estil romànic. Més important que el temple, que actualment és església parroquial, és el claustre que hi ha adossat, i que en l’actualitat acull el Museu de Menorca, una visita ineludible per a tots els visitants que vulguin conèixer el riquíssim passat de l’illa, des del període talaiòtic fins ara, passant per l’època romana, la islàmica, la medieval, etc. També del segle XVIII, i construït segons els trets d’estil del barroc tardà, el claustre és de planta quadrada i presenta quatre nivells. El joc imponent de columnes i d’arcades li confereix una amplitud sòlida, neta, clara i elegantment imponent. Al centre del pati, hi ha el coll d’un pou. Després de la desamortització de1835, el claustre va tenir diverses funcions: escola nàutica, biblioteca pública, Casa de la Misericòrdia i, com ja s’ha dit, actualment museu.

El portal de Sant Roc  tenia la funció de fer de porta que connectés la ciutat amb la resta de la població. És l’únic vestigi de l’antiga murada de la població medieval. Té una arquitectura típicament medieval, d’estil gòtic.

L’església del Carme està just a tocar de la baixada que condueix fins al port. La seva construcció va tenir lloc en dues fases. L’any 1726, l’aleshores governador britànic de l’illa, William Blakeney, va posar-hi la primera pedra, però mentre s’excavaven els terrenys per fer els fonaments es van desenterrar diverses tombes romanes i nombroses peces arqueològiques de valor, la majoria de les quals anaren a parar a antiquaris d’Anglaterra. A causa d’aquestes troballes, i en especial de les disputes entre l’orde dels franciscans i el dels carmelites —en pugna per qui tenia més presència a la ciutat—, les obres van quedar paralitzades i no es reprengueren fins l’any 1754, quan gairebé es van haver de començar de cap i de nou perquè el temps amb les obres paralitzades havia fet malbé el que s’havia construït. Enorme i blanquinosa, l’església del Carme és de planta de creu llatina, té la façana neoclàssica, està agombolada per uns poderosos contraforts i destaca per la seva cúpula, que omple de llum i claredat l’interior del temple, el qual està decorat en estil rococó. Adossat al temple, hi ha el claustre del Carme, que va tenir també diverses funcions després de la desamortització. Va servir de col·legi, de presó i també de Palau de Justícia. Actualment, el Claustre del Carme acull, de dia, el mercat més actiu i vistós de la ciutat. De nit, sobretot durant els mesos d’estiu, és un popular espai d’oci (Es Claustre) on sovint es programen lluïts i concorreguts concerts.

Durant el segle XVIII Maó veuria sorgir els dos temples catòlics més rellevants de la ciutat: l’església del Carme (a la imatge de dalt) i el convent de Sant Francesc (a sota).

Una visita a Can Oliver és imprescindible per tres raons. Primer, perquè permet veure de primera mà com era la magnífica casa d’una de les famílies més llustroses de la burgesia maonesa dels segles XVIII i XIX, els Oliver. L’interior destaca pels sostres de les sales, profusament decorats per pintors italians de l’època, i per la sumptuosa escala imperial, que dona un caràcter extraordinàriament exquisit a una casa que, més que no pas una llar particular, sembla un palau civil. La segona raó que fa molt recomanable la visita és que, en l’actualitat, Can Oliver acull una exposició que ressegueix la vida de la família Oliver i reconstrueix com era la Menorca britànica. Finalment, la tercera raó és que s’hi pot contemplar una part de les col·leccions Hernández Sanz i Hernández Mora. Francesc Hernández Sanz (Maó, 1863-1949) va ser historiador, arqueòleg, dibuixant, arxiver i un àvid col·leccionista de llibres, objectes, obra gràfica, mobiliari... El llegat dels seus fills, el també historiador i professor Joan Hernández Mora, i el pintor abstracte Francesc Hernández Mora, formen part també de l’apassionant material expositiu que pot veure’s a Can Oliver.

Can oliver. Era la magnífica casa d’una de les famílies més llustroses de la burgesia maonesa dels segles XVIII i XIX, els Oliver. Dalt, col·leccions Hernández Sanz i Hernández Mora.

Per acabar una ruta per Maó, és convenient remuntar-se als orígens, sortir de l’actual ciutat i gaudir d’un dels tresors més incommensurables de Menorca: el seu patrimoni talaiòtic. A només un quilòmetre de Maó, pot visitar-se el poblat de Trepucó, considerat pels experts el nucli més important de la zona abans que es produís la conquesta romana (entre el 123 i el 120 abans de Crist). Parcialment destruït durant la Segona Guerra Púnica (218 abans de Crist), es calcula que el poblat originari era un dels més grans de les Balears. Entre les restes del poblat original que avui poden visitar-se destaquen un talaiot de quaranta metres de base —algú ha dit que és el més gran de tots els talaiots balears—, el recinte de taula —amb una gran peça central—, uns quants fragments de la muralla ciclòpia que envoltava el poblat i les restes del que devien ser alguns habitatges. Passejar per entre les pedres mil·lenàries i recordar que el poblat de Trepucó va ser abandonat quan va començar a créixer el nucli poblacional de Mago permet sentir que la personalitat de l’actual Maó batega amb un cor històric mil·lenari.

Talaiots. El poblat de Trepucó, considerat pels experts el nucli més important de la zona abans que es produís la conquesta romana (entre el 123 i el 120 abans de Crist).

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.