Violència

El Sénia no és frontera per als reaccionaris

Llaços arrencats. Símbols destruïts. Patrulles nocturnes. Agressions. Mitjans prenent partit. Desproporcionalitat. La situació que viu Catalunya no és nova. Amb els matisos que la diferencien, els agitadors actuals recorden als que van provocar l’anomenada Batalla de València durant les dècades dels setanta. Comparem ambdues situacions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La batalla pel relat a Catalunya està vivint un nou episodi. Si a l’inici del procés es debatia sobre el model de relació fiscal amb l’Estat, més tard sobre el dret d’autodeterminació i finalment sobre la legitimitat de la unilateralitat, ara s’accentua una discussió que sempre ha estat sobre la taula. Parlem de la presumpta fractura social provocada pel moment polític que viu el Principat. Si bé alguns exageren sobre aquesta qüestió per obtenir rèdits, és evident que la tensió s’hi ha instal·lat. Prova d’això són els fets dels darrers mesos, en què les arrencades massives de llaços grocs i l’exigència de mantenir la «neutralitat» dels espais públics han desembocat en agressions, verbals i físiques. L’última de totes, a un càmera de TeleMadrid, assenyalat per una manifestant unionista com un treballador de TV3. Una anècdota kafkiana que evidencia el punt en què ens trobem.

El punt en què també es va trobar, en algun moment, el País Valencià. Així ho assenyalen alguns dels qui han estudiat i analitzat l’anomenada Batalla de València, accentuada durant la Transició i present especialment durant els setanta i inicis dels vuitanta. Tot i que amb episodis puntuals que evidencien una violència latent, que es va tornar a viure el darrer 9 d’Octubre, quan l’extrema dreta va agredir físicament diversos manifestants.

Els temps han canviat, però no tant les actituds ni «el transfons de la reacció». Ho diu Francesc Viadel, periodista i escriptor, autor de diversos assaigs amb què ha analitzat la violència ultra i la seua connivència amb l’Estat, com ara No mos fareu catalans, història inacabada del ‘blaverisme’. Viadel, valencià assentat a Barcelona, entén que «des d’un punt de vista reaccionari, el que vivim a Catalunya és el mateix que es va viure a València. Parlem d’un sector de la població d’ideologia marcadament conservadora, nacionalista espanyola, fins i tot ultra, que reacciona amb por davant del que considera un canvi imminent de la societat i de les seues vides».

En aquests moments, aquest canvi seria la possible independència de Catalunya. En aquell, que el valencianisme, nacionalista i d’esquerres, dominara les institucions al sud del Sénia. Segons Viadel, tant en aquella situació com en l’actual, hi ha uns líders «que apel·len a les emocions de gent fàcilment manipulable, hi ha l’actuació parapolicial i la complicitat de les clavegueres de l’Estat, amb la presumpta implicació de policies i guàrdies civils» en molts dels actes en què s’han arrencat o pintat llaços grocs.

Vicent Flor és un dels altres grans estudiosos del blaverisme. La seua tesi doctoral analitzava a fons l’anticatalanisme al País Valencià. L’estudi va ser resumit en un llibre, Noves glòries a Espanya, publicat el 2011. Flor també hi troba similituds «pel que fa a l’ús de la violència de baixa intensitat per assenyalar determinades posicions polítiques. En el cas valencià hi va haver acusacions de catalanistes contra el valencianisme i actualment els assenyalats són els independentistes». Alhora, el també director de la Institució Alfons el Magnànim, assenyala que hi ha «permissivitat» amb l’ús de la violència, tant actualment com a la València de la Transició. De fet, Flor destaca que li sorprèn que «els Mossos no practiquen més detencions», subratllant que aquest cos depèn d’un Govern independentista.

En el cas valencià, indica Flor, «la gent finalment va deixar de dur adhesius del País Valencià per evitar ser agredits». Un fet que subratlla Viadel quan interpreta que aquesta por encara resta entre molts valencians. També entre els dirigents polítics. «Prova d’això és la cautela del govern del botànic amb el catalanisme: han callat amb atropellaments brutals per evitar ser titllats de catalanistes». Cosa que no ha evitat, cal dir, que aquestes acusacions ideològiques, fins i tot amenaces, es produesquen. L’episodi més trist en aquest sentit va ser l’acte protagonitzat per membres de la ultradreta a les portes del domicili de Mónica Oltra, vicepresidenta valenciana, per insultar-la.

Tornant a les similituds, cal dir que en ambdues situacions han jugat un gran paper mitjans de comunicació. És indiscutible, tal com argumenta Flor, el protagonisme del diari valencià Las Provincias durant la Batalla de València pel que fa a la permissivitat de certes actuacions. «Abans deien que la violència la provocava la bandera quadribarrada. Ara, els culpables de generar tensions són els qui pengen llaços grocs», diu referint-ser als arguments de molts mitjans actuals d’àmbit estatal. «Una part del relat situa la violència com una resposta espontània del poble a les provocacions».

La politòloga valenciana Anna López pensa que «el principal nexe d’unió» entre la Batalla de València i el moment actual que es viu a Catalunya és «la presència de l’extrema dreta, tot i que amb noves cares, perquè a Catalunya s’ha modernitzat amb Ciutadans després de la desactivació de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada i del Partit Popular de Xavier Garcia Albiol». Una situació, diu López, que podria reproduir-se al País Valencià «si durant les properes eleccions PP i C’s opten per un discurs adreçat a atraure l’extrema dreta». Segons la politòloga, hi ha el perill que aquest discurs radical siga adoptat per la dreta valenciana. «Sociològicament, aquests arguments calen i s’aconsegueix que l’electorat s’aprope als extrems».

 

Contextos diferents, actituds semblants

Són moltes les similituds que es troben entre els dos casos exposats. Si bé, hi ha algunes diferències clares de context que, si més no, compliquen més el treball als qui no volen que res canvie. L’escenari en què actuava la dreta valenciana durant la Transició era molt més favorable per als seus interessos que el que té l’unionisme català actualment. Entre més coses, perquè l’independentisme dirigeix les institucions. Malgrat que aquest fet siga conseqüent d’unes eleccions democràtiques, els qui van perdre el 21 de desembre «viuen com si hagueren patit un cop d’Estat i estigueren sent perseguits», explica Viadel. «Acusen els Mossos d’Esquadra de ser policia política i perverteixen el llenguatge. Tenen la idea que Inés Arrimadas va guanyar les eleccions però que manen uns altres i donen a entendre que Catalunya té un govern autoritari i supremacista per tal de deslegitimar-lo». Com a mostra, el fet que «en totes les manifestacions unionistes hi ha crits de «llibertat, llibertat».

En aquesta ocasió, com s’ha dit, el paper dels mitjans de comunicació torna a ser elemental. Si bé, el comportament és distint. Abans, pel silenci. Ara, per la sobredimensió. Viadel explica que «durant la Batalla de València, els atemptats apareixien en la premsa espanyola i valenciana, tot i que de manera anecdòtica i equidistant. Ara, la qüestió catalana està en totes les televisions espanyoles, se’n parla a totes hores i es presenta l’independentisme com el bàndol agressor, mentre que els membres de l’extrema dreta són descrits com grups de patriotes que es veuen obligats a anar pel carrer amb les cares tapades perquè estan sent perseguits». Tot i que el modus operandi és distint, per al periodista «és evident» que els mitjans d’aquell temps i els d’enguany treballen perseguint el mateix objectiu ideològic, seguint en cada cas l’estratègia més adequada.

Segons el mateix Viadel, aquest canvi es deu, entre més coses, a la situació incòmoda en què es troba l’Estat. Durant la Batalla de València «van calcular malament: quan es van celebrar les primeres eleccions es va demostrar que no hi havia una majoria del nacionalisme valencià. Això no significa que deixaren d’emprar un discurs criminalitzador, però ara es troben amb una majoria independentista que forma un moviment pacífic, transversal, que arriba a tothom i que guanya eleccions. Davant d’aquesta situació, l’Estat pot acatar i dialogar o jugar brut. I és això últim el que estan fent», entén Francesc Viadel. Pel seu compte, Vicent Flor apunta que al País Valencià «la reacció anava més dirigida contra polítics, seus de partits i persones influents de l’àmbit de la cultura», mentre que a Catalunya «va contra l’independentisme en general i la seua base social». Una prova més que l’Estat té molt més de treball ara per solucionar el problema polític tal com l’està afrontant.

Resta per veure quin serà el final d’aquest problema. Darrerament s’han donat fets violents, però no ha estat l’inici de res. La passada tardor, el fotoperiodista Jordi Borràs -agredit recentment al centre de Barcelona per motius polítics, tal com va denunciar- va documentar 139 incidents violents a Catalunya, entre els quals hi ha 86 agressions físiques. Ara, però, després dels darrers fets, se’n parla més que mai. Potser aquesta transcendència és l’inici per tractar el problema i evitar que cresca encara més. Francesc Viadel, però, tem que «això s’escape de les nostres mans, tal com està passant». Recorda que a la UCD i a Aliança Popular, quan van alimentar la tensió, els va eixir un competidor, Unió Valenciana. «Van haver de treballar molt per absorbir i anul·lar aquest partit», recorda. «L’altre dia», continua, a la manifestació de Ciutadans, «Dolors Montserrat, del PP català, va ser escridassada i acusada de no haver fet res contra l’independentisme, malgrat que el seu partit va ser el que va aplicar el 155 i va aplaudir l’encarcerament dels dirigents polítics catalans». Tot fa pensar que aquesta espiral és difícil de controlar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.