Art

Zao Wou-Ki, l’abstracció d’un pintor europeu de la Xina

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El pintor xinès Zao Wou-Ki (1920-2013) va arribar a París l’any 1948, fascinat per l’art europeu i amb la voluntat de demostrar el seu talent i esdevenir un artista important. Ho va aconseguir, tal com permet constatar l’exposició que el Musée d’Art Modern de la Ville de París dedica a la seva obra. Titulada L’espace est silence (L’espai és silenci), va inaugurar-se a principis de juny i podrà veure’s fins al dia 6 de gener de l’any vinent. És temps més que suficient perquè els espectadors descobreixin un pintor l’obra del qual resisteix sense problemes la comparació amb l’obra d’artistes de més renom de la seva generació, per exemple un Pierre Soulages o un Antoni Tàpies.

Tot i que després de la Segona Guerra Mundial el centre de l’art mundial va desplaçar-se de París a Nova York, van continuar passant coses artísticament valuoses i rellevants a la capital francesa. Una d’elles va ser l’eclosió de l’art informel –o informalisme–, una aposta fascinada i fascinant per les aleshores encara no gaire explorades possibilitats de la pintura abstracta. L’informalisme va donar com a resultat unes obres de naturalesa eminentment gestual i matèrica que poden considerar-se l’equivalent francès –menys èpic, més racional, més descregut– de l’expressionisme abstracte nord-americà. Entre els pintors destacats apareguts en aquell període, hi ha el ja esmentat Pierre Soulages, Georges Mathieu, l’immigrant canadenc Riopelle, Atlan... També Zao Wou-Ki, que va establir una perdurable amistat amb gairebé tots ells.

La present exposició se centra, precisament, en l’aspecte més informalista –abstracció, grans formats, experimentació de colors i de formes sense cap voluntat de representació de la realitat– de Zao Wou-Ki, que als seus inicis també va practicar un paisatgisme modern i suggeridor. En total, són cinc sales on es poden veure una quarantena d’obres: la més antiga data del 1956 i la més recent és de principis dels 2000. El conjunt sorprèn per la poderosa consistència pictòrica, per la coherència formal –l’espectador no dubta en cap moment que totes les obres han estat fetes pel mateix parell d’ulls i la mateixa mà– i, alhora, per l’extraordinària heterogeneïtat creativa que l’artista xinès va ser capaç d’obtenir treballant dins les coordenades de l’abstracció.

Photo: Jean-Louis Losi  / Zao Wou-Ki © ADAGP, Paris, 2018

Aquesta heterogeneïtat creativa té a veure amb el virtuosisme tècnic de l’artista. Zao fa servir formats horitzontals i verticals, pinta sobre teles úniques però també sobre tríptics i fins i tot sobre políptics, usa una gamma rica i molt ampla de colors, combina taques espesses (gest) i fils gràcils (degoteig), fa conviure en un espai reduït textures denses i suavitats evanescents... Una conseqüència –o una causa– d’aquesta riquesa tècnica és la riquesa expressiva de les obres. Sembla impossible, però les pintures de Zao incloses a l’exposició abasten totes les temperatures emocionals, exploren tots els estats d’ànim, furguen en tots els plecs espirituals: des del drama esqueixat per la mort prematura de la seva segona esposa fins a la serenitat intel·lectualment mística arran dels contactes amb el seu gran amic Henri Michaux.

Un artista –i una obra– entre dos mons

Zao Wou-Ki va néixer l’any 1920 a Nantung, prop de Xangai, al si d’una família culta i benestant. Als 14 anys, es va traslladar a Hangzhou per ingressar a l’Escola de Belles Arts de la ciutat. De seguida va aprendre les tècniques mil·lenàries de la pintura xinesa, però tots els coneixements tradicionals quedarien arraconats –o molt modificats, com a mínim– quan, uns pocs anys més tard, descobriria l’art occidental.

Les primeres dècades de la vida de Zao van estar marcades, igual que les de tots els seus compatriotes, per les convulsions sociopolítiques del seu país. En especial, per la guerra contra el Japó (1937-1945), que va provocar uns caòtics moviments de masses arreu de l’interior del país. Durant els seus desplaçaments, obligat per les circumstàncies, per diferents províncies i territoris, Zao va descobrir la naturalesa majestuosa de la Xina –els rius, les muntanyes–, que ja l’acompanyaria per sempre. Un dia, per casualitat, va trobar uns exemplars de les revistes americanes Life i Vogue. Era l’any 1941 i els seus ulls van veure per primer cop reproduccions de Cezanne, Renoir, Matisse i Picasso. La impressió va ser fonda i es demostraria indeleble. Acabada la guerra, Zao es va diplomar per fi a l’Escola de Belles Arts. Ja tenia clar, però, que de seguida que pogués partiria cap a Europa. Com ja s’ha dit, va arribar a París el 1948 i, a més d’entrar molt aviat en els cercles artístics més atrevits i avançats de la ciutat, va viatjar per EuropaItàlia, Holanda, Anglaterra, França...– per conèixer-ne de primera mà l’art medieval i renaixentista. L’impacte va ser, de nou, fort i fecund.

Zao Wou-Ki, retrat de Jean Marie del Moral.

Que Zao abracés tan d’hora i d’una manera tan entusiasta, deliberada i exhaustiva la tradició artística occidental, fins al punt de convertir-se en un emblema de la modernitat abstracta europea juntament amb els seus col·legues informalistes, no vol dir que no hi hagi rastres de la seva identitat xinesa en la seva obra. Al contrari: hi són i, tal com es pot veure a moltes pintures (olis sobre teles) de L’espace est silence, la combinació de les dues tradicions –l’occidental i l’oriental– és d’una naturalitat gens forçada. És a dir, és enriquidora d’una manera vistosa però no exhibicionista. Actua com una simbiosi, no com un compendi. Zao va donar la clau de l’assumpte quan, a més de reconèixer la influència primordial de Paul Klee, va parlar del mestratge de Cezanne: “Picasso em va ensenyar a pintar com Picasso. Però Cezanne em va ensenyar a mirar la naturalesa xinesa. Jo admirava Monet, Renoir, Modigliani, Matisse... Però és Cezanne qui em va ajudar a pintar com un xinès”.

Matisem-ho una mica: Cezanne el va ajudar a pintar com un xinès que s’ha inscrit d’una manera total en la modernitat occidental. La present exposició permet constatar-ho: Zao no fa pintura xinesa filtrada pels patrons de l’abstracció europea i americana, sinó que fa abstracció europea i americana i hi introdueix elements propis de la tradició oriental o xinesa. Això és el que fa que les seves pintures tempestuoses mantinguin sempre un equilibri compositiu impecable, i que les que expressen un dramatisme escruixidor no perdin en cap moment la dignitat moral i estètica, i que el seu nerviosisme pictòric sigui sempre estilitzat, i que la gravetat que impera en algunes teles no resulti mai feixuga. No hi ha dubte que el concepte d’equilibri és important en l’obra de Zao. Tot, aquí, està perfectament compensat: hi ha una harmonia de tensions i distensions entre els colors foscos (negres, blaus forts, ocres...) i els clars (blancs, grisos, grocs, blaus cels...), entre la densitat matèrica i la netedat alada, entre la fluïdesa i la quietud...

Un altre aspecte essencial de les obres de l’exposició, i que per força té a veure amb la doble arrel civilitzatòria de la pintura de l’artista, és que l’abstracció de Zao té una sorprenent –dir-ne màgica seria impropi, però estic temptat d’usar l’adjectiu– dimensió paisatgística. No és que els garbuixos de fils de pintura, les taques, la distribució sobre la tela de les franges de color o el joc de llums i de formes convoquin d’una manera més o menys subtil elements de la realitat. És més aviat que, per la seva potència i bellesa primigènies, moltes obres remeten, no figurativament sinó sensorialment, a les realitats més enormes i essencials de la natura: el cel, la nit, el foc, la terra, el vent, el mar...

10.09.72 - En mémoire de May (10.03.72) 1972. 
Oli sobre tela, 200 x 525.7 cm .

Quan treballa amb oli sobre tela, Zao és capaç de dotar la pintura negra de la gracilitat de la tinta xinesa. Quan treballa amb tinta xinesa, les obres que li surten semblen d’un altre món. La darrera sala està ocupada, precisament, per una sèrie de tintes xineses sobre paper de gran format. La fusió de tradicions, de civilitzacions pictòriques, aquí es fa més palesa que mai. Permet confirmar, si és que les sales precedents no ho havien ja fet, la grandesa d’un artista excepcional.

L’espace est silence
Zao Wou-Ki
Musée d’Art Modern de la Villa de Paris
De l’1 de juny del 2018 al 6 de gener del 2019

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.