El món postconvergent: un entramat confús

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’Ateneu Barcelonès s’hi ha fet una nova crida a la unitat de l’independentisme per encabir-lo sota una mateixa estructura política. L’enèsima que es produeix des que Artur Mas va fer la famosa conferència del 25 de novembre de 2014 a l’Auditori del Fòrum, en la qual defensava fer una llista única on ell “podia ser el primer o podia ser l’últim” i que havia de servir per aconseguir la majoria absoluta. Aquella vegada, després de saltar-se diversos acords, Mas va acabar sortint-se amb la seva i a les eleccions del setembre hi va haver una llista conformada per CDC i ERC, deixant la CUP al marge de l’invent. Al final la candidatura no va tenir la majoria absoluta i, no només això, sinó que les dades confirmen que, concorrent amb tres llistes a les eleccions, l’independentisme obté un suport més ampli que anant-hi amb experiments unitaris, especialment en els sectors socials de frontera, tal com molt bé ho ha explicat recentment Roger Tugas a Nació Digital.

Com que les xifres indiquen que les experiències unitàries són negatives –o no prou bones- per a l’independentisme, i com que ERC i la CUP han manifestat reiteradament els seus recels amb aquest tipus d’invents i, per tant, insistir amb el tema només serveix per generar més brega i més malestar, podem pensar que rere aquestes operacions hi ha intencions diferents a les que s’expressen des del faristol. Per exemple, cada cop que des del món postconvergent s’ha engegat la maquinària unitària li ha estat útil per esgarrapar vots de part dels sectors independentistes més convençuts, que són els més partidaris d’aquesta fórmula, però que són ciutadans que igualment ja haguessin votat una opció independentista i, en conseqüència, no fan créixer la majoria. Aquest tipus d’operacions ha arribat a capgirar enquestes i eleccions, a la darrera ocasió per un marge reduït el passat mes de desembre. 

Aquesta vegada, però, el relat del suposat unitarisme no ha durat ni vint-i-quatre hores i de seguida s’ha deixat entreveure que es tracta més d’una batalla entre faccions internes del món postconvergent, que encara no ha aconseguit refundar-se d’una manera sòlida, que no pas una apel·lació que vagi més enllà de les seves fronteres. Progressivament aquest espai polític ha anat estructurant-se amb sigles i números d’identificació fiscal diferents després de cada suposat moviment regenerador i de cada gest de pretesa unificació. Així, del congrés de Convergència del juliol de 2016 en va sorgir el PDECat, que n’havia de ser el successor, tal com d’Alianza Popular en va sortir el PP. Després, amb les eleccions del desembre del 2017 va sorgir la candidatura Junts per Catalunya que, legalment, és una coalició entre CDC i el PDECat que s’ha acabat constituint en grup parlamentari. I mentre el PDECat ha registrat la marca electoral Junts per Catalunya per concórrer a les eleccions municipals, qui es vulgui apuntar a la Crida Nacional per la República veurà que, fent-ho, a la pàgina web li apareix que està cedint les seves dades al grup parlamentari de Junts per Catalunya. Un bon embolic. 

Es tracta, doncs, d’una fragmentació d’un mateix espai sense acabar-se de desempallegar mai de la matriu, perquè al final tot emana de Convergència. Una fragmentació que és l’exteriorització de problemes interns amb la voluntat d’externalitzar-ne els costos a tot l’independentisme, generant tensions evitables amb la resta de formacions.  L’entramat del ball de bastons, però, sí que és útil per donar una aparença d’apartidisme a sectors d’una família política tant partidista com qualsevol altra: el PDECat esdevé el banc dolent on hi reposen tots els actius tòxics de la vella Convergència, mentre que altres faccions es poden presentar com els que han estat capaços de superar la lògica de partits, malgrat puguin portar tota una vida de militància. Al final acabaran tots allà mateix, perquè comparteixen estructura, militants,  drets electorals i estan vinculats jurídicament. El que està per decidir és quin pes hi tindrà cada una de les bandositats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).