Vols sentir el pòdcast en una altra plataforma? Fes clic aquí per accedir als enllaços d'Spotify, Apple Pòdcasts, Google Pòdcasts o iVoox.
Direcció | Laura Tapiolas Fàbregas
Realització | IdeaSonora
Direcció d'art | Laura Xifra Castro
Veu entradeta | Jan Brugueras Torrella
Per què hauríem d’abolir la institució familiar?
Bruno Monfort. Per mi, l’abolició de la família és un procés que s’ha d’emmarcar sobre una estratègia més àmplia, de transformació social més radical. En el sentit que li donen les dues autores, en clau socialista. No estem buscant només abolir la família, sinó abolir el capital i, per tant, abolir la família com un dels seus pilars fonamentals d’organització de la reproducció social.
En aquest sentit, no és simplement que nosaltres deixem les nostres famílies i ja us ho fareu. S’ha d'entendre l’abolició de la família com un procés de començar a compartir i a responsabilitzar-nos col·lectivament de les tasques de cures i socialitzar-les per tal que no recaiguin sobre les espatlles d’aquells subjectes històricament socialitzats com les dones, les persones racialitzades o les persones que no encaixaven amb les normes heterosexuals.
Clara Camps. Jo crec que ens fa por parlar d’abolir la família. Els anticapitalistes, que jo m’hi considero profundament, tenim bastant clar que volem abolir el capital, però a l’esquerra costa el tema d’abolir la família. En alguns aspectes la família té a veure amb les lluites socials i emancipatòries, però amb altres té a veure amb el projecte neoliberal i de mercat.
Per què ens fa por abolir la família? Pel que dèiem abans: jo crec que ha estat un espai de molt malestar per moltes persones, de jerarquies, de no acceptació de l'homosexualitat, d’explotació de dona, de maltractament dels infants…
De fet, com a dada, és el lloc on es produeixen més violacions i assassinats, dins del nucli familiar.
C.C. Exacte, la conflictivitat hi queda privatitzada i no podem aixecar la veu. Hem de poder parlar de la família críticament. També és veritat que en altres moments fa d’aixopluc, la família. Precisament perquè som tant dependents del mercat i del salari, no ens queda cap altre remei que la família. I les dones han fet un paper d’aixopluc a través de l’amor i dels afectes.
La família és un espai on hem nascut i ens hem desenvolupat i ens marca profundament. Parlar de l’abolició de la família és complicat. A vegades les nostres referències i cosmovisions trenquen amb la família, però a vegades s’alimenten d’alguns personatges familiars. És complex: quan parles d'abolir la família s’ha d’explicar bé. No acabo de veure com serà la transició, però crec que abolir la família s’ha de parlar en el marc de canvi de sistema social.
B.M. Sí, sí. Per mi l’abolició de la família té un sentit estratègic. De dir, controlem les nostres condicions de vida, que no depenguin del lloc on naixem, pares, germans. Organitzem-nos col·lectivament i de forma racional i dir que si una persona pateix violència masclista a casa seva, reubiquem-la a un altre espai, perquè tenim la capacitat de fer-ho.
Bruno, explica’ns una mica quina és l’alternativa a la família. Com es planteja, aquesta nova organització social que no recau en la institució familiar?
B.M. Per mi personalment aquesta alternativa se’n diu comunisme o socialisme. El comunisme no serà un estat de les coses al qual arribarem demà, sinó que hi ha d’haver una transició, i en aquesta transició hem de plantejar totes les mediacions organitzatives que ens permetin confrontar l’organització del capital sobre la vida social.
L'alternativa és la construcció de la comuna socialista. D’això en parlen diverses autores com O’Brien, de construir o ocupar edificis on visquin 200 persones i veure de quina forma ens organitzem col·lectivament, amb tota la tecnologia de la què disposem avui. Així, algunes persones cuinen, altres fan una altra cosa... Decidir col·lectivament com desenvoluparem socialment.
Vols afegir alguna cosa, Clara?
C.C. En el sistema actual, o tens avis i àvies o no pots. I a més a més, que això també és un tema més cultural, amb qui ens sentim d’alguna manera moralment compromesos encara és amb qui tenim relacions sanguínies, jurídiques, familiars. I això és un element de transformació moral i ètica que és important de fer. Si no, quan algú es fa gran i no ha tingut fills o filles li fa pànic fer-se gran. Qui em cuidarà?
Crec que el que plantejava el Bruno és interessant perquè llavors no només és l’estat qui resol les cures, sinó que pensem en una altra forma d’organització social en què abolim l’estat que ho organitza tot. I això també és complex, perquè si algú ha fet les cures més enllà de la família ha sigut l’estat. Ha tingut aspectes positius, i també ens ha controlat.
En un món en què s’hagi abolit la família, els vincles emocionals no depenen gens de la família? És a dir, tens fills i no tens cap responsabilitat moral i afectiva amb ells.
B.M. Uf, difícil aquesta pregunta. Jo crec que el que plantegen les dues autores és no prioritzar el vincle biològic per sobre del vincle polític. És a dir, és veritat que pots tenir un fill biològicament, però aquest fill no serà exclusivament responsabilitat teva sinó que serà responsabilitat de tota la comunitat perquè políticament decidim fer-nos-en càrrec entenent que la seva supervivència és una aposta política, no només moral.
Clara, Bruno, moltes gràcies.
Gràcies a tu.