Voleu llegir una història d’amor i de mort? En català oriental gairebé sonen igual, amor i mort, si es diu de pressa. És la història entre una princesa romana i un bàrbar, una història apassionada i fatal, un amor impossible i tràgic semblant al de Romeu i Julieta. La princesa té dedicada una plaça prou coneguda a Barcelona i és coneguda com Gal·la Placídia, filla de l’emperador romà Teodosi el Gran, i va arribar ser reina i fins i tot emperadriu. Ell era un cabdill sanguinari, un rei germànic, i es deia Ataülf, que en llengua visigoda sembla que vol dir ‘pare-llop’, la combinació de les paraules atha i wolf.
Aquesta és la història d’una dona que no s’acontenta amb el paper marginal, complementari, submís, que li tenen reservat en un món caracteritzat, precisament, per les submissions i els dominis, una dona que acaba convertint-se en un dels personatges polítics més decisius i influents del món conegut d’aleshores. Ell és un home nou, un intrús que busca un destí i que també vol anar més enllà del que li correspon per naixement, un home que s’atreveix a desitjar, a voler una nova realitat. Tot plegat passa en un temps inquiet i especialment perillós, el dels moments previs a la caiguda de l’imperi romà de l’any 476 i al naixement d’una nova època, la trasbalsadora Alta Edat Mitjana, de la qual sabem ben poques coses en comparació amb d’altres.
Havien d’haver estat només enemics tots dos, perquè ella era romana i ell germànic, un enemic natural de Roma. Aelia Gal·la Placídia va ser, al començament, part d’un fabulós botí. Havia nascut a Constantinoble cap al 388 i era filla i neta d’emperadors de Roma, tant per part del seu pare com de la seva mare. No es podia imaginar tenir millor sang. L’any 395, en heretar el seu mig germà Honori l’Imperi romà d’Occident, va acompanyar-lo fins a la ciutat de Roma, on els visigots, “els bàrbars”, com se’ls sol anomenar, la van fer presonera l’any 410 en un acte de guerra. La seguretat era incerta també per a les princeses imperials. Aquell any la vella Roma va ser saquejada pel rei dels visigots, Alaric, i la joveníssima Gal·la Placídia va ser retinguda quan es va comprovar que aquella dona —aquell ostatge sofisticat i altiu— podia tenir una utilitat política determinant. Té vint anys. Si algun visigot s’hi casava legalment voldria dir, ni més ni menys, que aquell indesitjable, que aquell bàrbar, emparentava amb la família imperial romana. O el que és el mateix: que es podia legitimar el nou poder emergent dels reis gots, fins aleshores considerats simplement uns éssers inferiors i intranscendents. Uns guerrers nòmades que buscaven instal·lar-se a l’altra banda d’Europa.
La possibilitat d’un matrimoni amb Gal·la Placídia va enlluernar, de cop i volta, els consellers polítics visigots. Els brillaven els ulls davant d’aquella oportunitat que els havia ofert el destí. Vet aquí que quan el gran cabdill Alaric mor inesperadament, el seu cunyat Ataülf aconsegueix el poder dels visigots, que, com tot poble errant, viuen del saqueig i de la depredació intensiva dels territoris que van recorrent. És d’aquesta manera inesperada que, de cop i volta, el jove guerrer passa a administrar el futur de Gal·la Placídia, i acaba esdevenint un carceller que vol, que desitja, obtenir el favor de la seva presonera, a qui busca tant per la seva bellesa com per la seva importància política. No pensa en altra cosa, Ataülf. Les històries d’amor en què les cadenes i les presons són protagonistes esdevenen sempre fascinants en totes les cultures, probablement perquè evoquen gràficament, amb l’expressivitat d’aquests elements que impliquen jerarquia i domini, el protagonisme absolut del poder en qualsevol relació amorosa. El gran protagonista de l’amor és sempre el poder, per damunt dels sentiments i de qualsevol altra consideració. Una relació d’amor és, sobretot, una relació de poder. El poder que es té i el que es vol obtenir, i també el poder que es té i al qual es renuncia a canvi d’aconseguir l’amor i realitzar el desig de l’amor. ¿L’enamorat està encadenat emotivament a la presonera o només ho fa veure, o sap realment el que li passa? ¿L’amor és un esclavatge de llargues cadenes que desperta pulsions, intencions, territoris de la nostra personalitat que no coneixíem i que no volíem conèixer? Alguna cosa de tot això suposa Àngel Guimerà quan escriu el 1878 el drama en tres actes intitulat Gal·la Placídia.
No sabem del cert si la princesa també va quedar seduïda pel guerrer que la vigilava amb els ulls ben oberts. És una qüestió discutida. Molts escriptors han reflexionat sobre el destí ambigu de la princesa romana, seduïda alhora per la personalitat del guerrer i alhora inquieta pel seu futur, per la seva supervivència. Gal·la Placídia havia de salvar el coll en primer lloc, abans de res. I en segon lloc, potser que sí que va quedar enamorada del guerrer quan va sentir-se segura en aquell ambient estrany i hostil que mira de comprendre. Quan va constatar que el seu carceller la salvaria. Si és que l’enamorament volia dir aleshores el mateix que vol dir ara en la nostra cultura. Sobretot perquè també sembla que l’atracció amorosa entre Gal·la Placídia i Ataülf es correspon amb els interessos polítics de tots dos personatges, perquè en fan un de sol. Entre ells dos sembla que hi va haver molt d’amor i d’exaltació del cos, de festivitat íntima, però també, alhora, molt de seny i de realisme. La passió de l’enamorament no és esbojarrada perquè mai no oblida la política ni la supervivència. Sobretot perquè Gal·la Placídia i Ataülf viuen un fet històric sense precedents: la caiguda irreparable de l’Imperi romà. Mentre que els gots demostren a cada moment la seva superioritat militar, Roma lluita per la seva supervivència com havia fet sempre que anaven mal dades, mirant de seduir, convertir en aliats els antics enemics, intentant assimilar-los a la civilització romana, incloure’ls en el seu món. Exactament com està fent la princesa amb el rei visigot. Gal·la Placídia és una dona d’una gran bellesa, fascinant, però sobretot perquè no només es representa a ella mateixa, sinó que també representa tot l’imperi, el món llatí amenaçat, de la mateixa manera que molts segles abans Cleòpatra havia representat tot Egipte davant els ulls encisats de Juli Cèsar. Gal·la Placídia insisteix a mantenir els principis amb els quals l’havia educada el seu pare, l’emperador Teodosi, ferm partidari del cristianisme com a religió de l’Estat i de conservar la integritat territorial de l’imperi, tant com fos possible, tal com havia fet sempre, la seva mare, de qui en porta el nom, el nom de Gal·la. Gal·la Placídia s’adona que pot encarnar Roma amb el mateix dret que els altres membres masculins de la seva família, i, per aquest motiu, el que ha de fer és exactament el mateix que ha de fer Roma davant la contingència adversa: sobreviure. Havia viscut el penós setge i posterior saqueig de Roma que, per força, van formar amb contundència el caràcter i les opinions polítiques de la princesa romana, sempre partidària del seny i de la realitat. De fet, no sabem per què Gal·la Placídia no va escapar del control dels visigots com havien fet tants i tants membres de l’aristocràcia romana després de pagar un fort rescat. Semblava que, incomprensiblement, s’haguessin oblidat d’ella.
Durant la tardor del 411, a Forlí, a Itàlia, i seguint el ritu germànic, el carceller Ataülf, rei dels visigots es casa amb l’astuta presonera Gal·la Placídia, potser seduïda o potser seductora. Ja no està presonera ni duu cadenes. L’ambiciós Ataülf no és ciutadà romà i, per tant, no pot casar-se amb la noia segons el codi romà. Segons aquest codi, en qualsevol moment la princesa imperial podia prendre un altre marit, un marit romà, perquè el seu matrimoni no era pas vàlid davant la llei de l’imperi. I, en canvi, Ataülf no podia fer pas el mateix. Si volia casar-se de manera legal, prèviament havia de repudiar la princesa romana. La desigualtat en favor de la noia, de cop i volta, s’imposa. Gal·la Placídia sembla encantada amb aquella unió. Li ha agradat molt recobrar la llibertat, la dignitat, tornar a exercir el poder ara amb un nou paper molt més consolidat, com a reina dels visigots. Poder influir sobre el seu marit. Sobre aquell poble de guerrers germànics que s’havien imposat en la guerra gràcies a les seves tàctiques sorprenents. En la batalla, els visigots construïen, literalment, una muralla humana gairebé invulnerable, amb els escuts enganxats els uns als altres, els cossos dels guerrers protegits per forts gipons de cuir, amb armes molt ben esmolades, com les temibles destrals o les piques que llaçaven contra l’enemic. Gal·la Placídia era ara senyora d’aquests homes a través d’Ataülf i treballa en favor dels interessos del seu germanastre, l’infortunat emperador Honori. De cop i volta, els problemes militars que l’emperador tenia aleshores a la Gàl·lia són resolts per Ataülf, que li fa costat. Honori està molt content de l’ajut dels antics enemics del seu poder, que ara han canviat de bàndol i lluiten i moren per Roma, però la seva arrogància no té límits, la seva imprudència és incomprensible i decideix reclamar que Gal·la Placídia li sigui restituïda sense condicions. Ataülf no en fa pas cabal, l’ignora ben aconsellat, i durant el temps de la verema de l’any 413 s’instal·la a la ciutat de Narbona com a rei al servei de l’emperador. No vol separar-se de la muller que l’estima i l’està ajudant a fer política, i al final, decideix abandonar l’emperador Honori, que sembla que no ha entès res. Torna a canviar de bàndol i decideix fer costat a l’usurpador romà Flavi Prisc Àtal, el qual concedeix al rei visigot, en correspondència, la ciutadania romana. Ara l’estranya parella del got i la romana ja es poden casar d’acord amb les lleis de Roma. És el que van fer immediatament. Es casen per segona vegada. Els seus fills serien, a partir d’aleshores ben legítims i podrien aspirar arribat el cas, amb tot el dret, al títol imperial. Des d’aquell moment podem dir que es restitueix, d’alguna manera, l’ordre a través de l’amor. Gal·la Placídia deixa de fer la política que li marca el seu germà, l’emperador Honori, i fa la seva pròpia política personal, molt més audaç i entenimentada. Es pot dir que, realment, és aleshores la dona més poderosa del seu temps. I per provar que ella pren les seves pròpies decisions fa dues coses. La primera és tolerar sense escarafalls l’arrianisme, una variant religiosa del catolicisme que Roma combat i que els visigots defensen com a pròpia. I la segona, decideix instal·lar-se a Barcelona, la nova llar de la parella més famosa de l’Europa d’aleshores. Per primera vegada, Barcelona esdevé la cort i la capital de la península Ibèrica, governada per una jove parella de supervivents.
Viuen en un petit palau romà dins de les muralles, aproximadament on avui hi ha el carrer d’Ataülf. Però aquesta història d’amor a Barcelona dura només un any i pocs mesos. La ciutat estava ben guardada per les seves imponents muralles però no estava segura de l’enemic interior. Amb tota la intencionalitat política de què són capaços, Gal·la Placídia i el seu marit Ataülf posen el nom de Teodosi al fill que tenen l’any 415, en record de l’avi, l’emperador Teodosi. Però val a dir que el nadó no sobreviu i que Ataülf és assassinat durant una intriga de palau pel seu bufó, Vernulf. Molts visigots no acceptaven la política proromana d’Ataülf i la seva muller, els acusaven d’estimar massa la pau i poc la guerra i d’alimentar els interessos de l’imperi romà i no els visigots. Exactament el contrari del que pensaven a Roma, també descontents de la manera de fer les coses d’aquella extraordinària parella. La reina Gal·la Placídia torna a ser tractada com una esclava abans de ser lliurada al patrici romà Constanci. La resta de la seva vida serà més afortunada, ja que amb Constanci esdevindrà muller de l’emperador i mare d’emperador, Valentinià III, i el que és encara més important: la dona que durant anys governarà els destins de l’imperi.